dijous, 25 de setembre de 2008

On anem?

Parlava aquests dies amb una companya de com haurien de ser els instituts en un futur. Intercanviàvem opinions i sobretot, debatíem sobre les noves tecnologies, sobre el paper que havien de jugar en tot el procés d'aprenentatge.

El meu punt de vista no contempla un demà sense l'ús intensiu, que no exclusiu, de les TIC, TAC, o com bonament vinguin a dir-se d'ací a poc. Si analitzem els alumnes que ens arriben i el món que els espera en sortir, arribes a la conclusió que no hi ha opció. Ens hem d'adaptar, el canvi no està per venir, ja el tenim ací!

· El món universitari està posant-se les piles, sense entrar a valorar si fent un bon ús o no, sovintegen els entorns virtuals on els alumnes han d'aprendre a descarregar-se apunts, pràctiques, consultar notes, expedients...

· La societat cada vegada més fa servir la xarxa, no cal ara explicar tot el que podem arribar a fer: operacions bancàries, comprar tot tipus de coses... la llista és amplíssima.

· El nostre alumnat és 100% nadiu digital, aquest és sens dubte el punt més important.

Doncs bé, als instituts encara hi ha gent que no ha vist això o potser no ho vol veure. Dic que potser no ho vol veure perquè això estalvia l'esforç d'haver de canviar hàbits i metodologies, tot i que de vegades els canvis no han de ser forçosament bruscs, sinó que es poden produir de manera més progressiva, però sense pausa.

Sents excuses de tot tipus: jo ja he fet massa tard... això és per a vosaltres que comenceu... això d'internet és molt perillós... jo no tinc temps... i tantes altres. Moltes em recorden irremeïablement al meu país.

Moltes d'aquestes són idèntiques a les que es donen al País Valencià a l'hora de fer una aposta decidida per l'ensenyament en català. Trobo massa similituds en els arguments, prescindint de la voluntat política per fer el canvi, ací no entrarem...

Quan els hi faig aquesta reflexió, callen i rumien...