diumenge, 9 d’octubre de 2011

tu rai!!

Diumenge 9 d'octubre de 2011, 16:30 h. Mentre vaig preparant un full d'exercicis pels meus alumnes de química, vaig rumiant activtats per al projecte de l'any, espurnik, i el twitter i el gmail no deixen de vessar tweets i correus de gent com el Jordi Adell, la Carme Barba, el Ramon Barlam, el Jordi Jubany, el Sergi Martín...

Sí, és diumenge i tota aquesta colla de gent estem treballant en el que més ens apassiona. Alguns fins i tot hauran fet cas al Guardiola s'hauran llevat ben d'hora.. la qüestió és que aquesta és la cara oculta de la nostra feina que ningú mai veu. Potser ara les noves tecnologies i aquesta capacitat d'interactuar amb el món virtualment la fa una mica més transparent, en tot cas, m'ha vingut a la memòria aquella mítica frase que et deixen anar tots els que no coneixen la realitat de la nostra feina quan et veuen a final de curs, per vacances de Nadal o quan els ve bé, de fet no discriminen. No us han dit mai això de.. tu rai!!

Doncs sí, jo també sóc un tu rai!! fins i tot m'he plan
tejat fer-me una samarreta... en voleu una?

dilluns, 26 de setembre de 2011

Fracàs social

Aquests dies no faig més que llegir articles, comentaris, tweets i altres noves de Déu referent a les retallades que l'ensenyament està patint des de tots els àmbits. Menys docents a les aules per atendre més alumnes (uns 21000 només a Catalunya), menys pressupost general als centres i ncloses universitats, més pressió en definitiva sobre el sistema amb un gran perjudicat, l'alumnat.

Aquest cap de setmana m'arribava l'enllaç d'una carta d'una alumna d'un institut de Getafe on cridava als quatre vents la impotència que sentia en veure tothom barallant-se per una hora, dues, per uns euros o per uns "privilegis" mentre ella i els seus companys de generació van patint les conseqüències. A ells no els retallen les hores ni el sou, els retallen les oportunitats, la il·lusió, el futur. Quanta raó!!!

Però la refelxió que em vaig fer més enllà de les paraules d'aquesta alumna va ser veure com el terme fracàs escolar s'ha pervertit fins a tal punt de convertir-se en un eufemisme del veritable fracàs. Qui ha fracassat estrepitosament és la nostra societat, una societat que es considera la més desenvolupada del món i que s'utoetiqueta com a societat del benestar. Quin benestar té aquest jovent sense futur? Quina societat pot enorgullir-se de tenir tota una generació en edat de formar-se i a la qual no li ofereix res? Dons la nostra, aquesta és la nostra societat. Una societat especialitzada en llançar pilotes fora, en no assumir responsabilitats, en buscar culpables on sigui, sempre i quan siguin fora de casa.. Una societat que acusa el jovent de no ser prou despert per solucionar els problems que no ha creat i quan a més, l'han tingut ben anestessiat tot el temps que han volgut.

Aquesta societat inventa llavors el terme fracàs escolar per referir-se a aquesta joventut que no sap cap on va ni què vol fer. Sempre he sentit i ara, després d'uns anys a l'ensenyament puc dir, que l'escola és el mirall de la societat. Un espill on la societat s'hi refelcteix amb tots els seus colors, els càlids i els freds, els vius i els foscos, tots. Així que ja està bé d'acusar l'escola de fracassada quan qui realment ha fracassat som tots nosaltres com a societat.

El fracàs no és escolar, sinó social.

dimecres, 6 de juliol de 2011

respectem-nos

El respecte és una virtut que els nostàlgics de l'educació diuen haver perdut a l'escola. És cert que podríem omplir un llibre amb l'antologia de la manca de respecte a les aules, però no puc evitar preguntar-me: aquesta manca de respecte és major que fa uns anys? Quan recordo els meus temps d'institut o a l'escola... no hi trobo diferència, també érem cruels nosaltres i, amb el temps, me n'he avergonyit de moltes de les coses que fèiem. Això em porta a pensar que potser els nostres alumnes també s'avergonyiran d'aquí a un temps, en tot cas, les coses no han canviat tant i afirmacions del tipus "ara el que hi ha és una absència de respecte total" són del tot demagògiques i no responen en absolut a la realitat.

El més curiós és que es demana respecte a les escoles, als infants, als adolescents.. quan els adutls en la seva vida diària i pública no són capaços d'oferir un exemple digne. Només hem de veure un sessió del Congrés dels Diputats o molta de la producció audivisual que es programa a les televisions. La gota que ha fet vessar el got de la meva indignació ha estat un article publicat a El Periódico on Rajoy clamava que si es fa amb el govern les properes eleccions, canviarà la llei d'educació perquè els nens aprenguin des de les escoles a respectar els propietaris de les empreses.

Respirem fondo...

De l'afirmació se'n desprenen unes quantes de suposicions macabres:
  • S'ha de treballar el respecte a les escoles perquè l'empresariat es veu atacat, la resta de la societat, com si es maten tu!
  • Presuposa el Sr. Rajoy que a les escoles només hi van els futurs treballadors, per tant s'ha de fomentar el respecte al seu superior.
  • Presuposa el Sr. Rajoy que a les escoles no hi ha cap possible futur emrpesari? Perquè si és així.. potser que també els ensenyem a aquests a respectar els seus futurs treballadors no?
  • Com li direm a la nova assignatura? Formación del espíritu laboral?
Digue-me malpensat, ho sóc, però voleu dir que el Sr. Rajoy pensava en l'escola privada quan feia aquesta proclama en pro dels valors i del respecte? Per què em fa la sensació que només troba a faltar aquesta manca de respecte a l'escola pública? Per què serà..?

Tinc al sensació que cada vegada que m'assomo al futur més proper, els colors s'esvaeixen i tot es veu en blanc i negre.

I ve un estrany però al mateix temps reconeixible olor de ranci...

dimecres, 15 de juny de 2011

ens en sortirem!

Amb tota la moguda pròpia d'un final de curs en qualsevol centre, la notícia de l'arribada del pla educat 2.0 ha passat en molts casos desapercebuda. És tanta la informació que rep un professor vulgaris aquests dies que no ha deixat de ser un input més que sense més pena que glòria s'ha convertit automàticament amb un output.

No és desídia, senzillament el proper curs, tot i estar a tres mesos vista, queda encara molt lluny quan estàs immers en la correcció de crèdits de síntesi, preparació de proves extraordinàries, avaluacions finals i extraordinàries i altres delicatessen d'aquests dates. D'altra banda són tants els canvis a què ens tenen acostumats que una part important del claustre respon amb un: bé, ja ens ho trobarem, ja ens adaptarem.. ple de resignació.

Els equips directius han aixecat les orelles, han obert els ulls i han començat a rumiar. Els coordinadors informàtics hem demanat hora al psiquiatra.. però un cop assumit el que ens ve a sobre, tot i no estar publicat encara al DOGC (només hi ha una roda de premsa, una entrada a la pàgina del Departament i un breu pdf) sembla que s'acabarà confirmant aviat. Feia una primera valoració del pla aquest mateix diumenge i hi haurà que pensarà que estic instal·lat en una espècie d'acampada #antieducat, no és ben bé així. No estic pas en contra de la digitalització de les aules i del sistema educatiu, ho estic però més aviat en la forma que no pas en el contingut. D'això n'hem parlat i prou amb el Ramon Barlam i la Clara Oliveres a Enseñar en la Sociedad del Conocimiento.

Ara és tard i vol ploure, no podem perdre el temps debatint si serà gat o gata, el pla ens ve a sobre i hem de reaccionar ràpid, és hora d'aplicar l'actitud masovera i arremangar-se. Lluny de veure-ho com un problema afegit m'inclino més per verure-ho com una oportunitat, un repte, la versió 2.0 del pla dóna un petit marge de maniobra als centres, cosa que no feia l'1x1, i podem decidir com invertir la dotació econòmica (encara per concretar) segons dicti el nostre propi projecte educatiu.

Així que anem per feina, tenim dues coses a fer als centres aquest final de curs i juliol: organitzar el pla TIC de centre i formar-nos per l'arribada de l'aula digital. La segona no afecta per igual tot el professorat, però sigui quin sigui el nostre nivell de competència digital, sempre hi ha coses a aprendre, així que si busquem entre aquests cursos segur que en trobem algun que ens acaba fent el pes:
Resumint: som-hi! que de vegades (gairebé sempre) ens en sortim!

diumenge, 12 de juny de 2011

seguim sense entendre res

Aquesta setmana vam assistir al part del pla educat 2.0, amb cessària inclosa per al Departament (42 milions d'euros d'assignació) i epidural doble per als coordinadors informàtics dels centres. M'explico.

No seré jo qui defensi el pla educat 1x1, m'he declarat ferm opositor vàries vegades, i crec que aquest necessitava una revisió profunda, ara bé, canviar-li el nom per educat 2.0 amb l'excusa d'uns petits canvis em sembla una broma de mal gust i fer un ús gairebé fraudulent de l'adjectiu 2.0.

En essència el canvi és el següent:
  • estenem el pla a totes les escoles (850) i tots els instituts públics (574) i no només als que es van acceptar les condicions del govern anterior, sovint més prop del xantatge que no pas de la innovació pedagògica.
  • es dota amb una pissarra digital interactiva (PDI) totes les aules de 5è i 6è de primària i les de l'ESO, 2660 PDI en total.
  • es dota els centres amb un pressupost per adquirir ordinadors portàtils, 44500 en total.
La factura de tot plegat, 42 milions d'euros, amb uns beneficiaris clars. Com a coordinador informàtic del centre ja estic esperant la pluja d'ofertes que caurà les properes setmanes, ofertes d'empreses sovint eixides del no res per treure profit de la moda de torn. 42 milions d'euros repartits en PDI i portàtils que quedaran obsolets amb poc temps i que caldrà veure en quin grau seran utilitzats a l'aula. Potser a la nostra benvolguda consellera Rigau li aniria bé fer una llegideta a aquest informe per saber què en pensen els mateixos alumnes de les TIC. De la seva lectura el que es desprén és que els alumnes volen dinamisme a l'aula, innovació, però amb el guix si cal!

Que les experiències 1x1 no funcionen no és cap secret, tenim exemples a l'Uruguai, a l'Argentina, als EUA o a casa nostra. Sigui on sigui que s'han tirat endavant, totes coincideixen en el mateix punt, la innovació no vindrà de la mà de la tecnologia sinó de la metodologia, cosa d'altra banda coneguda des d'un principi, vegeu aquest vídeo que porta penjat a la xarxa des de 2007. Com és que no es fa una aposta clara i decidida per les competències del professorat? És cert que hi ha un sector reticent a canviar les seves metodologies o ni tan sols a plantejar-se la possibilitat de canviar-les, però potser si treballéssim en aquesta línea la resta vindria sol.

Posar ordinadors a les aules com pretén aquest nou pla ja es va dur a terme a Extremadura i l'experiència ja ha estat avaluada, no ho sap això el Departament d'Ensenyament? Dubto que no ho sabien, en tot cas no els interessa aprendre les reflexions que se'n deriven de la lectura de l'informe. Malauradament només acabo veient una gran oportunitat de negoci per uns pocs i poca cosa més.

Es parla de la millora de la connectivitat dels centres al pla? No, per tant un dels grans problemes del pla educat 1x1 queda igualment per resoldre.

Es parla de qui se'n cuidarà del manteniment dels portàtils? No, i si de fet pretenen que ho facin els coordinadors informàtics de cada centre, que vingui algú a explicar-me com. Sabeu d'alguna empresa amb més de 300 equips (suposant que s'estén com pretenen) on el manteniment recaigui sobre un treballador de l'empresa que només disposa d'unes poques hores setmanals (entre 2 i 6 segons el centre) per fer-se'n càrrec? Als hospitals també funciona així el tema informàtic? La metgessa especialitzada en medicina interna porta el manteniment de les impresores també?

Es té en compte com treballaran els alumnes a casa els continguts digitals? No, es perd una de les poques coses bones de l'educat 1x1, a moltes llars hi havia un portàtil que més que ser de l'alumne era de la família, com ens explica Ismael Peña-López avui mateix.

Es deixa caure que el professorat ha de preparar activitats TIC per desenvolupar en aquest nou "medi" sense dir com se l'ajudarà a fer-ho. D'entrada el professorat sap que els propers cursos haurà d'estar més hores fent activitat lectiva a l'aula i en tindrà menys per coordinar-se, preparar-se o innovar. Sens dubte el Departament ha triat el millor moment per demanar la implicació voluntària dels docents, després de les darrers actuacions té al col·lectiu superhipermegamotivat...

Segueixen sense entendre res, o començo a pensar que no ho volen entendre. Abans d'inundar les aules de portàtils s'ha de guanyar-se el professorat que és qui en defintiva durà el projecte endavant. S'ha de presentar un pla on hi hagi un període en el qual el professorat tingui clar que s'ha de formar perquè en un termini de 2 o 3 anys vista es farà el gran canvi. S'ha de dotar els centres dels recursos necessaris per dur a terme aquest període d'adaptació, que potser inclou l'adquisició de material, però sempre cuidant els tempos. Aquest període implicaria la redacció d'un pla TIC de centre on s'especifiqués el que es vol, però no un pla de TIC amb format de carta als Reis, sinó un pla on es deixés clar els canvis metodològics que es volen implementar a l'escola o institut i que comptés amb el suport i implicació de tot el claustre, no només el quatre il·luminats que remenen una mica els ordinadors..

I finalment s'ha de tenir un nord clar com a país i no estendre aquesta sensació de fer i desfer continuada que ens envolta des de fa ja massa temps.

I serà perquè sóc de l'àmbit científic però no faig més que pensar en les xifres, en tot el que es podria fer amb aquests 42 milions d'euros... per què 2.0? no veig pas cap canvi de versió significatiu.

dilluns, 6 de juny de 2011

incentius editorials

Sempre he pecat de no tenir cap filtre entre la neurona i la llengua i portat al món de les noves tecnologies, tampoc en tinc cap entre la mateixa neurona i els dits que piquen el teclat. Deia Jordi adell en una conferència a Manresa amb motiu de les III Jornades Espurna que gairebé sempre escrivim al blog quan alguna cosa ens indignava, deia que potser anava sent hora de canviar això i escriure també quan no estem indignats. Avui però, no és així, avui em mou la indignació... ja veurem demà per on bufa el vent.

Ens trobem a final de curs i les editorials de llibres de text corren desesperades a la caça del cap de seminari o departament oferint-li les excel·lències del seu producte. Els clients sovint són difícils de convèncer i les tècniques del marketing són les que són. De la mateixa manera que els visitadors mèdics tenen el seus "encants" per convèncer els metges amb pocs valors ètics per receptar aquest medicament en comptes d'aquell altre genèric, les editorials fan servir les seves dots persuassives per guanyar-se el cllient.

De tots és sabut que unes i altres han entrat en una espiral maliciosa d'oferir canons de projecció, portàtils o pissarres interactives a canvi de la tria en exclusiva dels seus materials per a tots els cursos d'un determinat departament. Així, els professors de tot un departament, per exemple, reben un portàtil cadascú per desenvolupar la seva tasca docent. Després, en faran més o menys ús a l'aula o per preparar les classes, suposarem però que en fan un ús adequat. Altres editorials es decanten per donar un canó de projecció per al laboratori o l'aula d'idiomes, en aquest cas, els destinataris finals i per tant beneficiaris, són els mateixos alumnes. Segur que d'exemples així en coneixem tots i totes i possiblement alguns de poc lloables.

Aquestes pràctiques poden ser reprovables però de vegades davant la decisió d'haver de triar entre dos materials molt semblants, l'opció que va acompanyada d'un petit souvenir que en darrera instància repercuteix en l'alumnat acaba sent l'elegida. Res a dir. Canalitzar la competència ferotge entre editorials en favor dels nostre alumnat no està malament sempre i quan no es deixi mai, mai, en segon terme la qualitat dels textos escollits. Personalment no m'acaben de convèncer mai i m'estimo més fer-me els meus propis materials, però respecto la decisió dels companys que prefereixen treballar amb els llibres de text.

Ara bé, el que no puc acceptar és que una d'aquestes editorials faci un homenatge a una companya de professió l'any que es jubila i que a més l'obsequiï amb un portàtil... Pels serveis prestats? A qui? Ara que es jubila necessitarà el portàtil? No critico l'homenatge, tot i que no hi vaig assistir per una qüestió de principis, però em sembla vergonyós i inacceptable el "present" de comiat. Totalment fora de lloc.

Si amb aquest gest pretenia l'editorial persuadir-nos als membres del seminari que quedem, ha aconseguit justament el contrari. Que els llibres de text són un negoci per sagnar les butxaques dels pares cada mes de setembre no és cap secret, que aquestes pràctiques comercials s'estan estenent cada vegada amb menys vergonya, tampoc, així que no veig per què hem de seguir fent-los el joc i no fer-ho públic. Jo, si més no, no penso entrar en aquest joc, no penso jugar a mercadejar amb aixó.

I ja posats, m'acabo de desfogar!!

Des de fa uns pocs anys s'ha engegat als centres un projecte molt interessant de reciclatge de llibres que a banda de suposar un estalvi considerable per a les famílies, promou valors com el propi reciclatge i el respecte envers la seva feina i les eves eines per part dels alumnes. Malgrat tot cada any s'han de reposar exemplars, cosa prevista per les editorials que responen canviant el format del text amb una nova edició marcadament diferent a l'anterior, malgrat els contingut és el mateix. L'exercici 4 ara és el 9, la unitat 3 ara és la 2... pertis canvis subtils de format sense cap altre pretexte que fer més difícil la feina dels docents que es resisteixen a actualitzar l'stock de llibres. Mesures sense cap altra finalitat que vendre. És l'obsolescència programada aplicada al món de l'educació. Un motiu més per dir no als llibres de text tradicionals.


dimecres, 1 de juny de 2011

deconstruïm l'escola?

Deia Albert Einstein que no podem esperar resoldre un problema utilitzant les mateixes eines que l'han creat. Un dia li van demanar què calia fer per ser un geni, ell va contestar que calia dedicar almenys 30 minuts al dia a pensar diferent a la resta. Un altre dia va cncloure que en moments de crisi només la imaginació era més important que el coneixement... I sí, entre cita i cita es va dedicar a jugar amb el temps i l'espai. Per cert, també era un gran violinista.

Que l'escola està en crisi, i no només a casa nostra, és un fet més o menys acceptat arreu del món i si hem d'anar a buscar imaginació estem al lloc indicat. Els genis cada dia es fan més cars de veure i vist com va el món, potser ens cal més teamdividualism que no pas individualitats, però el que sí que és cert és que potser és hora de pensar diferent, intentar resoldre els problemes que trobem a l'escola canviant coses que d'entrada no ens plantegem tocar. I si juguem, encara que sigui per uns moments, a desmuntar-ho tot i refer-ho? Què passaria? Potser així trobaríem un camí nou.. què perdem de fer la simulació?

Un dels pilars inqüestionables dels sistemes educatius és el currículum, inqüestionable en el sentit més literal, ningú gosa qüestionar-lo en quant a continguts bàsics, instrumentals, essencials o com vulguem dir-los. El "pastís" es reparteix en matemàtiques, llengües, ciències... deixant poc marge a petites incorporacions o canvis, de fet s'acostuma a afegir però mai a treure, tenim un pànic horrorós a treure res. Per sort gent com Robert C. Schank va una mcia més enllà i s'atreveix a proposar un canvi radical en la concepció del currículum, potser massa bèstia com per poder digerir-lo de cop, però i ha canvis que, sense afectar tan descaradament el currículum, el poden moldejar de forma molt efectiva per intentar treure'n un profit més gran.

Un canvi seria redissenyar l'horari de les escoles i instituts, per què hem de tenir 30 classes d'una hora a la setmana? Per què la disposició de l'aula ha de ser 30 taules, amb les seves 30 cadires, encarades cap a una pissarra amb una taula més gran i una butaca per al professor? En alguns centres com ara el col·legi Montserrat de Barcelona amb la Montserrat del Pozo al capdavant ja ho fan, amb la teoria de les intel·ligències múltiples com a eina bàsica han reorganitzat les aules i l'horari de manera que els alumnes treballen en blocs horaris i de contingut. Aquest treball requereix molta coordinació entre diferents disciplines, entre les tradicionals àrees de coneixement, però els resultats estan a la vista.

Avui es publicava al New York Times un article on s'incidia en el mateix fet, una escola privada havia decidit treballar a partir de blocs de contingut suprimint l'horari tradicional de classes de 45 minuts i subsitituint-les per aquests blocs de durada més llarga i variable.

Els continguts es treballen de manera més intensa i no necessàriament cada setmana, potser hi ha uns temes que es tracten a principi de trimestre, uns altres més endavant.. però de manera que al final de curs s'ha treballat el mateix que si s'hagués fet de la forma convencional amb hores fraccionades per matèries i amb hores assignades cada setmana.

Les noves classes són molt més intenses, ja que no són de 45 minuts, n'hi ha de fins a 2 hores, però l'alumnat està molt més implicat, té temps de posar-s'hi a fons en el tema que es treballa i el fet de canviar cada setmana de continguts no dóna peu a l'avorriment. Lògicament també s'hi corre el risc de tenir l'auditori apàtic dues hores si no s'ha dinamitzat bé l'activitat..

El canvi però no només afecta a l'horari sinó que també a la disposició de les taules i cadires de les aules, s'ha reformat el sistema de manera que tothom treballa en base a un gran espai central on compartir el coneixement. El que es busca en el fons és permetre una gran flexibilitat a l'aula per treballar els diferents blocs de contingut en funció del que aquests demanin.

La justificació del canvi es basa en el fet que les activitats HOT (high order thinking) de la famosa taxonomia de Bloom requereixen més temps per assolir-se i experimentar.

El Ferran Adrià va trobar el seu camí deconstruint la cuina, reinventant-la, d'això ara en diuen innovació. No podria ser el model aplicable a l'escola? I si la deconstruïm encara que sigui per verue què passa? Haurem d'estar ben atents a aquests tipus d'experiències, seguir-les de prop i començar a plantejar-nos canvis més profunds en el nostre sistema. Per què no?

diumenge, 29 de maig de 2011

l'esperit de la Masia

Fa uns dies publicava un post on vinculava la vida del mas amb el dia a dia de l'escola, avui deixarem el mas per anar fins la Masia. No sóc culé tot i que he de confessar que veure jugar el Barça aquests darrers anys és tot un plaer. Anit mentre el barcelonisme embogia amb la 4a copa d'Europa (o champions.. tant fa) jo pensava en la gent de la Masia, pensava en tota la gent anònima que hi ha treballant allà per aconseguir transmetre uns valors a aquella canalla que poc a poc va creixent i, a banda de gaudir de l'oportunitat de ser preparats esportivament per un dels millors clubs del món, tenen un entorn que els dóna una formació humana immensa.

No parlo perquè sí, aquests elogis no són gratuïts, aquests darrers dos anys he tingut ocasió de ser tutor d'un noi que cada tarda baixa de Manresa a la Masia a entrenar i indirectament he vist el que es transmet allà. Basar un post amb una experiència individual seria molt agoserat, però quan veus com es comporten els blaugranes del 1r equip que han estat formats a la casa, veus que en el fons, hi ha uns principis i uns valors comuns a tots, arribin al 1r equip o no. Hi ha una manera de fer que mereix ser estudiada amb més deteniment.

Pagaria per poder fer una xerrada amb el coordinador pedagògic de la Masia, per compartir experiències, per aprendre en definitiva. Estic convençut que podríem aprendre molt a l'escola del que es transmet entre aquelles quatre parets. Sé per exemple que l'exigència en els estudis ordinaris és una prioritat, l'esforç en un lloc té premi a l'altre, al camp, als entrenaments, el dia del partit.. No seria això extrapolable a qualsevol escola o institut? Estic convençut que sí.

Us imagineu un poble o ciutat on hi hagués una coordinació eficaç entre les escoles i instituts i els equips municipals de bàsquet, handbol o futbol per citar-ne alguns? Ara mateix actuem independentment, cadascú pel seu costat, tot i que tant des d'un costat com des de l'altre incidim directament sobre la formació dels nois i de les noies. Us imagineu que a l'equip de volei del barri et demanessin les notes per poder jugar? Que t'exigissin uns mínims? Digueu-me il·lús però crec que apareixiria una sinèrgia entre tots dos llocs molt positiva. Els i les alumnes passarien de veure l'escola i l'insitut com una cosa secundària que m'impedeix fer allò que m'agrada a veure-ho com una cosa que em permet millorar en l'esport que faig.

Crec que no millorarien únicament els resultats acadèmics d'aquests nois i noies sinó que la seva implicació en l'equip del barri o poble o onsigui que realitzen aquesta activitat esportiva extraescolar, es veuria augmentada. La cultura de l'esforç es veuria tremendament reforçada i els resultats sorgirien per les dues bandes.

Com coordinar això? No és tan complicat com pugui semblar:
  • no tenim uns consells escolars municipals? Costaria molt fer una reunió entre els representants de les associacions esportives del municipi i un parell de representants del consell escolar municipal?
  • no tenim un Pla Català de l'Esport a l'Escola? Per què no implicar en aquest pla les entitats esportives municipals també?
  • no busquem sempre la implicació de la societat en la formació dels nostres joves?
Com que sóc una mica inconscient ho proposaré al meu centre perquè ho facin arribar al consell escolar municipal. A veure on arriba la proposta...

dissabte, 28 de maig de 2011

escola indignada

Després de veure les imatges d'ahir a Plaça Catalunya amb els mossos d'esquadra carregant desproporcionadament sobre els indignats, em vaig indignar una mica més. Això de la indignació es veu que no té límit superior. A la tarda vaig baixar a la Plaça Sant Domènec de Manresa on hi ha els indignats manresans i vaig demanar per la comissió d'educació, no n'hi havia cap.

De tornada a casa no feia més que donar-li voltes al tema, com hauria de ser l'educació en aquest nou escenari que es vol dibuixar? Quin paper hauria de jugar? Com s'hauria d'articular l'educació?

Que l'educació necessita un canvi profund que passi per la revisió del currículum i una incorporació (no substitució) de noves meodologies basades en les intel·ligències múltiples per exemple és una cosa en la que coincidim molts professors quan fem aquelles eternes sessions de teràpia col·lectiva. Hi ha però una pedra a la sabata, una brossa a l'ull que ens impedeix anar endavant i aplicar aquests canvis que la revolució educativa necessita, la classe política.

Posar l'educació en mans de la classe política és el gran obstacle amb què la societat, i no només l'escola, es troba. Tota societat necessita de tant en tant fer canvis estructurals que li permetin avançar, canvis que a curt termini acostumen a ser impopulars i que no donen fruits perquè aquests vénen a llarg termini. Està en les mans dels polítics legislar i en conseqüència introduir els canvis que considerin oportuns allà on convingui, però l'escola és un lloc difícil.

Els canvis que necessita l'escola no donen resultats en un marge de 4 anys que és el temps de vida d'una legislatura. Així doncs, l'escola és esclava i presonera d'aquesta condició, cap polític prendrà mesures que no donin resultats en 4 anys i menys encara si aquests mesures, tot i ser imprescindibles perquè donin fruits una generació després, són impopulars durant aquest 4 anys.

Aquests darrers anys hem vist com uns feien i desfeien el que els altres havien fet, cada canvi de govern es traduïa en un canvi de rumb, tothom anava afegint a l'escola petits canvis sense criteri, sense un objectiu clar. Mesures sovint populistes i sense fonamentació pedagògica com ara la impartició de la 6a hora a primària o la implantació del pla educat 1x1, tot i que aquest últim també tenia una component econòmica i mercantilista important. L'escola necessita estabilitat i posar-la en mans de la classe política significa just el contrari.

Crec que l'educació, i molt probablement la sanitat, haurien de ser àmbits aliens a la política o si més no en un grau important. Aquests haurien de ser al meu parer els quatre pilars bàsics:


1. Professionals de reconegut prestigi haurien d'estar al capdavant de l'educació del país independentment del color polític del moment, això els donaria independència i qüestions que necessiten temps d'aplicació superior als 4 anys es desencallarien. Les decisions no es supeditarien a les urnes. Una comissió d'experts estaria a càrrec de l'educació del país que podria ser triada pels mateixos professionals de l'educació i l'àmbit universitari especialitzat.

2. Dotar l'educació d'un pressupost fix i irrenunciable fora de les mans especulatives dels polítics. Ja que sovint es posa Finlàndia com a exemple, allà es destina el 14% del pressupost de l'estat, aquest podria ser un bon referent. Aquest punt el faria extensiu a la sanitat.

3. Supressió dels concerts amb l'escola privada. No té sentit que amb diners públics es finaciï l'escola privada. Davant l'argument que l'escola pública no pot fer-se càrrec de l'escolarització de tot l'alumnat, la resposta és clara, amb un pressupost adequat, sí que es pot fer. Això permetria fins i tot nacionalitzar aquelles escoles privades basades en el concert i incorporar-les al sistema públic. L'autonomia de centre pactada al
Pacte Nacional per l'Educació és suficient per dotar cada centre de la identitat pròpia necessària.

4. Supressió de la condició de funcionari immortal per al professorat tal i com l'entenem ara. Els funcionaris, i no només els dels sector educatiu, no poden ser triats a partir d'un sistema d'oposicions que no respon a la realitat de la professió que han de desenvolupar i no poden tenir immunitat laboral de per vida. Com qualsevol altre professional un funcionari ha de poder demostrar la seva vàlua i idoneïtat pel lloc que ocupa en qualsevol moment, si no ho fa, ha de poder ser apartat del sistema com en qualsevol altre àmbit professional. Això implicaria una inspecció educativa, en el cas que ens ocupa, competent.

Un cop assolits aquests punts hi ha infinitat de temes a tractar dins l'àmbit educatiu, però al meu entendre, poc es podrà avançar si no posem unes bases sòlides des de bon començament.

divendres, 20 de maig de 2011

plaça Tahrir a Espurnik

Avui hem fet una activitat ben singular a l'entorn de realita virtual open sim d'Espurna, Espurnik. Vist que a totes les places de les principals ciutats de l'Estat s'estaven convocant manifestacions per demanar un canvi en el sistema actual i la gent s'estava organitzant a través de les xarxes socials i el moviment assambleari reviscolava, hem pensat de fer una assamblea a la nostra pròpia plaça Tahrir.


Els avatars dels alumnes han anat arribant a la plaça sempre i quan la connexió ho permetia. Després de consultar les instruccions en un document compartit hem començat l'assamblea. Han sortit molts punts de debat i les aportacions de tothom han estat realment positives. Finalment s'ha redactat un petit manifest recollint les principals conclusions a què s'ha arribat.

L'experiència ha estat molt positiva, no és fàcil engrescar alumnes perquè es reuneixin un dijous a les 10 de la nit per a debatir sobre la situació política i social que atravessem. El resultat ha estat una estona molt enriquidora i aprofito l'entrada per felicitar-los públicament pel temps i esforços dedicats.


dimarts, 17 de maig de 2011

a l'escola com al mas

Estar a mig camí entre el Bages i l'Alt Maestrat té inconvenients, el més evident l'explicaria Heisenberg molt bé, el principi d'incertesa que va formular diu que és impossible saber la posició d'una partícula i la seva quantitat de moviment al mateix temps. Cosa que al poble haguéssim resolt amb un senzill: o vas a la processó o et quedes al campanat voltejant, però als dos llocs no potser! Des de que vaig arribar al Bages vaig descobrir una feina que em va captivar, això no treu que no hi hagi dia que el meu cap no viatgi d'amagat fins al poble, els seus carrers, els seus bancals, cingles i barrancs.

Aquesta casuística fa que sovint analitzi les coses que em succeixen com a professor des d'una òptica diferent, amb el temps he aprés a mirar-me les situacions de l'aula, del centre i del claustre des de la distància tot i estar de cos present. Al principi em resultava estrany i em costava canviar el xip del poble a la feina, ara, el que era una mena de jetlag ha acabat per convertir-se en una eina valuosíssima. He acabat trobant un munt de similituds entre la feina de professor i la d'un masover que viu perdut en un mas de les muntanyes de l'interior de Castelló.

Tant en un lloc, el mas, com en l'altre, l'institut, el dia a dia està plagat de situacions imprevisibles que s'han de resoldre. Quan vius en un entorn urbà el sistema, la pròpia societat, et soluciona molts dels problemes que la vida diària et genera. La ciutat et fa arribar la llum elèctrica fins a la porta de casa, el gas, l'aigua... et recull les escombreries, t'asfalta el carrer i te'l neteja, et posa una farmàcia a la cantonada, un hospital una mica més enllà i l'escola a quinze minuts a peu. Si la rentadora s'avaria el servei tècnic s'acostarà amb una trucada de telèfon, si s'ha acabat el suc de prèssec per esmorzar demà baixem en un moment al súper i així podria descriure un munt de situacions que si vius en un mas no tenen sentit.

Al mas estàs sol, si vols llum te les hauràs d'enginyar per posar un grup electrogen, unes plaques solars o un petit aerogenerador que mai satisfaran les necessitats completament, si s'acaba el gasoil, fa boira o no bufa el vent, la rentadora haurà d'esperar a demà i haurem de vigilar el consum d'electricitat. L'aigua la recollirem en una cisterna o la portarem de la font que hi ha camí amunt i pregarem perquè plogui de tant en tant. La nevera i el rebost hauran d'estar sempre plens, si neva ningú recordarà que estàs allà, però no t'amoïnes per això i ets previsor. Amb el temps has aprés a fer de mecànic del cotxe, electricista, lampista, ferrer, fuster, paleta i el que vingui bé, el telèfon no sempre té cobertura. L'entorn t'ha ensenyat a desenvolupar habilitats que a la ciutat no haguessis necessitat, però potser no n'ets del tot conscient.

A l'institut la feina de professor es torna més exigent cada dia que passa: la societat del coneixement en la que vivim et demana que t'adaptis que evolucionis; l'administració et carrega amb més responsabilitats, més burocràcia; els i les alumnes volen més i més encara que sovint no ho manifestin... i el dia a dia és una font inesgotable de situacions que demanen una resposta ràpida a tot tipus de problemes. Aquí és on la mentalitat masovera entra en joc. Afrontar aquesta situació des de l'òptica urbana pot arribar a col·lapsar-te, ha aparegut un problema del qual no n'ets responsable però que t'esquitxa, potser s'hauria de resoldre des de fora (família, municipi, administració educativa..) però la resposta no arribarà potser perquè el missatge no s'ha arribat a transmetre o si ho ha fet entra en una dinàmica tan ferragosa que s'acaba encallant. Toca anar per feina, improvisar i fer d'allò pel que potser no t'han preparat. Igual que al masover que té per feina principal ser pastor, per exemple, li toca fer de veterinari, fuster, mecànic o electricista, als professors ens toca fer mil coses més de les que se'ns "suposa".

Aquest punt de vista no és compartit per molts companys de professió, però el cert és que si el masover només fes de pastor, el mas s'ensorraria damunt seu mentre ell encara estaria rondinant i esperant que vingués qui sap quin entés en la matèria. L'argument "jo sóc professor, no psicòleg!" l'he sentit moltes vegades, i és cert, tenim una formació i per tant no som especialistes en altres disciplines, però quan s'ha d'actuar, s'ha d'actuar, i com diria el masover, qui fa el que pot no està obligat a més.

Les previsions per al proper curs pel que fa a condicions laborals no són gens bones, sembla ser que no plourà i farà fred. El masover sap que cal estar preparat i mentre els de la ciutat aniran desesperats a l'estiu perquè els han tallat l'aigua dues hores al dia, ell haurà estalviat prou aigua a l'hivern per poder-ne disposar tres cada matí per a les ovelles. Potser a l'escola haurem de fer igual i començar a pensar amb mentalitat masovera, aprofitar fins a l'últim recurs que tinguem i lluny d'anar rondinant per res, anar per feina perquè vénen temps fotuts i els corders s'han de criar bé per vendre'ls a bon preu.

Segurament el que podem aportar cadascú de nosaltres al centre, a banda de la nostra tasca estríctament docent, no és massa, però com diem al poble, tota pedra fa paret i perquè la paret no caigui, de pedres en calen de grans i de petites que les falquin, totes fan profit.

dimecres, 11 de maig de 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.


dissabte, 30 d’abril de 2011

una lliçó més, i quina lliçó!

Sovint costa de trobar notícies als mitjans de comunicació que se'n facin ressó de fets com el que ahir al conservatori de música de Manresa. Resulta que una colla d'alumnes i exalumnes del conservatori fa uns mesos van decidir muntar pel seu compte una orquestra on poder tocar i gaudir de la seva passió. El fet en sí és molt lloable i digne d'admiració, tots estan buscant-se un futur, intentant formant-se, estudiant a la universitat o on sigui... de temps el just, però tot i així han estat capaços de trobar-ne per assajar, per recuperar l'instrument en alguns casos i posar-se al nivell que exigia el repte, per gaudir al més alt nivell de la seva música en definitiva.

Aquests joves es presentaven ahir al mateix conservatori amb un recital d'hora i mitja amb un repertori íntegrament dedicat a Astor Piazzolla. Vaig tenir la sort d'assisitir-hi i la sensació que vaig tenir en acabar va ser d'admiració absoluta cap a aquests nois i aquestes noies de Camerata Bacasis, que es com han ressolt anomenar-se. Avui al diari de la Catalunya Central, el regio7, ni una paraula. Sense comentaris.

Quina lliçó!! Sí, quina lliçó d'esforç, voluntat i ganes de tirar endavant que ens van donar ahir. Tota l'orquestra està per sota dels 28 anys, alguns encara són a l'institut fent batxillerat, tots membres d'una generació que s'ha qualificat de mil maneres, cadascuna més estrambòtica, però en cap cas se'ls ha fet justícia i menys qualificant-los com a ni-ni. En un entorn immers en una crisi de la que ningú sap cop sortir-se'n, els que pitjor ho tenen, ells, la seva generació, la que no pot perdre el seu treball perquè encara no el té i qui sap si el podran trobar, decideix apretar fort les dents i tirar endavant.

Una lliçó de maduresa, no tenen prou amb les dificultats que el seu dia a dia els dóna que encara decideixen aventurar-se en un viatge tan fascinant com esgotador, crear una orquestra. Possiblement molts d'ells havien somiat quan estudiaven per aquell conservatori que potser algun dia arribarien a tocar en una orquestra. La societat que els ha proveït amb un conservatori, una formació i uns somnis, quan arriba l'hora de la veritat els gira la cara, el suport a l'art no interessa, la música no interessa, la dansa no interessa... i en conseqüència, pràcticament tot el contingent de músics que hem creat han de marxar cap a casa amb la cua entre cames o fer les maletes i provar sort Pirineus enllà. Doncs lluny de queixar-se aquests músics han decidit tirar pel dret i han fet el que les institucions han estat incapaces de fer, agrupar-los i crear una orquestra que si acaba consolidant-se, cosa que espero i desitjo, acabarà sent un referent més de la ciutat.

Em demano, què passaria si en tots el ambits de la societat i a tots es nivells actuéssim igual. Si en comptes de llepar-nos les ferides i rondinar apretéssim les dents com ells i tiréssim pel dret, endavant! Sense importar-nos res, només endavant amb il·lusió, ganes i voluntat, on arribaríem?

I si a les escoles i instituts ens deixéssim de punyetes i tots empenyéssim endavant?

Gràcies David Santamaria, Arnau Monforte, Marta Morros, Núria Casassayas, Marta Atcher...

dijous, 14 d’abril de 2011

els codis QR a l'aula

Hi ha dies que tot d'una s'encén una bombeta, per què no utilitzar els codis QR a l'aula? Com que aquests moments d'il·luminació sempre et vénen en moments estrambòtics, quan arribes a casa fas una cerca ràpida i veus que la cosa està més que trillada. No per això et desanimes, tot el contrari, veus que no ets l'únic freaky al món..

La idea és simple, afegir una imatge en un paper que conté una informació molt concreta. Com un codi de barres té la informació del preu d'un producte, un codi QR té informació d'una URL per exemple. L'aplicació immediata a l'aula és afegir aquests codis als apunts que tradicionalment repartia. Aquests els acompanyo de vegades de gràfics o imatges que intenten exemplificar allò que les paraules no acaben de deixar clar. Sovint fins i tot les imatges es queden curtes, cosa que resolia afegint a peu de pàgina la URL on trobar una simulació, vídeo o applet dinàmic que acabés per transmetre tot el contingut que volia.

L'aparició de les pàgines d'acurtament d'URL va ser un gran què, però tot i això els alumnes havien d'escriure aquella seqüència de lletres i dígits al seu navegador per tal de veure l'enllaç. Amb els codis QR això és història. Ara creo una imatge del codi QR a partir de la URL i la insereixo al text. Tot el que han de fer és enfocar el mòbil o la webcam del seu ordinador al codi i fet! Cal però que es descarreguin prèviament un lector d'aquests codis.



Amb els meus alumnes tot això no serà cap cosa revolucionària, només una opció més a incloure en els apunts, ja que no tots disposen de mòbils amb tecnologia per navegar per Internet encara que també ho poden fer servir amb l'ordinador de casa. Pensava també en tots aquells pobres alumnes que s'han vist immersos en el pla Educat 1x1 i que ara tenen un netbook entre mans ,amb una pantalla massa petita com per pemetre estudiar dignament. Potser per a ells aquests codis serien una eina molt útil, d'una banda tindrien en paper uns continguts a estudiar i de tant en tant, tot encarant els apunts a la webcam del netbook, poder ampliar els conceptes amb tot el potencial que la xarxa ofereix. Ja que tenen l'eina, que l'aprofitin! No ho sé, però potser les editorials de materials digitals ja ho tenen previst to això...

dimarts, 12 d’abril de 2011

reflexions moodèliques

Aquest és el cinquè curs que faig servir el moodle com a eina de suport a les classes. Vestir un curs moodle porta el seu temps i al llarg d'aquests 5 anys he anat mudant els meus cursos com bonament he pogut. A hores d'ara m'atreviria a dir que els cursos de batxillerat de les matèries de física i química (4 en total) han quedat prou arregladets, vaja, que els podem treure a passejar. A 4t d'ESO el curs CLIL de physics & chemistry també està complet i n'estic especialment content per la feina que implica.

Crec que ha arribat el moment que puc fer-los una petita auditoria, quin ús en fan els i les alumnes? Les hores que he dedicat a muntar-los seria molt complicat calcular-les i la veritat és que m'estimo més no fer-ho, no és l'objectiu d'aquest test de control. Sí que vull saber però, l'aprofitament per part de l'alumnat.

Als diferents cursos he posat recursos com ara apunts (en pdf i en format book de moodle), fulls d'exercicis i les seves solucions (pdf), simulacions (seleccionades a la xarxa), enllaços interessants (vídeos, webs d'interès...) i qüestionaris (de prova o simulacions d'examen). Cal dir que a 4t he fet servir força el recurs tasca per fer activitats en línea.

He començat aquest estudi tot avaluant el curs de Física de 2n de bat, el curs està format per 5 blocs de contingut amb un total de 59 recursos i 10 enllaços a apunts o exàmens (recurs on els alumnes poden consultar la nota del darrer examen)
. He fet un buidat del nombre de vegades que aquests recursos han estat visualitzats pels alumnes, sense tenir en compte el temps que han trigat en tancar-lo... suposaré que l'han vist detingudament.

Els resultats m'han sorprés i, sincerament, no gratament. D'un total de 25 alumnes he descobert què:
  • només 5 han obert com a mínim un 50% dels recursos
  • 8 d'ells estan per sota del 10% de recursos visualitzats
  • la mitjana de recursos visualitzats és de 14,6
Cal tenir en compte que aquestes xifres inclouen el fet que un alumne hagi vist el mateix recurs més d'un cop, si només consideré el primer cop, serien molt inferiors. Si tinc en compte el nombre de visualitzacions dels apunt o fulls de solucions d'exercicis, la xifra és de 11,6 visualitzacions de mitjana, quan només hi ha 10!.

Si analitzo el nombre d'alumnes que han visitat cadascun dels recursos descobreixo que la mitjana és de 5,9 alumnes per recurs. És a dir, de mitjana, dels 25 alumnes només 6 han vist tots els recursos. Cal dir que el recurs de més èxit ha estat vist per 14 alumnes, i 21 recursos (la 3a part) no han rebut la visita de més de 3 alumnes.

No cal dir que el recurs de consulta de les notes de l'examen és el més visitat del curs, tots els alumnes hi han tret el cap i la majoria d'ells més d'una vegada en un mateix dia (esperant que corregís els exàmens i pengés les notes).

L'ús que se'n fa del curs és mínim, els recursos més visitats són els tradicionals: apunts, exercicis i nota de l'examen. Cal dir que no tenim llibre de text, entenc que els apunts siguin d'utilitat, però les eines adicionals d'aprenentatge com ara simulacions, vídeos, enllaços... estan molt infrautilitzades. Sovint pensem que estem davant una generació 2.0, que es motiva amb recursos visuals i que aquest fet els fa motivar-se. Aquestes dades em fan dubtar, la gran majoria dels alumnes es decanten pel mètode tradicional, possiblement perquè és al que estan habituats des de petits. Vull creure que és això..

Aquesta podria ser una explicació del poc aprofitament de l'entorn moodle, una altra però podria ser que senzillament aprofiten allò que els genera un benefici immediat, aprovar l'examen. Per tant el material més preuat són la combinació apunts-exercicis, sent el altres recursos tan adicionals i tan complementaris que acaben sent totalment prescindibles. Un exemple, un dia vaig intentar veure a l'aula una roda de premsa que Greenpeace va oferir per avaluar els fets de la central de Fukushima, estàvem treballant el tema de física atòmica i radioactivitat. La connexió a Internet anava molt lenta i es va fer impossible veure-la, la idea era dedicar tota una sessió, no va poder ser. Vaig penjar l'enllaç al moodle, només 5 alumnes el van consultar.

Potser he comés una errada greu en el plantejament del curs, no he volgut mai forçar l'alumnat a usar el moodle com a eina de treball principal, sempre m'he decantat per utilitzar com a complement, tanmateix estic començant a pensar qué m'he equivocat. Potser hauria de "motivar" l'alumnat a veure aquests recursos tan útils (al meu entendre) tot lligant-los a una activitat avaluable. Confiar amb la seva voluntat d'aprendre i gaudir fent-ho no ha acabat de funcionar.

Ingenu? Segurament. Tot i això crec fermament en l'eina i confio que hagi estat útil per als alumnes que n'han fet ús.

divendres, 8 d’abril de 2011

avui fa un mes

8 de març, avui fa un mes exactament conmemoràvem el dia de la dona treballadora. Avui fa un mes que comentava als alumnes de 2n de batxillerat, a classe, el com al llarg dels darrers anys s'havia baixat la guàrdia pel que fa al tracte i respecte envers la figura de la dona als mitjans de comunicació i especialment a la publicitat.

Els comentava també que sovint veia actituds i maneres de fer a l'aula que m'entristien molt, com ara veure nois maltractant les seves companyes pel fet de ser dones... actituds que lògicament talles de seguida però que de vegades només són subtileses, detalls, inèrcies d'una societat que s'ha relaxat. Em sorprén profundament veure com reapareixen comportaments que creia superats, recordo perfectament quan jo anava a l'institut a finals dels 80 i principis dels 90 i això, no passava. Clarament els adolescents d'ara no són més que un reflex de la societat en la que viuen, com ho érem nosaltres en el nostre moment.

Recordo que aquell 8 de març de fa escassament un mes em demanava la Clara que posés algun exemple d'això, com sempre passa, en el moment precís et falta l'exemple real, però vés per on que avui n'he trobat un publicat en un mur de Facebook que ho exemplifica clarament. Es tracta d'un anunci de la cervesa Guiness, que per cert, no tornaré a tastar, per respecte a totes les dones que conec.

L'anunci fa ser emés per televisió fa uns quatre anys i va ser retirat, afortunadament, però les xarxes socials els segueixen difonent. La prova però és evident, la figura de la dona es va utilitzar de manera lamentable i estem parlant de la primera dècada del segle XXI, definitivament, no hem avançat gaire, i el més preocupant, els comentaris que acompanyen molts dels llocs on s'ha difós ho deixen ben palés.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Efímera

Aquest seria l'adjectiu que hauríem de posar al mot informació aquest principi de segle XXI. Els esdeveniments succeixen a tal velocitat o més ben dit, som informats a tal velocitat, que no tenim temps de digerir res. D'una banda gaudim d'un accés a la informació com mai abans en la història de la humanitat però d'altra banda som incapaços de trobar el temps per filtrar-la, analitzar-la i pair-la. Així que no ens queda cap més remeï que confiar en les nostres amistats, coneguts o senzillament gent que no coneixem però que tenim com a bons referents perquè ens informin d'allò que han trobat per nosaltres.

La clau està en compartir allò que trobem amb els altres, i twitter és un mitjà excepcional per fer-ho. No descobrirem la sopa d'all ara, però em resulta significatiu que molts dels meus alumnes no tinguin ben bé clar què és això de twitter, i certament, em preocupa. Em preocupa perquè vivint com viuen en aquesta societat de la informació i la comunicació, no estar informat no és una qüestió d'oportunitats sinó d'irresponsabilitat. Si tens accés a la informació és un crim que no l'aprofitis.

La setmana passada se'm van quedar clavades les paraules del Josep, un avi de la Pobla de Massaluca sentenciava des de l'òptica que donen els anys viscuts el següent: "quan érem joves ens pensàvem que lo món començava allà per on surt lo sol i acabava allà per on es pon, era tan petit, tan reduït, estàvem tan tancats.." Els alumnes que l'escoltaven no sé ben bé què pensaven, però jo vaig pensar en ells.

Aquella gent va lluitar per saber, per aprendre, per sortir d'aquell món tan petit, avui nosaltres vivim en un món en el que cada dia que passa cauen més fronteres i les llibertats arriben afortunadament a més gent que mai. Queda camí per fer, però siguem francs, se n'ha fet molt ja. És per això que em dol veure com els néts i nétes d'aquesta generació estan perdent, d'alguna manera, la noció del que va costar aconseguir aquestes llibertats, potser no els ho hem sabut ensenyar, potser se'ns ha oblidat fer-ho, potser hem badat... però el cert és que malgrat tenir una capacitat fins ara desconeguda per estar informats, en termes generals, no ho estan.

Em faig una pregunta, què passaria si dediquessin només un 10% del temps que dediquen a Facebook a informar-se, a fer una ullada als titulars de la premsa, a crear-se un compte de twitter (per exemple) i utilitzar-lo subscribint-se a uns quants llocs?. Si dediquessin part del seu temps a compartir a través dels seus canals, Facebook inclós, allò que troben i els agrada, els sorpén i els indigna, sobretot allò que els indigna. La societat que els tocarà viure és una herència molt demacrada que els deixem i els serà desgraciadament hostil, només ells i ells poden canviar-la vist que nosaltres ens estem demostrant bastant incapaços de fer-ho.

En la societat del tot és efímer cal que diguin prou a moltes coses, que s'organitzin i que no deixin que certes coses passin de moda. El seu futur no pot ser en cap cas efímer.

diumenge, 3 d’abril de 2011

lo riu té màgia

M'havia fet el propòsit de no tornar a escriure en aquest blog fins que a casa no tornessin a tenir senyal, continuen sense senyal... però no me n'he pogut estar, sovint passen coses que no poden quedar a l'aire, sense que en fem una reflexió posterior. El viscut aquesta setmana passada a les terres de l'Ebre amb els alumnes de 2n de batxillerat bé mereix una entrada al racó de la falsa.

No és la primera vegada que baixem a l'Ebre i en concret a la Terra Alta per treballar sobre el terreny la Batalla de l'Ebre, ja vaig dedicar una entrada en el seu moment farà cosa d'un any. Aquesta vegada però, li vam voler donar una dimensió més gran, les Terres de l'Ebre ofereixen molt més que les restes d'aquella terrible batalla, afortunadament. Volíem també fer veure els nostres alumnes la pressió que ha sofert el territori a nivell energètic (parcs eòlics, producció hidroelèctrica, nuclears..), el propi riu (Erkimia i PHN) i com aquest ha vertebrat la identitat d'una gent que se sent, amb molta raó al meu parer, oblidada i sovint menystinguda per la resta del Principat.

El crit de "lo riu és vida" va molt més enllà de reivindicar la necessitat de mantenir el riu tal com és, el riu és la vida d'una gent i d'una terra, i d'una expressió cultural pròpia que se sent catalana i reclama el seu reconeixement. L'article lo no és casual en l'expressió. Al llarg de tres dies, de Flix a Deltebre, de Xerta a El Perelló, de Tortosa a Gandesa, a la Serra de Pàndols, a Corbera
i molt especialment a la Pobla de Massaluca els alumnes van anar impregnant-se del que volíem transmetre'ls. Allà no es va lliurar només una batalla, és terra de batalles, algunes encara vigents, per això vam anomenar la sortida Les batalles de l'Ebre.

Viure la història trepitjant la terra que l'ha viscut i patit no té punt de comparació possible, ni els llibres de text tradicionals ni l'Educat 1x1 famós podrien fer-li ni un mil·límetre d'ombra a una experiència així. No hi ha més que veure les cares dels alumnes per entendre que aquesta manera de transmetre coneixements sobre el territori funciona, arriba i en darrera instància aprenen.

Assistia ahir a la 3a jornada espurna a Manresa on Jordi Adell pronunciava una conferència i on va recordar la definició de mestre, aquella persona que domina un coneixement i té la capacitat de transmetre'l. Aquestes paraules em van transportar a la tarda de dijous a la Pobla de Massaluca.

Aquella tarda els teòrics mestres vam ser espectadors privilegiats d'una experiència que recordarem per sempre més. Vam cedir el nostre lloc als autèntics mestres a què es referia Adell, els que dominen el coneixement (la realitat d'una terra i la seva història) i tenen la capacitat de transmetre-la (les paraules, les ganes i la il·lusió). Ens vam trobar al casal d'avis de la Pobla amb quatre avis que, en grups, van estar durant més d'una hora i mitja xerrant amb els nostres alumnes. Veure les seves cares era impagable, sentir les històries dels veritables protagonistes de la història, insustituïble, respirar aquell ambient, màgic.

Dies enrere havia demanat als mateixos alumnes que s'animessin a fer de professor de secundària quan acabessin els seus estudis, van riure, associaven la meva feina a suportar adolescents i ho veien com una cosa que figurava com a pla Z gairebé. Afortunadament, dijous vaig tenir l'oportunitat de fer-los veure que aquesta professió té moments màgics impossibles de descriure, que s'han de viure, s'han de sentir.

Estic convençut que dijous ho van entendre i sinó, que facin una ullada al vídeo.