Estar a mig camí entre el Bages i l'Alt Maestrat té inconvenients, el més evident l'explicaria Heisenberg molt bé, el principi d'incertesa que va formular diu que és impossible saber la posició d'una partícula i la seva quantitat de moviment al mateix temps. Cosa que al poble haguéssim resolt amb un senzill: o vas a la processó o et quedes al campanat voltejant, però als dos llocs no potser! Des de que vaig arribar al Bages vaig descobrir una feina que em va captivar, això no treu que no hi hagi dia que el meu cap no viatgi d'amagat fins al poble, els seus carrers, els seus bancals, cingles i barrancs.
Aquesta casuística fa que sovint analitzi les coses que em succeixen com a professor des d'una òptica diferent, amb el temps he aprés a mirar-me les situacions de l'aula, del centre i del claustre des de la distància tot i estar de cos present. Al principi em resultava estrany i em costava canviar el xip del poble a la feina, ara, el que era una mena de jetlag ha acabat per convertir-se en una eina valuosíssima. He acabat trobant un munt de similituds entre la feina de professor i la d'un masover que viu perdut en un mas de les muntanyes de l'interior de Castelló.
Tant en un lloc, el mas, com en l'altre, l'institut, el dia a dia està plagat de situacions imprevisibles que s'han de resoldre. Quan vius en un entorn urbà el sistema, la pròpia societat, et soluciona molts dels problemes que la vida diària et genera. La ciutat et fa arribar la llum elèctrica fins a la porta de casa, el gas, l'aigua... et recull les escombreries, t'asfalta el carrer i te'l neteja, et posa una farmàcia a la cantonada, un hospital una mica més enllà i l'escola a quinze minuts a peu. Si la rentadora s'avaria el servei tècnic s'acostarà amb una trucada de telèfon, si s'ha acabat el suc de prèssec per esmorzar demà baixem en un moment al súper i així podria descriure un munt de situacions que si vius en un mas no tenen sentit.
Al mas estàs sol, si vols llum te les hauràs d'enginyar per posar un grup electrogen, unes plaques solars o un petit aerogenerador que mai satisfaran les necessitats completament, si s'acaba el gasoil, fa boira o no bufa el vent, la rentadora haurà d'esperar a demà i haurem de vigilar el consum d'electricitat. L'aigua la recollirem en una cisterna o la portarem de la font que hi ha camí amunt i pregarem perquè plogui de tant en tant. La nevera i el rebost hauran d'estar sempre plens, si neva ningú recordarà que estàs allà, però no t'amoïnes per això i ets previsor. Amb el temps has aprés a fer de mecànic del cotxe, electricista, lampista, ferrer, fuster, paleta i el que vingui bé, el telèfon no sempre té cobertura. L'entorn t'ha ensenyat a desenvolupar habilitats que a la ciutat no haguessis necessitat, però potser no n'ets del tot conscient.
A l'institut la feina de professor es torna més exigent cada dia que passa: la societat del coneixement en la que vivim et demana que t'adaptis que evolucionis; l'administració et carrega amb més responsabilitats, més burocràcia; els i les alumnes volen més i més encara que sovint no ho manifestin... i el dia a dia és una font inesgotable de situacions que demanen una resposta ràpida a tot tipus de problemes. Aquí és on la mentalitat masovera entra en joc. Afrontar aquesta situació des de l'òptica urbana pot arribar a col·lapsar-te, ha aparegut un problema del qual no n'ets responsable però que t'esquitxa, potser s'hauria de resoldre des de fora (família, municipi, administració educativa..) però la resposta no arribarà potser perquè el missatge no s'ha arribat a transmetre o si ho ha fet entra en una dinàmica tan ferragosa que s'acaba encallant. Toca anar per feina, improvisar i fer d'allò pel que potser no t'han preparat. Igual que al masover que té per feina principal ser pastor, per exemple, li toca fer de veterinari, fuster, mecànic o electricista, als professors ens toca fer mil coses més de les que se'ns "suposa".
Aquest punt de vista no és compartit per molts companys de professió, però el cert és que si el masover només fes de pastor, el mas s'ensorraria damunt seu mentre ell encara estaria rondinant i esperant que vingués qui sap quin entés en la matèria. L'argument "jo sóc professor, no psicòleg!" l'he sentit moltes vegades, i és cert, tenim una formació i per tant no som especialistes en altres disciplines, però quan s'ha d'actuar, s'ha d'actuar, i com diria el masover, qui fa el que pot no està obligat a més.
Les previsions per al proper curs pel que fa a condicions laborals no són gens bones, sembla ser que no plourà i farà fred. El masover sap que cal estar preparat i mentre els de la ciutat aniran desesperats a l'estiu perquè els han tallat l'aigua dues hores al dia, ell haurà estalviat prou aigua a l'hivern per poder-ne disposar tres cada matí per a les ovelles. Potser a l'escola haurem de fer igual i començar a pensar amb mentalitat masovera, aprofitar fins a l'últim recurs que tinguem i lluny d'anar rondinant per res, anar per feina perquè vénen temps fotuts i els corders s'han de criar bé per vendre'ls a bon preu.
Segurament el que podem aportar cadascú de nosaltres al centre, a banda de la nostra tasca estríctament docent, no és massa, però com diem al poble, tota pedra fa paret i perquè la paret no caigui, de pedres en calen de grans i de petites que les falquin, totes fan profit.
