9 anys, 1 mes i 20 dies, aquest ha estat el temps que ha passat des del dia que vaig fer la meva primera classe. Sembla que va ser ahir, ho recordo perfectament, l'arribada a aquell poble del Bages amb un autobús amb seients d'escai (o com redimonis s'escrigui) i l'entrada a l'institut. Bé, al que pretenia ser un institut, un conjunt de barracons dispersos en un descampat als afores de la vila, Santpedor.
Allà vaig descobrir el que anava a ser en molts sentits el meu futur, què ignorant que era en aquells moments. Qui m'havia de dir que descobriria tantes coses, tanta gent... Al poc temps però vaig saber que aquella professió m'havia atrapat per sempre més, vaig saber també que els dies passarien, que jo anirai fent-me gran i que els alumnes sempre tindrien la mateixa edat. Que cada dia ens separaria més el temps, cosa que m'obligaria a adaptar-me continuament, tot un repte que assumeixo amb il·lusió.
Sabia també que tard o d'hora m'acabaria trobant ex-alumnes i que potser em costaria reconèixer-los. Sabia que potser alguns d'ells acabarien dedicant-se a l'ensenyament i potser me'ls trobaria de companys de feina, sabia que aquest dia arribaria, però mai m'havia plantejat quan.
Doncs havia de ser avui, 11 de novembre de 2008. A l'hora del pati anava de bòlit pel passadís de direcció, amb un grapat de fulls de la tutoria sota el braç, capficat en el que els havia de dir als alumnes després quan de sobte he vist que una noia em mirava. Em mirava i reia, em mantenia la mirada fins que...
Ondia!!! Però si és l'Íngrid!! Ha rigut en veure la meva cara de sorpresa i llavors m'ha tret de dubtes. És psicòloga (sabia que havia estudiat psicologia), està treballant a Sant Joan de Déu i venia a l'institut per qüestions de feina.
D'una banda m'ha fet veure que ha passat molt de temps, però per l'altra banda m'ha alegrat el dia. Recordo l'Íngrid d'aquell 22 de setembre de 1999, el meu primer dia de classe. Ella hi era allà, segurament haurà recordat la cara d'aquell substitut jovenet amb accent extrany que venia a fer-los física, jo he recordat la cara d'aquella noia que volia ser psicòloga.
Una gran trobada i, estic segur, que una gran psicòloga.
Allà vaig descobrir el que anava a ser en molts sentits el meu futur, què ignorant que era en aquells moments. Qui m'havia de dir que descobriria tantes coses, tanta gent... Al poc temps però vaig saber que aquella professió m'havia atrapat per sempre més, vaig saber també que els dies passarien, que jo anirai fent-me gran i que els alumnes sempre tindrien la mateixa edat. Que cada dia ens separaria més el temps, cosa que m'obligaria a adaptar-me continuament, tot un repte que assumeixo amb il·lusió.
Sabia també que tard o d'hora m'acabaria trobant ex-alumnes i que potser em costaria reconèixer-los. Sabia que potser alguns d'ells acabarien dedicant-se a l'ensenyament i potser me'ls trobaria de companys de feina, sabia que aquest dia arribaria, però mai m'havia plantejat quan.
Doncs havia de ser avui, 11 de novembre de 2008. A l'hora del pati anava de bòlit pel passadís de direcció, amb un grapat de fulls de la tutoria sota el braç, capficat en el que els havia de dir als alumnes després quan de sobte he vist que una noia em mirava. Em mirava i reia, em mantenia la mirada fins que...
Ondia!!! Però si és l'Íngrid!! Ha rigut en veure la meva cara de sorpresa i llavors m'ha tret de dubtes. És psicòloga (sabia que havia estudiat psicologia), està treballant a Sant Joan de Déu i venia a l'institut per qüestions de feina.
D'una banda m'ha fet veure que ha passat molt de temps, però per l'altra banda m'ha alegrat el dia. Recordo l'Íngrid d'aquell 22 de setembre de 1999, el meu primer dia de classe. Ella hi era allà, segurament haurà recordat la cara d'aquell substitut jovenet amb accent extrany que venia a fer-los física, jo he recordat la cara d'aquella noia que volia ser psicòloga.
Una gran trobada i, estic segur, que una gran psicòloga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada