diumenge, 23 de novembre de 2008

La crisi arriba a l'aula...

Això de la crisi és com el mal d'Almansa, a tots alcança... i per desgràcia, els danys col·laterals s'estan vivint a l'aula.

Jo particularment començo a estar una mica fart de sentir tot tipus de valoracions al respecte, que si això no es pot fer perquè hi ha crisi... que si ara no és moment perquè hi ha crisi... La qüestió és que a molts els han fet un pont de plata amb això de la crisi. Han descobert l'excusa perfecta per no fer això o allò, per no complir la paraula donada, per no...

Un dels episodis més trist però, l'estem veient a les aules. Potser la posició de tutor et fa tenir una visió privilegiada de la situació, segurament, però el cas és que ens estem trobant amb alumnes que no porten el material a les acaballes del mes de novembre (final del 1r trimestre) perquè els pares no l'han comprat. Això no només inclou llibre, s'hi haurien d'afegir complements varis com ara quaderns de dibuix, llibretes, sortides...

L'argument donat per algunes famílies és precisament aquest: "És que amb la crisi..."

No negaré ara la situació real, delicada en molts casos per no dir crítica, que s'està vivint. És obvi que vénen temps on s'ha de tirar mà de la calculadora i mirar de retallar al màxim les despeses, això implica doncs, establir una jerarquia de necessitats, prioritzar, optimitzar recursos. És aquí on es posa de manifest un dels problemes reals de la nostra societat. En aquesta escala de valors, quan arriba l'hora de triar de què podem prescindir i de què no, en alguns casos l'educació dels fills i el que això implica passa a ocupar un dels graon més baixos.

Tampoc negaré que no es dóna en la majoria dels casos, però per pocs que siguin són massa significatius. L'educació no és considerada com una cosa important, si fem la pregunta directa al carrer obtindrem una victòria rotunda del sí. Lògicament no és políticament correcte dir que l'educació no és una prioritat, ara bé, quan fem ús d'altres indicadors com el que comento, els resultats són diferents. Massa diferents.

No podem esperar grans canvis en l'educació del nostre país si primer no ens creiem realment que els necessitem i per aconseguir-ho, primer hem de creure realment que l'educació és una prioritat.

Potser no tenim una crisi econòmica sinó una crisi de valors, però aquesta no és pot tapar amb un grapat d'injeccions de liquidesa... ens cal quelcom més.

dimarts, 11 de novembre de 2008

ha arribat el dia

9 anys, 1 mes i 20 dies, aquest ha estat el temps que ha passat des del dia que vaig fer la meva primera classe. Sembla que va ser ahir, ho recordo perfectament, l'arribada a aquell poble del Bages amb un autobús amb seients d'escai (o com redimonis s'escrigui) i l'entrada a l'institut. Bé, al que pretenia ser un institut, un conjunt de barracons dispersos en un descampat als afores de la vila, Santpedor.

Allà vaig descobrir el que anava a ser en molts sentits el meu futur, què ignorant que era en aquells moments. Qui m'havia de dir que descobriria tantes coses, tanta gent... Al poc temps però vaig saber que aquella professió m'havia atrapat per sempre més, vaig saber també que els dies passarien, que jo anirai fent-me gran i que els alumnes sempre tindrien la mateixa edat. Que cada dia ens separaria més el temps, cosa que m'obligaria a adaptar-me continuament, tot un repte que assumeixo amb il·lusió.

Sabia també que tard o d'hora m'acabaria trobant ex-alumnes i que potser em costaria reconèixer-los. Sabia que potser alguns d'ells acabarien dedicant-se a l'ensenyament i potser me'ls trobaria de companys de feina, sabia que aquest dia arribaria, però mai m'havia plantejat quan.

Doncs havia de ser avui, 11 de novembre de 2008. A l'hora del pati anava de bòlit pel passadís de direcció, amb un grapat de fulls de la tutoria sota el braç, capficat en el que els havia de dir als alumnes després quan de sobte he vist que una noia em mirava. Em mirava i reia, em mantenia la mirada fins que...

Ondia!!! Però si és l'Íngrid!! Ha rigut en veure la meva cara de sorpresa i llavors m'ha tret de dubtes. És psicòloga (sabia que havia estudiat psicologia), està treballant a Sant Joan de Déu i venia a l'institut per qüestions de feina.

D'una banda m'ha fet veure que ha passat molt de temps, però per l'altra banda m'ha alegrat el dia. Recordo l'Íngrid d'aquell 22 de setembre de 1999, el meu primer dia de classe. Ella hi era allà, segurament haurà recordat la cara d'aquell substitut jovenet amb accent extrany que venia a fer-los física, jo he recordat la cara d'aquella noia que volia ser psicòloga.

Una gran trobada i, estic segur, que una gran psicòloga.

dijous, 25 de setembre de 2008

On anem?

Parlava aquests dies amb una companya de com haurien de ser els instituts en un futur. Intercanviàvem opinions i sobretot, debatíem sobre les noves tecnologies, sobre el paper que havien de jugar en tot el procés d'aprenentatge.

El meu punt de vista no contempla un demà sense l'ús intensiu, que no exclusiu, de les TIC, TAC, o com bonament vinguin a dir-se d'ací a poc. Si analitzem els alumnes que ens arriben i el món que els espera en sortir, arribes a la conclusió que no hi ha opció. Ens hem d'adaptar, el canvi no està per venir, ja el tenim ací!

· El món universitari està posant-se les piles, sense entrar a valorar si fent un bon ús o no, sovintegen els entorns virtuals on els alumnes han d'aprendre a descarregar-se apunts, pràctiques, consultar notes, expedients...

· La societat cada vegada més fa servir la xarxa, no cal ara explicar tot el que podem arribar a fer: operacions bancàries, comprar tot tipus de coses... la llista és amplíssima.

· El nostre alumnat és 100% nadiu digital, aquest és sens dubte el punt més important.

Doncs bé, als instituts encara hi ha gent que no ha vist això o potser no ho vol veure. Dic que potser no ho vol veure perquè això estalvia l'esforç d'haver de canviar hàbits i metodologies, tot i que de vegades els canvis no han de ser forçosament bruscs, sinó que es poden produir de manera més progressiva, però sense pausa.

Sents excuses de tot tipus: jo ja he fet massa tard... això és per a vosaltres que comenceu... això d'internet és molt perillós... jo no tinc temps... i tantes altres. Moltes em recorden irremeïablement al meu país.

Moltes d'aquestes són idèntiques a les que es donen al País Valencià a l'hora de fer una aposta decidida per l'ensenyament en català. Trobo massa similituds en els arguments, prescindint de la voluntat política per fer el canvi, ací no entrarem...

Quan els hi faig aquesta reflexió, callen i rumien...

dimarts, 16 de setembre de 2008

la vida sigue igual...

que deia aquell...

Ahir (dilluns 15 setembre) va començar oficialment el curs escolar, perquè clar, el curs escolar comença el dia que els alumnes, nens i nenes, despareixen de casa per anar a l'escola o institut. Nosaltres però, sabem que el curs escolar fa 15 dies que ha començat a rodar... per no dir les hores que els equips directius han dedicat al llarg de l'estiu perquè tot estigui a punt.

La qüestió és que, com tots el anys, aquests dies i en particular ahir, els mitjans de comunicació en van plens de mil i una opinions, articles, debats, referències vàries... al voltant del món de l'ensenyament. Ha començat un curs més però malauradament, res ha canviat, si més no pel que fa al tipus de comentaris que hem estat (i estem) llegint, veient i escoltant aquests dies.

Com sempre, es presenta el principal problema de l'ensenyament: "tenen massa vacances els nostres fills i filles?", "continuarem sent un dels darrers països d'Europa pel que fa a fracàs escolar?" i bla bla bla... El més trist però és que mai, en cap d'aquests debats o tertúlies, es convida un mestre, una professora, algú que estigui visquent la realitat docent d'aquest país des de les aules.

Es presenten tot tipus de caps pensants, grans pedagogs, consellers, directors generals, psicòlegs, sociòlegs, representants d'AMPES (no poden faltar mai..), però dels professionals que ens dediquem al tema, ni rastre. Es veu que no tenim cap tipus de criteri ni hem arribat a cap tipus de maduresa intel·lectual que ens faci mereixedors d'una cadira en aquests espais.

Us imagineu un debat sobre el càncer sense la presència d'un oncòleg? Sense les aportacions d'un malalt?. Us imagineu un debat sobre actualitat política sense representants dels diferents partits?. Us imagineu un debat sobre gastronomia sense la presència de cuiners de renom? I així fins a l'infinit...

Em vénen a la memòria unes paraules del Vicent Partal durant una conferència a Callús la passada primavera. Deia Vicent (i em prenc la llicència de tutejar-lo... perquè sí) que l'ensenyament català sortia molt mal parat de l'informe PISA, però que per sort no s'havia fet cap estudi equivalent per al sector del periodisme, perquè si es fés... en sortiríem molt més mal parats. Partal dixit.

Tenim un futur molt complicat, els mitjans de comunicació ens giren l'esquena i es fan còmplices de l'opinió majoritària de la societat (cosa d'audiències??), que ens continua veient com uns treballadors privilegiats amb tres mesos de vacances i que, total, només hem d'aguantar unes horetes al dia uns quants sagals dins d'una aula. Perquè només veuen aquesta faceta de la nostra feina, ben lluny de la realitat que construïm cada dia.

diumenge, 7 de setembre de 2008

El laboratori virtual

Sovint trobem a la xarxa mil i una eines que permeten simular processos físics o químics i que són d'una aplicació a l'aula gairebé immediata. Algunes com ara les simulacions de cinemàtica i dinàmica del Tavi Casellas són senzillament brutals, han permés que l'alumne passi d'haver d'imaginar, a veure i interactuar amb la simulació, bé a l'aula o a casa tot estudiant.

No cal dir que ara els ensenyants de ciències podem fer coses que abans ens eren francament complicades. No us explicaré ara les aventures que has de fer per simular un xoc d'un camió i un cotxe desplaçant-se en sentits contraris alhora que representes els seus gràfics poscició-temps, velocitat-temps... i tot amb uns pocs guixos de colors. Tot perquè al final acabés la pissarra de guixades, tu suat i el respectable amb cara de "sí, sí Jordi... ho hem entés.." mentre es feien un fart de riure.

Aquest any m'he decidit a provar una eina nova. Es tracta d'un laboratori virtual que permet fer reaccions químiques. Òbviament no suprimirem les necessàries pràctiques de laboratori, un estudiant de química ha de saber com olora l'amoníac o l'àcid acètic.. i això, de moment, encara no ens ho permet fer cap simulador (pot ser la web 200.0 ho permetrà... vés a saber).

Així que ja aniré explicant com va el tema.

D'altra banda introduirem un petit canvi en el desenvolupament de les pràctiques. Fent servir el moodle del curs, tindran el guió de cada pràctica en un llibre (recurs) i les preguntes pertinents en un qüestionari (recurs). La idea és que abans de venir al laboratori es llegeixin (o imprimeixin si cal )el guió de la pràctica i que després de fer-la al laboratori contestin les preguntes del qüestionari.

A priori es preveuen dues millores, d'una banda hauran de llegir la pràctica abans de venir, això no sempre passava quan tenien el guió imprés, molts el llegien per primer cop al laboratori, i de l'altra estalviarem paper i agilitzarem tràmits en poder lliurar els resultats a través de l'aula virtual.

Haurem de veure com va tot, ja anirem comentant la jugada.

dilluns, 1 de setembre de 2008

1 de setembre

Avui és el dia en què la normalitat i la igualment benvolguda com odiada rutina s'han d'instal·lar novament en les nostres vides. Doncs no!! Als que per sort o desgràcia ens ha tocat treballar a Manresa aquest 1 de setembre és un dia de reflexió mentres els veïns comencen a treballar. Tenim festa local.

La qüestió és que demà començaré el meu desé curs, deu anys fent aquesta feina i cada dia m'agrada més. Tinc ganes de començar de nou, d'engegar la maquinària, d'entrar a les aules, conèixer el nou alumnat, saludar el del curs passat i... a la batalla!!

Sé perfectament que aquesta sensació no és compartida per una majoria important dels meus companys de feina, ells s'ho perden. Demà sé que veure cares llargues, gent explicant-te que li queden només tres cursos per jubilar-se, altres que no faran més que comentar que vaja merda de curs, que no hi ha ponts... i tantes altres misèries. Jo en canvi aguantaré estòicament aquests comentaris i els regalaré un somriure que no amagarà les ganes de començar. Això els acabarà de destrossar.

Per sort hi haurà també aquells que potser entusiasme no, però ganes d'agafar el ritme sí que tenen. Aquells amb qui comentarem com ha anat l'estiu, on hem estat i on no i entre abraçades, petons de benvinguda i encaixades de mans decidirem quin dia quedem per anar a sopar.

Doncs res, que comença un curs molt especial, ple de nous projectes i il·lusions. Anirem veient com va tot.



Per cert, fa uns anys em va dir un company que als 7 o 8 anys t'acabes cremant d'aquesta feina. Estava equivocat.


divendres, 1 d’agost de 2008

Generació Y

Encara no sé quin criteri s'ha seguit per batejar les generacions del 82 cap aquí com a generació Y (jo es veu que sóc de la generació X...), tant és, la cosa és que ho he llegit en un article publicat recentment i que fa referència a la productivitat de les diferents generacions de treballadors.

En aquest estudi, com sempre signat i finançat per una prestigiosa consultoria internacional..., es jura i perjurà que aquesta generació Y és la pitjor amb diferència pel que fa a rendiment laboral. Un cop més em quedo sense paraules, es veu que els malfainers van arribar amb naranjito, abans no n'hi havia!!

Casualitats de la vida, la primera promoció d'alumnes a qui vaig fer classe eren precisament aquests, els nascuts l'any 1982. Una colla de dropos que la galvana no aconseguia fer-los escriure quatre ratlles, de fet no sé com han acabt sent enginyers industrials, de telecomunicacions, infermeres, biòlegs... els que van seguir estudis universitaris, perquè d'altres treballen 8 i 10 hores diàries després d'haver fet cicles de grau superior i estan guanyant-se la vida tant bé o millor que els altres. En tot cas, sort en tenim les altres generacions que són uns inneptes, perquè sinó ens haguessin escombrat del mapa a les altres.

Començo a estar una mica fart de sentir i llegir tot tipus d'opinions negatives i decebedores d'aquestes noves generacions que pugen ara. no sé fins a quin punt les coneixen, jo si més no, treballo amb elles i puc dir que una mica ni que sigui, les conec. És cert que hi ha la cultura de l'esforç s'ha difuminat una mica, però no siguem hipòcrites i analitzem les raons:

Quins models i valors es transmenten als mitjans? Teníem OTs, Grans Hermanos i milions de famosos nascuts del no res la nostra generació? No! resulta que la societat d'ara premia precisament això. No vull justificar la baixada de l'esforç només en aquest fet, n'hi ha més evidentment com ara la implicació de les famílies, etc... però sí que em ve a la memòria una frase que deia que l'escola (i per extensió un institut) és el mirall de la societat on està ubicada.

És injust que una societat que els ha sobreprotegit fins a límits insospitats pocs anys enrere ara els fiscalitzi d'aquesta manera.

Però hi ha un altre motiu de fons pel que fa a l'article en qüestió, resulta que els empresaris (que són els entrevistats per aquesta agència que ha fet l'estudi) s'han trobat amb una generació que no està disposada a suportar qualsevol cosa, no són submisos, són exigents, saben el que volen i si el que tenen no els hi agrada, doncs marxen a buscar-ho a un altre lloc. D'això en diuen ambició i ho han aprés de la generació immediatament anterior, o millor encara, de la dels seus pares (la dels empresaris potser?).


dimecres, 16 de juliol de 2008

(des)integradors

Quan pensava que el tema de l'arribada de nouvinguts a les aules catalanes estava assumit, vaig i em trobo amb una carta al director al diari Avui que m'ha deixat de pedra. La signa Jordi Arbiol.

Resumint i en essència, es culpabilitza de la baixada de nivell i rendiment acadèmic de l'alumnat català a l'escolarització d'alumnat forani que ve, segons afirma l'autor, amb un nivell que no s'ajusta al nostre. Trobo aquesta afirmació molt gratuïta i la veritat, desconec si l'autor coneix la realitat dels centres.

És cert que els darrers anys ha arribat molt d'alumnat estranger i que malauradament l'administració no ha posat totes les eines desitjables per a la seva correcta escolarització. No diré el contrari, però excusar la baixada de nivell en la seva presència crec que està fora de lloc. És cert també que el problema principal d'aquest alumnat és la llengua, per tant han de dedicar molts esforços a aprendre-la i així poder seguir amb naturalitat altres matèries. Aquest fet sovint els comporta perdre un curs, entenent que realment no es perd, sinó que no deixa de ser una necessitat evident. Aquí cal remarcar la gran feina que es fa a les aules d'acollida dels centres, tot i que per desgràcia no tots en disposen.

Ara bé, hi ha matèries que no requereixen un ús tan determinant de la llengua ja que tenen el seu propi llenguatge. Em refereixo a les matemàtiques i de retruc la tecnologia o les ciències (física i química en particular). Es sorprendria l'autor de l'article de veure el nivell amb què arriben molts d'aquests nouvinguts, es sorprendria de veure com estan a anys llums d'alguns companys d'aula i com són capaços de sortir-se'n amb èxit en aquestes matèries mentres molt dels seus companys les veuen passar.

Si a les universitats s'està detectant una baixada del nivell i conseqüentment es veuen "obligats" a fer cursos d'adaptació no és per aquesta presència d'immigrants a les aules, que d'altra banda és altament enriquidora, sinó que s'haurien de buscar les causes en altres llocs, posem per cas:

  • Els continuats canvis de plans d'estudi, currículums, lleis, decrets...
  • La manca d'inversions reals per atendre la diversitat a les aules (baixant ratios per exemple..?)
  • La baixada del nivell d'exigència de les PAU els darrers anys...
I tantes altres que ara no vénen al cas, però per favor, no siguem tant hipòcrites de creure que tots els mals que patim vénen de fora.

dilluns, 14 de juliol de 2008

¿Sabes más que un niño de primaria?

El destí (o la mala sort...) ha volgut que fent zapping ensopegués amb un d'aquests concursos que pretenen tenir quelcom d'intel·lectual i/o pedagògic. Es diu ¿Sabes más que un niño de primaria? i les regles del concurs són ben senzilletes. El/la concursant ha de demostrar que sap respondre una sèrie de preguntes que suposadament apareixen en llibres de text de primària. Si no sap les respostes, pot comptar amb l'ajuda d'alumnes de primària "superdotats", que no fallen mai.

Mirant-me el concurs em va agafar de tot, urticària, vòmits, convulsions... No m'ho podia creure, més enllà del fet que el concurs està totalment amanyat i els nens i nenes que hi apareixen porten un "pinganillo" d'aquells enganxat a l'orella per on els plouen les respostes, el que més em va indignar va ser la visió que es dóna de l'ensenyament. La visió que es transmet a l'opinió pública del que es suposa que es fa en una escola de primària.

Comencem per les àrees de coneixement, "assignatures" que en diuen, hi apareixen matèries com ara anatomia de 1r, física i química de 4t, geologia de 5è... potser algú els hauria de dir que això a primària no saben ni que existeix. Però el més fort de tot plegat és que només es valora el coneixement memorístic, és a dir, aquell tipus de coneixement que fins i tot a mi (vaig fer l'EGB) en sona a antic i amb olor de naftalina que deia aquell.

Es pressuposa que a primària els nens i les nenes només aprenen dades, xifres, noms, com fa cinquanta anys!! Només falta que aparegui per algun racó la famosa enciclopèdia Álvarez... Així és com els mitjans de comunicació donen suport a la nostra tasca. Mentre les lleis i les tendències educatives apunten cap a la interdisciplinarietat, l'estimulació de capacitats, el treball col·laboratiu... Aquesta gent d'Antena 3 fa una regressió temporal sense precedents.

Un altre tema són les preguntes en sí, algú de vosaltres sap què vol dir "donoso"? Perquè es veu que els alumnes de Lengua Castellana de 4t de primària ho tenen molt clar... Si voleu provar només heu de participar al concurs on-line. Val a dir però que les preguntes d'aquí res tenen a veure amb les del programa.