dimarts, 10 de desembre de 2013

temps d'ofrenes

Llegia alguns tweets ahir a la vesprada, abans de sopar, que de poc em provoquen una indigestió. La Consellera Català anunciava en un marc incomparable (literalment) com és Lo Rat Penat, que la Generalitat Valenciana crearia una nova matèria a partir de 3r de primària: Cultura del poble valencià.

Arre matxo polseguera!! que diríem al poble valencià d'Ares, i a tants d'altres.. i és que de cultura, popular, no ens en falta.. en tenim per exportar tanta com vulguen. Ara, no vaig trigar ni tres segons en veure les intencions maquiavèl·liques de la Consellera Català. Només el fet d'anunciar-ho allà on ho va fer, la delata. 

A tota aquesta colla de valencianos de pro que ocupen les files del PP i, per desgràcia, del Govern Valencià, la cultura del poble valencià no els ha importat mai ni, per més que diguin, els importarà. El que ells entenen per culrura no va més enllà del pane et circum de torn: processons, bous, mascletaes i tot de folklore carrincló que, lluny de voler profunditzar en les seues arrels, es limiten a utilitzar al seu capritx. No cal parlar de l'ús a què tenen relegada la llengua del poble valencià... si apareix encapçalant el cartell anunciador, ja és molt, queda bonic, com el paper que se li assigna a una llengua morta com ara el llatí.  El contingut però, tot en castellà, que hace más bonito!

Que ningú dubti ni per un sol instant, que per més que diguin, la pilota valenciana tindrà cap lloc. El tenia a Canal 9, i l'han exterminada. Que ningú esperi que ensenyen els nostres xiquets i xiquetes què són les Muixerangues d'Algemesí, la Santantonà del Forcall, les danses guerreres de la Todolella o l'origen de les Falles que, curiosament, reben el mateix nom que unes tradicions ancestrals dels Pirineus.. Que ningú esperi que els nostres xiquets i xiquetes coneguin les formacions musicals que han lluitat durant anys contra corrent per salvar el patrimoni musical valencià. Al Tall, Raimon, Urbàlia Rurana, Pep Gimeno el Botifarra, Ovidi Montllor, Adesiara.. no tindran lloc al currículum d'aquesta matèria. I així tants i tants exemples més..

L'objectiu de la "cultura del poble valencià" és un altre, anestesiar més encara el poble valencià. Fer-los creure que no tenen precisament el que prediquen, una cultura pròpia. Enaltiran aquells valors que vénen de Castellà i que ens han estat imposats por justo derecho de conquista, al temps que amagaran aquells que hem heretat dels nostres avantpassats que, vés per on, venien del nord. És una estratègia calculada per ofrenar, una vegada més, noves glòries a Espanya com bé recorda l'amic Pere-Enric Barreda a la veu del País Valencià.

Però el motiu és doble. Per què precisament ara? L'explicació és evident. El PP sap que l'ha feta molt grossa tancant RTVV i que una part molt important del seu electorat ho ha vist amb molts mals ulls. Sap que molts dels seus votants són antics votants d'Unió Valenciana, el partit blaver del desaparegut Lizondo, i que el PP va fagocitar hàbilment. Davant la possibilitat de perdre aquesta borsa de votants fidels, el PP ha decidit fer-los creure que ningú com ell es preocupa per la vertadera cultura blavenciana. Aquesta acció de crear la matèria en qüestió no és més que una estratègia electoral per tal de no perdre uns votants, d'UV i propis, que acabaran creient (plens d'ignorància) que sí, que no hi havia més remei que tancar RTVV i que en cap cas la cultura del poble està en perill. Que ja estan ells per vetllar per la nostra cultura, la seva, clar.. 

Pànic em fa veure els continguts que acabarà tenint la "cultura del poble valencià". I és que no ens cal cap assignatura on relegar la nostra cultura, la de veritat. La cultura i la identitat com a poble és un fet intrínsec a la persona i a la ciutadania que ha de ser transversal a totes les matèries. No ens cal cap versió refregida de la formación del espíritu regional, el que necessitem és garantir un ensenyament en valencià com cal, digne i real, per tothom que ho desitgi. Ensenyament que Escola Valenciana, amb un gruix important de la societat valenciana al darrere, no fa més que reclamar una vegada i una altra.

I només un apunt per acabar. Si la Generalitat de Catalunya o el Govern Basc s'haguessin plantejat crear una matèria amb un títol equivalent, els mateixos que ara l'alaben l'haguessin titllat de demoníaca, adoctrinadora i, com malauradament han posat de moda (banalitzant), nazi.

dimecres, 27 de novembre de 2013

Ciniclàndia

Llegia la setmana passada el llibre del Xavier Melgarejo, Gracias, Finlandia!, i a mesura que m'anava endinsant en les seves pàgines m'adonava de la distància que ens separa delpaís nòrdic. I quan parlo de distància no em refereixo a quilòmetres, ni a resultats PISA (que per cert sortiran publicats dimarts 3 de desembre). Em refereixo a la concepció del que és important i el que no per a les dues societats.

La societat finlandesa té com a prioritat nacional l'educació. Un país que als anys 70 estava sotmés a una crisi profunda, va decidir apostar fermament en el seu recurs més preuat: el jovent, els infants. Com ells diuen, són Bons de l'Estat a 20 anys. El cas és que tot a Finlàndia gira entorn a millorar i garantir una educació de qualitat i equitativa per als seus nens i les seves nenes. Com aquí, si fa no fa.

És molt difícil no caure en el pessimisme i la resignació quan, a mesura que vas llegint, te n'adones que la nostra societat està a anys llum d'això. Ho saps i ho acceptes. Ho saps i penses que malgrat les diferències tampoc és tan desastrós com els diaris voldran mostrar la setmana vinent. A les nostres aules hi ha molt de potencial i sortosament, molt d'aquest potencial acaba donant els seus fruits. Ara bé, sentir declaracions com les que sentia aquest matí, et vénen ganes de sortir corrent cap al nord.

Sentia a les notícies del matí, tot esmorzant, que el President de la Diputació de Lleida (Joan Reñé) demanva la reinstauració de la setmana blanca a les escoles per tal de: dinamitzar el sector de la neu i garantir així una futura candidatura olímpica.

Fred m'he quedat.

Fred i no per la gebrada que anava caient a fora. Fred de veure quina és la visió que tenen els nostres governants de l'educació, de l'escola. L'escola al servei dels interessos econòmics. Vaja, com a Finlàndia. És preocupant, i molt, la naturalitat amb què tot un President d'una Diputació esbomba una cosa així. Per tal de salvar un sector econòmic que any rere any es demostra inviable per més que vulguem maquillar xifres, cal modificar el calendari escolar. I cal reformar-lo sense cap criteri pedagògic, sense cap consulta als agents educatius, sense cap mínim estudi de l'impacte que té això en el ritme d'aprenentatge dels alumnes. Res. 

I per si fóra poc, es rebla la declaració d'intencions fent referència a la candidatura olímpica. S'argumentava que Catalunya no té esportistes d'alt nivell com per justificar una candidatura als Jocs d'Hivern i, vé per on, el President de la Diputació de Lleida tenia la solució. Reinstarurar la setmana blanca! Si els nostres alumnes van una setmana a esquiar tindrem els esportistes que tant necessitem. Com pot ser que no ho hagin vist abans això a Barcelona?

Vergonya i indignació és el que em produeix escoltar aquest tipus de declaracions que, per cert, encara estic esperant que algú desautoritzi, aclareixi, matitzi o el que sigui. És impressionant com es juga obertament amb l'educació d'aquest país i aquí ningú diu res.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Pla de pensions

Fa molt que no publicava res en aquest bloc. De fet em vaig proposar no fer-ho fins que tingués alguna cosa que em motivés a escriure sobre educació i en positiu. Confesso que he trigat més d'un any. No cal que m'entretingui ara en explicar les mil i una misèries que han envoltat el nostre petit món, però és així.. he acabat sempre reprimint-me les ganes de vessar en quatre ratlles les frustracions, decepcions i altres penúries a què ens tenen acostumats els nostres legisladors.

Avui però vinc amb ganes i energia. Dimarts passat llegia el mail obert de la Marta Rojals a Vilaweb i val a dir que em va fer reflexionar i molt. S'indignava la Marta davant la indecència dels bancs de reclamar-nos que invertim els nostres diners en els seus nous plans de pensions. Una espècie de productes estrella que no podem ser tan babaus de menysprear... però, ens estan demanant que invertim en un producte a llarg termini? Ells? Els bancs? Qui ens ha demostrat per activa i per passiva que no els hi podem confiar els nostres estalvis? Se n'estan fotent de nosaltres? 

Com poden pensar que tenim diners per pensar en el futur si pràcticament no en tenim per viure el present? Això es demanava la Marta i això em demanava jo també. Automàticament, però, va ser inevitable pensar en com invertir en el futur. Com puc garantir-me un pla de pensions sense la necessitat de recórrer als bancs? I, el que és més necessari encara, sense diners?

La resposta la vaig tenir el dia següent. Dimecres entrava a l'aula i davant meu tenia la resposta: els meus alumnes.

Ho vaig veure clar, molt clar. Ja ho havia pensat més d'un cop, però dimecres va ser com una revelació. No hi ha res millor que pugui fer pel meu propi futur que invertir en els meus alumnes. No amb diners, però sí amb temps, dedicació, ganes, coneixements, actitud, generositat i altruisme. No se m'acudeix enlloc millor per dedicar-hi els meus esforços, ells i elles.

Si algú ens ha de treure del moment en què estem immersos són ells, el nostre futur. I no ho podran fer si nosaltres no els ajudem, si no els encoratgem, si no els fem creure que sí, que creiem en ells.

Així que dimecres em vaig renovar d'energies i vaig replantejar la meva tasca docent. No és un canvi radical, més aviat és una reafirmació en el que ja vinc fent, però cal donar-li forma concreta, materialitzar-ho d'alguna manera. Cal que els meus alumnes sabien que confio en ells, que els hi confio el meu futur i que, en conseqüència, els hi dedico el millor que tinc.


I com ho materialitzaré? D'entrada no cal dir que donant-ho tot pel que fa a la meva matèria (física i química) lògicament. A banda però engegaré un petit projecte per crear un clima diferent a l'aula, un clima que porti els alumnes a creure en el seu potencial i que creguin en ells. Prou d'actituds pessimistes sobre el seu futur. Prou de inputs negatius. Prou de dibuixar un futur laboral inestable i fosc... Cal transmetre positivisme sigui com sigui.

Això ho faré a través de dos iniciatives:

- un dia, una cançó: cada dia els hi regalaré cinc minuts de la classe per relaxar-se, per desconnectar, per ells. Cinc minuts per escoltar un cançó que podreu segui a través del bloc el musicari.

- un mes, un llibre: cada mes els hi recomanaré un llibre. Un llibre que deixaré a l'aula perquè el llegeixin si vole. Anirem fent mes a mes una petitíssima biblioteca per a ells. La seva.