divendres, 17 de juny de 2016

Grups interactius a FiQ II

Atesa l'experiència dels Grups Interactius (veure entrada anterior) i després d'evidenciar que l'alumnat no havia aprés res, tots (alumnat i jo) vam decidir fer un canvi radical pel que fa a la metodologia que estàvem seguint.

La primera acció va ser permetre que fessin a casa els exercicis de l'activitat dels Grups Interactius i que anotessin tot allò que no sabien fer. Lògicament, podien consultar tot el material que tenien (llibre i apunts). Al dia següent vam comentar entre tots què era el que no s'entenia i, en grups, l'alumnat va treballar de forma cooperativa per assegurar-nos que tothom ho entenia tot. 

Com era d'esperar, alguns detalls no els havia entés ningú i els vaig explicar jo de forma general, però certament, van ser els menys. La meva tasca durant bona part de la sessió es va limitar a comprovar que el que s'explicaven entre ells, era correcte. La primera sorpresa la vam tenir al final de la classe quan, de sobte, va sonar el timbre. La reacció va ser unànime: ja s'ha acabat la classe?

Aquesta senyal va ser com un primer indicador que la cosa no anava malament. El temps ens havia passat volant a tots, just al contrari del que passa quan t'avorreixes sobiranament. Amb tot, l'alumnat seguia sense creure's que aquest trimestre no faríem examen. Per més que jo insistís, desconfiaven. Lògic d'altra banda, els estava trencant tots els esquemes del que "se suposa que ha de ser una classe".

L'activitat següent va ser respondre un formulari sobre el que havien après de cinemàtica. Les instruccions que vaig donar eren senzilles i clares: responeu amb sinceritat, si algú em diu que sap fer alguna cosa i jo crec que no és així, ho comprovaré amb una petita entrevista. D'aquesta manera volia evitar que responguessin de forma irresponsable.

Els resultats van ser molr reveladors. Tothom va respondre de forma honesta el que sabia i el que no, el que havia entés millor i el que encara no... Al final hi havia tres preguntes les respostes de les quals mereixen una anàlisi especial:





L'alumnat reconeixia que abans de fer els grups interactius, i per tant abans d'haver fet el canvi de metodologia, no en tenia pràcticament ni idea. Després tots reconeixen haver après, però és siginificatiu que ningú es posés a la franja del 9-10. El 7 és la qualificació més escollida, la políticament més correcta? Aquella que no et posa en evidència, ni per dalt, ni per baix?. El cert és que les meves valoracions després d'haver-los estat observant aquells dies no eren gaire diferents, de fet només diferien en el fet que jo sí que hagués situat algú a la zona de l'excel·lent.


És significatiu que només 2 alumnes reconeixessin que necessitaven fer un examen. En tot cas, denota que la resta (un 89%) eren bastant conscients del seu nivell, fos el que fos.
Després d'analitzar la resta de preguntes referents al contingut de la matèria treballada vaig planificar l'activitat del dia següent: treballaríem en grups on hi hauria un expert de cada gran apartat de la matèria (unitats, mru, mrua...). D'aquesta manera ens asseguràvem que aquells que havien respost que no entenien del tot alguna cosa podien posar-hi remei. Arribats a aquest punt, la gran majoria ja començava a assumir que no faríem examen, però no tothom. En tot cas, tots tenien ganes de resoldre les mancances que poguessin tenir. La valoració per part meva era altament positiva, estava veient com gent que durant tot l'any havia mostrat molt poc interès per la matèria ara tenien ganes d'aprendre, volien acabar d'entendre allò que se'ls escapava. I no perquè hi hagués un examen, sinó perquè volien aprendre, senzillament, tenien curiositat per saber.

Es van resoldre en bona mesura tots els dubtes i vam anar a pel tema següent (dinàmica). Abans, però, els vaig donar un model d'examen perquè, qui vulgués, el fes a casa i comprovés, si ho necessitava, el que havia aprés amb el mètode tradicional. La solució de l'examen la vaig penjar al curs moodle que teníem. Vaig deixar passar un cap de setmana i els vaig demanar, no que em diguessin la nota que havien tret, sinó si aquesta era superior, inferior o igual a la que s'havien autoassignat al formulari. Tothom va aixecar la mà quan vaig demanar quant tenien una nota superior. 

La unitat següent (dinàmica) la va començar amb la mateixa metodologia i he de dir que m'ha sorprés molt positivament l'actitud de l'alumnat un cop se n'han adonat que, realment, no hi havia examen. El seu interès s'ha disparat, demanen contínuament fins al punt que he acabat explicant coses que pertanyen al temari de 1r (xocs elàstics) o de 2n de batxillerat (camp gravitatori). Estan plens de curiositat i estan oberts a rebre tanta informació com siguis capaç de donar-los.

Us demanareu com vaig posar la nota final del trimestre. Molt senzill, amb una entrevista de cinc minuts amb cadascun d'ells vaig tenir prou per saber si el que m'havien respost als formularis s'ajustava a la realitat o no. La nota només s'havia de confirmar o arrodonir. Només en un cas de divuit, l'arrodoniment va ser un punt a la baixa.


La conclusió que he tret de tot plegat és que si deixem que no estiguin pendents de ser qualificats, etiquetats, es relaxen i passen a estar pendents d'aprendre. Perquè volen aprendre. Sóc molt conscient que això només és una experiència puntual d'un trimestre i amb un grup d'alumnes i que ha de ser valorada com el que és, però ha estat tan intens i tan clar el que hem viscut tots plegats, que tinc molt clar per on enfocaré les meves classes el proper curs des del punt de vista metodològic.

La lliçó que he aprés enguany és que els exàmens segresten la curiositat per saber i aprendre de l'alumnat. Això no vol dir que, col·lateralment, els i les alumnes aprenguin fent exàmens. Ara bé, quan al setembre els fem les proves d'avaluació inicial, estem segurs que aprovarien un examen general del curs anterior?



dimarts, 31 de maig de 2016

Grups Interactius a FiQ

Havia sentit a parlar de les comunitats d'aprenentatge (Flecha i Puigvert) i dels grups interactius però encara no havia tingut l'oportunitat d'aturar-m'hi, analitzar-los i posar-los en pràctica. Casualitats de la vida, aquest curs he tingut la sort de treballar al costat del Toni Sánchez a l'IES Els Ports a Morella, expert en grups interactius i una d'aquelles animetes que hi ha a tots els centres que, sense fer massa soroll, va fent una feina constant i decidida per canviar i millorar el nostre sistema educatiu.



El Toni havia estat assessorant la companya d'anglès, Maria Ortí, per introduir la metodologia dels grups interactius a l'aula i no podia perdre l'oportunitat. M'hi vaig llançar. Per què? Perquè el que estava fent amb l'alumnat de 4t d'ESO no funcionava. Tot i fer les classes el més dinàmiques que permetia l'ocasió, seguien un format força tradicional (classe magistral) i una bona part de l'alumnat desconnectava de la classe. Només els preocupava quin dia fixàvem l'examen per tal de saber quins dies abans havien d'estudiar la matèria, "aprendre-la" i "vomitar-la" posteriorment el dia de l'examen. Les cometes no són gratuïtes.

 Toni Sánchez i Maria Ortí a la Jornada EducAcció de Vilafranca (Els Ports)

Així que al final de la unitat que havíem estat preparant al llarg de tres setmanes (cinemàtica) vaig decidir fer una activitat amb grups interactius. Perquè ens situem, es tracta d'una classe amb 18 alumnes. Vaig fer 4 grups (2 de 4 i 2 de 5) i els hi vaig donar a cadascú un full amb un problema clàssic de cinemàtica. L'havien de resoldre seguint les pautes donades (les típiques en G.I.) en 10 minuts i amb la presència d'un observador extern que els analitzava. Per fer d'observador/a vaig comptar amb l'ajuda d'estudiants de màster que teníem a l'institut aquells dies, l'Ainoa i l'Andreu. Així doncs, l'alumnat va anar passant d'exercici en exercici cada 10 minuts i en acabar la sessió tots havien treballat els conceptes principals de la unitat de forma pràctica i interactiva.

La meva previsió (hipòtesi si voleu dir-li) a l'hora de preparar l'activitat va ser la següent: després d'haver estat treballant els conceptes durant 3 setmanes (9 sessions) i haver fet uns quants exercicis a casa de deures, els i les alumnes havien de trobar realment senzill resoldre aquells 4 exercicis i l'activitat havia de servir per a què aquells que encara tenien petits dubtes, els resolguessin. De fet, aquella activitat podria haver substituït el tradicional examen.

Ni de bon tros!

Mentre realitzaven l'activitat, tant els observadors com jo mateix vam comprovar que no en tenien ni idea. No sabien ni per on començar i les mirades i riures entre ells evidenciaven que es trobaven incòmodes però que, com a mínim, estaven tots igual (mal de molts...). No eren capaços de resoldre ni les qüestions més senzilles. Demanaven ajuda a l'observador/a constantment, però no podia intervenir en la resolució dels dubtes, l'única funció que tenia era donar unes targetes, que prèviament havia preparat, amb pistes sobre l'exercici en qüestió. Ni així, a mesura que passaven els minuts anava constatant el fracàs de l'activitat i començava a rumiar què podia haver fallat quan, en teoria, aquella era una experiència considerada d'èxit. Era evident que la causa no era l'activitat que havia estat preparada conjuntament amb el Toni sinó que el problema era anterior. Aquelles tres setmanes de classes no havien servit absolutament per a res. Ningú havia aprés res significatiu. És clar, encara no els havia dit que teníem examen, per tant ningú havia estudiat res.

En acabar la sessió vam comentar la jugada amb els estudiants de màster. Ells estaven sorpresos perquè allò no havia funcionat. Jo també, no ho negaré, però la frustració inicial es va transformar ràpidament en satisfacció. Tenia a les mans una prova que evidenciava que el sistema de classes magistrals + examen no funcionava. I quan dic no funciona em refereixo a què, malgrat aprovar els exàmens, l'alumnat no aprèn significativament.

En arribar a casa vaig mirar-me els exercicis dels alumnes. Un grapat de fulls en blanc amb quatre fórmules guixades (la majoria eren les pistes que havien demanat) que no duien enlloc. Un desastre absolut. 3 setmanes i un dia llençats per la borda, com qui diu.

El dia següent a classe tot eren cares llargues. Els i les alumnes eren més que conscients de com havia anat el tema. Ells també van evidenciar que no sabien res, que aquelles 3 setmanes havíem perdut el temps. Com no podia ser d'una altra manera, els hi vaig fer una reflexió sobre aquest fet. Ho van interpretar com una "bronca", la típica "bronca" que et fa el mestre quan no has estudiat o no has fet els deures... el de sempre. Però no era la meva intenció i els hi vaig fer saber.

- Estic molt content!! - vaig dir - estic molt content perquè hem evidenciat entre tots, vosaltres i jo, que aquest sistema que fem servir no ens serveix. Vosaltres no apreneu, per tant, l'hem de canviar. No us estic renyant per no haver estudiat, de veritat, si hagués posat data d'examen ho hauríeu fet, però ho hauríeu oblidat tot després i en conseqüència tampoc hauríeu aprés. 

Al principi no sabien si ho deia seriosament o senzillament era una reacció carregada d'ironia. Poc a poc van veure que sí, que parlava seriosament i que valorava l'experiència molt positivament perquè ens evidenciava a tots que no funcionava el que fèiem. Els vaig demanar com s'havien sentit mentre feien els grups interactius, les respostes van ser demolidores:
- No sabia fer res...
- Tenia molta vergonya
- Tenia la sensació d'estar fent el ridícul
- Tenia molta ràbia
- Tenia moltes ganes d'acabar, de fugir d'aquella situació
- Em va entrar un sentiment de culpa
Em vaig quedar fred per la seva sinceritat i els ho vaig agrair profundament. Els vaig somriure i em vaig limitar a preguntar-los si volien desfer-se d'aquestes sensacions, perquè no eren justes. No representaven el que realment mereixien com a alumnes, com a persones. La resposta va ser unànime: sí!

Així que els vaig proposar començar de zero canviant de dalt a baix el plantejament de la classe, això era el que jo, com a professor, podia fer. Estaven ells disposats a fer el canvi, estaven disposats a aprendre de veritat? Ningú va dir que no, tots i totes van respondre afirmativament.

Una experiència d'èxit que va començar sent un autèntic fracàs va acabar sent, efectivament, una experiència com es pressuposava que havia de ser: d'èxit. L'èxit, però, va venir de l'evidència per part de tots, dels alumnes i meva, que havíem de canviar el sistema, la metodologia. I el canvi requeria d'accions dràstiques...

El com ho vam fer, què va passar a partir d'aquest dia, mereix una altra entrada al blog.

dilluns, 30 de maig de 2016

#WMCP_5T - una gimcana d'alfabetització digital


Des de fa 4 anys que l'equip LaceNet impulsa un projecte del tot engrescador: la Barcelonada. Una gimcana de geolocalització on l'alumnat aprèn a moure's de forma autònoma per una gran ciutat, Barcelona en aquest cas, tot fent servir els seus dispositius mòbils d'una forma diferent a com estan avesats. 


El projecte va nàixer a l'INS Cal Gravat de Manresa de la mà de Ramon Barlam, Cèsar Riola, Joan Pelegrina i Lídia Biescas. Inicialment només hi participava un centre, però a la 2a edició (2014) ja n'eren 8 de la comarca del Bages (s'apunten al carro la Palmira Santamaria, el Toni Tubio, el Joan Closas, la Maria Estruch, jo mateix...) i s'hi afegeix realitat augmentada a la gimcana gràcies a la col·laboració de l'equip de l'EETAC (UPC) format pel Roc Meseguer, la Dolors Royo i el David López. A la 3a (2015) el projecte creix i passa a nomenar-se World Mobile City Project i s'hi afegeixen els amics d'Alcoi capitanejats pel Juanfra Álvarez (Novadors), els incombustibles d'Un entre tants (Vicent Ferrer, Pedro de Miguel...) a València, l'institut Tiempos Modernos de Saragossa i, per primera vegada, es feia una gimcana a comarques, a Manresa. En total una mica més de 2000 alumnes. Aquest 2016 s'ha arribat als 4000 alumnes i s'han incorporat 3 seus noves: Castelló, Igualada i una de ben especial per tractar-se de la primera experiència del WMCP amb escoles de primària, el Jaume Olmos ha revolucionat el Camp de Morvedre amb les escoles de Benavites, Quart de les Valls i Torres-Torres.

El projecte no deixa de créixer i calia redefinir-lo, així que el passat 30 d'abril ens vam trobar a Cinctorres (Els Ports) per marcar les pautes de futur. Entre aquestes pautes en destaquen dues per la part tècnica i metodològica respectivament.

La primera novetat que s'inclourà a l'edició de 2017 serà la incorporació de realitat augmentada a tots els punts de la gimcana. Totes les targetes en tindran. La segona novetat, per la seva banda, serà la incorporació de noves accions a realitzar als llocs, no es limitaran a penjar una foto o un vídeo a Instagram. En la nova versió del WMCP l'alumnat haurà d'utilitzar altres eines com ara Twitter o Periscope.

Instagram ens havia donat problemes en l'edició de 2016 en no poder geolocalitzar els punts correctament (ja no depèn del GPS sinó de les localitzacions prèviament creades a Facebook) i per un altre costat l'aplicació Snapwidget era incapaç de mostrar en un mapa totes les fotos que s'etiquetaven amb un mateix hashtag. La decisió que es va prendre va ser prescindir, en part, d'Instagram i aprofitar l'oportunitat per mostrar el nostre alumnat com es poden utilitzar altres aplicacions.

Paral·lelament, l'equip LaceNet vam mantenir una reunió amb la Laura Borràs (directora de la Institució de les Lletres Catalanes) per tal de donar-li una nova vessant al projecte. Volíem que l'alumnat no només aprengués a utilitzar unes aplicacions determinades (competència tecnològica) i aprengués a moure's de forma autònoma per una gran ciutat (competència d'iniciativa personal) sinó que a més tingués l'oportunitat de descobrir (o redescobrir) la ciutat a través d'una mirada distinta. I quina mirada podria ser millor que la dels autors i les autores que l'han descrit? En aquesta edició de 2017, l'alumnat coneixerà les seves ciutats a través dels ulls dels escriptors i escriptores que li han donat vida. I ningú millor que la Laura Borràs per guiar-nos en aquest camí.

Amb tot, calia fer una prova pilot d'aquest #WMCP17 i la vam fer dissabte 28 de maig a Cinctorres. Cinctorres és un petit poble dels Ports amb només 420 habitants, per tant no tenia massa sentit fer una gimcana de geolocalització tal i com plantegem la resta de gimcanes del projecte. Així que vam decidir plantejar-la com una gimcana d'alfabetització digital per a mares i pares de les escoles i instituts de la comarca. L'activitat va ser inclosa dintre del programa de l'Escola de Famílies que per 2n any consecutiu organitza la gent del Pla Comarcal de Drogues dels Ports.


Les mares i pares, acompanyades dels seus fills i filles, havien de trobar sis punts del poble i, un cop allà, visualitzar la realitat augmentada. Aquesta els mostrava tres cubs que passaven a ser interactius si ens trobàvem en un radi inferior a 75 m del lloc. Aquests cubs ocultaven l'acció que calia fer per tal de validar la prova. És obvi, doncs, que calia acostar-s'hi al lloc per tal de poder saber què s'havia de fer.


Les proves eren de tres tipus:
  1. Llegir un poema i fer una foto il·lustrativa del mateix i penjar-la a Instagram amb l'etiqueta #WMCP_5T
  2. Fer un tweet d'un vers a escollir d'un poemari tot citant l'autora i etiquetant-lo amb #WMCP_5T
  3. Llegir un poema i retransmetre'l per Periscope i Twitter tot citant l'autora i l'editorial i etiquetant-lo amb #WMCP_5T
Cal destacar la col·laboració de l'alumnat de secundària del poble que va preparar uns tallers d'Instagram, Twitter i Periscope per tal de donar un cop de mà als participants de la gimcana en cas que ho necessitessin.




Podeu veure el resultat a les xarxes cercant l'etiqueta #WMCP_5T (Instagram, Twitter)

 

La valoració, extraordinària. Una experiència en què tothom va aprendre i gaudir, els participants perquè van descobrir com fer servir les aplicacions (Què vol dir això d'etiquetar? Què és un hashtag? Què és això del Periscope?), els joves de Cinctorres perquè es van convertir en experts tecnològics per un dia i, alhora, feien de guies del seu poble i, finalment, els organitzadors perquè vam constatar una vegada més que aquest projecte s'ho val i molt.

No us perdeu la cita el proper 15 de febrer de 2017!!

dijous, 5 de maig de 2016

Finlàndia, per la pública!

Llegia amb certa sorpresa i, seré sincer, certa indignació, com un grup de 36 directors d'escoles Vedruna de Catalunya visitaven entre el 12 i el 16 d'aquest mes d'abril, Finlàndia. 


Segons que informen en alguna de les seves webs (Tona, Barcelona) i en alguna edició digital d'àmbit més aviat comarcal o local (Nació Digital Berga, Ràdio Sallent, Ona Bages..), el viatge tenia com a finalitat conèixer de primera mà el sistema educatiu finlandés i les possibilitats d'apliació al nostre país.

Preneu nota: possibilitats d'aplicació al nostre país.

Quina sorpresa es devien endur en descobrir que el sistema educatiu finlandès és gratuït, per llei, per al 100% de l'alumnat entre 7 i 16 anys. I és aquest un dels pilars, entre d'altres, en el que es fonamenta l'èxit del seu sistema educatiu.

Aquí rau la meva indignació, que un col·lectiu d'escoles del sector privat publiciti la seva estada a Finlàndia per 'estudiar el seu sistema educatiu' i a sobre dir que també volen 'conèixer les possibilitats d'aplicació al nostre país'... em sona a un cert cinisme.

Un apunt:

Basic Education: In Brief
As of 2015 preschool education has become compulsory in Finland, generally when children reach the age of six. Following preschool begins 'basic education' at age 7. The scope of the basic education syllabus is nine years, and nearly all children complete this by attending comprehensive school. Basic education is free of charge. Textbooks and other materials are free of charge and pupils are offered a free daily meal. In addition, school health care and other welfare services are free to the pupils.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Emotionware

Els que heu tingut la sort de viure (perquè és molt més que veure i escoltar) una conferència del Fernando Garcia Páez haureu descobert un nou terme, l'Emotionware.

El Páez, com se'l coneix dins del món educatiu, posa damunt la taula un fet que personalment considero irrenunciable. Som professors, mestres, educadors... digueu-li com vulgueu o tot alhora, aquest no és el debat ara, però en el que sí que coincidirem és que, siguem el que siguem, formem persones. I formar persones vol dir estar pendents de les necessitats d'aquestes en tots els àmbits, no cal dir que el de les emocions és bàsic. Possiblement és el pilar principal sobre el que es sustenta la resta de la nostra feina.


Des de fa dues dècades (sí, dues dècades!) que la comunitat educativa va introduint de manera lenta però constant allò que en dèiem 'noves tecnologies'. Ho poso així, entre cometes, perquè un altre dia parlaré de l'adjectiu 'noves'. El cas és que al llarg d'aquests vint anys hem estat molt atents al hardware i al software. Hem estat a l'última dels nous dispositius que anaven arribant al mercat: els primers ordinadors que arribaven a l'institut, la primera aula d'informàtica, els primers ordinadors a l'aula ordinària, el primer canó amb pantalla, la primera PDI, els primers portàtils, arriba el mòbil, les tauletes... la WIFi!!!!! Un no parar, vaja. Paral·lelament passàvem de programar en Basic (per a què?!?!) a fer-ho en C++ al temps que arribava Internet. Les webs 1.0 deixaven pas a les 2.0 i aquestes s'adaptaven als nous dispositius que ens apareixien a les mans.

Certament tant l'un com l'altre ens han permès fer moltes coses noves o fer-ne d'altres que ja fèiem de forma diferent, més eficient, més ràpida, més integradora. Malauradament, de vegades ens hem oblidat d'una cosa que ja teníem, l'emotionware. Seguim treballant amb persones que tenen emocions i que necessiten que les guiem, que les acompanyem en aquest camí que és créixer. A l'escola no podem oblidar-nos d'aquest punt com bé ens recorda el Fernando.

I no és que no ho fem això de treballar les emocions, ni que sigui inconscientment ho fem, però la societat de la immediatesa en la que vivim ens porta a passar per tot ràpid i d'una forma de vegades molt superficial. Hi ha coses, però, que cal que ens hi aturem una mica per gaudir-les, per reflexionar-hi, per compartir-les. Cal que aturem el tren de tant en tant per parar i contemplar el paisatge i parlar-ne.

Aquest curs sóc tutor d'un grup de Formació Professional Bàsica d'informàtica. El perfil de l'alumnat ja us podeu imaginar quin és, alumnes que no se'n sortien a l'ESO i que el sistema els ha donat com a alternativa aquest itinerari de formació. Durant tota la seva escolarització aquests alumnes han estat classificats i etiquetats pel sistema, per nosaltres, com els dolents, els que no se'n sortirien, els que no servien per a estudiar, els que... poseu-hi els adjectius que vulgueu. El cas és que tenien l'autoestima baixíssima i després de dos trimestres treballant amb ells de forma diferent, sense prejudicis de cap mena, escoltant-los, intentant atendre les seves necessitats i adaptant-nos-hi, l'equip docent hem viscut un canvi en ells sensacional. 

Ahir els vaig regalar el llibre que veieu a la foto i van començar a llegir-lo (aquests alumnes no s'acostaven a un llibre ni per equivocació). Vam comentar el poema que apareix després del pròleg i, si el llegiu, entendreu els paral·lelismes que van fer amb els seves vides i les conclusions a les que van arribar. Un moment impagable carregat d'Emotionware.
Autobiografía

No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.

 Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Donde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.

 ¿Le parece a Ud. correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.

 No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
!Ay, sí, no respires! Dar el no a todos los "no"
y descansar: Morir
 
  Gabriel Celaya

dimarts, 9 de desembre de 2014

Mal, fa molt mal

Diu la dita que l'aigua de Benassal, ni fa bé ni fa mal, però alça el pardal. No faré ara una entrada al voltant de les propietats fisicoquímiques de l'aigua de la Font d'En Segures de Benassal (Alt Maestrat), no ve al cas, però sí que faré una anàlisi del cartell que l'Ajuntament de Benassal ha posat al costat de la font. No té pèrdua.

Dilluns (8/12/2014) visitava la Font d'En Segures en el marc d'una sortida geològica per l'Alt Maestrat organitzada pel Dr. Josep Maria Mata i Perelló, catedràtic de Geologia i Mineralogia de la UPC i, entre d'altres càrrecs, president honorífic de la Sociedad Española de Defensa del Patrimonio Geológico y Minero. Vaja, tota una autoritat en aquest camp. Com us podeu imaginar, vaig xalar com un xiquet amb sabates noves de les seves explicacions pels barrancs i moles de la comarca on he crescut, descobrint falles, plegaments i formacions de tota mena. Ara bé, en arribar a la Font d'En Segures vaig descobrir horroritzat el cartell que informava de la composició química de l'aigua. No podia creure el que veien els meus ulls.


Vaig sentir una barreja d'indignació, vergonya i tristesa difícil d'explicar. Indignació com a professor de química que s'esforça per fer veure als seus alumnes la importància ja no de la química sinó de la ciència en general, a la vida diària. Indignació en veure com no hi havia ni una sola representació química ben escrita al cartell. Ni una!! Permeteu-me argumentar la crítica-denúncia:

- Les unitats de la composició química són mg/L i no mg/l, els litres s'haurien de representar amb la ela minúscula, però per evitar confusions amb la xifra del número u (1), s'utilitza la L majúscula. A més, mai, però mai, s'accepta posar el punt al final del símbol de la unitat com si d'una abreviatura es tractés.
- El residu sec es determina per calcinació a 180 ºC, el símbol utilitzat al cartell fa referència a "primero", no a "graus".
- Els bicarbonats (que no bicabornats com es veu) són HCO3- i no CO3H. No només està mal posat l'hidrogen sinó que a més, no hi ha la càrrega de l'ió. En el cas de la representació dels ions sempre s'ha d'indicar la càrrega.
- Els sulfats són SO42- i no So4, el símbol So no existeix. Els símbols químics sempre es representen amb una o dues lletres (en funció de l'element) i la primera lletra sempre va en majúscula. 
- El clorur doncs, no és CL sinó Cl-
- La sílice és SiO2, SIO2 seria un compost format per sofre, iode i oxigen!!

I el que va ara és de traca i mocador...

- Els símbols del Magnesi, Calci i Socis són Mg, Ca i Na respectivament, escriure cadascuna de les segones lletres com a subíndex (Mg,Ca,Na,) és la barbaritat química més gran que he vist mai!!

A banda d'això, no estaria de més posar la data quan es fa fer l'anàlisi i el laboratori encarregat de fer-la.

Però els despropòsits no són únicament químics, la incoherència lingüística és una altra cosa a destacar. Quin criteri es segueix per posar majúsucles? Per què mineromedicinal no porta majúscula? Ben mirat, són les altres (tret de la primera paraula) les que haurien d'anar totes en minúscula. I ja per acabar, la manca de coherència és palesa fins i tot al nom de la població. En català el nom és Benassal, com es veu al logo de la capçalera del cartell, però al final apareix un Benasal en castellà al costat d'un Ajuntament en català. 

Deia que també vaig sentir vergonya, com a fill de la comarca que acompanya un grup de gent vinguda des de força lluny, amants de la geologia i del territori. I en particular pel Dr. Josep Maria Mata i Perelló, qui no podia creure el que veia. Vergonya perquè us podeu imaginar la imatge que es van endur.

I finalment tristesa, perquè estic convençut que no sóc el primer que decobreix les aberracions que hi ha escrites al cartell i, o bé ningú ho ha comunicat, o bé ningú ha actuat si és que s'ha dit. En tot cas m'entristeix la manca de rigor i de professionalitat a l'hora de fer una tasca tan senzilla com és fer un cartell. No cal ser expert en química, només cal copiar el que diu una etiqueta.

He enviat un correu a l'Ajuntament de Benassal informant-los, confio que ho rectifiquin.



dimarts, 10 de desembre de 2013

temps d'ofrenes

Llegia alguns tweets ahir a la vesprada, abans de sopar, que de poc em provoquen una indigestió. La Consellera Català anunciava en un marc incomparable (literalment) com és Lo Rat Penat, que la Generalitat Valenciana crearia una nova matèria a partir de 3r de primària: Cultura del poble valencià.

Arre matxo polseguera!! que diríem al poble valencià d'Ares, i a tants d'altres.. i és que de cultura, popular, no ens en falta.. en tenim per exportar tanta com vulguen. Ara, no vaig trigar ni tres segons en veure les intencions maquiavèl·liques de la Consellera Català. Només el fet d'anunciar-ho allà on ho va fer, la delata. 

A tota aquesta colla de valencianos de pro que ocupen les files del PP i, per desgràcia, del Govern Valencià, la cultura del poble valencià no els ha importat mai ni, per més que diguin, els importarà. El que ells entenen per culrura no va més enllà del pane et circum de torn: processons, bous, mascletaes i tot de folklore carrincló que, lluny de voler profunditzar en les seues arrels, es limiten a utilitzar al seu capritx. No cal parlar de l'ús a què tenen relegada la llengua del poble valencià... si apareix encapçalant el cartell anunciador, ja és molt, queda bonic, com el paper que se li assigna a una llengua morta com ara el llatí.  El contingut però, tot en castellà, que hace más bonito!

Que ningú dubti ni per un sol instant, que per més que diguin, la pilota valenciana tindrà cap lloc. El tenia a Canal 9, i l'han exterminada. Que ningú esperi que ensenyen els nostres xiquets i xiquetes què són les Muixerangues d'Algemesí, la Santantonà del Forcall, les danses guerreres de la Todolella o l'origen de les Falles que, curiosament, reben el mateix nom que unes tradicions ancestrals dels Pirineus.. Que ningú esperi que els nostres xiquets i xiquetes coneguin les formacions musicals que han lluitat durant anys contra corrent per salvar el patrimoni musical valencià. Al Tall, Raimon, Urbàlia Rurana, Pep Gimeno el Botifarra, Ovidi Montllor, Adesiara.. no tindran lloc al currículum d'aquesta matèria. I així tants i tants exemples més..

L'objectiu de la "cultura del poble valencià" és un altre, anestesiar més encara el poble valencià. Fer-los creure que no tenen precisament el que prediquen, una cultura pròpia. Enaltiran aquells valors que vénen de Castellà i que ens han estat imposats por justo derecho de conquista, al temps que amagaran aquells que hem heretat dels nostres avantpassats que, vés per on, venien del nord. És una estratègia calculada per ofrenar, una vegada més, noves glòries a Espanya com bé recorda l'amic Pere-Enric Barreda a la veu del País Valencià.

Però el motiu és doble. Per què precisament ara? L'explicació és evident. El PP sap que l'ha feta molt grossa tancant RTVV i que una part molt important del seu electorat ho ha vist amb molts mals ulls. Sap que molts dels seus votants són antics votants d'Unió Valenciana, el partit blaver del desaparegut Lizondo, i que el PP va fagocitar hàbilment. Davant la possibilitat de perdre aquesta borsa de votants fidels, el PP ha decidit fer-los creure que ningú com ell es preocupa per la vertadera cultura blavenciana. Aquesta acció de crear la matèria en qüestió no és més que una estratègia electoral per tal de no perdre uns votants, d'UV i propis, que acabaran creient (plens d'ignorància) que sí, que no hi havia més remei que tancar RTVV i que en cap cas la cultura del poble està en perill. Que ja estan ells per vetllar per la nostra cultura, la seva, clar.. 

Pànic em fa veure els continguts que acabarà tenint la "cultura del poble valencià". I és que no ens cal cap assignatura on relegar la nostra cultura, la de veritat. La cultura i la identitat com a poble és un fet intrínsec a la persona i a la ciutadania que ha de ser transversal a totes les matèries. No ens cal cap versió refregida de la formación del espíritu regional, el que necessitem és garantir un ensenyament en valencià com cal, digne i real, per tothom que ho desitgi. Ensenyament que Escola Valenciana, amb un gruix important de la societat valenciana al darrere, no fa més que reclamar una vegada i una altra.

I només un apunt per acabar. Si la Generalitat de Catalunya o el Govern Basc s'haguessin plantejat crear una matèria amb un títol equivalent, els mateixos que ara l'alaben l'haguessin titllat de demoníaca, adoctrinadora i, com malauradament han posat de moda (banalitzant), nazi.