dimarts, 31 de maig del 2016

Grups Interactius a FiQ

Havia sentit a parlar de les comunitats d'aprenentatge (Flecha i Puigvert) i dels grups interactius però encara no havia tingut l'oportunitat d'aturar-m'hi, analitzar-los i posar-los en pràctica. Casualitats de la vida, aquest curs he tingut la sort de treballar al costat del Toni Sánchez a l'IES Els Ports a Morella, expert en grups interactius i una d'aquelles animetes que hi ha a tots els centres que, sense fer massa soroll, va fent una feina constant i decidida per canviar i millorar el nostre sistema educatiu.



El Toni havia estat assessorant la companya d'anglès, Maria Ortí, per introduir la metodologia dels grups interactius a l'aula i no podia perdre l'oportunitat. M'hi vaig llançar. Per què? Perquè el que estava fent amb l'alumnat de 4t d'ESO no funcionava. Tot i fer les classes el més dinàmiques que permetia l'ocasió, seguien un format força tradicional (classe magistral) i una bona part de l'alumnat desconnectava de la classe. Només els preocupava quin dia fixàvem l'examen per tal de saber quins dies abans havien d'estudiar la matèria, "aprendre-la" i "vomitar-la" posteriorment el dia de l'examen. Les cometes no són gratuïtes.

 Toni Sánchez i Maria Ortí a la Jornada EducAcció de Vilafranca (Els Ports)

Així que al final de la unitat que havíem estat preparant al llarg de tres setmanes (cinemàtica) vaig decidir fer una activitat amb grups interactius. Perquè ens situem, es tracta d'una classe amb 18 alumnes. Vaig fer 4 grups (2 de 4 i 2 de 5) i els hi vaig donar a cadascú un full amb un problema clàssic de cinemàtica. L'havien de resoldre seguint les pautes donades (les típiques en G.I.) en 10 minuts i amb la presència d'un observador extern que els analitzava. Per fer d'observador/a vaig comptar amb l'ajuda d'estudiants de màster que teníem a l'institut aquells dies, l'Ainoa i l'Andreu. Així doncs, l'alumnat va anar passant d'exercici en exercici cada 10 minuts i en acabar la sessió tots havien treballat els conceptes principals de la unitat de forma pràctica i interactiva.

La meva previsió (hipòtesi si voleu dir-li) a l'hora de preparar l'activitat va ser la següent: després d'haver estat treballant els conceptes durant 3 setmanes (9 sessions) i haver fet uns quants exercicis a casa de deures, els i les alumnes havien de trobar realment senzill resoldre aquells 4 exercicis i l'activitat havia de servir per a què aquells que encara tenien petits dubtes, els resolguessin. De fet, aquella activitat podria haver substituït el tradicional examen.

Ni de bon tros!

Mentre realitzaven l'activitat, tant els observadors com jo mateix vam comprovar que no en tenien ni idea. No sabien ni per on començar i les mirades i riures entre ells evidenciaven que es trobaven incòmodes però que, com a mínim, estaven tots igual (mal de molts...). No eren capaços de resoldre ni les qüestions més senzilles. Demanaven ajuda a l'observador/a constantment, però no podia intervenir en la resolució dels dubtes, l'única funció que tenia era donar unes targetes, que prèviament havia preparat, amb pistes sobre l'exercici en qüestió. Ni així, a mesura que passaven els minuts anava constatant el fracàs de l'activitat i començava a rumiar què podia haver fallat quan, en teoria, aquella era una experiència considerada d'èxit. Era evident que la causa no era l'activitat que havia estat preparada conjuntament amb el Toni sinó que el problema era anterior. Aquelles tres setmanes de classes no havien servit absolutament per a res. Ningú havia aprés res significatiu. És clar, encara no els havia dit que teníem examen, per tant ningú havia estudiat res.

En acabar la sessió vam comentar la jugada amb els estudiants de màster. Ells estaven sorpresos perquè allò no havia funcionat. Jo també, no ho negaré, però la frustració inicial es va transformar ràpidament en satisfacció. Tenia a les mans una prova que evidenciava que el sistema de classes magistrals + examen no funcionava. I quan dic no funciona em refereixo a què, malgrat aprovar els exàmens, l'alumnat no aprèn significativament.

En arribar a casa vaig mirar-me els exercicis dels alumnes. Un grapat de fulls en blanc amb quatre fórmules guixades (la majoria eren les pistes que havien demanat) que no duien enlloc. Un desastre absolut. 3 setmanes i un dia llençats per la borda, com qui diu.

El dia següent a classe tot eren cares llargues. Els i les alumnes eren més que conscients de com havia anat el tema. Ells també van evidenciar que no sabien res, que aquelles 3 setmanes havíem perdut el temps. Com no podia ser d'una altra manera, els hi vaig fer una reflexió sobre aquest fet. Ho van interpretar com una "bronca", la típica "bronca" que et fa el mestre quan no has estudiat o no has fet els deures... el de sempre. Però no era la meva intenció i els hi vaig fer saber.

- Estic molt content!! - vaig dir - estic molt content perquè hem evidenciat entre tots, vosaltres i jo, que aquest sistema que fem servir no ens serveix. Vosaltres no apreneu, per tant, l'hem de canviar. No us estic renyant per no haver estudiat, de veritat, si hagués posat data d'examen ho hauríeu fet, però ho hauríeu oblidat tot després i en conseqüència tampoc hauríeu aprés. 

Al principi no sabien si ho deia seriosament o senzillament era una reacció carregada d'ironia. Poc a poc van veure que sí, que parlava seriosament i que valorava l'experiència molt positivament perquè ens evidenciava a tots que no funcionava el que fèiem. Els vaig demanar com s'havien sentit mentre feien els grups interactius, les respostes van ser demolidores:
- No sabia fer res...
- Tenia molta vergonya
- Tenia la sensació d'estar fent el ridícul
- Tenia molta ràbia
- Tenia moltes ganes d'acabar, de fugir d'aquella situació
- Em va entrar un sentiment de culpa
Em vaig quedar fred per la seva sinceritat i els ho vaig agrair profundament. Els vaig somriure i em vaig limitar a preguntar-los si volien desfer-se d'aquestes sensacions, perquè no eren justes. No representaven el que realment mereixien com a alumnes, com a persones. La resposta va ser unànime: sí!

Així que els vaig proposar començar de zero canviant de dalt a baix el plantejament de la classe, això era el que jo, com a professor, podia fer. Estaven ells disposats a fer el canvi, estaven disposats a aprendre de veritat? Ningú va dir que no, tots i totes van respondre afirmativament.

Una experiència d'èxit que va començar sent un autèntic fracàs va acabar sent, efectivament, una experiència com es pressuposava que havia de ser: d'èxit. L'èxit, però, va venir de l'evidència per part de tots, dels alumnes i meva, que havíem de canviar el sistema, la metodologia. I el canvi requeria d'accions dràstiques...

El com ho vam fer, què va passar a partir d'aquest dia, mereix una altra entrada al blog.