Sí, és bonica aquesta manera de fer les coses, de treballar, de caminar... Estem vivint un final de curs ple de desprepòsits per part del nostre cada dia menys benvolgut Departament d'Educació, però ni això podrà eclipsar un moment molt especial, aquest.
Cada final de curs té una sensació agredolça, després de tot un curs dedicant-te a que els teus alumnes aprenguin una mica de tot allò que els pots oferir, i no només física i química, arriba el moment en què marxen. Com ha de ser, per això han estat lluitant tot el curs, però aquest moment dolç de veure que ho han aconseguit també té un rerefons amarg, no deixa de ser un adéu encara que el disfressem d'un fins aviat!
Aquesta sensació és més acusada amb 2n de batxillerat, la resta de cursos els tornaràs a veure amb tota probabilitat al setembre. Aquest any però, aquesta sensació es produeix amb un 3r d'ESO, cosa poc habitual.
Un 3r d'ESO molt especial, la meva tutoria, una tutoria que porto des de 2n i que al llarg d'aquests dos cursos ha aconseguit que estimi més aquesta feina. Una tutoria que va començar amb gairebé 15 dies castigats sense pati, bronques dia sí dia també, mogudes de ca l'ample a tots els nivells... però amb una gent molt maca amb qui poc a poc ens hem acabat entenent força bé. Oblidarem ara l'incident de les tecles de visual i plàstica...
No volia acabar el curs sense fer-los un petit homenatge, un petit muntatge perquè d'aquí a un temps recordin aquests dos cursos amb un somriure.
Després de veure'l, un d'ells m'envia un missatge i em diu: ens has ensenyat a ser persones. Ara mateix no sé per a quin examen entrava, a quin tema sortia... a cap, i a tots. Si després de dos anys he aconseguit, en la mesura que sigui, que siguin una mica més persones, que pensin, que tinguin una mica més d'esperit crític... em dono per satisfet.
Com diu el títol d'aquesta entrada, així dóna gust treballar, així és bonic!! Títol que d'altra banda no és casual, així es diu una cançó que sempre més em recordarà aquesta gent de 3r ESO A.
Cada final de curs té una sensació agredolça, després de tot un curs dedicant-te a que els teus alumnes aprenguin una mica de tot allò que els pots oferir, i no només física i química, arriba el moment en què marxen. Com ha de ser, per això han estat lluitant tot el curs, però aquest moment dolç de veure que ho han aconseguit també té un rerefons amarg, no deixa de ser un adéu encara que el disfressem d'un fins aviat!
Aquesta sensació és més acusada amb 2n de batxillerat, la resta de cursos els tornaràs a veure amb tota probabilitat al setembre. Aquest any però, aquesta sensació es produeix amb un 3r d'ESO, cosa poc habitual.
Un 3r d'ESO molt especial, la meva tutoria, una tutoria que porto des de 2n i que al llarg d'aquests dos cursos ha aconseguit que estimi més aquesta feina. Una tutoria que va començar amb gairebé 15 dies castigats sense pati, bronques dia sí dia també, mogudes de ca l'ample a tots els nivells... però amb una gent molt maca amb qui poc a poc ens hem acabat entenent força bé. Oblidarem ara l'incident de les tecles de visual i plàstica...
No volia acabar el curs sense fer-los un petit homenatge, un petit muntatge perquè d'aquí a un temps recordin aquests dos cursos amb un somriure.
Després de veure'l, un d'ells m'envia un missatge i em diu: ens has ensenyat a ser persones. Ara mateix no sé per a quin examen entrava, a quin tema sortia... a cap, i a tots. Si després de dos anys he aconseguit, en la mesura que sigui, que siguin una mica més persones, que pensin, que tinguin una mica més d'esperit crític... em dono per satisfet.
Com diu el títol d'aquesta entrada, així dóna gust treballar, així és bonic!! Títol que d'altra banda no és casual, així es diu una cançó que sempre més em recordarà aquesta gent de 3r ESO A.
