Aquests dies no faig més que llegir articles, comentaris, tweets i altres noves de Déu referent a les retallades que l'ensenyament està patint des de tots els àmbits. Menys docents a les aules per atendre més alumnes (uns 21000 només a Catalunya), menys pressupost general als centres i ncloses universitats, més pressió en definitiva sobre el sistema amb un gran perjudicat, l'alumnat.
Aquest cap de setmana m'arribava l'enllaç d'una carta d'una alumna d'un institut de Getafe on cridava als quatre vents la impotència que sentia en veure tothom barallant-se per una hora, dues, per uns euros o per uns "privilegis" mentre ella i els seus companys de generació van patint les conseqüències. A ells no els retallen les hores ni el sou, els retallen les oportunitats, la il·lusió, el futur. Quanta raó!!!
Però la refelxió que em vaig fer més enllà de les paraules d'aquesta alumna va ser veure com el terme fracàs escolar s'ha pervertit fins a tal punt de convertir-se en un eufemisme del veritable fracàs. Qui ha fracassat estrepitosament és la nostra societat, una societat que es considera la més desenvolupada del món i que s'utoetiqueta com a societat del benestar. Quin benestar té aquest jovent sense futur? Quina societat pot enorgullir-se de tenir tota una generació en edat de formar-se i a la qual no li ofereix res? Dons la nostra, aquesta és la nostra societat. Una societat especialitzada en llançar pilotes fora, en no assumir responsabilitats, en buscar culpables on sigui, sempre i quan siguin fora de casa.. Una societat que acusa el jovent de no ser prou despert per solucionar els problems que no ha creat i quan a més, l'han tingut ben anestessiat tot el temps que han volgut.
Aquesta societat inventa llavors el terme fracàs escolar per referir-se a aquesta joventut que no sap cap on va ni què vol fer. Sempre he sentit i ara, després d'uns anys a l'ensenyament puc dir, que l'escola és el mirall de la societat. Un espill on la societat s'hi refelcteix amb tots els seus colors, els càlids i els freds, els vius i els foscos, tots. Així que ja està bé d'acusar l'escola de fracassada quan qui realment ha fracassat som tots nosaltres com a societat.
El fracàs no és escolar, sinó social.
Aquest cap de setmana m'arribava l'enllaç d'una carta d'una alumna d'un institut de Getafe on cridava als quatre vents la impotència que sentia en veure tothom barallant-se per una hora, dues, per uns euros o per uns "privilegis" mentre ella i els seus companys de generació van patint les conseqüències. A ells no els retallen les hores ni el sou, els retallen les oportunitats, la il·lusió, el futur. Quanta raó!!!
Però la refelxió que em vaig fer més enllà de les paraules d'aquesta alumna va ser veure com el terme fracàs escolar s'ha pervertit fins a tal punt de convertir-se en un eufemisme del veritable fracàs. Qui ha fracassat estrepitosament és la nostra societat, una societat que es considera la més desenvolupada del món i que s'utoetiqueta com a societat del benestar. Quin benestar té aquest jovent sense futur? Quina societat pot enorgullir-se de tenir tota una generació en edat de formar-se i a la qual no li ofereix res? Dons la nostra, aquesta és la nostra societat. Una societat especialitzada en llançar pilotes fora, en no assumir responsabilitats, en buscar culpables on sigui, sempre i quan siguin fora de casa.. Una societat que acusa el jovent de no ser prou despert per solucionar els problems que no ha creat i quan a més, l'han tingut ben anestessiat tot el temps que han volgut.
Aquesta societat inventa llavors el terme fracàs escolar per referir-se a aquesta joventut que no sap cap on va ni què vol fer. Sempre he sentit i ara, després d'uns anys a l'ensenyament puc dir, que l'escola és el mirall de la societat. Un espill on la societat s'hi refelcteix amb tots els seus colors, els càlids i els freds, els vius i els foscos, tots. Així que ja està bé d'acusar l'escola de fracassada quan qui realment ha fracassat som tots nosaltres com a societat.
El fracàs no és escolar, sinó social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada