una lliçó més, i quina lliçó!

Sovint costa de trobar notícies als mitjans de comunicació que se'n facin ressó de fets com el que ahir al conservatori de música de Manresa. Resulta que una colla d'alumnes i exalumnes del conservatori fa uns mesos van decidir muntar pel seu compte una orquestra on poder tocar i gaudir de la seva passió. El fet en sí és molt lloable i digne d'admiració, tots estan buscant-se un futur, intentant formant-se, estudiant a la universitat o on sigui... de temps el just, però tot i així han estat capaços de trobar-ne per assajar, per recuperar l'instrument en alguns casos i posar-se al nivell que exigia el repte, per gaudir al més alt nivell de la seva música en definitiva.

Aquests joves es presentaven ahir al mateix conservatori amb un recital d'hora i mitja amb un repertori íntegrament dedicat a Astor Piazzolla. Vaig tenir la sort d'assisitir-hi i la sensació que vaig tenir en acabar va ser d'admiració absoluta cap a aquests nois i aquestes noies de Camerata Bacasis, que es com han ressolt anomenar-se. Avui al diari de la Catalunya Central, el regio7, ni una paraula. Sense comentaris.

Quina lliçó!! Sí, quina lliçó d'esforç, voluntat i ganes de tirar endavant que ens van donar ahir. Tota l'orquestra està per sota dels 28 anys, alguns encara són a l'institut fent batxillerat, tots membres d'una generació que s'ha qualificat de mil maneres, cadascuna més estrambòtica, però en cap cas se'ls ha fet justícia i menys qualificant-los com a ni-ni. En un entorn immers en una crisi de la que ningú sap cop sortir-se'n, els que pitjor ho tenen, ells, la seva generació, la que no pot perdre el seu treball perquè encara no el té i qui sap si el podran trobar, decideix apretar fort les dents i tirar endavant.

Una lliçó de maduresa, no tenen prou amb les dificultats que el seu dia a dia els dóna que encara decideixen aventurar-se en un viatge tan fascinant com esgotador, crear una orquestra. Possiblement molts d'ells havien somiat quan estudiaven per aquell conservatori que potser algun dia arribarien a tocar en una orquestra. La societat que els ha proveït amb un conservatori, una formació i uns somnis, quan arriba l'hora de la veritat els gira la cara, el suport a l'art no interessa, la música no interessa, la dansa no interessa... i en conseqüència, pràcticament tot el contingent de músics que hem creat han de marxar cap a casa amb la cua entre cames o fer les maletes i provar sort Pirineus enllà. Doncs lluny de queixar-se aquests músics han decidit tirar pel dret i han fet el que les institucions han estat incapaces de fer, agrupar-los i crear una orquestra que si acaba consolidant-se, cosa que espero i desitjo, acabarà sent un referent més de la ciutat.

Em demano, què passaria si en tots el ambits de la societat i a tots es nivells actuéssim igual. Si en comptes de llepar-nos les ferides i rondinar apretéssim les dents com ells i tiréssim pel dret, endavant! Sense importar-nos res, només endavant amb il·lusió, ganes i voluntat, on arribaríem?

I si a les escoles i instituts ens deixéssim de punyetes i tots empenyéssim endavant?

Gràcies David Santamaria, Arnau Monforte, Marta Morros, Núria Casassayas, Marta Atcher...