M'havia fet el propòsit de no tornar a escriure en aquest blog fins que a casa no tornessin a tenir senyal, continuen sense senyal... però no me n'he pogut estar, sovint passen coses que no poden quedar a l'aire, sense que en fem una reflexió posterior. El viscut aquesta setmana passada a les terres de l'Ebre amb els alumnes de 2n de batxillerat bé mereix una entrada al racó de la falsa.
No és la primera vegada que baixem a l'Ebre i en concret a la Terra Alta per treballar sobre el terreny la Batalla de l'Ebre, ja vaig dedicar una entrada en el seu moment farà cosa d'un any. Aquesta vegada però, li vam voler donar una dimensió més gran, les Terres de l'Ebre ofereixen molt més que les restes d'aquella terrible batalla, afortunadament. Volíem també fer veure els nostres alumnes la pressió que ha sofert el territori a nivell energètic (parcs eòlics, producció hidroelèctrica, nuclears..), el propi riu (Erkimia i PHN) i com aquest ha vertebrat la identitat d'una gent que se sent, amb molta raó al meu parer, oblidada i sovint menystinguda per la resta del Principat.
El crit de "lo riu és vida" va molt més enllà de reivindicar la necessitat de mantenir el riu tal com és, el riu és la vida d'una gent i d'una terra, i d'una expressió cultural pròpia que se sent catalana i reclama el seu reconeixement. L'article lo no és casual en l'expressió. Al llarg de tres dies, de Flix a Deltebre, de Xerta a El Perelló, de Tortosa a Gandesa, a la Serra de Pàndols, a Corbera i molt especialment a la Pobla de Massaluca els alumnes van anar impregnant-se del que volíem transmetre'ls. Allà no es va lliurar només una batalla, és terra de batalles, algunes encara vigents, per això vam anomenar la sortida Les batalles de l'Ebre.
Viure la història trepitjant la terra que l'ha viscut i patit no té punt de comparació possible, ni els llibres de text tradicionals ni l'Educat 1x1 famós podrien fer-li ni un mil·límetre d'ombra a una experiència així. No hi ha més que veure les cares dels alumnes per entendre que aquesta manera de transmetre coneixements sobre el territori funciona, arriba i en darrera instància aprenen.
Assistia ahir a la 3a jornada espurna a Manresa on Jordi Adell pronunciava una conferència i on va recordar la definició de mestre, aquella persona que domina un coneixement i té la capacitat de transmetre'l. Aquestes paraules em van transportar a la tarda de dijous a la Pobla de Massaluca.
Aquella tarda els teòrics mestres vam ser espectadors privilegiats d'una experiència que recordarem per sempre més. Vam cedir el nostre lloc als autèntics mestres a què es referia Adell, els que dominen el coneixement (la realitat d'una terra i la seva història) i tenen la capacitat de transmetre-la (les paraules, les ganes i la il·lusió). Ens vam trobar al casal d'avis de la Pobla amb quatre avis que, en grups, van estar durant més d'una hora i mitja xerrant amb els nostres alumnes. Veure les seves cares era impagable, sentir les històries dels veritables protagonistes de la història, insustituïble, respirar aquell ambient, màgic.
Dies enrere havia demanat als mateixos alumnes que s'animessin a fer de professor de secundària quan acabessin els seus estudis, van riure, associaven la meva feina a suportar adolescents i ho veien com una cosa que figurava com a pla Z gairebé. Afortunadament, dijous vaig tenir l'oportunitat de fer-los veure que aquesta professió té moments màgics impossibles de descriure, que s'han de viure, s'han de sentir.
Estic convençut que dijous ho van entendre i sinó, que facin una ullada al vídeo.
No és la primera vegada que baixem a l'Ebre i en concret a la Terra Alta per treballar sobre el terreny la Batalla de l'Ebre, ja vaig dedicar una entrada en el seu moment farà cosa d'un any. Aquesta vegada però, li vam voler donar una dimensió més gran, les Terres de l'Ebre ofereixen molt més que les restes d'aquella terrible batalla, afortunadament. Volíem també fer veure els nostres alumnes la pressió que ha sofert el territori a nivell energètic (parcs eòlics, producció hidroelèctrica, nuclears..), el propi riu (Erkimia i PHN) i com aquest ha vertebrat la identitat d'una gent que se sent, amb molta raó al meu parer, oblidada i sovint menystinguda per la resta del Principat.
El crit de "lo riu és vida" va molt més enllà de reivindicar la necessitat de mantenir el riu tal com és, el riu és la vida d'una gent i d'una terra, i d'una expressió cultural pròpia que se sent catalana i reclama el seu reconeixement. L'article lo no és casual en l'expressió. Al llarg de tres dies, de Flix a Deltebre, de Xerta a El Perelló, de Tortosa a Gandesa, a la Serra de Pàndols, a Corbera i molt especialment a la Pobla de Massaluca els alumnes van anar impregnant-se del que volíem transmetre'ls. Allà no es va lliurar només una batalla, és terra de batalles, algunes encara vigents, per això vam anomenar la sortida Les batalles de l'Ebre.
Viure la història trepitjant la terra que l'ha viscut i patit no té punt de comparació possible, ni els llibres de text tradicionals ni l'Educat 1x1 famós podrien fer-li ni un mil·límetre d'ombra a una experiència així. No hi ha més que veure les cares dels alumnes per entendre que aquesta manera de transmetre coneixements sobre el territori funciona, arriba i en darrera instància aprenen.
Assistia ahir a la 3a jornada espurna a Manresa on Jordi Adell pronunciava una conferència i on va recordar la definició de mestre, aquella persona que domina un coneixement i té la capacitat de transmetre'l. Aquestes paraules em van transportar a la tarda de dijous a la Pobla de Massaluca.
Aquella tarda els teòrics mestres vam ser espectadors privilegiats d'una experiència que recordarem per sempre més. Vam cedir el nostre lloc als autèntics mestres a què es referia Adell, els que dominen el coneixement (la realitat d'una terra i la seva història) i tenen la capacitat de transmetre-la (les paraules, les ganes i la il·lusió). Ens vam trobar al casal d'avis de la Pobla amb quatre avis que, en grups, van estar durant més d'una hora i mitja xerrant amb els nostres alumnes. Veure les seves cares era impagable, sentir les històries dels veritables protagonistes de la història, insustituïble, respirar aquell ambient, màgic.
Dies enrere havia demanat als mateixos alumnes que s'animessin a fer de professor de secundària quan acabessin els seus estudis, van riure, associaven la meva feina a suportar adolescents i ho veien com una cosa que figurava com a pla Z gairebé. Afortunadament, dijous vaig tenir l'oportunitat de fer-los veure que aquesta professió té moments màgics impossibles de descriure, que s'han de viure, s'han de sentir.
Estic convençut que dijous ho van entendre i sinó, que facin una ullada al vídeo.
3 comentaris:
Emocionant i encoratjador. Llàstima que no hi haja temps al vídeo per escoltar els narradors de les batalles. Potser en un altre vídeo?
s'intentarà.. tot i que no se senten massa bé els testimonis. L'any que ve millorarem aquest tema.
Fantàstic Jordi ! Moments així donen sentit a la nostra feina.
Publica un comentari a l'entrada