l'esperit de la Masia

Fa uns dies publicava un post on vinculava la vida del mas amb el dia a dia de l'escola, avui deixarem el mas per anar fins la Masia. No sóc culé tot i que he de confessar que veure jugar el Barça aquests darrers anys és tot un plaer. Anit mentre el barcelonisme embogia amb la 4a copa d'Europa (o champions.. tant fa) jo pensava en la gent de la Masia, pensava en tota la gent anònima que hi ha treballant allà per aconseguir transmetre uns valors a aquella canalla que poc a poc va creixent i, a banda de gaudir de l'oportunitat de ser preparats esportivament per un dels millors clubs del món, tenen un entorn que els dóna una formació humana immensa.

No parlo perquè sí, aquests elogis no són gratuïts, aquests darrers dos anys he tingut ocasió de ser tutor d'un noi que cada tarda baixa de Manresa a la Masia a entrenar i indirectament he vist el que es transmet allà. Basar un post amb una experiència individual seria molt agoserat, però quan veus com es comporten els blaugranes del 1r equip que han estat formats a la casa, veus que en el fons, hi ha uns principis i uns valors comuns a tots, arribin al 1r equip o no. Hi ha una manera de fer que mereix ser estudiada amb més deteniment.

Pagaria per poder fer una xerrada amb el coordinador pedagògic de la Masia, per compartir experiències, per aprendre en definitiva. Estic convençut que podríem aprendre molt a l'escola del que es transmet entre aquelles quatre parets. Sé per exemple que l'exigència en els estudis ordinaris és una prioritat, l'esforç en un lloc té premi a l'altre, al camp, als entrenaments, el dia del partit.. No seria això extrapolable a qualsevol escola o institut? Estic convençut que sí.

Us imagineu un poble o ciutat on hi hagués una coordinació eficaç entre les escoles i instituts i els equips municipals de bàsquet, handbol o futbol per citar-ne alguns? Ara mateix actuem independentment, cadascú pel seu costat, tot i que tant des d'un costat com des de l'altre incidim directament sobre la formació dels nois i de les noies. Us imagineu que a l'equip de volei del barri et demanessin les notes per poder jugar? Que t'exigissin uns mínims? Digueu-me il·lús però crec que apareixiria una sinèrgia entre tots dos llocs molt positiva. Els i les alumnes passarien de veure l'escola i l'insitut com una cosa secundària que m'impedeix fer allò que m'agrada a veure-ho com una cosa que em permet millorar en l'esport que faig.

Crec que no millorarien únicament els resultats acadèmics d'aquests nois i noies sinó que la seva implicació en l'equip del barri o poble o onsigui que realitzen aquesta activitat esportiva extraescolar, es veuria augmentada. La cultura de l'esforç es veuria tremendament reforçada i els resultats sorgirien per les dues bandes.

Com coordinar això? No és tan complicat com pugui semblar:

• no tenim uns consells escolars municipals? Costaria molt fer una reunió entre els representants de les associacions esportives del municipi i un parell de representants del consell escolar municipal?
• no tenim un Pla Català de l'Esport a l'Escola? Per què no implicar en aquest pla les entitats esportives municipals també?
• no busquem sempre la implicació de la societat en la formació dels nostres joves?

Com que sóc una mica inconscient ho proposaré al meu centre perquè ho facin arribar al consell escolar municipal. A veure on arriba la proposta...

escola indignada

Després de veure les imatges d'ahir a Plaça Catalunya amb els mossos d'esquadra carregant desproporcionadament sobre els indignats, em vaig indignar una mica més. Això de la indignació es veu que no té límit superior. A la tarda vaig baixar a la Plaça Sant Domènec de Manresa on hi ha els indignats manresans i vaig demanar per la comissió d'educació, no n'hi havia cap.

De tornada a casa no feia més que donar-li voltes al tema, com hauria de ser l'educació en aquest nou escenari que es vol dibuixar? Quin paper hauria de jugar? Com s'hauria d'articular l'educació?

Que l'educació necessita un canvi profund que passi per la revisió del currículum i una incorporació (no substitució) de noves meodologies basades en les intel·ligències múltiples per exemple és una cosa en la que coincidim molts professors quan fem aquelles eternes sessions de teràpia col·lectiva. Hi ha però una pedra a la sabata, una brossa a l'ull que ens impedeix anar endavant i aplicar aquests canvis que la revolució educativa necessita, la classe política.

Posar l'educació en mans de la classe política és el gran obstacle amb què la societat, i no només l'escola, es troba. Tota societat necessita de tant en tant fer canvis estructurals que li permetin avançar, canvis que a curt termini acostumen a ser impopulars i que no donen fruits perquè aquests vénen a llarg termini. Està en les mans dels polítics legislar i en conseqüència introduir els canvis que considerin oportuns allà on convingui, però l'escola és un lloc difícil.

Els canvis que necessita l'escola no donen resultats en un marge de 4 anys que és el temps de vida d'una legislatura. Així doncs, l'escola és esclava i presonera d'aquesta condició, cap polític prendrà mesures que no donin resultats en 4 anys i menys encara si aquests mesures, tot i ser imprescindibles perquè donin fruits una generació després, són impopulars durant aquest 4 anys.

Aquests darrers anys hem vist com uns feien i desfeien el que els altres havien fet, cada canvi de govern es traduïa en un canvi de rumb, tothom anava afegint a l'escola petits canvis sense criteri, sense un objectiu clar. Mesures sovint populistes i sense fonamentació pedagògica com ara la impartició de la 6a hora a primària o la implantació del pla educat 1x1, tot i que aquest últim també tenia una component econòmica i mercantilista important. L'escola necessita estabilitat i posar-la en mans de la classe política significa just el contrari.

Crec que l'educació, i molt probablement la sanitat, haurien de ser àmbits aliens a la política o si més no en un grau important. Aquests haurien de ser al meu parer els quatre pilars bàsics:

1. Professionals de reconegut prestigi haurien d'estar al capdavant de l'educació del país independentment del color polític del moment, això els donaria independència i qüestions que necessiten temps d'aplicació superior als 4 anys es desencallarien. Les decisions no es supeditarien a les urnes. Una comissió d'experts estaria a càrrec de l'educació del país que podria ser triada pels mateixos professionals de l'educació i l'àmbit universitari especialitzat.

2. Dotar l'educació d'un pressupost fix i irrenunciable fora de les mans especulatives dels polítics. Ja que sovint es posa Finlàndia com a exemple, allà es destina el 14% del pressupost de l'estat, aquest podria ser un bon referent. Aquest punt el faria extensiu a la sanitat.

3. Supressió dels concerts amb l'escola privada. No té sentit que amb diners públics es finaciï l'escola privada. Davant l'argument que l'escola pública no pot fer-se càrrec de l'escolarització de tot l'alumnat, la resposta és clara, amb un pressupost adequat, sí que es pot fer. Això permetria fins i tot nacionalitzar aquelles escoles privades basades en el concert i incorporar-les al sistema públic. L'autonomia de centre pactada al Pacte Nacional per l'Educació és suficient per dotar cada centre de la identitat pròpia necessària.

4. Supressió de la condició de funcionari immortal per al professorat tal i com l'entenem ara. Els funcionaris, i no només els dels sector educatiu, no poden ser triats a partir d'un sistema d'oposicions que no respon a la realitat de la professió que han de desenvolupar i no poden tenir immunitat laboral de per vida. Com qualsevol altre professional un funcionari ha de poder demostrar la seva vàlua i idoneïtat pel lloc que ocupa en qualsevol moment, si no ho fa, ha de poder ser apartat del sistema com en qualsevol altre àmbit professional. Això implicaria una inspecció educativa, en el cas que ens ocupa, competent.

Un cop assolits aquests punts hi ha infinitat de temes a tractar dins l'àmbit educatiu, però al meu entendre, poc es podrà avançar si no posem unes bases sòlides des de bon començament.

plaça Tahrir a Espurnik

Avui hem fet una activitat ben singular a l'entorn de realita virtual open sim d'Espurna, Espurnik. Vist que a totes les places de les principals ciutats de l'Estat s'estaven convocant manifestacions per demanar un canvi en el sistema actual i la gent s'estava organitzant a través de les xarxes socials i el moviment assambleari reviscolava, hem pensat de fer una assamblea a la nostra pròpia plaça Tahrir.


Els avatars dels alumnes han anat arribant a la plaça sempre i quan la connexió ho permetia. Després de consultar les instruccions en un document compartit hem començat l'assamblea. Han sortit molts punts de debat i les aportacions de tothom han estat realment positives. Finalment s'ha redactat un petit manifest recollint les principals conclusions a què s'ha arribat.

L'experiència ha estat molt positiva, no és fàcil engrescar alumnes perquè es reuneixin un dijous a les 10 de la nit per a debatir sobre la situació política i social que atravessem. El resultat ha estat una estona molt enriquidora i aprofito l'entrada per felicitar-los públicament pel temps i esforços dedicats.

a l'escola com al mas

Estar a mig camí entre el Bages i l'Alt Maestrat té inconvenients, el més evident l'explicaria Heisenberg molt bé, el principi d'incertesa que va formular diu que és impossible saber la posició d'una partícula i la seva quantitat de moviment al mateix temps. Cosa que al poble haguéssim resolt amb un senzill: o vas a la processó o et quedes al campanat voltejant, però als dos llocs no potser! Des de que vaig arribar al Bages vaig descobrir una feina que em va captivar, això no treu que no hi hagi dia que el meu cap no viatgi d'amagat fins al poble, els seus carrers, els seus bancals, cingles i barrancs.

Aquesta casuística fa que sovint analitzi les coses que em succeixen com a professor des d'una òptica diferent, amb el temps he aprés a mirar-me les situacions de l'aula, del centre i del claustre des de la distància tot i estar de cos present. Al principi em resultava estrany i em costava canviar el xip del poble a la feina, ara, el que era una mena de jetlag ha acabat per convertir-se en una eina valuosíssima. He acabat trobant un munt de similituds entre la feina de professor i la d'un masover que viu perdut en un mas de les muntanyes de l'interior de Castelló.

Tant en un lloc, el mas, com en l'altre, l'institut, el dia a dia està plagat de situacions imprevisibles que s'han de resoldre. Quan vius en un entorn urbà el sistema, la pròpia societat, et soluciona molts dels problemes que la vida diària et genera. La ciutat et fa arribar la llum elèctrica fins a la porta de casa, el gas, l'aigua... et recull les escombreries, t'asfalta el carrer i te'l neteja, et posa una farmàcia a la cantonada, un hospital una mica més enllà i l'escola a quinze minuts a peu. Si la rentadora s'avaria el servei tècnic s'acostarà amb una trucada de telèfon, si s'ha acabat el suc de prèssec per esmorzar demà baixem en un moment al súper i així podria descriure un munt de situacions que si vius en un mas no tenen sentit.

Al mas estàs sol, si vols llum te les hauràs d'enginyar per posar un grup electrogen, unes plaques solars o un petit aerogenerador que mai satisfaran les necessitats completament, si s'acaba el gasoil, fa boira o no bufa el vent, la rentadora haurà d'esperar a demà i haurem de vigilar el consum d'electricitat. L'aigua la recollirem en una cisterna o la portarem de la font que hi ha camí amunt i pregarem perquè plogui de tant en tant. La nevera i el rebost hauran d'estar sempre plens, si neva ningú recordarà que estàs allà, però no t'amoïnes per això i ets previsor. Amb el temps has aprés a fer de mecànic del cotxe, electricista, lampista, ferrer, fuster, paleta i el que vingui bé, el telèfon no sempre té cobertura. L'entorn t'ha ensenyat a desenvolupar habilitats que a la ciutat no haguessis necessitat, però potser no n'ets del tot conscient.

A l'institut la feina de professor es torna més exigent cada dia que passa: la societat del coneixement en la que vivim et demana que t'adaptis que evolucionis; l'administració et carrega amb més responsabilitats, més burocràcia; els i les alumnes volen més i més encara que sovint no ho manifestin... i el dia a dia és una font inesgotable de situacions que demanen una resposta ràpida a tot tipus de problemes. Aquí és on la mentalitat masovera entra en joc. Afrontar aquesta situació des de l'òptica urbana pot arribar a col·lapsar-te, ha aparegut un problema del qual no n'ets responsable però que t'esquitxa, potser s'hauria de resoldre des de fora (família, municipi, administració educativa..) però la resposta no arribarà potser perquè el missatge no s'ha arribat a transmetre o si ho ha fet entra en una dinàmica tan ferragosa que s'acaba encallant. Toca anar per feina, improvisar i fer d'allò pel que potser no t'han preparat. Igual que al masover que té per feina principal ser pastor, per exemple, li toca fer de veterinari, fuster, mecànic o electricista, als professors ens toca fer mil coses més de les que se'ns "suposa".

Aquest punt de vista no és compartit per molts companys de professió, però el cert és que si el masover només fes de pastor, el mas s'ensorraria damunt seu mentre ell encara estaria rondinant i esperant que vingués qui sap quin entés en la matèria. L'argument "jo sóc professor, no psicòleg!" l'he sentit moltes vegades, i és cert, tenim una formació i per tant no som especialistes en altres disciplines, però quan s'ha d'actuar, s'ha d'actuar, i com diria el masover, qui fa el que pot no està obligat a més.

Les previsions per al proper curs pel que fa a condicions laborals no són gens bones, sembla ser que no plourà i farà fred. El masover sap que cal estar preparat i mentre els de la ciutat aniran desesperats a l'estiu perquè els han tallat l'aigua dues hores al dia, ell haurà estalviat prou aigua a l'hivern per poder-ne disposar tres cada matí per a les ovelles. Potser a l'escola haurem de fer igual i començar a pensar amb mentalitat masovera, aprofitar fins a l'últim recurs que tinguem i lluny d'anar rondinant per res, anar per feina perquè vénen temps fotuts i els corders s'han de criar bé per vendre'ls a bon preu.

Segurament el que podem aportar cadascú de nosaltres al centre, a banda de la nostra tasca estríctament docent, no és massa, però com diem al poble, tota pedra fa paret i perquè la paret no caigui, de pedres en calen de grans i de petites que les falquin, totes fan profit.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.