divendres, 23 d’abril de 2010

la vita è bella

Crònica d'un repte col·lectiu

Dilluns 19 d'abril la directora acompanyada de la professora de música, o la professora de música acompanyada de la directora, entren a l'aula de 3 ESO A. En aquells moments el professor, qui escriu, es trobava fent un esquema dels diferents mètodes de separació de mescles. Entre decantacions, filtracions i cromatografies, l'ambient destil·lava una certa apatia pròpia d'un dilluns abans del pati. Les tècniques analítiques mai han estat d'allò més entretingut, què hi farem...

La irrupció de les dues professores a l'aula es rebuda amb un bufit d'alleujament per part de l'auditori i esclata en una rialla mancomunada en sentir el missatge que han vingut a comunicar. Divendres és Sant Jordi i recorden que aquest any s'ha organitzat un concurs de música, encoratgen a tots aquells que saben tocar algun instrument perquè s'hi apuntin.

El silenci s'apodera de l'aula i l'oferta rep poques adhesions, a més, ha de competir amb el torneig de futbol... i ja se sap!! Vist l'entusiasme generat, les professores marxen amb el discurs cap a altres destinacions, cal incentivar la participació de l'alumnat!

Amb la porta ja tancada els comentaris s'amplifiquen i és llavors que se m'acudeix fer alguna cosa amb el material que tenim. Mentre les professores intentaven captar participants s'han destapat algunes cartes, a l'aula tenim un saxo, una flauta i gent que sap tocar la viola i el piano... això ho tenim fet!!!

En un atac mescla d'inconsciència, ignorància i fe, molta fe, els hi proposo muntar un tema amb els instruments de què disposem a l'aula, la resta de gent canta i acompanya el ritme picant de mans o xiulant... el que sigui!! Si cal, els acompanyaré amb la guitarra!! Pixada de riure general, seguida de negatives concloents i sense dret a rèplica, després d'any i mig amb aquest tutor.. ja saben que les seves propostes són d'aquelles de: o sí, o sí!! Sona el timbre i els deixo mitja hora per rumiar-s'ho.

A l'hora següent, tenim tutoria, els porto una proposta més ferma amb títol inclós, la incredulitat segueix a l'ambient però la sospita de què la cosa va de veritat comença a quallar.

Dimarts la decisió està presa, després de sotmetre a referèndum la proposta i havent votat el 100% dels majors d'edat de la tutoria, queda aprovada per unanimitat. Primers indicis de revolta, amenaces d'insubmissió i dessercions i una pregunta a l'aire, per què ens ha tocat a nosaltres el boig? A la tarda reparteixo dues partitures i convoco als músics perquè portin l'instrument demà. No hi ha marxa enrere.

Dimecres és el dia decisiu, com que amb tots junts no me'n sortiré... l'estratègia passa per actuar amb el front dividit. A l'hora partida de química, després d'un intent frustrat de destil·lació, els mostro les cançons que cantarem, els passo les lletres i a assajar!! Desenfundo la guitarra, el saxo fa les primeres provatures i la flauta el segueix. Algunes animetes s'enganxen, d'altres no s'ho acaben de creure, ah però... això va de veritat?!?!? Oi tant!! L'hora següent passa l'altra meitat, sense instruments aconsegueixen entonar les cançons i fem el primer assaig general a l'hora del pati. Funciona!!

Dijous es repeteix l'assaig al pati, sota la mirada atònita d'alguns pares que vénen a fer entrevistes amb els tutors corresponents. Divendres, el gran dia, s'assaja a les 8 del matí, la son no perdona i els ànims no estan massa encesos... després del pati, comença el festival.

Les coses de la faràndula ja ho tenen això... l'horari costa de seguir i sense voler tot s'allarga. La nostra actuació prevista per a 1/4 de 2 acaba fent-se després de tocar la sirena de final de classes. L'estampida provocada recorda la migració anual dels nyús al Serengueti i el públic que queda es pot comptar amb les mans. El desànim s'apodera dels cantaires i tothom es pregunta, cal que ho fem?

Sí!!! evidentment!! clar que ho hem de fer!! Per què? Per a qui? Per vosaltres!!!! Perquè us heu demostrat que quan voleu fer alguna cosa junts, ho podeu fer, per més difícil, estrambòtica i complicada que pugui semblar. En tan sols tres dies heu estat capaços d'aportar allò que cadascú podia, la veu, els xiulits i les palmes, el saxo, el piano, la flauta, la viola... i les ganes de demostrar-vos que podeu fer realitat allò que molts haguessin dit que ereu incapaços.

Tot el que vivim, d'una manera o d'una altra, ens ensenya coses i aquests dies he aprés, un cop més, que hi ha coses que paga la pena fer-les només pel gust de fer-les, independentment del resultat final. Com diria l'amic Ningú, Carpe Diem!!

Us deixo una de les cançons que hem preparat i que, si més no a mi, em recordarà per sempre més aquesta gent de 3r A