va de motos

No m'agraden, no ho negaré, de fet tot el que té a veure amb el món del motor no em fa ni fred ni calor. Tampoc pretenia parlar de motos exactament... La cosa és que com a conseqüència d'una xarrada a l'institut adreçada a alumnes de 2n d'ESO vaig tenir una vesprada plena de cabòries, res més.

La policia municial de Manresa està fent una sèrie de xerrades sobre educació vial i concretament sobre l'ús dels ciclomotors. Des del meu punt de vista, és una pèrdua de diners i temps, ja que els alumnes ja estan acostumats a desconnectar en aquest tipus de shows que els preparem i a donar les respostes políticament correctes quean arriba el torn de preguntes. Així conferenciants i professorat es dóna per satisfet i tothom contentet cap a casa...

Doncs no, jo no!! Vaig eixir de la xarrada poc més que indignat, i no per la xarrada en sí ni per les polícies que la van fer... sinó pel contingut general del sainet que s'ha muntat.

Resulta que un adolescent de només 14 anys pot portar un ciclomotor per una via pública sense cap impediment legal, es veu que és prou madur, responsable i assenyat per fer-ho. Ara, no ho és fins els 18 per tantes altres coses.

Vivim en una societat que protegeix exageradament els menors, fins al punt de donar-se més d'una situació autènticament ridícula. Pel fet de ser menors difícilment seran processats per res o seran trobats culpables de res. Pel fet de ser menors són gairebé intocables, tot el que els envolta ha d'estar supervisat des de mil i un punts de vista diferents, no fos cas que la seva immaculada fragilitat fos desvirgada per alguna paraula fora de lloc, un so massa estrident o vés a saber tu quina altra xorrada...

Això sí!! després de sobreprotegir-los fins al límit, fins fer-nos sentir fins i tot vergonya, anem i els permetem conduir un ciclomotor amb tan sols 14 anys, un ciclomotor que haurà de compartir la via publica amb cotxes, autobusos, algun que altre camió... un ciclomotor que haurà de circular per carrers amb una clara inferioritat, però tant és, ara ningú es preocupa de la seva vulnerabilitat, perquè el que interessa, per damunt de tot, és vendre motos.

Així d'hipòcrita és aquesta societat, només cal que el sector del motor plori una miqueta perquè una llei que proposava posar l'edat mínima per conduir un ciclomotor als 16 anys, es retalli sense massa problemes als 14.

Resulta que els alumnes d'un institut no poden eixir del recinte escolar a l'hora del pati perquè són massa immadurs per estar aquests 30 minuts fora, però poden venir amb moto fins al centre i marxar d'ell en acabar les classes...

Algú ho entén tot això??

La crisi arriba a l'aula...

Això de la crisi és com el mal d'Almansa, a tots alcança... i per desgràcia, els danys col·laterals s'estan vivint a l'aula.

Jo particularment començo a estar una mica fart de sentir tot tipus de valoracions al respecte, que si això no es pot fer perquè hi ha crisi... que si ara no és moment perquè hi ha crisi... La qüestió és que a molts els han fet un pont de plata amb això de la crisi. Han descobert l'excusa perfecta per no fer això o allò, per no complir la paraula donada, per no...

Un dels episodis més trist però, l'estem veient a les aules. Potser la posició de tutor et fa tenir una visió privilegiada de la situació, segurament, però el cas és que ens estem trobant amb alumnes que no porten el material a les acaballes del mes de novembre (final del 1r trimestre) perquè els pares no l'han comprat. Això no només inclou llibre, s'hi haurien d'afegir complements varis com ara quaderns de dibuix, llibretes, sortides...

L'argument donat per algunes famílies és precisament aquest: "És que amb la crisi..."

No negaré ara la situació real, delicada en molts casos per no dir crítica, que s'està vivint. És obvi que vénen temps on s'ha de tirar mà de la calculadora i mirar de retallar al màxim les despeses, això implica doncs, establir una jerarquia de necessitats, prioritzar, optimitzar recursos. És aquí on es posa de manifest un dels problemes reals de la nostra societat. En aquesta escala de valors, quan arriba l'hora de triar de què podem prescindir i de què no, en alguns casos l'educació dels fills i el que això implica passa a ocupar un dels graon més baixos.

Tampoc negaré que no es dóna en la majoria dels casos, però per pocs que siguin són massa significatius. L'educació no és considerada com una cosa important, si fem la pregunta directa al carrer obtindrem una victòria rotunda del sí. Lògicament no és políticament correcte dir que l'educació no és una prioritat, ara bé, quan fem ús d'altres indicadors com el que comento, els resultats són diferents. Massa diferents.

No podem esperar grans canvis en l'educació del nostre país si primer no ens creiem realment que els necessitem i per aconseguir-ho, primer hem de creure realment que l'educació és una prioritat.

Potser no tenim una crisi econòmica sinó una crisi de valors, però aquesta no és pot tapar amb un grapat d'injeccions de liquidesa... ens cal quelcom més.

ha arribat el dia

9 anys, 1 mes i 20 dies, aquest ha estat el temps que ha passat des del dia que vaig fer la meva primera classe. Sembla que va ser ahir, ho recordo perfectament, l'arribada a aquell poble del Bages amb un autobús amb seients d'escai (o com redimonis s'escrigui) i l'entrada a l'institut. Bé, al que pretenia ser un institut, un conjunt de barracons dispersos en un descampat als afores de la vila, Santpedor.

Allà vaig descobrir el que anava a ser en molts sentits el meu futur, què ignorant que era en aquells moments. Qui m'havia de dir que descobriria tantes coses, tanta gent... Al poc temps però vaig saber que aquella professió m'havia atrapat per sempre més, vaig saber també que els dies passarien, que jo anirai fent-me gran i que els alumnes sempre tindrien la mateixa edat. Que cada dia ens separaria més el temps, cosa que m'obligaria a adaptar-me continuament, tot un repte que assumeixo amb il·lusió.

Sabia també que tard o d'hora m'acabaria trobant ex-alumnes i que potser em costaria reconèixer-los. Sabia que potser alguns d'ells acabarien dedicant-se a l'ensenyament i potser me'ls trobaria de companys de feina, sabia que aquest dia arribaria, però mai m'havia plantejat quan.

Doncs havia de ser avui, 11 de novembre de 2008. A l'hora del pati anava de bòlit pel passadís de direcció, amb un grapat de fulls de la tutoria sota el braç, capficat en el que els havia de dir als alumnes després quan de sobte he vist que una noia em mirava. Em mirava i reia, em mantenia la mirada fins que...

Ondia!!! Però si és l'Íngrid!! Ha rigut en veure la meva cara de sorpresa i llavors m'ha tret de dubtes. És psicòloga (sabia que havia estudiat psicologia), està treballant a Sant Joan de Déu i venia a l'institut per qüestions de feina.

D'una banda m'ha fet veure que ha passat molt de temps, però per l'altra banda m'ha alegrat el dia. Recordo l'Íngrid d'aquell 22 de setembre de 1999, el meu primer dia de classe. Ella hi era allà, segurament haurà recordat la cara d'aquell substitut jovenet amb accent extrany que venia a fer-los física, jo he recordat la cara d'aquella noia que volia ser psicòloga.

Una gran trobada i, estic segur, que una gran psicòloga.

On anem?

Parlava aquests dies amb una companya de com haurien de ser els instituts en un futur. Intercanviàvem opinions i sobretot, debatíem sobre les noves tecnologies, sobre el paper que havien de jugar en tot el procés d'aprenentatge.

El meu punt de vista no contempla un demà sense l'ús intensiu, que no exclusiu, de les TIC, TAC, o com bonament vinguin a dir-se d'ací a poc. Si analitzem els alumnes que ens arriben i el món que els espera en sortir, arribes a la conclusió que no hi ha opció. Ens hem d'adaptar, el canvi no està per venir, ja el tenim ací!

· El món universitari està posant-se les piles, sense entrar a valorar si fent un bon ús o no, sovintegen els entorns virtuals on els alumnes han d'aprendre a descarregar-se apunts, pràctiques, consultar notes, expedients...

· La societat cada vegada més fa servir la xarxa, no cal ara explicar tot el que podem arribar a fer: operacions bancàries, comprar tot tipus de coses... la llista és amplíssima.

· El nostre alumnat és 100% nadiu digital, aquest és sens dubte el punt més important.

Doncs bé, als instituts encara hi ha gent que no ha vist això o potser no ho vol veure. Dic que potser no ho vol veure perquè això estalvia l'esforç d'haver de canviar hàbits i metodologies, tot i que de vegades els canvis no han de ser forçosament bruscs, sinó que es poden produir de manera més progressiva, però sense pausa.

Sents excuses de tot tipus: jo ja he fet massa tard... això és per a vosaltres que comenceu... això d'internet és molt perillós... jo no tinc temps... i tantes altres. Moltes em recorden irremeïablement al meu país.

Moltes d'aquestes són idèntiques a les que es donen al País Valencià a l'hora de fer una aposta decidida per l'ensenyament en català. Trobo massa similituds en els arguments, prescindint de la voluntat política per fer el canvi, ací no entrarem...

Quan els hi faig aquesta reflexió, callen i rumien...

la vida sigue igual...

que deia aquell...

Ahir (dilluns 15 setembre) va començar oficialment el curs escolar, perquè clar, el curs escolar comença el dia que els alumnes, nens i nenes, despareixen de casa per anar a l'escola o institut. Nosaltres però, sabem que el curs escolar fa 15 dies que ha començat a rodar... per no dir les hores que els equips directius han dedicat al llarg de l'estiu perquè tot estigui a punt.

La qüestió és que, com tots el anys, aquests dies i en particular ahir, els mitjans de comunicació en van plens de mil i una opinions, articles, debats, referències vàries... al voltant del món de l'ensenyament. Ha començat un curs més però malauradament, res ha canviat, si més no pel que fa al tipus de comentaris que hem estat (i estem) llegint, veient i escoltant aquests dies.

Com sempre, es presenta el principal problema de l'ensenyament: "tenen massa vacances els nostres fills i filles?", "continuarem sent un dels darrers països d'Europa pel que fa a fracàs escolar?" i bla bla bla... El més trist però és que mai, en cap d'aquests debats o tertúlies, es convida un mestre, una professora, algú que estigui visquent la realitat docent d'aquest país des de les aules.

Es presenten tot tipus de caps pensants, grans pedagogs, consellers, directors generals, psicòlegs, sociòlegs, representants d'AMPES (no poden faltar mai..), però dels professionals que ens dediquem al tema, ni rastre. Es veu que no tenim cap tipus de criteri ni hem arribat a cap tipus de maduresa intel·lectual que ens faci mereixedors d'una cadira en aquests espais.

Us imagineu un debat sobre el càncer sense la presència d'un oncòleg? Sense les aportacions d'un malalt?. Us imagineu un debat sobre actualitat política sense representants dels diferents partits?. Us imagineu un debat sobre gastronomia sense la presència de cuiners de renom? I així fins a l'infinit...

Em vénen a la memòria unes paraules del Vicent Partal durant una conferència a Callús la passada primavera. Deia Vicent (i em prenc la llicència de tutejar-lo... perquè sí) que l'ensenyament català sortia molt mal parat de l'informe PISA, però que per sort no s'havia fet cap estudi equivalent per al sector del periodisme, perquè si es fés... en sortiríem molt més mal parats. Partal dixit.

Tenim un futur molt complicat, els mitjans de comunicació ens giren l'esquena i es fan còmplices de l'opinió majoritària de la societat (cosa d'audiències??), que ens continua veient com uns treballadors privilegiats amb tres mesos de vacances i que, total, només hem d'aguantar unes horetes al dia uns quants sagals dins d'una aula. Perquè només veuen aquesta faceta de la nostra feina, ben lluny de la realitat que construïm cada dia.

El laboratori virtual

Sovint trobem a la xarxa mil i una eines que permeten simular processos físics o químics i que són d'una aplicació a l'aula gairebé immediata. Algunes com ara les simulacions de cinemàtica i dinàmica del Tavi Casellas són senzillament brutals, han permés que l'alumne passi d'haver d'imaginar, a veure i interactuar amb la simulació, bé a l'aula o a casa tot estudiant.

No cal dir que ara els ensenyants de ciències podem fer coses que abans ens eren francament complicades. No us explicaré ara les aventures que has de fer per simular un xoc d'un camió i un cotxe desplaçant-se en sentits contraris alhora que representes els seus gràfics poscició-temps, velocitat-temps... i tot amb uns pocs guixos de colors. Tot perquè al final acabés la pissarra de guixades, tu suat i el respectable amb cara de "sí, sí Jordi... ho hem entés.." mentre es feien un fart de riure.

Aquest any m'he decidit a provar una eina nova. Es tracta d'un laboratori virtual que permet fer reaccions químiques. Òbviament no suprimirem les necessàries pràctiques de laboratori, un estudiant de química ha de saber com olora l'amoníac o l'àcid acètic.. i això, de moment, encara no ens ho permet fer cap simulador (pot ser la web 200.0 ho permetrà... vés a saber).

Així que ja aniré explicant com va el tema.

D'altra banda introduirem un petit canvi en el desenvolupament de les pràctiques. Fent servir el moodle del curs, tindran el guió de cada pràctica en un llibre (recurs) i les preguntes pertinents en un qüestionari (recurs). La idea és que abans de venir al laboratori es llegeixin (o imprimeixin si cal )el guió de la pràctica i que després de fer-la al laboratori contestin les preguntes del qüestionari.

A priori es preveuen dues millores, d'una banda hauran de llegir la pràctica abans de venir, això no sempre passava quan tenien el guió imprés, molts el llegien per primer cop al laboratori, i de l'altra estalviarem paper i agilitzarem tràmits en poder lliurar els resultats a través de l'aula virtual.

Haurem de veure com va tot, ja anirem comentant la jugada.

1 de setembre

Avui és el dia en què la normalitat i la igualment benvolguda com odiada rutina s'han d'instal·lar novament en les nostres vides. Doncs no!! Als que per sort o desgràcia ens ha tocat treballar a Manresa aquest 1 de setembre és un dia de reflexió mentres els veïns comencen a treballar. Tenim festa local.

La qüestió és que demà començaré el meu desé curs, deu anys fent aquesta feina i cada dia m'agrada més. Tinc ganes de començar de nou, d'engegar la maquinària, d'entrar a les aules, conèixer el nou alumnat, saludar el del curs passat i... a la batalla!!

Sé perfectament que aquesta sensació no és compartida per una majoria important dels meus companys de feina, ells s'ho perden. Demà sé que veure cares llargues, gent explicant-te que li queden només tres cursos per jubilar-se, altres que no faran més que comentar que vaja merda de curs, que no hi ha ponts... i tantes altres misèries. Jo en canvi aguantaré estòicament aquests comentaris i els regalaré un somriure que no amagarà les ganes de començar. Això els acabarà de destrossar.

Per sort hi haurà també aquells que potser entusiasme no, però ganes d'agafar el ritme sí que tenen. Aquells amb qui comentarem com ha anat l'estiu, on hem estat i on no i entre abraçades, petons de benvinguda i encaixades de mans decidirem quin dia quedem per anar a sopar.

Doncs res, que comença un curs molt especial, ple de nous projectes i il·lusions. Anirem veient com va tot.



Per cert, fa uns anys em va dir un company que als 7 o 8 anys t'acabes cremant d'aquesta feina. Estava equivocat.