A l'Alt Maestrat de les golfes en diem falsa, un lloc on deixem tot allò que ha anat formant part de la nostra vida i sense dubte, un lloc on reflexionar sobre el dia a dia i el demà.
Benvinguts/des al raconet de la meva falsa reservat al món de l'ensenyament.
Fa 4 anys que no feia cap publicació ací i ha arribat el dia de tornar a pujar a la falsa i en concret a aquest raconet. Moltes vegades he pensat que hi havia de pujar més a sovint i, certament, me'n penedeixo de no haver-ho fet. El racó de la falsa dóna (sí, sóc un nostàlgic dels diacrítics) aquell temps per reflexionar i pensar tranquil·lament que potser altres llocs no et deixen. Però bé, mai és tard.
Aquest matí he tingut la sorpresa de rebre una notificació a Twitter que em demanava l'acceptació de les noves condicions de la xarxa per a poder fer-ne ús. De rebutjar-les el compte passaria a ser desactivat.
Tots sabem que acceptem normes de les xarxes sense llegir-les (tret d'uns pocs) i ens aboquem a elles sense ser conscients de tot el que això implica. Amb el temps he tingut la sort de poder accedir a unes quantes lectures que m'han fet entendre millor què implica l'acceptació d'aquestes normes d'ús i cada vegada em costa tenir la consciència més tranquil·la en fer-hi clic. Si hi ha una d'aquestes lectures que va marcar un punt d'inflexió va ser la de Shoshana Zuboff (La era del capitalismo de la vigilancia, Paidos 2019) i des d'aleshores he pres algunes decisions respecte les xarxes de les quals no em penedeixo gens. La primera va ser marxar de Facebook, Whatsapp i Instagram, de cop. La segona va ser tenir una mirada molt més crítica de les xarxes i avaluar fins a quin punt estava disposat a cedir-los les meues dades derivades del meu comportament a la xarxa. La darrera i he de dir que més dolorosa ha estat la d'abandonar Twitter.
Dic dolorosa perquè Twitter m'ha donat molt al llarg d'aquests 13 anys en què m'he mogut per la xarxa. Com deia al darrer fil abans de desactivar el compte, Twitter m'ha permès accedir a molta gent que m'ha ensenyat molt, de qui he après moltíssim i a qui estic molt agraït. Ha fet que accedir a certes persones haja estat molt fàcil i prova d'això és que la Fira del Llibre d'Ares del Maestrat ha pogut tenir escriptors/es i actuacions de primer nivell gràcies a això. Amb tot, i vista la generositat de la gent contactada, estic segur que també haurien acceptat la invitació contactant-hi per un altre canal. D'altra banda hi ha la possibilitat de mantenir el contacte amb molta gent amb qui he coincidit en un cert moment de la vida i que després hem pres camins diferents. Estic convençut que mantindrem el contacte, per ací, per exemple. Al racó de la falsa sempre sereu benvinguts/des.
Però hi ha qüestions que no puc acceptar sense càrrec de consciència. A l'aula sempre he mirat de transmetre uns valors que estan a les antípodes dels del senyor Musk i que amb tanta vehemència exhibeix i pretén que avalem amb el nostre consentiment. No amb el meu.
He fet una lectura d'ús condicions d'ús i m'he aturat en un paràgraf que us comparteixo literalment:
"By submitting, posting or displaying Content on or through the Services, you grant us a worldwide, non-exclusive, royalty-free license (with the right to sublicense) to use, copy, reproduce, process, adapt, modify, publish, transmit, display and distribute such Content in any and all media or distribution methods now known or later developed (for clarity, these rights include, for example, curating, transforming, and translating). This license authorizes us to make your Content available to the rest of the world and to let others do the same."
Amb l'acceptació de les condicions d'ús consentim que Twitter puga curar (corregir), transformar i traduir el nostre contingut, cosa que obre les portes a la manipulació del mateix amb el nostre consentiment. Si aquesta és la manera de combatre les fake news, anem arreglats. Jo més aviat veig un Ministeri de la veritat orwellià que podrà modificar a disposició allò que vulga. I fins ací podíem arribar. Jo no en penso ser còmplice d'això, perquè malgrat potser mai les meus piulades es vegen afectades per aquesta normativa, amb el consentiment estic avalant aquesta manera de fer. I això és una línia roja per a mi i que no penso traspassar.
Així que, si voleu, a partir d'ara ens anirem veient per ací.
Aquest curs faré una prova per tal d'incentivar la lectura de textos de ciència entre el meu alumnat. De fet, així d'entrada, gairebé em dono per satisfet amb què coneguin la seva existència, la majoria per no dir tots no saben que hi ha llibres, que no són de text (els seus), que tenen com a fil argumental la ciència o alguns aspectes d'ella. L'objectiu, però, és que n'acabin llegint algun al llarg del curs.
La dinàmica és molt senzilla, he traslladat els llibres que tinc d'aquest àmbit del prestatge de la meva biblioteca de casa a l'aula. Sortosament faré la gran majoria de classes al laboratori, així que he posat en un racó una taula amb llibres perquè d'entrada vegin que existeixen i per a què quan algú acabi una activitat de les encomanades, pugui (a banda d'ajudar els altres que encara no han acabat) agafar-ne un i llegir una mica fins que acabi la classe.
Si volen, també se'ls poden endur a casa o agafar-los com a lectura del pla lector de centre. Cada setmana es dedica una hora a la lectura o als escacs.
La idea ve de la conferència que va fer la Carme Fenoll aquest maig passat en el marc de la V Fira del llibre d'Ares. Una part del seu discurs va anar encaminat a fer veure que si els eventuals lectors no van cap als llibres, potser són els llibres els que hauran de moure's, reivindicava traure els llibres dels prestatges de les llibreries i acostar-los tan com puguem als alumnes.
La cultura japonesa es caracteritza per l'estima al medi natural, a allò autèntic, a les arrels... Aquesta tradició contemplativa de la naturalesa es manifesta constantment en totes les manifestacions artístiques. En l'àmbit de la literatura ho fa molt especialment a través dels haikus.
Un haiku és una composició poètica formada per tres versos amb 5, 7 i 5 síl·labes cadascun. Un petit poema que evoca algun aspecte de la natura que, al seu temps, pot estar vinculat a alguna emoció humana, però no necessàriament.
La ciència no és més que una manera d'explicar la natura, d'entendre-la. Als seus orígens, la ciència no és més que part de la filosofia, que no és altra cosa que la recerca d'entendre la condició humana i la seva relació amb l'entorn: la natura. Així doncs, no hi ha tanta diferència, pel que fa als orígens, entre els haikus i la ciència. A partir d'aquesta premisa, he proposat el meu alumnat de 2n d'ESO fer un maridatge (si és que es pot dir així) entre la poesia i la física aprofitant que aquesta setmana es celebra la setmana de la poesia.
L'activitat consisteix en crear un haiku vinculat a la unitat que estem treballant (el moviment) i publicar-lo a Twitter (així aprenen de pas a utilitzar-lo) amb l'etiqueta #haiku_fiq i acompanyat d'una imatge il·lustrativa. Algunes de les composicions són realment bones!
Que l'escola necessita un canvi és un fet i pocs sectors ho posen en dubte ara mateix. Un canvi que ha d'anar des de la revisió de les metodologies que fem servir a la relació que manté l'escola amb la societat en la que es troba, passant pel nivell d'implicació que han de tenir les famílies. Tot plegat, però, aquestes revisions es troben amb un topall: l'avaluació.
Com i quan avaluem condiciona tot el procés d'ensenyament i d'aprenentatge anterior. La metodologia està directament vinculada a com avaluarem i el que l'alumnat aprèn, també, irremeiablement. Un exemple claríssim són les PAU, imposades per una societat que vol classificar el seu jovent per així decidir si pot estudiar tal o qual grau universitari. Unes PAU que condicionen el currículum de batxillerat i aquest, per efecte dòmino, el de l'ensenyament secundari obligatori i... així avall. Les proves de competències bàsiques i les mediàtiques PISA en són uns bons exemples també, aquests destinats a fer rànquings a partir d'uns indicadors que han de servir a l'administració per treure pit segons l'interessi. Coses de l'estadística que, com la banca, sempre guanya.
Així doncs, i en la meva opinió, si realment volem aconseguir algun canvi educatiu significatiu hauríem de començar per repensar l'avaluació i llavors potser aniríem trobant desllorigadors a la resta d'elements. Ara bé, l'objectiu d'aquest entrada del blog no és parlar ben bé d'aquests canvis sinó més aviat de com veig ara mateix aquesta avaluació a les nostres aules i concretament des de la banda de l'alumnat.
Tinc la sensació que el percentatge d'alumnat que no li dóna cap valor a l'avaluació va en augment any rere any. I vull recalcar que dic avaluació i no exàmens, el professorat hem anat introduint noves maneres d'avaluar com ara les rúbriques. Fins i tot en els casos (la gran majoria) en què el professorat utilitza la prova escrita com a element avaluador, l'avaluació es completa amb altres indicadors com ara els procediments (tasques, llibreta, petits projectes...) o l'actitud envers la matèria. Així no és estrany trobar criteris d'avaluació amb fórmules del tipus 50-30-20 referint-se als exàmens, els procediments i l'actitud respectivament (amb variacions dels valors) o fulls excel amb tot d'ítems a ser avaluats amb els seus respectius percentatges. Per tant, ara mateix, l'avaluació no viu només d'exàmens.
Curiosament, amb els anys he anat observant que la complexitat de la fórmula per treure la qualificació del trimestre (que, recordem, se'ns demana) és directament proporcional al grau de, deixeu-me utilitzar la paraula, passotisme de l'alumnat. I això és frustrant i desesperant a parts iguals. Frustrant perquè l'esforç que comporta diversificar els criteris d'avaluació perquè aquesta sigui el més objectiva possible acaben sent totalment estèrils i impotents. Desesperant perquè tota aquesta ingenyeria avaluadora no serveix per a millorar l'aprenentatge de l'alumnat, sinó que acaba sent còmplice d'un altre fenomen més subtil i que de mica en mica s'ha anat instal·lant als centres.
El professorat hem anat buscant la manera de nodrir-nos de tants arguments com pugue per poder justificar una nota (deures, apunts a la llibreta, feina diària a classe, actitud, tasques, lectures, exàmens...) a final de trimestre. Però simultàniament hem acabat donant punts per coses que fa uns anys enrere ni ens ho plantejàvem. El propi sistema d'avaluació diversificat que inicialment va ser un estímul per a aquell alumnat que tenia una molt bona actitud, que s'esforçava malgrat tenir mals resultats als exàmens i que acabava aprovant de forma justa, ha acabat sent víctima d'ell mateix i s'ha convertit en un sistema totalment devaluat on s'acaba aprovant aquell alumnat que "fa alguna cosa i es porta bé". I els estem enganyant.
Reprenent el fil del principi, vull recalcar que aquest fenomen només és aplicable a un percentatge de l'alumnat, però cada any va en augment fins al punt que en el meu cas i aquest curs, afecta a més del 60%. La pregunta és immediata, com hem arribat aquí?
La resposta és complexa i té diferents matisos que cal diferenciar: La societat en què vivim premia cada vegada més l'èxit fàcil, sense esforç; Els referents mediàtics del jovent són sovint fruits que dóna l'exaltació de la mediocritat a tots els nivells en uns casos o l'aparent èxit de persones anònimes que es fan virals en un tres i no res en d'altres(youtubers, instagramers, influencers...), encara que al darrera hi hagi molta feina, però no es mostra perquè això treuria mèrit al producte final... part del mèrit és que doni la sensació que s'ha aconseguit sense esforç; La crisi econòmica patida els darrers anys i que encara arrosseguen moltes famílies amb totes les conseqüències que això comporta en el nostre alumnat; La reducció dels recursos als centres... i, evidentment, una part d'aquesta responsabilitat al meu parer recau en el propi sistema d'avaluació que hem anat devaluant.
Ara mateix tenim un percentatge molt alt d'alumnat que no mostra cap inquietud per com és avaluat. Arriben a l'examen ja no sense estudiar, sinó sense ni tan sols saber que aquell dia hi havia examen. Lliurar-los en blanc o havent-hi escrit quatre coses a l'atzar és un clàssic. Tenir la meitat dels exàmens recollits als 15 minuts comença a ser normal. Recollir un 25% de les tasques encomanades sense que al 75% restant li sàpiga greu és habitual. No participar en cap activitat de les que es proposen independentment de la metodologia que s'hagi utilitzat està a l'ordre del dia. Un panorama, en definitiva, dessolador que té una conseqüència gravíssima: estem preparant les generacions del futur i les estem fent creure que assoleixen uns objectius quan no ho fan. Com deia abans, acabem devaluant l'avaluació de tal manera que acabem buscant qualsevol excusa per aprovar-ne uns quants, però si ens sincerem amb nosaltres mateixos, no tenen els mínims assolits. Estem creant una espècie de bombolla avaluadora que ens esclatarà aviat.
Jo no vull ser còmplice d'això durant més temps. Sé que la major part dels factors que ens han portat fins aquí estan fora del meu abast, però no per això deixaré d'intentar modificar aquell en el qual sí que puc influir: com avaluo l'alumnat que tinc. No vull seguir devaluant l'avaluació i de forma implícita la meva feina. És hora de donar-li el valor que mereix, per respecte a la feina i per respecte al meu alumnat. No vull seguir enganyant-los.
Atesa l'experiència dels Grups Interactius (veure entrada anterior) i després d'evidenciar que l'alumnat no havia aprés res, tots (alumnat i jo) vam decidir fer un canvi radical pel que fa a la metodologia que estàvem seguint.
La primera acció va ser permetre que fessin a casa els exercicis de l'activitat dels Grups Interactius i que anotessin tot allò que no sabien fer. Lògicament, podien consultar tot el material que tenien (llibre i apunts). Al dia següent vam comentar entre tots què era el que no s'entenia i, en grups, l'alumnat va treballar de forma cooperativa per assegurar-nos que tothom ho entenia tot.
Com era d'esperar, alguns detalls no els havia entés ningú i els vaig explicar jo de forma general, però certament, van ser els menys. La meva tasca durant bona part de la sessió es va limitar a comprovar que el que s'explicaven entre ells, era correcte. La primera sorpresa la vam tenir al final de la classe quan, de sobte, va sonar el timbre. La reacció va ser unànime: ja s'ha acabat la classe?
Aquesta senyal va ser com un primer indicador que la cosa no anava malament. El temps ens havia passat volant a tots, just al contrari del que passa quan t'avorreixes sobiranament. Amb tot, l'alumnat seguia sense creure's que aquest trimestre no faríem examen. Per més que jo insistís, desconfiaven. Lògic d'altra banda, els estava trencant tots els esquemes del que "se suposa que ha de ser una classe".
L'activitat següent va ser respondre un formulari sobre el que havien après de cinemàtica. Les instruccions que vaig donar eren senzilles i clares: responeu amb sinceritat, si algú em diu que sap fer alguna cosa i jo crec que no és així, ho comprovaré amb una petita entrevista. D'aquesta manera volia evitar que responguessin de forma irresponsable.
Els resultats van ser molr reveladors. Tothom va respondre de forma honesta el que sabia i el que no, el que havia entés millor i el que encara no... Al final hi havia tres preguntes les respostes de les quals mereixen una anàlisi especial:
L'alumnat reconeixia que abans de fer els grups interactius, i per tant abans d'haver fet el canvi de metodologia, no en tenia pràcticament ni idea. Després tots reconeixen haver après, però és siginificatiu que ningú es posés a la franja del 9-10. El 7 és la qualificació més escollida, la políticament més correcta? Aquella que no et posa en evidència, ni per dalt, ni per baix?. El cert és que les meves valoracions després d'haver-los estat observant aquells dies no eren gaire diferents, de fet només diferien en el fet que jo sí que hagués situat algú a la zona de l'excel·lent.
És significatiu que només 2 alumnes reconeixessin que necessitaven fer un examen. En tot cas, denota que la resta (un 89%) eren bastant conscients del seu nivell, fos el que fos.
Després d'analitzar la resta de preguntes referents al contingut de la matèria treballada vaig planificar l'activitat del dia següent: treballaríem en grups on hi hauria un expert de cada gran apartat de la matèria (unitats, mru, mrua...). D'aquesta manera ens asseguràvem que aquells que havien respost que no entenien del tot alguna cosa podien posar-hi remei. Arribats a aquest punt, la gran majoria ja començava a assumir que no faríem examen, però no tothom. En tot cas, tots tenien ganes de resoldre les mancances que poguessin tenir. La valoració per part meva era altament positiva, estava veient com gent que durant tot l'any havia mostrat molt poc interès per la matèria ara tenien ganes d'aprendre, volien acabar d'entendre allò que se'ls escapava. I no perquè hi hagués un examen, sinó perquè volien aprendre, senzillament, tenien curiositat per saber.
Es van resoldre en bona mesura tots els dubtes i vam anar a pel tema següent (dinàmica). Abans, però, els vaig donar un model d'examen perquè, qui vulgués, el fes a casa i comprovés, si ho necessitava, el que havia aprés amb el mètode tradicional. La solució de l'examen la vaig penjar al curs moodle que teníem. Vaig deixar passar un cap de setmana i els vaig demanar, no que em diguessin la nota que havien tret, sinó si aquesta era superior, inferior o igual a la que s'havien autoassignat al formulari. Tothom va aixecar la mà quan vaig demanar quant tenien una nota superior.
La unitat següent (dinàmica) la va començar amb la mateixa metodologia i he de dir que m'ha sorprés molt positivament l'actitud de l'alumnat un cop se n'han adonat que, realment, no hi havia examen. El seu interès s'ha disparat, demanen contínuament fins al punt que he acabat explicant coses que pertanyen al temari de 1r (xocs elàstics) o de 2n de batxillerat (camp gravitatori). Estan plens de curiositat i estan oberts a rebre tanta informació com siguis capaç de donar-los.
Us demanareu com vaig posar la nota final del trimestre. Molt senzill, amb una entrevista de cinc minuts amb cadascun d'ells vaig tenir prou per saber si el que m'havien respost als formularis s'ajustava a la realitat o no. La nota només s'havia de confirmar o arrodonir. Només en un cas de divuit, l'arrodoniment va ser un punt a la baixa.
La conclusió que he tret de tot plegat és que si deixem que no estiguin pendents de ser qualificats, etiquetats, es relaxen i passen a estar pendents d'aprendre. Perquè volen aprendre. Sóc molt conscient que això només és una experiència puntual d'un trimestre i amb un grup d'alumnes i que ha de ser valorada com el que és, però ha estat tan intens i tan clar el que hem viscut tots plegats, que tinc molt clar per on enfocaré les meves classes el proper curs des del punt de vista metodològic.
La lliçó que he aprés enguany és que els exàmens segresten la curiositat per saber i aprendre de l'alumnat. Això no vol dir que, col·lateralment, els i les alumnes aprenguin fent exàmens. Ara bé, quan al setembre els fem les proves d'avaluació inicial, estem segurs que aprovarien un examen general del curs anterior?
Havia sentit a parlar de les comunitats d'aprenentatge (Flecha i Puigvert) i dels grups interactius però encara no havia tingut l'oportunitat d'aturar-m'hi, analitzar-los i posar-los en pràctica. Casualitats de la vida, aquest curs he tingut la sort de treballar al costat del Toni Sánchez a l'IES Els Ports a Morella, expert en grups interactius i una d'aquelles animetes que hi ha a tots els centres que, sense fer massa soroll, va fent una feina constant i decidida per canviar i millorar el nostre sistema educatiu.
El Toni havia estat assessorant la companya d'anglès, Maria Ortí, per introduir la metodologia dels grups interactius a l'aula i no podia perdre l'oportunitat. M'hi vaig llançar. Per què? Perquè el que estava fent amb l'alumnat de 4t d'ESO no funcionava. Tot i fer les classes el més dinàmiques que permetia l'ocasió, seguien un format força tradicional (classe magistral) i una bona part de l'alumnat desconnectava de la classe. Només els preocupava quin dia fixàvem l'examen per tal de saber quins dies abans havien d'estudiar la matèria, "aprendre-la" i "vomitar-la" posteriorment el dia de l'examen. Les cometes no són gratuïtes.
Toni Sánchez i Maria Ortí a la Jornada EducAcció de Vilafranca (Els Ports)
Així que al final de la unitat que havíem estat preparant al llarg de tres setmanes (cinemàtica) vaig decidir fer una activitat amb grups interactius. Perquè ens situem, es tracta d'una classe amb 18 alumnes. Vaig fer 4 grups (2 de 4 i 2 de 5) i els hi vaig donar a cadascú un full amb un problema clàssic de cinemàtica. L'havien de resoldre seguint les pautes donades (les típiques en G.I.) en 10 minuts i amb la presència d'un observador extern que els analitzava. Per fer d'observador/a vaig comptar amb l'ajuda d'estudiants de màster que teníem a l'institut aquells dies, l'Ainoa i l'Andreu. Així doncs, l'alumnat va anar passant d'exercici en exercici cada 10 minuts i en acabar la sessió tots havien treballat els conceptes principals de la unitat de forma pràctica i interactiva.
La meva previsió (hipòtesi si voleu dir-li) a l'hora de preparar l'activitat va ser la següent: després d'haver estat treballant els conceptes durant 3 setmanes (9 sessions) i haver fet uns quants exercicis a casa de deures, els i les alumnes havien de trobar realment senzill resoldre aquells 4 exercicis i l'activitat havia de servir per a què aquells que encara tenien petits dubtes, els resolguessin. De fet, aquella activitat podria haver substituït el tradicional examen.
Ni de bon tros!
Mentre realitzaven l'activitat, tant els observadors com jo mateix vam comprovar que no en tenien ni idea. No sabien ni per on començar i les mirades i riures entre ells evidenciaven que es trobaven incòmodes però que, com a mínim, estaven tots igual (mal de molts...). No eren capaços de resoldre ni les qüestions més senzilles. Demanaven ajuda a l'observador/a constantment, però no podia intervenir en la resolució dels dubtes, l'única funció que tenia era donar unes targetes, que prèviament havia preparat, amb pistes sobre l'exercici en qüestió. Ni així, a mesura que passaven els minuts anava constatant el fracàs de l'activitat i començava a rumiar què podia haver fallat quan, en teoria, aquella era una experiència considerada d'èxit. Era evident que la causa no era l'activitat que havia estat preparada conjuntament amb el Toni sinó que el problema era anterior. Aquelles tres setmanes de classes no havien servit absolutament per a res. Ningú havia aprés res significatiu. És clar, encara no els havia dit que teníem examen, per tant ningú havia estudiat res.
En acabar la sessió vam comentar la jugada amb els estudiants de màster. Ells estaven sorpresos perquè allò no havia funcionat. Jo també, no ho negaré, però la frustració inicial es va transformar ràpidament en satisfacció. Tenia a les mans una prova que evidenciava que el sistema de classes magistrals + examen no funcionava. I quan dic no funciona em refereixo a què, malgrat aprovar els exàmens, l'alumnat no aprèn significativament.
En arribar a casa vaig mirar-me els exercicis dels alumnes. Un grapat de fulls en blanc amb quatre fórmules guixades (la majoria eren les pistes que havien demanat) que no duien enlloc. Un desastre absolut. 3 setmanes i un dia llençats per la borda, com qui diu.
El dia següent a classe tot eren cares llargues. Els i les alumnes eren més que conscients de com havia anat el tema. Ells també van evidenciar que no sabien res, que aquelles 3 setmanes havíem perdut el temps. Com no podia ser d'una altra manera, els hi vaig fer una reflexió sobre aquest fet. Ho van interpretar com una "bronca", la típica "bronca" que et fa el mestre quan no has estudiat o no has fet els deures... el de sempre. Però no era la meva intenció i els hi vaig fer saber.
- Estic molt content!! - vaig dir - estic molt content perquè hem evidenciat entre tots, vosaltres i jo, que aquest sistema que fem servir no ens serveix. Vosaltres no apreneu, per tant, l'hem de canviar. No us estic renyant per no haver estudiat, de veritat, si hagués posat data d'examen ho hauríeu fet, però ho hauríeu oblidat tot després i en conseqüència tampoc hauríeu aprés.
Al principi no sabien si ho deia seriosament o senzillament era una reacció carregada d'ironia. Poc a poc van veure que sí, que parlava seriosament i que valorava l'experiència molt positivament perquè ens evidenciava a tots que no funcionava el que fèiem. Els vaig demanar com s'havien sentit mentre feien els grups interactius, les respostes van ser demolidores:
- No sabia fer res... - Tenia molta vergonya - Tenia la sensació d'estar fent el ridícul - Tenia molta ràbia - Tenia moltes ganes d'acabar, de fugir d'aquella situació - Em va entrar un sentiment de culpa
Em vaig quedar fred per la seva sinceritat i els ho vaig agrair profundament. Els vaig somriure i em vaig limitar a preguntar-los si volien desfer-se d'aquestes sensacions, perquè no eren justes. No representaven el que realment mereixien com a alumnes, com a persones. La resposta va ser unànime: sí!
Així que els vaig proposar començar de zero canviant de dalt a baix el plantejament de la classe, això era el que jo, com a professor, podia fer. Estaven ells disposats a fer el canvi, estaven disposats a aprendre de veritat? Ningú va dir que no, tots i totes van respondre afirmativament.
Una experiència d'èxit que va començar sent un autèntic fracàs va acabar sent, efectivament, una experiència com es pressuposava que havia de ser: d'èxit. L'èxit, però, va venir de l'evidència per part de tots, dels alumnes i meva, que havíem de canviar el sistema, la metodologia. I el canvi requeria d'accions dràstiques...
El com ho vam fer, què va passar a partir d'aquest dia, mereix una altra entrada al blog.
Des de fa 4 anys que l'equip LaceNet impulsa un projecte del tot engrescador: la Barcelonada. Una gimcana de geolocalització on l'alumnat aprèn a moure's de forma autònoma per una gran ciutat, Barcelona en aquest cas, tot fent servir els seus dispositius mòbils d'una forma diferent a com estan avesats.
El projecte va nàixer a l'INS Cal Gravat de Manresa de la mà de Ramon Barlam, Cèsar Riola, Joan Pelegrina i Lídia Biescas. Inicialment només hi participava un centre, però a la 2a edició (2014) ja n'eren 8 de la comarca del Bages (s'apunten al carro la Palmira Santamaria, el Toni Tubio, el Joan Closas, la Maria Estruch, jo mateix...) i s'hi afegeix realitat augmentada a la gimcana gràcies a la col·laboració de l'equip de l'EETAC (UPC) format pel Roc Meseguer, la Dolors Royo i el David López. A la 3a (2015) el projecte creix i passa a nomenar-se World Mobile City Project i s'hi afegeixen els amics d'Alcoi capitanejats pel Juanfra Álvarez (Novadors), els incombustibles d'Un entre tants (Vicent Ferrer, Pedro de Miguel...) a València, l'institut Tiempos Modernos de Saragossa i, per primera vegada, es feia una gimcana a comarques, a Manresa. En total una mica més de 2000 alumnes. Aquest 2016 s'ha arribat als 4000 alumnes i s'han incorporat 3 seus noves: Castelló, Igualada i una de ben especial per tractar-se de la primera experiència del WMCP amb escoles de primària, el Jaume Olmos ha revolucionat el Camp de Morvedre amb les escoles de Benavites, Quart de les Valls i Torres-Torres.
El projecte no deixa de créixer i calia redefinir-lo, així que el passat 30 d'abril ens vam trobar a Cinctorres (Els Ports) per marcar les pautes de futur. Entre aquestes pautes en destaquen dues per la part tècnica i metodològica respectivament.
La primera novetat que s'inclourà a l'edició de 2017 serà la incorporació de realitat augmentada a tots els punts de la gimcana. Totes les targetes en tindran. La segona novetat, per la seva banda, serà la incorporació de noves accions a realitzar als llocs, no es limitaran a penjar una foto o un vídeo a Instagram. En la nova versió del WMCP l'alumnat haurà d'utilitzar altres eines com ara Twitter o Periscope.
Instagram ens havia donat problemes en l'edició de 2016 en no poder geolocalitzar els punts correctament (ja no depèn del GPS sinó de les localitzacions prèviament creades a Facebook) i per un altre costat l'aplicació Snapwidget era incapaç de mostrar en un mapa totes les fotos que s'etiquetaven amb un mateix hashtag. La decisió que es va prendre va ser prescindir, en part, d'Instagram i aprofitar l'oportunitat per mostrar el nostre alumnat com es poden utilitzar altres aplicacions.
Paral·lelament, l'equip LaceNet vam mantenir una reunió amb la Laura Borràs (directora de la Institució de les Lletres Catalanes) per tal de donar-li una nova vessant al projecte. Volíem que l'alumnat no només aprengués a utilitzar unes aplicacions determinades (competència tecnològica) i aprengués a moure's de forma autònoma per una gran ciutat (competència d'iniciativa personal) sinó que a més tingués l'oportunitat de descobrir (o redescobrir) la ciutat a través d'una mirada distinta. I quina mirada podria ser millor que la dels autors i les autores que l'han descrit? En aquesta edició de 2017, l'alumnat coneixerà les seves ciutats a través dels ulls dels escriptors i escriptores que li han donat vida. I ningú millor que la Laura Borràs per guiar-nos en aquest camí.
Amb tot, calia fer una prova pilot d'aquest #WMCP17 i la vam fer dissabte 28 de maig a Cinctorres. Cinctorres és un petit poble dels Ports amb només 420 habitants, per tant no tenia massa sentit fer una gimcana de geolocalització tal i com plantegem la resta de gimcanes del projecte. Així que vam decidir plantejar-la com una gimcana d'alfabetització digital per a mares i pares de les escoles i instituts de la comarca. L'activitat va ser inclosa dintre del programa de l'Escola de Famílies que per 2n any consecutiu organitza la gent del Pla Comarcal de Drogues dels Ports.
Les mares i pares, acompanyades dels seus fills i filles, havien de trobar sis punts del poble i, un cop allà, visualitzar la realitat augmentada. Aquesta els mostrava tres cubs que passaven a ser interactius si ens trobàvem en un radi inferior a 75 m del lloc. Aquests cubs ocultaven l'acció que calia fer per tal de validar la prova. És obvi, doncs, que calia acostar-s'hi al lloc per tal de poder saber què s'havia de fer.
Les proves eren de tres tipus:
Llegir un poema i fer una foto il·lustrativa del mateix i penjar-la a Instagram amb l'etiqueta #WMCP_5T
Fer un tweet d'un vers a escollir d'un poemari tot citant l'autora i etiquetant-lo amb #WMCP_5T
Llegir un poema i retransmetre'l per Periscope i Twitter tot citant l'autora i l'editorial i etiquetant-lo amb #WMCP_5T
Cal destacar la col·laboració de l'alumnat de secundària del poble que va preparar uns tallers d'Instagram, Twitter i Periscope per tal de donar un cop de mà als participants de la gimcana en cas que ho necessitessin.
Podeu veure el resultat a les xarxes cercant l'etiqueta #WMCP_5T (Instagram, Twitter)
La valoració, extraordinària. Una experiència en què tothom va aprendre i gaudir, els participants perquè van descobrir com fer servir les aplicacions (Què vol dir això d'etiquetar? Què és un hashtag? Què és això del Periscope?), els joves de Cinctorres perquè es van convertir en experts tecnològics per un dia i, alhora, feien de guies del seu poble i, finalment, els organitzadors perquè vam constatar una vegada més que aquest projecte s'ho val i molt.
No us perdeu la cita el proper 15 de febrer de 2017!!
