Emotionware

Els que heu tingut la sort de viure (perquè és molt més que veure i escoltar) una conferència del Fernando Garcia Páez haureu descobert un nou terme, l'Emotionware.

El Páez, com se'l coneix dins del món educatiu, posa damunt la taula un fet que personalment considero irrenunciable. Som professors, mestres, educadors... digueu-li com vulgueu o tot alhora, aquest no és el debat ara, però en el que sí que coincidirem és que, siguem el que siguem, formem persones. I formar persones vol dir estar pendents de les necessitats d'aquestes en tots els àmbits, no cal dir que el de les emocions és bàsic. Possiblement és el pilar principal sobre el que es sustenta la resta de la nostra feina.

Des de fa dues dècades (sí, dues dècades!) que la comunitat educativa va introduint de manera lenta però constant allò que en dèiem 'noves tecnologies'. Ho poso així, entre cometes, perquè un altre dia parlaré de l'adjectiu 'noves'. El cas és que al llarg d'aquests vint anys hem estat molt atents al hardware i al software. Hem estat a l'última dels nous dispositius que anaven arribant al mercat: els primers ordinadors que arribaven a l'institut, la primera aula d'informàtica, els primers ordinadors a l'aula ordinària, el primer canó amb pantalla, la primera PDI, els primers portàtils, arriba el mòbil, les tauletes... la WIFi!!!!! Un no parar, vaja. Paral·lelament passàvem de programar en Basic (per a què?!?!) a fer-ho en C++ al temps que arribava Internet. Les webs 1.0 deixaven pas a les 2.0 i aquestes s'adaptaven als nous dispositius que ens apareixien a les mans.

Certament tant l'un com l'altre ens han permès fer moltes coses noves o fer-ne d'altres que ja fèiem de forma diferent, més eficient, més ràpida, més integradora. Malauradament, de vegades ens hem oblidat d'una cosa que ja teníem, l'emotionware. Seguim treballant amb persones que tenen emocions i que necessiten que les guiem, que les acompanyem en aquest camí que és créixer. A l'escola no podem oblidar-nos d'aquest punt com bé ens recorda el Fernando.

I no és que no ho fem això de treballar les emocions, ni que sigui inconscientment ho fem, però la societat de la immediatesa en la que vivim ens porta a passar per tot ràpid i d'una forma de vegades molt superficial. Hi ha coses, però, que cal que ens hi aturem una mica per gaudir-les, per reflexionar-hi, per compartir-les. Cal que aturem el tren de tant en tant per parar i contemplar el paisatge i parlar-ne.

Aquest curs sóc tutor d'un grup de Formació Professional Bàsica d'informàtica. El perfil de l'alumnat ja us podeu imaginar quin és, alumnes que no se'n sortien a l'ESO i que el sistema els ha donat com a alternativa aquest itinerari de formació. Durant tota la seva escolarització aquests alumnes han estat classificats i etiquetats pel sistema, per nosaltres, com els dolents, els que no se'n sortirien, els que no servien per a estudiar, els que... poseu-hi els adjectius que vulgueu. El cas és que tenien l'autoestima baixíssima i després de dos trimestres treballant amb ells de forma diferent, sense prejudicis de cap mena, escoltant-los, intentant atendre les seves necessitats i adaptant-nos-hi, l'equip docent hem viscut un canvi en ells sensacional. 

Ahir els vaig regalar el llibre que veieu a la foto i van començar a llegir-lo (aquests alumnes no s'acostaven a un llibre ni per equivocació). Vam comentar el poema que apareix després del pròleg i, si el llegiu, entendreu els paral·lelismes que van fer amb els seves vides i les conclusions a les que van arribar. Un moment impagable carregat d'Emotionware.

Autobiografía

No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.

 Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Donde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.

 ¿Le parece a Ud. correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.

 No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
!Ay, sí, no respires! Dar el no a todos los "no"
y descansar: Morir

 

  Gabriel Celaya

Mal, fa molt mal

Diu la dita que l'aigua de Benassal, ni fa bé ni fa mal, però alça el pardal. No faré ara una entrada al voltant de les propietats fisicoquímiques de l'aigua de la Font d'En Segures de Benassal (Alt Maestrat), no ve al cas, però sí que faré una anàlisi del cartell que l'Ajuntament de Benassal ha posat al costat de la font. No té pèrdua.

Dilluns (8/12/2014) visitava la Font d'En Segures en el marc d'una sortida geològica per l'Alt Maestrat organitzada pel Dr. Josep Maria Mata i Perelló, catedràtic de Geologia i Mineralogia de la UPC i, entre d'altres càrrecs, president honorífic de la Sociedad Española de Defensa del Patrimonio Geológico y Minero. Vaja, tota una autoritat en aquest camp. Com us podeu imaginar, vaig xalar com un xiquet amb sabates noves de les seves explicacions pels barrancs i moles de la comarca on he crescut, descobrint falles, plegaments i formacions de tota mena. Ara bé, en arribar a la Font d'En Segures vaig descobrir horroritzat el cartell que informava de la composició química de l'aigua. No podia creure el que veien els meus ulls.

Vaig sentir una barreja d'indignació, vergonya i tristesa difícil d'explicar. Indignació com a professor de química que s'esforça per fer veure als seus alumnes la importància ja no de la química sinó de la ciència en general, a la vida diària. Indignació en veure com no hi havia ni una sola representació química ben escrita al cartell. Ni una!! Permeteu-me argumentar la crítica-denúncia:

- Les unitats de la composició química són mg/L i no mg/l, els litres s'haurien de representar amb la ela minúscula, però per evitar confusions amb la xifra del número u (1), s'utilitza la L majúscula. A més, mai, però mai, s'accepta posar el punt al final del símbol de la unitat com si d'una abreviatura es tractés.

- El residu sec es determina per calcinació a 180 ºC, el símbol utilitzat al cartell fa referència a "primero", no a "graus".

- Els bicarbonats (que no bicabornats com es veu) són HCO₃^- i no CO₃H. No només està mal posat l'hidrogen sinó que a més, no hi ha la càrrega de l'ió. En el cas de la representació dels ions sempre s'ha d'indicar la càrrega.

- Els sulfats són SO₄^2- i no So₄, el símbol So no existeix. Els símbols químics sempre es representen amb una o dues lletres (en funció de l'element) i la primera lletra sempre va en majúscula. 

- El clorur doncs, no és CL sinó Cl^-. 

- La sílice és SiO₂, SIO₂ seria un compost format per sofre, iode i oxigen!!

I el que va ara és de traca i mocador...

- Els símbols del Magnesi, Calci i Socis són Mg, Ca i Na respectivament, escriure cadascuna de les segones lletres com a subíndex (M_g,C_a,N_a,) és la barbaritat química més gran que he vist mai!!

A banda d'això, no estaria de més posar la data quan es fa fer l'anàlisi i el laboratori encarregat de fer-la.

Però els despropòsits no són únicament químics, la incoherència lingüística és una altra cosa a destacar. Quin criteri es segueix per posar majúsucles? Per què mineromedicinal no porta majúscula? Ben mirat, són les altres (tret de la primera paraula) les que haurien d'anar totes en minúscula. I ja per acabar, la manca de coherència és palesa fins i tot al nom de la població. En català el nom és Benassal, com es veu al logo de la capçalera del cartell, però al final apareix un Benasal en castellà al costat d'un Ajuntament en català. 

Deia que també vaig sentir vergonya, com a fill de la comarca que acompanya un grup de gent vinguda des de força lluny, amants de la geologia i del territori. I en particular pel Dr. Josep Maria Mata i Perelló, qui no podia creure el que veia. Vergonya perquè us podeu imaginar la imatge que es van endur.

I finalment tristesa, perquè estic convençut que no sóc el primer que decobreix les aberracions que hi ha escrites al cartell i, o bé ningú ho ha comunicat, o bé ningú ha actuat si és que s'ha dit. En tot cas m'entristeix la manca de rigor i de professionalitat a l'hora de fer una tasca tan senzilla com és fer un cartell. No cal ser expert en química, només cal copiar el que diu una etiqueta.

He enviat un correu a l'Ajuntament de Benassal informant-los, confio que ho rectifiquin.

temps d'ofrenes

Llegia alguns tweets ahir a la vesprada, abans de sopar, que de poc em provoquen una indigestió. La Consellera Català anunciava en un marc incomparable (literalment) com és Lo Rat Penat, que la Generalitat Valenciana crearia una nova matèria a partir de 3r de primària: Cultura del poble valencià.

Arre matxo polseguera!! que diríem al poble valencià d'Ares, i a tants d'altres.. i és que de cultura, popular, no ens en falta.. en tenim per exportar tanta com vulguen. Ara, no vaig trigar ni tres segons en veure les intencions maquiavèl·liques de la Consellera Català. Només el fet d'anunciar-ho allà on ho va fer, la delata. 

A tota aquesta colla de valencianos de pro que ocupen les files del PP i, per desgràcia, del Govern Valencià, la cultura del poble valencià no els ha importat mai ni, per més que diguin, els importarà. El que ells entenen per culrura no va més enllà del pane et circum de torn: processons, bous, mascletaes i tot de folklore carrincló que, lluny de voler profunditzar en les seues arrels, es limiten a utilitzar al seu capritx. No cal parlar de l'ús a què tenen relegada la llengua del poble valencià... si apareix encapçalant el cartell anunciador, ja és molt, queda bonic, com el paper que se li assigna a una llengua morta com ara el llatí.  El contingut però, tot en castellà, que hace más bonito!

Que ningú dubti ni per un sol instant, que per més que diguin, la pilota valenciana tindrà cap lloc. El tenia a Canal 9, i l'han exterminada. Que ningú esperi que ensenyen els nostres xiquets i xiquetes què són les Muixerangues d'Algemesí, la Santantonà del Forcall, les danses guerreres de la Todolella o l'origen de les Falles que, curiosament, reben el mateix nom que unes tradicions ancestrals dels Pirineus.. Que ningú esperi que els nostres xiquets i xiquetes coneguin les formacions musicals que han lluitat durant anys contra corrent per salvar el patrimoni musical valencià. Al Tall, Raimon, Urbàlia Rurana, Pep Gimeno el Botifarra, Ovidi Montllor, Adesiara.. no tindran lloc al currículum d'aquesta matèria. I així tants i tants exemples més..

L'objectiu de la "cultura del poble valencià" és un altre, anestesiar més encara el poble valencià. Fer-los creure que no tenen precisament el que prediquen, una cultura pròpia. Enaltiran aquells valors que vénen de Castellà i que ens han estat imposats por justo derecho de conquista, al temps que amagaran aquells que hem heretat dels nostres avantpassats que, vés per on, venien del nord. És una estratègia calculada per ofrenar, una vegada més, noves glòries a Espanya com bé recorda l'amic Pere-Enric Barreda a la veu del País Valencià.

Però el motiu és doble. Per què precisament ara? L'explicació és evident. El PP sap que l'ha feta molt grossa tancant RTVV i que una part molt important del seu electorat ho ha vist amb molts mals ulls. Sap que molts dels seus votants són antics votants d'Unió Valenciana, el partit blaver del desaparegut Lizondo, i que el PP va fagocitar hàbilment. Davant la possibilitat de perdre aquesta borsa de votants fidels, el PP ha decidit fer-los creure que ningú com ell es preocupa per la vertadera cultura blavenciana. Aquesta acció de crear la matèria en qüestió no és més que una estratègia electoral per tal de no perdre uns votants, d'UV i propis, que acabaran creient (plens d'ignorància) que sí, que no hi havia més remei que tancar RTVV i que en cap cas la cultura del poble està en perill. Que ja estan ells per vetllar per la nostra cultura, la seva, clar.. 

Pànic em fa veure els continguts que acabarà tenint la "cultura del poble valencià". I és que no ens cal cap assignatura on relegar la nostra cultura, la de veritat. La cultura i la identitat com a poble és un fet intrínsec a la persona i a la ciutadania que ha de ser transversal a totes les matèries. No ens cal cap versió refregida de la formación del espíritu regional, el que necessitem és garantir un ensenyament en valencià com cal, digne i real, per tothom que ho desitgi. Ensenyament que Escola Valenciana, amb un gruix important de la societat valenciana al darrere, no fa més que reclamar una vegada i una altra.

I només un apunt per acabar. Si la Generalitat de Catalunya o el Govern Basc s'haguessin plantejat crear una matèria amb un títol equivalent, els mateixos que ara l'alaben l'haguessin titllat de demoníaca, adoctrinadora i, com malauradament han posat de moda (banalitzant), nazi.

Ciniclàndia

Llegia la setmana passada el llibre del Xavier Melgarejo, Gracias, Finlandia!, i a mesura que m'anava endinsant en les seves pàgines m'adonava de la distància que ens separa delpaís nòrdic. I quan parlo de distància no em refereixo a quilòmetres, ni a resultats PISA (que per cert sortiran publicats dimarts 3 de desembre). Em refereixo a la concepció del que és important i el que no per a les dues societats.

La societat finlandesa té com a prioritat nacional l'educació. Un país que als anys 70 estava sotmés a una crisi profunda, va decidir apostar fermament en el seu recurs més preuat: el jovent, els infants. Com ells diuen, són Bons de l'Estat a 20 anys. El cas és que tot a Finlàndia gira entorn a millorar i garantir una educació de qualitat i equitativa per als seus nens i les seves nenes. Com aquí, si fa no fa.

És molt difícil no caure en el pessimisme i la resignació quan, a mesura que vas llegint, te n'adones que la nostra societat està a anys llum d'això. Ho saps i ho acceptes. Ho saps i penses que malgrat les diferències tampoc és tan desastrós com els diaris voldran mostrar la setmana vinent. A les nostres aules hi ha molt de potencial i sortosament, molt d'aquest potencial acaba donant els seus fruits. Ara bé, sentir declaracions com les que sentia aquest matí, et vénen ganes de sortir corrent cap al nord.

Sentia a les notícies del matí, tot esmorzant, que el President de la Diputació de Lleida (Joan Reñé) demanva la reinstauració de la setmana blanca a les escoles per tal de: dinamitzar el sector de la neu i garantir així una futura candidatura olímpica.

Fred m'he quedat.

Fred i no per la gebrada que anava caient a fora. Fred de veure quina és la visió que tenen els nostres governants de l'educació, de l'escola. L'escola al servei dels interessos econòmics. Vaja, com a Finlàndia. És preocupant, i molt, la naturalitat amb què tot un President d'una Diputació esbomba una cosa així. Per tal de salvar un sector econòmic que any rere any es demostra inviable per més que vulguem maquillar xifres, cal modificar el calendari escolar. I cal reformar-lo sense cap criteri pedagògic, sense cap consulta als agents educatius, sense cap mínim estudi de l'impacte que té això en el ritme d'aprenentatge dels alumnes. Res. 

I per si fóra poc, es rebla la declaració d'intencions fent referència a la candidatura olímpica. S'argumentava que Catalunya no té esportistes d'alt nivell com per justificar una candidatura als Jocs d'Hivern i, vé per on, el President de la Diputació de Lleida tenia la solució. Reinstarurar la setmana blanca! Si els nostres alumnes van una setmana a esquiar tindrem els esportistes que tant necessitem. Com pot ser que no ho hagin vist abans això a Barcelona?

Vergonya i indignació és el que em produeix escoltar aquest tipus de declaracions que, per cert, encara estic esperant que algú desautoritzi, aclareixi, matitzi o el que sigui. És impressionant com es juga obertament amb l'educació d'aquest país i aquí ningú diu res.

Pla de pensions

Fa molt que no publicava res en aquest bloc. De fet em vaig proposar no fer-ho fins que tingués alguna cosa que em motivés a escriure sobre educació i en positiu. Confesso que he trigat més d'un any. No cal que m'entretingui ara en explicar les mil i una misèries que han envoltat el nostre petit món, però és així.. he acabat sempre reprimint-me les ganes de vessar en quatre ratlles les frustracions, decepcions i altres penúries a què ens tenen acostumats els nostres legisladors.

Avui però vinc amb ganes i energia. Dimarts passat llegia el mail obert de la Marta Rojals a Vilaweb i val a dir que em va fer reflexionar i molt. S'indignava la Marta davant la indecència dels bancs de reclamar-nos que invertim els nostres diners en els seus nous plans de pensions. Una espècie de productes estrella que no podem ser tan babaus de menysprear... però, ens estan demanant que invertim en un producte a llarg termini? Ells? Els bancs? Qui ens ha demostrat per activa i per passiva que no els hi podem confiar els nostres estalvis? Se n'estan fotent de nosaltres? 

Com poden pensar que tenim diners per pensar en el futur si pràcticament no en tenim per viure el present? Això es demanava la Marta i això em demanava jo també. Automàticament, però, va ser inevitable pensar en com invertir en el futur. Com puc garantir-me un pla de pensions sense la necessitat de recórrer als bancs? I, el que és més necessari encara, sense diners?

La resposta la vaig tenir el dia següent. Dimecres entrava a l'aula i davant meu tenia la resposta: els meus alumnes.

Ho vaig veure clar, molt clar. Ja ho havia pensat més d'un cop, però dimecres va ser com una revelació. No hi ha res millor que pugui fer pel meu propi futur que invertir en els meus alumnes. No amb diners, però sí amb temps, dedicació, ganes, coneixements, actitud, generositat i altruisme. No se m'acudeix enlloc millor per dedicar-hi els meus esforços, ells i elles.

Si algú ens ha de treure del moment en què estem immersos són ells, el nostre futur. I no ho podran fer si nosaltres no els ajudem, si no els encoratgem, si no els fem creure que sí, que creiem en ells.

Així que dimecres em vaig renovar d'energies i vaig replantejar la meva tasca docent. No és un canvi radical, més aviat és una reafirmació en el que ja vinc fent, però cal donar-li forma concreta, materialitzar-ho d'alguna manera. Cal que els meus alumnes sabien que confio en ells, que els hi confio el meu futur i que, en conseqüència, els hi dedico el millor que tinc.

I com ho materialitzaré? D'entrada no cal dir que donant-ho tot pel que fa a la meva matèria (física i química) lògicament. A banda però engegaré un petit projecte per crear un clima diferent a l'aula, un clima que porti els alumnes a creure en el seu potencial i que creguin en ells. Prou d'actituds pessimistes sobre el seu futur. Prou de inputs negatius. Prou de dibuixar un futur laboral inestable i fosc... Cal transmetre positivisme sigui com sigui.

Això ho faré a través de dos iniciatives:

- un dia, una cançó: cada dia els hi regalaré cinc minuts de la classe per relaxar-se, per desconnectar, per ells. Cinc minuts per escoltar un cançó que podreu segui a través del bloc el musicari.

- un mes, un llibre: cada mes els hi recomanaré un llibre. Un llibre que deixaré a l'aula perquè el llegeixin si vole. Anirem fent mes a mes una petitíssima biblioteca per a ells. La seva.

twitter a l'aula

Justament ahir es publicava al diari ARA una notícia on es feia referència a la possibilitat de posar inhibidors de freqüència als instituts per tal d'evitar que els alumnes es connectessin a internet o senzillament que fessin anar els mòbils dins les aules.

Justament ahir al matí anunciava els meus alumnes que començaríem a utilitzar twitter a dues assignatures, a Química I i a Química II, a 1r i 2n de batxillerat respectivament. Un crack, ben oportú!! el mateix dia que tu decideixes apostar pels mòbils, per intentar integrar-los, per trobar allò positiu que ofereixen i aprofitar-ho... es publica una notícia en sentit contrari. I és que Murphy no descansa...

L'activita és senzilla, els i les alumnes han de "piular" qualsevol cosa que s'hagi explicat al llarg de la setmana a classe, amb sentit evidentment, i sintetitzar-ho en 140 caracters. Després de corregir molts exàmens te n'adones que quan se'ls demana que sintetitzin qüestions teòriques, apareixen molts problemes. Lògicament no resoldrem el problema piulant, però tampoc perdrem res i del que sí que estic convençut és que com a mínim es posaran en situació. Intentar-ho no costa res.

Una altra utilitat de twitter és poder fer el seguiment d'esdeveniments a través de les etiquetes (hashtags) que es generen expressament. Podem utilitzar això als instituts? Evidentment!! Farem la prova pilot aquest dilluns i dimarts amb una sortida a les terres de l'Ebre, els i les alumnes es convertiran en microperiodistes que aniran piulant la sortida. Tothom que vulgui seguir-la ho podrà fer a través del portal de centre o amb l'etiqueta #ebre2012.

per dignitat

Dies de final de trimestre, correccions, avaluacions... i revisions. I potser hauríem d'afegir dies de queixes perquè alguns dels meus alumnes no troben just que els descompti punts per les faltes d'ortografia que cometen als exàmens de química.. on s'ha vist!!! Ens examinem de continguts de química, no de català!! clamen al cel. Això sí, branden senyeres i estelades i treuen pit d'orgull català allà on calgui.. benvingut sigui, però amb coherència.

Els motius que em duen a tirar endavat tal mesura van començar sent merament pedagògics. Fa uns anys, gairebé 10, treballava al llavors IES i avui INS d'Auro a Santpedor i els departaments de català i castellà van decidir proposar al claustre que tothom penalitzés les faltes d'ortografia als exàmens. Només d'aquesta manera els farem veure als alumnes que l'ortografia és una qüestió transversal i que la llengua és necessària per a qualsevol àmbit, argumentaven. Cert, la prova va ser que tot i les rancances inicials els i les alumnes es fixaven molt més a l'hora d'escriure i els objectius del pla de millora s'anaven assolint de mica en mica.

Vaig canviar de centre i vaig endur-me la proposta, des de llavors que l'aplico sempre i he de dir que l'alumnat es fixa més en l'ortografia si sap que serà avaluada. Als arguments pedagògics inicials es van afegir ben aviat els curriculars, bé en forma d'objectius generals d'etapa o competències bàsiques vàries. Segons es llegeix al currículum de batxillerat la competència comunicativa és responsabilitat de totes i cadascuna de les àrees de coneixement.

Aquests dies però s'hi ha afegit una altre argument que ha anat guanyant pes els darrers anys. La dignitat com a catalanoparlants. Si nosaltres els catalanoparlants no respectem la nostra llengua, no l'estimem, no la valorem.. qui ho farà? Escriure bé el català, la nostra llengua, correctament no és només una qüestió de competències curriculars, és molt més que això, és una qüestió de dignitat personal. I és aquí on reclamo la coherència dels meus alumnes.

El català està patint els atacs més ferotges que es recorden des de fa molt temps, només hem de mirar cap al País Valencià, cap a les Illes.. poc ens imaginàvem fa dos o tres anys que algú acabaria fent una vaga de fam per defensar la seva llengua a casa seva, al seu país, a la seva terra, però així és. Jaume Bonet, professor de català a Mallorca es troba en aquesta situació per denunciar el tracte que està rebent el català per part de l'administració balear.

Situacions com aquesta no em porten més que a creure més fermament en la mesura de correcció de les faltes d'ortografia en totes les matèries. Sé que dit així pot semblar fins i tot frívol però el cert és que, o ens posem tots a defensar-lo cadascú des del seu àmbit, o el català patirà i molt. Aquesta gent que truca de matinada no està per bromes.