Ciniclàndia

Llegia la setmana passada el llibre del Xavier Melgarejo, Gracias, Finlandia!, i a mesura que m'anava endinsant en les seves pàgines m'adonava de la distància que ens separa delpaís nòrdic. I quan parlo de distància no em refereixo a quilòmetres, ni a resultats PISA (que per cert sortiran publicats dimarts 3 de desembre). Em refereixo a la concepció del que és important i el que no per a les dues societats.

La societat finlandesa té com a prioritat nacional l'educació. Un país que als anys 70 estava sotmés a una crisi profunda, va decidir apostar fermament en el seu recurs més preuat: el jovent, els infants. Com ells diuen, són Bons de l'Estat a 20 anys. El cas és que tot a Finlàndia gira entorn a millorar i garantir una educació de qualitat i equitativa per als seus nens i les seves nenes. Com aquí, si fa no fa.

És molt difícil no caure en el pessimisme i la resignació quan, a mesura que vas llegint, te n'adones que la nostra societat està a anys llum d'això. Ho saps i ho acceptes. Ho saps i penses que malgrat les diferències tampoc és tan desastrós com els diaris voldran mostrar la setmana vinent. A les nostres aules hi ha molt de potencial i sortosament, molt d'aquest potencial acaba donant els seus fruits. Ara bé, sentir declaracions com les que sentia aquest matí, et vénen ganes de sortir corrent cap al nord.

Sentia a les notícies del matí, tot esmorzant, que el President de la Diputació de Lleida (Joan Reñé) demanva la reinstauració de la setmana blanca a les escoles per tal de: dinamitzar el sector de la neu i garantir així una futura candidatura olímpica.

Fred m'he quedat.

Fred i no per la gebrada que anava caient a fora. Fred de veure quina és la visió que tenen els nostres governants de l'educació, de l'escola. L'escola al servei dels interessos econòmics. Vaja, com a Finlàndia. És preocupant, i molt, la naturalitat amb què tot un President d'una Diputació esbomba una cosa així. Per tal de salvar un sector econòmic que any rere any es demostra inviable per més que vulguem maquillar xifres, cal modificar el calendari escolar. I cal reformar-lo sense cap criteri pedagògic, sense cap consulta als agents educatius, sense cap mínim estudi de l'impacte que té això en el ritme d'aprenentatge dels alumnes. Res. 

I per si fóra poc, es rebla la declaració d'intencions fent referència a la candidatura olímpica. S'argumentava que Catalunya no té esportistes d'alt nivell com per justificar una candidatura als Jocs d'Hivern i, vé per on, el President de la Diputació de Lleida tenia la solució. Reinstarurar la setmana blanca! Si els nostres alumnes van una setmana a esquiar tindrem els esportistes que tant necessitem. Com pot ser que no ho hagin vist abans això a Barcelona?

Vergonya i indignació és el que em produeix escoltar aquest tipus de declaracions que, per cert, encara estic esperant que algú desautoritzi, aclareixi, matitzi o el que sigui. És impressionant com es juga obertament amb l'educació d'aquest país i aquí ningú diu res.

Pla de pensions

Fa molt que no publicava res en aquest bloc. De fet em vaig proposar no fer-ho fins que tingués alguna cosa que em motivés a escriure sobre educació i en positiu. Confesso que he trigat més d'un any. No cal que m'entretingui ara en explicar les mil i una misèries que han envoltat el nostre petit món, però és així.. he acabat sempre reprimint-me les ganes de vessar en quatre ratlles les frustracions, decepcions i altres penúries a què ens tenen acostumats els nostres legisladors.

Avui però vinc amb ganes i energia. Dimarts passat llegia el mail obert de la Marta Rojals a Vilaweb i val a dir que em va fer reflexionar i molt. S'indignava la Marta davant la indecència dels bancs de reclamar-nos que invertim els nostres diners en els seus nous plans de pensions. Una espècie de productes estrella que no podem ser tan babaus de menysprear... però, ens estan demanant que invertim en un producte a llarg termini? Ells? Els bancs? Qui ens ha demostrat per activa i per passiva que no els hi podem confiar els nostres estalvis? Se n'estan fotent de nosaltres? 

Com poden pensar que tenim diners per pensar en el futur si pràcticament no en tenim per viure el present? Això es demanava la Marta i això em demanava jo també. Automàticament, però, va ser inevitable pensar en com invertir en el futur. Com puc garantir-me un pla de pensions sense la necessitat de recórrer als bancs? I, el que és més necessari encara, sense diners?

La resposta la vaig tenir el dia següent. Dimecres entrava a l'aula i davant meu tenia la resposta: els meus alumnes.

Ho vaig veure clar, molt clar. Ja ho havia pensat més d'un cop, però dimecres va ser com una revelació. No hi ha res millor que pugui fer pel meu propi futur que invertir en els meus alumnes. No amb diners, però sí amb temps, dedicació, ganes, coneixements, actitud, generositat i altruisme. No se m'acudeix enlloc millor per dedicar-hi els meus esforços, ells i elles.

Si algú ens ha de treure del moment en què estem immersos són ells, el nostre futur. I no ho podran fer si nosaltres no els ajudem, si no els encoratgem, si no els fem creure que sí, que creiem en ells.

Així que dimecres em vaig renovar d'energies i vaig replantejar la meva tasca docent. No és un canvi radical, més aviat és una reafirmació en el que ja vinc fent, però cal donar-li forma concreta, materialitzar-ho d'alguna manera. Cal que els meus alumnes sabien que confio en ells, que els hi confio el meu futur i que, en conseqüència, els hi dedico el millor que tinc.

I com ho materialitzaré? D'entrada no cal dir que donant-ho tot pel que fa a la meva matèria (física i química) lògicament. A banda però engegaré un petit projecte per crear un clima diferent a l'aula, un clima que porti els alumnes a creure en el seu potencial i que creguin en ells. Prou d'actituds pessimistes sobre el seu futur. Prou de inputs negatius. Prou de dibuixar un futur laboral inestable i fosc... Cal transmetre positivisme sigui com sigui.

Això ho faré a través de dos iniciatives:

- un dia, una cançó: cada dia els hi regalaré cinc minuts de la classe per relaxar-se, per desconnectar, per ells. Cinc minuts per escoltar un cançó que podreu segui a través del bloc el musicari.

- un mes, un llibre: cada mes els hi recomanaré un llibre. Un llibre que deixaré a l'aula perquè el llegeixin si vole. Anirem fent mes a mes una petitíssima biblioteca per a ells. La seva.

twitter a l'aula

Justament ahir es publicava al diari ARA una notícia on es feia referència a la possibilitat de posar inhibidors de freqüència als instituts per tal d'evitar que els alumnes es connectessin a internet o senzillament que fessin anar els mòbils dins les aules.

Justament ahir al matí anunciava els meus alumnes que començaríem a utilitzar twitter a dues assignatures, a Química I i a Química II, a 1r i 2n de batxillerat respectivament. Un crack, ben oportú!! el mateix dia que tu decideixes apostar pels mòbils, per intentar integrar-los, per trobar allò positiu que ofereixen i aprofitar-ho... es publica una notícia en sentit contrari. I és que Murphy no descansa...

L'activita és senzilla, els i les alumnes han de "piular" qualsevol cosa que s'hagi explicat al llarg de la setmana a classe, amb sentit evidentment, i sintetitzar-ho en 140 caracters. Després de corregir molts exàmens te n'adones que quan se'ls demana que sintetitzin qüestions teòriques, apareixen molts problemes. Lògicament no resoldrem el problema piulant, però tampoc perdrem res i del que sí que estic convençut és que com a mínim es posaran en situació. Intentar-ho no costa res.

Una altra utilitat de twitter és poder fer el seguiment d'esdeveniments a través de les etiquetes (hashtags) que es generen expressament. Podem utilitzar això als instituts? Evidentment!! Farem la prova pilot aquest dilluns i dimarts amb una sortida a les terres de l'Ebre, els i les alumnes es convertiran en microperiodistes que aniran piulant la sortida. Tothom que vulgui seguir-la ho podrà fer a través del portal de centre o amb l'etiqueta #ebre2012.

per dignitat

Dies de final de trimestre, correccions, avaluacions... i revisions. I potser hauríem d'afegir dies de queixes perquè alguns dels meus alumnes no troben just que els descompti punts per les faltes d'ortografia que cometen als exàmens de química.. on s'ha vist!!! Ens examinem de continguts de química, no de català!! clamen al cel. Això sí, branden senyeres i estelades i treuen pit d'orgull català allà on calgui.. benvingut sigui, però amb coherència.

Els motius que em duen a tirar endavat tal mesura van començar sent merament pedagògics. Fa uns anys, gairebé 10, treballava al llavors IES i avui INS d'Auro a Santpedor i els departaments de català i castellà van decidir proposar al claustre que tothom penalitzés les faltes d'ortografia als exàmens. Només d'aquesta manera els farem veure als alumnes que l'ortografia és una qüestió transversal i que la llengua és necessària per a qualsevol àmbit, argumentaven. Cert, la prova va ser que tot i les rancances inicials els i les alumnes es fixaven molt més a l'hora d'escriure i els objectius del pla de millora s'anaven assolint de mica en mica.

Vaig canviar de centre i vaig endur-me la proposta, des de llavors que l'aplico sempre i he de dir que l'alumnat es fixa més en l'ortografia si sap que serà avaluada. Als arguments pedagògics inicials es van afegir ben aviat els curriculars, bé en forma d'objectius generals d'etapa o competències bàsiques vàries. Segons es llegeix al currículum de batxillerat la competència comunicativa és responsabilitat de totes i cadascuna de les àrees de coneixement.

Aquests dies però s'hi ha afegit una altre argument que ha anat guanyant pes els darrers anys. La dignitat com a catalanoparlants. Si nosaltres els catalanoparlants no respectem la nostra llengua, no l'estimem, no la valorem.. qui ho farà? Escriure bé el català, la nostra llengua, correctament no és només una qüestió de competències curriculars, és molt més que això, és una qüestió de dignitat personal. I és aquí on reclamo la coherència dels meus alumnes.

El català està patint els atacs més ferotges que es recorden des de fa molt temps, només hem de mirar cap al País Valencià, cap a les Illes.. poc ens imaginàvem fa dos o tres anys que algú acabaria fent una vaga de fam per defensar la seva llengua a casa seva, al seu país, a la seva terra, però així és. Jaume Bonet, professor de català a Mallorca es troba en aquesta situació per denunciar el tracte que està rebent el català per part de l'administració balear.

Situacions com aquesta no em porten més que a creure més fermament en la mesura de correcció de les faltes d'ortografia en totes les matèries. Sé que dit així pot semblar fins i tot frívol però el cert és que, o ens posem tots a defensar-lo cadascú des del seu àmbit, o el català patirà i molt. Aquesta gent que truca de matinada no està per bromes.

tu rai!!

Diumenge 9 d'octubre de 2011, 16:30 h. Mentre vaig preparant un full d'exercicis pels meus alumnes de química, vaig rumiant activtats per al projecte de l'any, espurnik, i el twitter i el gmail no deixen de vessar tweets i correus de gent com el Jordi Adell, la Carme Barba, el Ramon Barlam, el Jordi Jubany, el Sergi Martín...

Sí, és diumenge i tota aquesta colla de gent estem treballant en el que més ens apassiona. Alguns fins i tot hauran fet cas al Guardiola s'hauran llevat ben d'hora.. la qüestió és que aquesta és la cara oculta de la nostra feina que ningú mai veu. Potser ara les noves tecnologies i aquesta capacitat d'interactuar amb el món virtualment la fa una mica més transparent, en tot cas, m'ha vingut a la memòria aquella mítica frase que et deixen anar tots els que no coneixen la realitat de la nostra feina quan et veuen a final de curs, per vacances de Nadal o quan els ve bé, de fet no discriminen. No us han dit mai això de.. tu rai!!

Doncs sí, jo també sóc un tu rai!! fins i tot m'he plantejat fer-me una samarreta... en voleu una?

Fracàs social

Aquests dies no faig més que llegir articles, comentaris, tweets i altres noves de Déu referent a les retallades que l'ensenyament està patint des de tots els àmbits. Menys docents a les aules per atendre més alumnes (uns 21000 només a Catalunya), menys pressupost general als centres i ncloses universitats, més pressió en definitiva sobre el sistema amb un gran perjudicat, l'alumnat.

Aquest cap de setmana m'arribava l'enllaç d'una carta d'una alumna d'un institut de Getafe on cridava als quatre vents la impotència que sentia en veure tothom barallant-se per una hora, dues, per uns euros o per uns "privilegis" mentre ella i els seus companys de generació van patint les conseqüències. A ells no els retallen les hores ni el sou, els retallen les oportunitats, la il·lusió, el futur. Quanta raó!!!

Però la refelxió que em vaig fer més enllà de les paraules d'aquesta alumna va ser veure com el terme fracàs escolar s'ha pervertit fins a tal punt de convertir-se en un eufemisme del veritable fracàs. Qui ha fracassat estrepitosament és la nostra societat, una societat que es considera la més desenvolupada del món i que s'utoetiqueta com a societat del benestar. Quin benestar té aquest jovent sense futur? Quina societat pot enorgullir-se de tenir tota una generació en edat de formar-se i a la qual no li ofereix res? Dons la nostra, aquesta és la nostra societat. Una societat especialitzada en llançar pilotes fora, en no assumir responsabilitats, en buscar culpables on sigui, sempre i quan siguin fora de casa.. Una societat que acusa el jovent de no ser prou despert per solucionar els problems que no ha creat i quan a més, l'han tingut ben anestessiat tot el temps que han volgut.

Aquesta societat inventa llavors el terme fracàs escolar per referir-se a aquesta joventut que no sap cap on va ni què vol fer. Sempre he sentit i ara, després d'uns anys a l'ensenyament puc dir, que l'escola és el mirall de la societat. Un espill on la societat s'hi refelcteix amb tots els seus colors, els càlids i els freds, els vius i els foscos, tots. Així que ja està bé d'acusar l'escola de fracassada quan qui realment ha fracassat som tots nosaltres com a societat.

El fracàs no és escolar, sinó social.

respectem-nos

El respecte és una virtut que els nostàlgics de l'educació diuen haver perdut a l'escola. És cert que podríem omplir un llibre amb l'antologia de la manca de respecte a les aules, però no puc evitar preguntar-me: aquesta manca de respecte és major que fa uns anys? Quan recordo els meus temps d'institut o a l'escola... no hi trobo diferència, també érem cruels nosaltres i, amb el temps, me n'he avergonyit de moltes de les coses que fèiem. Això em porta a pensar que potser els nostres alumnes també s'avergonyiran d'aquí a un temps, en tot cas, les coses no han canviat tant i afirmacions del tipus "ara el que hi ha és una absència de respecte total" són del tot demagògiques i no responen en absolut a la realitat.

El més curiós és que es demana respecte a les escoles, als infants, als adolescents.. quan els adutls en la seva vida diària i pública no són capaços d'oferir un exemple digne. Només hem de veure un sessió del Congrés dels Diputats o molta de la producció audivisual que es programa a les televisions. La gota que ha fet vessar el got de la meva indignació ha estat un article publicat a El Periódico on Rajoy clamava que si es fa amb el govern les properes eleccions, canviarà la llei d'educació perquè els nens aprenguin des de les escoles a respectar els propietaris de les empreses.

Respirem fondo...

De l'afirmació se'n desprenen unes quantes de suposicions macabres:

• S'ha de treballar el respecte a les escoles perquè l'empresariat es veu atacat, la resta de la societat, com si es maten tu!
  
• Presuposa el Sr. Rajoy que a les escoles només hi van els futurs treballadors, per tant s'ha de fomentar el respecte al seu superior.
• Presuposa el Sr. Rajoy que a les escoles no hi ha cap possible futur emrpesari? Perquè si és així.. potser que també els ensenyem a aquests a respectar els seus futurs treballadors no?
• Com li direm a la nova assignatura? Formación del espíritu laboral?
  

Digue-me malpensat, ho sóc, però voleu dir que el Sr. Rajoy pensava en l'escola privada quan feia aquesta proclama en pro dels valors i del respecte? Per què em fa la sensació que només troba a faltar aquesta manca de respecte a l'escola pública? Per què serà..?

Tinc al sensació que cada vegada que m'assomo al futur més proper, els colors s'esvaeixen i tot es veu en blanc i negre.

I ve un estrany però al mateix temps reconeixible olor de ranci...