Fa dies que volia escriure aquesta entrada per no trobava el moment. Fa mesos que vaig arribant a una conclusió on no volia arribar. Fa anys que veig que això no acaba de rutllar...
Aquest és el meu 12è curs com a professor, vaig arribar amb molta il·lusió i lluny de perdre-la encara me'n queda. Al llarg d'aquests anys he vist com l'ensenyament ha anat cada vegada més a la deriva, condicionat per decisions incoherents d'aquest i aquell govern. Amb poc més d'una dècada, s'ha aconseguit desprestigiar de forma molt preocupant l'ensenyament, especialment el públic. El mal que s'ha fet és molt gran, s'han esquarterat els currículums, afegint continguts i treient-ne, canviant-los de curs o fins i tot de matèria... tot segons bufava el vent i sota les pressions dels lobbies corresponents.
El resultat de tot plegat, un desgavell considerable que ha provocat molta desil·lusió en el professorat que a més ha vist com contínuament se'l posa en l'ull de l'huracà. Quan tots aquests canvis no funcionen sempre és per la suposada manca de professionalitat, dedicació, preparació... del professorat. La jugada és rodona, ja d'entrada tenim el culpable de tot pelgat. Ara bé, des de l'altra banda la perespectiva és ben diferent, si les coses no estan pitjor encara és justament perquè el professorat està tibant del carro de mala manera, perquè, en darrera instància, qui es posa davant els alumnes i veu el que els estan fent des de dalt, som nosaltres, i no ho podem permetre.
Aquests darreres setmanes no faig més que sentir parlar dels Ni-Ni, aquest nou eufemisme per posar nom als malfeiners de tota la vida. Molts d'aquests Ni-Ni són estudiants que el sistema ha ensenyat a ser això, Ni-Ni, i quan dic sistema excloc el professorat conscientment. Un sistema educatiu que premia el no-esforç genera ciutadans que esperen sobreviure sense fer res, un sistema que permet promocionar alumnes de curs sense que assoleixin els continguts, competències o capacitats (o com vulguin dir-li) és un sistema que s'autoenganya. Ara no estem més que pagant les conseqüències d'això.
Quan a mitjans de la dècada dels 90 es va començar a instaurar la reforma educativa amb la LOGSE, ja es van alçar veus que allò no funcionaria sense recursos econòmics. Aquest no van arribar mai de manera suficient però malgrat tot la nau avançava oceà endins. El professorat va preparar piles de materials nous, va inventar i reinventar la sopa d'all tantes vegades com fos necessari (crèdits variables, crèdits de síntesi, noves matèries...), però tot era insuficient sense els recursos adequats. L'escolarització obligatòria fins als 16 va comportar el que va comportar, però els números havien de sortir, les estadístiques havien de sortir... i seguint la màxima de Mahoma i la muntanya, si els alumes no arriben al nivell, doncs es baixa el nivell.
Es van forçar juntes d'avaluació a aprovar percentatges determinats d'alumnes, els números havien de reflectir l'èxit de la reforma, encara que ens estiguéssim enganyant com a societat. Alguns dels nous alumnes van aprendre la lliçó i van veure que sense gaire esforç també anaven passant de curs, fins a arribar al cas escandalós d'avui en dia on un alumne que repeteix un curs, passa automàticament al següent perquè la llei li prohibeix repetir dos anys el mateix curs. Passa fins i tot si es absentista total o si lliura tots els exàmens del curs en blanc.
La llei també permet promocionar de curs amb dues matèries suspeses, si un alumne decidís no fer res en dues matèries durant tota l'ESO, la llei li acabaria donant el títol de graduat.
L'actual legislació crea de manera indirecta una part de la població acostumada a prosperar sense fer res, amb l'agravant que molts d'aquests ja no són als instituts, sinó que ja han arribat al carrer i ara formen part del mercat laboral, de la suposada població activa. El sistema ha creat i alimentat durant molt de temps aquests petits paràsits i ara per a acabar de reblar el clau, els rebateja, ara s'anomenen Ni-Ni.
L'estupefacció, indignació i rebuig que això em provoca són majúsculs. No només el sistema em va obligar en el seu moment a promocionar-los sinó que a més ara, el sistema a través del govern que diu representar-me, els dóna ajudes econòmiques... Però a la meva indignació s'afegeix la dels companys d'aula que no només els van haver de suportar, sí, suportar, uns quants anys de la seva vida, creant un ambient de treball sovint indesitjat, veient com aconseguien el mateix que ells sense esforç... sinó que ara a més els han de pagar un subsidi amb els seus impostos.
Però la cosa va més enllà, aquests (la gran majoria) alumnes que sí que van aprofitar el seu moment i que han lluitat per formar-se i trobar una feina, veuen com els costa trobar-la i quan ho fan, la remuneració és vergonyosa. I a sobre, del poc que guanyen han de mantenir als Ni-Ni perquè el govern no sap que fer-ne d'ells i el que és el més trist, en són tants que fins i tot són un bon reclam electoral.
Sentia també aquests dies en diferents tertúlies radiofòniques el gran problema que suposa tenir tanta ma d'obra qualificada, jovent molt ben preparat, parlant tres idiomes, amb estudis universitaris, màsters en molts casos, estades a l'estranger... però amb un mercat laboral que no els pot absorbir. El sistema no només ha creat d'una banda de malfainers (em fa fàstic això d'anomenar-los Ni-Ni) sinó que a sobre no dóna resposta a les demandes i espectatives que ha creat en la resta que està preparada per treballar.
Com ho solucionem?
Degradem encara més el sistema educatiu, quants més siguin els individus sense espectatitves menys frustracions hi haurà, acceptaran feines més mal pagades, sense posar objeccions, seran més fàcils de conduir... que no els hi falti per això el futbol o debats estèrils on perdre's a les tertúlies del bar. Una societat ignorant és una societat dòcil i que no crea problemes.
Cada vegada tinc més clar que tots aquests canvis en l'educació no són casuals, no són fruit de la ignorància ni de la incompetència com pensava fins fa poc. Cada vegada tinc més clar que està tot molt ben orquestrat i hi ha una intencionalitat molt clara de degradar, fins al màxim, l'ensenyament públic perquè acabi sent una fàbrica on es desa la canalla dels 3 als 16 anys i d'on surten després treballadors i treballadores submisos amb els interessos d'uns pocs.
Aquest és el meu 12è curs com a professor, vaig arribar amb molta il·lusió i lluny de perdre-la encara me'n queda. Al llarg d'aquests anys he vist com l'ensenyament ha anat cada vegada més a la deriva, condicionat per decisions incoherents d'aquest i aquell govern. Amb poc més d'una dècada, s'ha aconseguit desprestigiar de forma molt preocupant l'ensenyament, especialment el públic. El mal que s'ha fet és molt gran, s'han esquarterat els currículums, afegint continguts i treient-ne, canviant-los de curs o fins i tot de matèria... tot segons bufava el vent i sota les pressions dels lobbies corresponents.
El resultat de tot plegat, un desgavell considerable que ha provocat molta desil·lusió en el professorat que a més ha vist com contínuament se'l posa en l'ull de l'huracà. Quan tots aquests canvis no funcionen sempre és per la suposada manca de professionalitat, dedicació, preparació... del professorat. La jugada és rodona, ja d'entrada tenim el culpable de tot pelgat. Ara bé, des de l'altra banda la perespectiva és ben diferent, si les coses no estan pitjor encara és justament perquè el professorat està tibant del carro de mala manera, perquè, en darrera instància, qui es posa davant els alumnes i veu el que els estan fent des de dalt, som nosaltres, i no ho podem permetre.
Aquests darreres setmanes no faig més que sentir parlar dels Ni-Ni, aquest nou eufemisme per posar nom als malfeiners de tota la vida. Molts d'aquests Ni-Ni són estudiants que el sistema ha ensenyat a ser això, Ni-Ni, i quan dic sistema excloc el professorat conscientment. Un sistema educatiu que premia el no-esforç genera ciutadans que esperen sobreviure sense fer res, un sistema que permet promocionar alumnes de curs sense que assoleixin els continguts, competències o capacitats (o com vulguin dir-li) és un sistema que s'autoenganya. Ara no estem més que pagant les conseqüències d'això.
Quan a mitjans de la dècada dels 90 es va començar a instaurar la reforma educativa amb la LOGSE, ja es van alçar veus que allò no funcionaria sense recursos econòmics. Aquest no van arribar mai de manera suficient però malgrat tot la nau avançava oceà endins. El professorat va preparar piles de materials nous, va inventar i reinventar la sopa d'all tantes vegades com fos necessari (crèdits variables, crèdits de síntesi, noves matèries...), però tot era insuficient sense els recursos adequats. L'escolarització obligatòria fins als 16 va comportar el que va comportar, però els números havien de sortir, les estadístiques havien de sortir... i seguint la màxima de Mahoma i la muntanya, si els alumes no arriben al nivell, doncs es baixa el nivell.
Es van forçar juntes d'avaluació a aprovar percentatges determinats d'alumnes, els números havien de reflectir l'èxit de la reforma, encara que ens estiguéssim enganyant com a societat. Alguns dels nous alumnes van aprendre la lliçó i van veure que sense gaire esforç també anaven passant de curs, fins a arribar al cas escandalós d'avui en dia on un alumne que repeteix un curs, passa automàticament al següent perquè la llei li prohibeix repetir dos anys el mateix curs. Passa fins i tot si es absentista total o si lliura tots els exàmens del curs en blanc.
La llei també permet promocionar de curs amb dues matèries suspeses, si un alumne decidís no fer res en dues matèries durant tota l'ESO, la llei li acabaria donant el títol de graduat.
L'actual legislació crea de manera indirecta una part de la població acostumada a prosperar sense fer res, amb l'agravant que molts d'aquests ja no són als instituts, sinó que ja han arribat al carrer i ara formen part del mercat laboral, de la suposada població activa. El sistema ha creat i alimentat durant molt de temps aquests petits paràsits i ara per a acabar de reblar el clau, els rebateja, ara s'anomenen Ni-Ni.
L'estupefacció, indignació i rebuig que això em provoca són majúsculs. No només el sistema em va obligar en el seu moment a promocionar-los sinó que a més ara, el sistema a través del govern que diu representar-me, els dóna ajudes econòmiques... Però a la meva indignació s'afegeix la dels companys d'aula que no només els van haver de suportar, sí, suportar, uns quants anys de la seva vida, creant un ambient de treball sovint indesitjat, veient com aconseguien el mateix que ells sense esforç... sinó que ara a més els han de pagar un subsidi amb els seus impostos.
Però la cosa va més enllà, aquests (la gran majoria) alumnes que sí que van aprofitar el seu moment i que han lluitat per formar-se i trobar una feina, veuen com els costa trobar-la i quan ho fan, la remuneració és vergonyosa. I a sobre, del poc que guanyen han de mantenir als Ni-Ni perquè el govern no sap que fer-ne d'ells i el que és el més trist, en són tants que fins i tot són un bon reclam electoral.
Sentia també aquests dies en diferents tertúlies radiofòniques el gran problema que suposa tenir tanta ma d'obra qualificada, jovent molt ben preparat, parlant tres idiomes, amb estudis universitaris, màsters en molts casos, estades a l'estranger... però amb un mercat laboral que no els pot absorbir. El sistema no només ha creat d'una banda de malfainers (em fa fàstic això d'anomenar-los Ni-Ni) sinó que a sobre no dóna resposta a les demandes i espectatives que ha creat en la resta que està preparada per treballar.
Com ho solucionem?
Degradem encara més el sistema educatiu, quants més siguin els individus sense espectatitves menys frustracions hi haurà, acceptaran feines més mal pagades, sense posar objeccions, seran més fàcils de conduir... que no els hi falti per això el futbol o debats estèrils on perdre's a les tertúlies del bar. Una societat ignorant és una societat dòcil i que no crea problemes.
Cada vegada tinc més clar que tots aquests canvis en l'educació no són casuals, no són fruit de la ignorància ni de la incompetència com pensava fins fa poc. Cada vegada tinc més clar que està tot molt ben orquestrat i hi ha una intencionalitat molt clara de degradar, fins al màxim, l'ensenyament públic perquè acabi sent una fàbrica on es desa la canalla dels 3 als 16 anys i d'on surten després treballadors i treballadores submisos amb els interessos d'uns pocs.
