benvolguts Reis de l'Orient...

Això no té límits, ara farem signar una carta de compromís educatiu als pares per tal d'assegurar que s'impliquen en el procés d'aprenentatge del seus fill i filles. La carta òbviament té punts que afecten tant al centre com als pares, compromet d'alguna manera totes dues aprts.

Les preguntes que se'm plantegen són moltes. La primera és: realment cal? Perquè per part del professorat, els punts a què fa referència ja estan regulats, és part de la nostra feina i com a tal, la fem. Per part dels pares i mares, cal? La gran majoria s'impliquen en el procés d'aprenentatge dels seus fills com cal, la gran majoria s'imlpiquen i treballen colze a colze amb el professorat, cosa que dóna els seus fruits.

La segona pregunta és: Què passa en cas d'incompliment? La gran majoria dels pares com he dit, s'implica i no necessita signar cap carta de compromisos... l'altra part del col·lectiu de pares, tant és que la signin com no, perquè... insisteixo, què passarà si no compleixen els acords? Un carta signada per dues parts comporta assumir unes responsabilitats, què passa si no s'assumeixen?

Per la part que em toca tinc bastant clar què em pot passar si no ho compleixo, ja està regulat això, és part de la meva feina. Ara bé, l'altra part.. hi ha cap decret que els obligui?

Suposo que el Departament ja ho té previst això i està treballant en una carta de compromisos per als avis, perquè els seus fills compleixin com cal amb els néts.

ja n'hi ha prou!!!

Aquest matí he rebut accidentalment un correu d'en Xavier Kirchner (pare del projecte educat 1x1). Anava adreçat a un altre Jordi però les presses o qui sap què, han volgut que parés a la meva bústia d'entrada. El correu era curt i concís, informava de la convocatòria de licitació del famós portal Empúries (protoportal), portal que ha d'agrupar totes les editorials de materials digitals i on els pares podran comprar telemàticament els continguts digitals que els seus fills utilitzaran el proper curs si es troben immersos en el projecte educat 1x1.

No li he donat més importància inicialment, he enviat un correu al Xavier i li he fet saber que me l'havia enviat per error. Ara bé, no me n'he pogut estar de visitar l'enllaç que portava adjunt, la convocatòria pública. No us puc explicar la cara que se m'ha quedat quan he vist la partida pressupostària que té adjudicada, us juro que no hi ha paraules:

3.593.220,34 € sense IVA

La convocatòria és per dissenyar, crear, desenvolupar i mantenir un portal de compra, només això!! La indignació és majúscula quan veus que fa tan sols dos anys, un alumne del centre, en Xavier Casahuga (i dono el nom perquè quedi clar que no és cap farol) va guanyar un premi de la fundació Lacetània per desenvolupar precisament això, un portal virtual de compres. Va fer aquest projecte com a treball de recerca de 2n de batxillerat i us juro que no va necessitar aquesta barbaritat de diners per fer-ho possible.

Estem davant d'una de les malversacions de fons públics més flagrant que he vist mai, el Departament d'Ensenyament destina aquesta monstruositat a dissenyar una plataforma a disposició de l'empresa privada, ja que els únics beneficiats de tot plegat són els editors. Amb diners públics se'ls crea el supermercat virtual on vendre el seu producte, i a més, amb uns costos desorbitats.

El tema és però més greu encara si tenim en compte les fortes retallades pressupostàries que estem patint tots els centres públics a nivell de plantilles i altres recursos. Amb l'excusa de què no hi ha diners l'administració està retallant fins a límits demencials. Això sense entrar a valorar la retallada de sous de la funció pública.

Que m'expliqui algú com és possible que en els temps que corren una administració pugui malbaratar aquesta suma en una cosa que un alumne de segon de batxillerat va ser capaç de fer.

Ho sento, la meva neurona no dóna per més, no ho puc entendre per més que vulgui.

Jo no volia...

Us ho puc ben jurar que no volia, ha estat sense voler!!! Els darrers 10 anys, que són els que porto de funcionari de carrera, he intentat fer la meva feina tant bé com he pogut o sabut. És cert que al principi era una mica ignorant, peò ja se sap, quan comences.. tot costa! Vaig anar aprenent de mica en mica i us ho juro pel formatge de cabra que m'he esforçat molt per fer de la meva feina la meva passió. Resulta que m'agrada i tot.

Al llarg d'aquests anys no m'han dolgut mai les hores de més que he dedicat als meus alumnes, bé preparant materials extra, atenent de vegades els seus pares a hores intempestives, responent els seus dubtes en un horari digne d'estació de servei d'autopista, a qualsevol hora, qualsevol dia... i tot això pel plaer d'ensenyar, de transmetre, perquè ells i elles s'ho mereixien i s'ho mereixen. Mai he retret això a ningú i tampoc ho faig ara, de ben segur que ho continuaré fent, continuaré pecant...

No sabia jo que aquesta manera de fer podia ser tan dolenta per al país, per a la societat en general. No sabia jo que com a conseqüència del meu treball incondicional el país es veuria abocat a una de les crisis més greus de la història, ho sento molt, de veritat, no era pas la meva intenció. Així que entenc que el govern, molt sàbiament hagi decidit retallar-me el sou un 5%, dono gràcies perquè només sigui un 5%. Els meus actes mereixerien pràcticament una lapidació pública o una crucifixió, però els senyors del govern han estat magnànims i la seva infinita caritat ha fet que només em penalitzin amb aquest 5% del sou que tan injustament em guanyo.

La ignorància és molt atrevida... ja ho diuen. Jo no volia desencadenar aquesta situació, demano perdó doncs públicament. Ara bé, també aviso que no sé actuar de cap altra manera i que molt em temo que la cosa s'agreujarà perquè continuaré obrant de la mateixa manera. Demano disculpes a l'avançada també per això, perquè el gran cataclisme econòmic que això provocarà serà d'una magnitud incalculable.

Potser que algú posi fi a això d'una vegada per totes i acabi amb aquesta casta a la qual pertanyo. Mort als funcionaris!!!

(això sí, deixeu vius als que tenen hipoteca... no fos cas que les animetes de la caritat dels bancs i caixes no arribessin a final de mes)

Lo cualo?!?!?

Si sospites que una resposta no t'agrada, el millor que pots fer és no preguntar. Si no demanes res no estàs obligat a res, no cal que donis explicacions ni que et justifiquis de res. No cal que expliquis això o allò... vaja, que ja està bé de tocar els collons home!!! On s'ha vist que en democràcia es tingui dret a preguntar res?

La qüestió en sí està arribant a ser molt més que preocupant. Quan els canals habituals no funcionen, al poble (que és la primera part de democràcia...) no li queda més remei que manifestar-se d'alguna manera. Hi ha forma més pacífica que organitzant una consulta popular? Llançar una pregunta a l'aire i que la gent respongui lliurement. Ja que al demos li han fotut la cracia, almenys que li quedi el dret d'opinar.

Això però, es veu que és el pitjor que es pot fer, Moisés no ho va baixar escrit a les taules aquelles del Sinaí, però ha de ser un pecat dels grossos grossos!! L'exemple de les consultes sobre l'autodeterminació als municipis catalans en són un exemple, però no és l'únic. Al País Valencià s'ha engegat una campanya de consultes a la comunitat educativa on es demana l'opinió sobre la gestió actual de la Conselleria d'Educació.

La Conselleria de la qual es màxim responsable el senyor Font de Mora ha enviat missives als centres educatius recordant-los que "el uso de sus instalaciones estará dedicado a actividades lectivas extraescolares y/o complementarias autorizadas, lo que impide la cesión de espacios para otros usos". En castellà òbviament, ja que el nivell d'anglès encara no és suficient bo, ja se sap, amb només la citizenship... no n'hi ha prou.

La qüestió és d'allò més greu, es disfressa de recordatori el que sona a simple i clara amenaça al més pur estil mafiós. Perquè clar, a qui se li ha acudit fer preguntes en una escola? en un institut? Els centres educatius no estan fets per fer preguntes, estan fets per instruir, per proclamar veritats immutables, absolutes, per il·luminar els ignorants de pocs anys amb les bondats d'una única realitat. Des de quan ensenyar i educar implica preguntar? Fins aquí podíem arribar!!!!!

Sort n'han tingut aquests centres educatius, els han avisat a temps del gran error que estaven a punt de cometre i han pogut obrar adequadament i no prostituir tan dignes espais amb la baixesa d'una menyspreable pregunta. Afortunadament han aconseguit estalviar aquest mal tràngol a la institució i el seu prestigi no quedarà tacat, les consultes s'han fet al carrer, on toca!

El debat, l'opinió, la qüestió, la pluralitat, l'objectivitat... tots aquests mals han estat apartats dels centre educatius, no fos cas que se'ls encomanés alguna cosa. Gran lliçó la que aprendran els i les estudiants del país.

la vita è bella

Crònica d'un repte col·lectiu

Dilluns 19 d'abril la directora acompanyada de la professora de música, o la professora de música acompanyada de la directora, entren a l'aula de 3 ESO A. En aquells moments el professor, qui escriu, es trobava fent un esquema dels diferents mètodes de separació de mescles. Entre decantacions, filtracions i cromatografies, l'ambient destil·lava una certa apatia pròpia d'un dilluns abans del pati. Les tècniques analítiques mai han estat d'allò més entretingut, què hi farem...

La irrupció de les dues professores a l'aula es rebuda amb un bufit d'alleujament per part de l'auditori i esclata en una rialla mancomunada en sentir el missatge que han vingut a comunicar. Divendres és Sant Jordi i recorden que aquest any s'ha organitzat un concurs de música, encoratgen a tots aquells que saben tocar algun instrument perquè s'hi apuntin.

El silenci s'apodera de l'aula i l'oferta rep poques adhesions, a més, ha de competir amb el torneig de futbol... i ja se sap!! Vist l'entusiasme generat, les professores marxen amb el discurs cap a altres destinacions, cal incentivar la participació de l'alumnat!

Amb la porta ja tancada els comentaris s'amplifiquen i és llavors que se m'acudeix fer alguna cosa amb el material que tenim. Mentre les professores intentaven captar participants s'han destapat algunes cartes, a l'aula tenim un saxo, una flauta i gent que sap tocar la viola i el piano... això ho tenim fet!!!

En un atac mescla d'inconsciència, ignorància i fe, molta fe, els hi proposo muntar un tema amb els instruments de què disposem a l'aula, la resta de gent canta i acompanya el ritme picant de mans o xiulant... el que sigui!! Si cal, els acompanyaré amb la guitarra!! Pixada de riure general, seguida de negatives concloents i sense dret a rèplica, després d'any i mig amb aquest tutor.. ja saben que les seves propostes són d'aquelles de: o sí, o sí!! Sona el timbre i els deixo mitja hora per rumiar-s'ho.

A l'hora següent, tenim tutoria, els porto una proposta més ferma amb títol inclós, la incredulitat segueix a l'ambient però la sospita de què la cosa va de veritat comença a quallar.

Dimarts la decisió està presa, després de sotmetre a referèndum la proposta i havent votat el 100% dels majors d'edat de la tutoria, queda aprovada per unanimitat. Primers indicis de revolta, amenaces d'insubmissió i dessercions i una pregunta a l'aire, per què ens ha tocat a nosaltres el boig? A la tarda reparteixo dues partitures i convoco als músics perquè portin l'instrument demà. No hi ha marxa enrere.

Dimecres és el dia decisiu, com que amb tots junts no me'n sortiré... l'estratègia passa per actuar amb el front dividit. A l'hora partida de química, després d'un intent frustrat de destil·lació, els mostro les cançons que cantarem, els passo les lletres i a assajar!! Desenfundo la guitarra, el saxo fa les primeres provatures i la flauta el segueix. Algunes animetes s'enganxen, d'altres no s'ho acaben de creure, ah però... això va de veritat?!?!? Oi tant!! L'hora següent passa l'altra meitat, sense instruments aconsegueixen entonar les cançons i fem el primer assaig general a l'hora del pati. Funciona!!

Dijous es repeteix l'assaig al pati, sota la mirada atònita d'alguns pares que vénen a fer entrevistes amb els tutors corresponents. Divendres, el gran dia, s'assaja a les 8 del matí, la son no perdona i els ànims no estan massa encesos... després del pati, comença el festival.

Les coses de la faràndula ja ho tenen això... l'horari costa de seguir i sense voler tot s'allarga. La nostra actuació prevista per a 1/4 de 2 acaba fent-se després de tocar la sirena de final de classes. L'estampida provocada recorda la migració anual dels nyús al Serengueti i el públic que queda es pot comptar amb les mans. El desànim s'apodera dels cantaires i tothom es pregunta, cal que ho fem?

Sí!!! evidentment!! clar que ho hem de fer!! Per què? Per a qui? Per vosaltres!!!! Perquè us heu demostrat que quan voleu fer alguna cosa junts, ho podeu fer, per més difícil, estrambòtica i complicada que pugui semblar. En tan sols tres dies heu estat capaços d'aportar allò que cadascú podia, la veu, els xiulits i les palmes, el saxo, el piano, la flauta, la viola... i les ganes de demostrar-vos que podeu fer realitat allò que molts haguessin dit que ereu incapaços.

Tot el que vivim, d'una manera o d'una altra, ens ensenya coses i aquests dies he aprés, un cop més, que hi ha coses que paga la pena fer-les només pel gust de fer-les, independentment del resultat final. Com diria l'amic Ningú, Carpe Diem!!

Us deixo una de les cançons que hem preparat i que, si més no a mi, em recordarà per sempre més aquesta gent de 3r A

el vent té la resposta

Ja ho cantava en Bob Dylan fa uns quants anys, the answer is in the wind... my friend!. La resposta es troba en el vent, però... i la pregunta? quina és la pregunta?

Comentava ahir amb un company de feina com havia anat una sortida de batxillerat als escenaris de la batalla de l'Ebre. Després d'això i allò els dos vam acabar dient una frase: això, això és ensenyar...

Sovint es qüestionen les sortides que es fan des dels instituts, tant des de dins del centre com des de fora, calen tantes sortides? És difícil donar una resposta simple i curta, però quan vius situacions com la que es va viure dilluns a la cota 705 de la serra de Pàndols, la resposta surt sola.

Un grup d'estudiants de 2n de batxillerat s'arraconen al voltant d'un veí de la Terra Alta amb molta solera, l'Antonio, qui pausadament i amb l'emoció de qui se sent protagonista d'una part de la història d'aquest país, els explica el que es va viure en aquells penya-segats ara fa poc més de 70 anys. Una batalla cruel on es va perdre molt més que uns milers de vides, aquells que van sobreviure hi van deixar la vida allà.

El vent que bufa fa difícil seguir les explicacions però tothom escolta. Després d'explicar la posició que ocupaven uns i altres, la cruesa del combat, l'Antonio explica una història terriblement commovedora. La història d'un brigadista internacional i el seu fill. La història d'un home que es presenta a Gandesa gairebé 70 anys després de la batalla, preguntant per la cota 705. El seu pare havia mort feia poc i havia deixat escrit que l'incineressin i portessin les seves cendres a la cota 705 de la serra de Pàndols, allà on un estiu va perdre amics, companys, il·lusions, somnis i la llibertat per la qual lluitava s'enfonsava en els barrancs de la serra, abatuda per les bales de l'estupidesa humana.

El vent continua bufant i aquells estudiants recorren amb la vista el camí seguit per aquell home muntanya amunt, amb les cendres del seu pare sota el braç, pensant com de dura havia d'haver estat aquella experiència perquè tants anys després, el seu pare, vulgués venir de molt lluny a descansar per sempre més allà, a Pàndols...

El vent, traidor, arrenca unes llàgrimes a aquells ulls oberts que escolten l'Antonio. És el mateix vent que fa uns minuts, però s'ha tornat més fred, més viu... ara porta respostes. Porta unes respostes que mai arribaran des d'una aula, des d'un llibre, o des d'un blog, són respostes que només es troben allà on són els fets.

I si, això, això és ensenyar...

ManRússia...

21 de desembre de 2009, solstici d'hivern i darrer dilluns lectiu de l'any. A les 8:00 h hora local, la sirena toca puntual, les animetes desitjoses (o no) de nous coneixements van entrant com ovelletes al seu corral en busca d'una mica de raser. El cap de setmana ha estat glacial i aquest matí no és per menys, els termòmetres no gosen treure el mercuri per sobre dels zero graus. Entre la foscor, les primeres espurnes blanques es deixen veure...

Odio els espais tancats sense llum natural, així que només arribar a l'aula de 1r de batxillerat, pujo les persianes i ens n'adonem de l'espectacle, està nevant. A partir d'aquest moment, el poc desig per la física que cal esperar en un dilluns prenadalenc, queda condemnat irremeiablement a la més absoluta de les ignoràncies. Només el canvi de coeficient de fricció entre el terra i les soles de les sabates produït per la neu sembla atreure l'atenció de les animetes... les finestres són sens dubte el centre del món pel que queda d'hora.

Sona la sirena novament a les 9:00 h hora local i la bogeria es desferma: crits, corredisses, trucades als pares, recollida compulsiva de béns personals i tothom a la porta de l'institut!!!!! L'estat d'excepció ha quedat instaurat al centre sense que ningú pugui fer res... Ja no hi ha volta enrere, a consergeria no donen l'abast, pares trucant a tort i a dret, adolescents histèrics perquè volen marxar, professors desbordats davant l'imminent apocalipsi!!!!!

I és que a Manresa quan neva, el seny català queda soterrat, es tanca en un calaix amb pany i clau i perdem el nord. Es veu que el pitjor que pot passar és que els alumnes es quedin a l'aula com si res passés, fent classe, com si plogués... És molt més segur obrir comportes i decretar l'estat d'emergència!!

Em pregunto jo... com s'ho deuen fer a Finlàndia? Els alumnes també surten esvarotats de l'institut cada vegada que neva? Cada vegada que cauen 4 cm de neu? Potser aquest és el secret dels finesos...

Clar, al sud, com que no neva... ens entestem a tenir-los tancats a les aules, si és que som del que no hi ha!!