Temps de mudança

Fa temps que tenia pel cap ampliar aquest espai i la veritat és que Blogspot se'm quedava menut. A més, com que volia eixir de Google, he acabat creant una pàgina web personal on abocar totes les cabòries i altres històries que em passen pel cap.

A partir d'ara em trobareu ací: http://www.jordimarin.cat/

A banda del contingut típic d'un blog hi trobareu escrits, articles i publicacions vàries que he anat fent al llarg d'aquests anys i que, si no passa res, intentaré seguir fent.

Show must go on

Fa 4 anys que no feia cap publicació ací i ha arribat el dia de tornar a pujar a la falsa i en concret a aquest raconet. Moltes vegades he pensat que hi havia de pujar més a sovint i, certament, me'n penedeixo de no haver-ho fet. El racó de la falsa dóna (sí, sóc un nostàlgic dels diacrítics) aquell temps per reflexionar i pensar tranquil·lament que potser altres llocs no et deixen. Però bé, mai és tard. Aquest matí he tingut la sorpresa de rebre una notificació a Twitter que em demanava l'acceptació de les noves condicions de la xarxa per a poder fer-ne ús. De rebutjar-les el compte passaria a ser desactivat. 

Tots sabem que acceptem normes de les xarxes sense llegir-les (tret d'uns pocs) i ens aboquem a elles sense ser conscients de tot el que això implica. Amb el temps he tingut la sort de poder accedir a unes quantes lectures que m'han fet entendre millor què implica l'acceptació d'aquestes normes d'ús i cada vegada em costa tenir la consciència més tranquil·la en fer-hi clic. Si hi ha una d'aquestes lectures que va marcar un punt d'inflexió va ser la de Shoshana Zuboff (La era del capitalismo de la vigilancia, Paidos 2019) i des d'aleshores he pres algunes decisions respecte les xarxes de les quals no em penedeixo gens. La primera va ser marxar de Facebook, Whatsapp i Instagram, de cop. La segona va ser tenir una mirada molt més crítica de les xarxes i avaluar fins a quin punt estava disposat a cedir-los les meues dades derivades del meu comportament a la xarxa. La darrera i he de dir que més dolorosa ha estat la d'abandonar Twitter. 

Dic dolorosa perquè Twitter m'ha donat molt al llarg d'aquests 13 anys en què m'he mogut per la xarxa. Com deia al darrer fil abans de desactivar el compte, Twitter m'ha permès accedir a molta gent que m'ha ensenyat molt, de qui he après moltíssim i a qui estic molt agraït. Ha fet que accedir a certes persones haja estat molt fàcil i prova d'això és que la Fira del Llibre d'Ares del Maestrat ha pogut tenir escriptors/es i actuacions de primer nivell gràcies a això. Amb tot, i vista la generositat de la gent contactada, estic segur que també haurien acceptat la invitació contactant-hi per un altre canal. D'altra banda hi ha la possibilitat de mantenir el contacte amb molta gent amb qui he coincidit en un cert moment de la vida i que després hem pres camins diferents. Estic convençut que mantindrem el contacte, per ací, per exemple. Al racó de la falsa sempre sereu benvinguts/des.

Però hi ha qüestions que no puc acceptar sense càrrec de consciència. A l'aula sempre he mirat de transmetre uns valors que estan a les antípodes dels del senyor Musk i que amb tanta vehemència exhibeix i pretén que avalem amb el nostre consentiment. No amb el meu. 

He fet una lectura d'ús condicions d'ús i m'he aturat en un paràgraf que us comparteixo literalment:

"By submitting, posting or displaying Content on or through the Services, you grant us a worldwide, non-exclusive, royalty-free license (with the right to sublicense) to use, copy, reproduce, process, adapt, modify, publish, transmit, display and distribute such Content in any and all media or distribution methods now known or later developed (for clarity, these rights include, for example, curating, transforming, and translating). This license authorizes us to make your Content available to the rest of the world and to let others do the same."

Font: Your rights anf grant of rights in the content

Amb l'acceptació de les condicions d'ús consentim que Twitter puga curar (corregir), transformar i traduir el nostre contingut, cosa que obre les portes a la manipulació del mateix amb el nostre consentiment. Si aquesta és la manera de combatre les fake news, anem arreglats. Jo més aviat veig un Ministeri de la veritat orwellià que podrà modificar a disposició allò que vulga. I fins ací podíem arribar. Jo no en penso ser còmplice d'això, perquè malgrat potser mai les meus piulades es vegen afectades per aquesta normativa, amb el consentiment estic avalant aquesta manera de fer. I això és una línia roja per a mi i que no penso traspassar.

Així que, si voleu, a partir d'ara ens anirem veient per ací.

Llegir ciència

Aquest curs faré una prova per tal d'incentivar la lectura de textos de ciència entre el meu alumnat. De fet, així d'entrada, gairebé em dono per satisfet amb què coneguin la seva existència, la majoria per no dir tots no saben que hi ha llibres, que no són de text (els seus), que tenen com a fil argumental la ciència o alguns aspectes d'ella. L'objectiu, però, és que n'acabin llegint algun al llarg del curs.

La dinàmica és molt senzilla, he traslladat els llibres que tinc d'aquest àmbit del prestatge de la meva biblioteca de casa a l'aula. Sortosament faré la gran majoria de classes al laboratori, així que he posat en un racó una taula amb llibres perquè d'entrada vegin que existeixen i per a què quan algú acabi una activitat de les encomanades, pugui (a banda d'ajudar els altres que encara no han acabat) agafar-ne un i llegir una mica fins que acabi la classe.

Si volen, també se'ls poden endur a casa o agafar-los com a lectura del pla lector de centre. Cada setmana es dedica una hora a la lectura o als escacs.

La idea ve de la conferència que va fer la Carme Fenoll aquest maig passat en el marc de la V Fira del llibre d'Ares. Una part del seu discurs va anar encaminat a fer veure que si els eventuals lectors no van cap als llibres, potser són els llibres els que hauran de moure's, reivindicava traure els llibres dels prestatges de les llibreries i acostar-los tan com puguem als alumnes.

Veurem com va!

Un dels títols que trobaran...

Haikus i ciència

La cultura japonesa es caracteritza per l'estima al medi natural, a allò autèntic, a les arrels... Aquesta tradició contemplativa de la naturalesa es manifesta constantment en totes les manifestacions artístiques. En l'àmbit de la literatura ho fa molt especialment a través dels haikus.

Un haiku és una composició poètica formada per tres versos amb 5, 7 i 5 síl·labes cadascun. Un petit poema que evoca algun aspecte de la natura que, al seu temps, pot estar vinculat a alguna emoció humana, però no necessàriament.

La ciència no és més que una manera d'explicar la natura, d'entendre-la. Als seus orígens, la ciència no és més que part de la filosofia, que no és altra cosa que la recerca d'entendre la condició humana i la seva relació amb l'entorn: la natura. Així doncs, no hi ha tanta diferència, pel que fa als orígens, entre els haikus i la ciència. A partir d'aquesta premisa, he proposat el meu alumnat de 2n d'ESO fer un maridatge (si és que es pot dir així) entre la poesia i la física aprofitant que aquesta setmana es celebra la setmana de la poesia.

L'activitat consisteix en crear un haiku vinculat a la unitat que estem treballant (el moviment) i publicar-lo a Twitter (així aprenen de pas a utilitzar-lo) amb l'etiqueta #haiku_fiq i acompanyat d'una imatge il·lustrativa. Algunes de les composicions són realment bones!

La devaluació

Que l'escola necessita un canvi és un fet i pocs sectors ho posen en dubte ara mateix. Un canvi que ha d'anar des de la revisió de les metodologies que fem servir a la relació que manté l'escola amb la societat en la que es troba, passant pel nivell d'implicació que han de tenir les famílies. Tot plegat, però, aquestes revisions es troben amb un topall: l'avaluació.

Com i quan avaluem condiciona tot el procés d'ensenyament i d'aprenentatge anterior. La metodologia està directament vinculada a com avaluarem i el que l'alumnat aprèn, també, irremeiablement. Un exemple claríssim són les PAU, imposades per una societat que vol classificar el seu jovent per així decidir si  pot estudiar tal o qual grau universitari. Unes PAU que condicionen el currículum de batxillerat i aquest, per efecte dòmino, el de l'ensenyament secundari obligatori i... així avall. Les proves de competències bàsiques i les mediàtiques PISA en són uns bons exemples també, aquests destinats a fer rànquings a partir d'uns indicadors que han de servir a l'administració per treure pit segons l'interessi. Coses de l'estadística que, com la banca, sempre guanya.

Així doncs, i en la meva opinió, si realment volem aconseguir algun canvi educatiu significatiu hauríem de començar per repensar l'avaluació i llavors potser aniríem trobant desllorigadors a la resta d'elements. Ara bé, l'objectiu d'aquest entrada del blog no és parlar ben bé d'aquests canvis sinó més aviat de com veig ara mateix aquesta avaluació a les nostres aules i concretament des de la banda de l'alumnat. 

Tinc la sensació que el percentatge d'alumnat que no li dóna cap valor a l'avaluació va en augment any rere any. I vull recalcar que dic avaluació i no exàmens, el professorat hem anat introduint noves maneres d'avaluar com ara les rúbriques. Fins i tot en els casos (la gran majoria) en què el professorat utilitza la prova escrita com a element avaluador, l'avaluació es completa amb altres indicadors com ara els procediments (tasques, llibreta, petits projectes...) o l'actitud envers la matèria. Així no és estrany trobar criteris d'avaluació amb fórmules del tipus 50-30-20 referint-se als exàmens, els procediments i l'actitud respectivament (amb variacions dels valors) o fulls excel amb tot d'ítems a ser avaluats amb els seus respectius percentatges. Per tant, ara mateix, l'avaluació no viu només d'exàmens.

Curiosament, amb els anys he anat observant que la complexitat de la fórmula per treure la qualificació del trimestre (que, recordem, se'ns demana) és directament proporcional al grau de, deixeu-me utilitzar la paraula, passotisme de l'alumnat. I això és frustrant i desesperant a parts iguals. Frustrant perquè l'esforç que comporta diversificar els criteris d'avaluació perquè aquesta sigui el més objectiva possible acaben sent totalment estèrils i impotents. Desesperant perquè tota aquesta ingenyeria avaluadora no serveix per a millorar l'aprenentatge de l'alumnat, sinó que acaba sent còmplice d'un altre fenomen més subtil i que de mica en mica s'ha anat instal·lant als centres.

El professorat hem anat buscant la manera de nodrir-nos de tants arguments com pugue per poder justificar una nota (deures, apunts a la llibreta, feina diària a classe, actitud, tasques, lectures, exàmens...) a final de trimestre. Però simultàniament hem acabat donant punts per coses que fa uns anys enrere ni ens ho plantejàvem. El propi sistema d'avaluació diversificat que inicialment va ser un estímul per a aquell alumnat que tenia una molt bona actitud, que s'esforçava malgrat tenir mals resultats als exàmens i que acabava aprovant de forma justa, ha acabat sent víctima d'ell mateix i s'ha convertit en un sistema totalment devaluat on s'acaba aprovant aquell alumnat que "fa alguna cosa i es porta bé". I els estem enganyant.

Reprenent el fil del principi, vull recalcar que aquest fenomen només és aplicable a un percentatge de l'alumnat, però cada any va en augment fins al punt que en el meu cas i aquest curs, afecta a més del 60%. La pregunta és immediata, com hem arribat aquí?

La resposta és complexa i té diferents matisos que cal diferenciar: La societat en què vivim premia cada vegada més l'èxit fàcil, sense esforç; Els referents mediàtics del jovent són sovint fruits que dóna l'exaltació de la mediocritat a tots els nivells en uns casos o l'aparent èxit de persones anònimes que es fan virals en un tres i no res en d'altres(youtubers, instagramers, influencers...), encara que al darrera hi hagi molta feina, però no es mostra perquè això treuria mèrit al producte final... part del mèrit és que doni la sensació que s'ha aconseguit sense esforç; La crisi econòmica patida els darrers anys i que encara arrosseguen moltes famílies amb totes les conseqüències que això comporta en el nostre alumnat; La reducció dels recursos als centres... i, evidentment, una part d'aquesta responsabilitat al meu parer recau en el propi sistema d'avaluació que hem anat devaluant.

Ara mateix tenim un percentatge molt alt d'alumnat que no mostra cap inquietud per com és avaluat. Arriben a l'examen ja no sense estudiar, sinó sense ni tan sols saber que aquell dia hi havia examen. Lliurar-los en blanc o havent-hi escrit quatre coses a l'atzar és un clàssic. Tenir la meitat dels exàmens recollits als 15 minuts comença a ser normal. Recollir un 25% de les tasques encomanades sense que al 75% restant li sàpiga greu és habitual. No participar en cap activitat de les que es proposen independentment de la metodologia que s'hagi utilitzat està a l'ordre del dia. Un panorama, en definitiva, dessolador que té una conseqüència gravíssima: estem preparant les generacions del futur i les estem fent creure que assoleixen uns objectius quan no ho fan. Com deia abans, acabem devaluant l'avaluació de tal manera que acabem buscant qualsevol excusa per aprovar-ne uns quants, però si ens sincerem amb nosaltres mateixos, no tenen els mínims assolits. Estem creant una espècie de bombolla avaluadora que ens esclatarà aviat.

Jo no vull ser còmplice d'això durant més temps. Sé que la major part dels factors que ens han portat fins aquí estan fora del meu abast, però no per això deixaré d'intentar modificar aquell en el qual sí que puc influir: com avaluo l'alumnat que tinc. No vull seguir devaluant l'avaluació i de forma implícita la meva feina. És hora de donar-li el valor que mereix, per respecte a la feina i per respecte al meu alumnat. No vull seguir enganyant-los.

Grups interactius a FiQ II

Atesa l'experiència dels Grups Interactius (veure entrada anterior) i després d'evidenciar que l'alumnat no havia aprés res, tots (alumnat i jo) vam decidir fer un canvi radical pel que fa a la metodologia que estàvem seguint.

La primera acció va ser permetre que fessin a casa els exercicis de l'activitat dels Grups Interactius i que anotessin tot allò que no sabien fer. Lògicament, podien consultar tot el material que tenien (llibre i apunts). Al dia següent vam comentar entre tots què era el que no s'entenia i, en grups, l'alumnat va treballar de forma cooperativa per assegurar-nos que tothom ho entenia tot. 

Com era d'esperar, alguns detalls no els havia entés ningú i els vaig explicar jo de forma general, però certament, van ser els menys. La meva tasca durant bona part de la sessió es va limitar a comprovar que el que s'explicaven entre ells, era correcte. La primera sorpresa la vam tenir al final de la classe quan, de sobte, va sonar el timbre. La reacció va ser unànime: ja s'ha acabat la classe?

Aquesta senyal va ser com un primer indicador que la cosa no anava malament. El temps ens havia passat volant a tots, just al contrari del que passa quan t'avorreixes sobiranament. Amb tot, l'alumnat seguia sense creure's que aquest trimestre no faríem examen. Per més que jo insistís, desconfiaven. Lògic d'altra banda, els estava trencant tots els esquemes del que "se suposa que ha de ser una classe".

L'activitat següent va ser respondre un formulari sobre el que havien après de cinemàtica. Les instruccions que vaig donar eren senzilles i clares: responeu amb sinceritat, si algú em diu que sap fer alguna cosa i jo crec que no és així, ho comprovaré amb una petita entrevista. D'aquesta manera volia evitar que responguessin de forma irresponsable.

Els resultats van ser molr reveladors. Tothom va respondre de forma honesta el que sabia i el que no, el que havia entés millor i el que encara no... Al final hi havia tres preguntes les respostes de les quals mereixen una anàlisi especial:

L'alumnat reconeixia que abans de fer els grups interactius, i per tant abans d'haver fet el canvi de metodologia, no en tenia pràcticament ni idea. Després tots reconeixen haver après, però és siginificatiu que ningú es posés a la franja del 9-10. El 7 és la qualificació més escollida, la políticament més correcta? Aquella que no et posa en evidència, ni per dalt, ni per baix?. El cert és que les meves valoracions després d'haver-los estat observant aquells dies no eren gaire diferents, de fet només diferien en el fet que jo sí que hagués situat algú a la zona de l'excel·lent.

És significatiu que només 2 alumnes reconeixessin que necessitaven fer un examen. En tot cas, denota que la resta (un 89%) eren bastant conscients del seu nivell, fos el que fos.

Després d'analitzar la resta de preguntes referents al contingut de la matèria treballada vaig planificar l'activitat del dia següent: treballaríem en grups on hi hauria un expert de cada gran apartat de la matèria (unitats, mru, mrua...). D'aquesta manera ens asseguràvem que aquells que havien respost que no entenien del tot alguna cosa podien posar-hi remei. Arribats a aquest punt, la gran majoria ja començava a assumir que no faríem examen, però no tothom. En tot cas, tots tenien ganes de resoldre les mancances que poguessin tenir. La valoració per part meva era altament positiva, estava veient com gent que durant tot l'any havia mostrat molt poc interès per la matèria ara tenien ganes d'aprendre, volien acabar d'entendre allò que se'ls escapava. I no perquè hi hagués un examen, sinó perquè volien aprendre, senzillament, tenien curiositat per saber.

Es van resoldre en bona mesura tots els dubtes i vam anar a pel tema següent (dinàmica). Abans, però, els vaig donar un model d'examen perquè, qui vulgués, el fes a casa i comprovés, si ho necessitava, el que havia aprés amb el mètode tradicional. La solució de l'examen la vaig penjar al curs moodle que teníem. Vaig deixar passar un cap de setmana i els vaig demanar, no que em diguessin la nota que havien tret, sinó si aquesta era superior, inferior o igual a la que s'havien autoassignat al formulari. Tothom va aixecar la mà quan vaig demanar quant tenien una nota superior. 

La unitat següent (dinàmica) la va començar amb la mateixa metodologia i he de dir que m'ha sorprés molt positivament l'actitud de l'alumnat un cop se n'han adonat que, realment, no hi havia examen. El seu interès s'ha disparat, demanen contínuament fins al punt que he acabat explicant coses que pertanyen al temari de 1r (xocs elàstics) o de 2n de batxillerat (camp gravitatori). Estan plens de curiositat i estan oberts a rebre tanta informació com siguis capaç de donar-los.

Us demanareu com vaig posar la nota final del trimestre. Molt senzill, amb una entrevista de cinc minuts amb cadascun d'ells vaig tenir prou per saber si el que m'havien respost als formularis s'ajustava a la realitat o no. La nota només s'havia de confirmar o arrodonir. Només en un cas de divuit, l'arrodoniment va ser un punt a la baixa.


La conclusió que he tret de tot plegat és que si deixem que no estiguin pendents de ser qualificats, etiquetats, es relaxen i passen a estar pendents d'aprendre. Perquè volen aprendre. Sóc molt conscient que això només és una experiència puntual d'un trimestre i amb un grup d'alumnes i que ha de ser valorada com el que és, però ha estat tan intens i tan clar el que hem viscut tots plegats, que tinc molt clar per on enfocaré les meves classes el proper curs des del punt de vista metodològic.

La lliçó que he aprés enguany és que els exàmens segresten la curiositat per saber i aprendre de l'alumnat. Això no vol dir que, col·lateralment, els i les alumnes aprenguin fent exàmens. Ara bé, quan al setembre els fem les proves d'avaluació inicial, estem segurs que aprovarien un examen general del curs anterior?

Grups Interactius a FiQ

Havia sentit a parlar de les comunitats d'aprenentatge (Flecha i Puigvert) i dels grups interactius però encara no havia tingut l'oportunitat d'aturar-m'hi, analitzar-los i posar-los en pràctica. Casualitats de la vida, aquest curs he tingut la sort de treballar al costat del Toni Sánchez a l'IES Els Ports a Morella, expert en grups interactius i una d'aquelles animetes que hi ha a tots els centres que, sense fer massa soroll, va fent una feina constant i decidida per canviar i millorar el nostre sistema educatiu.

El Toni havia estat assessorant la companya d'anglès, Maria Ortí, per introduir la metodologia dels grups interactius a l'aula i no podia perdre l'oportunitat. M'hi vaig llançar. Per què? Perquè el que estava fent amb l'alumnat de 4t d'ESO no funcionava. Tot i fer les classes el més dinàmiques que permetia l'ocasió, seguien un format força tradicional (classe magistral) i una bona part de l'alumnat desconnectava de la classe. Només els preocupava quin dia fixàvem l'examen per tal de saber quins dies abans havien d'estudiar la matèria, "aprendre-la" i "vomitar-la" posteriorment el dia de l'examen. Les cometes no són gratuïtes.

 Toni Sánchez i Maria Ortí a la Jornada EducAcció de Vilafranca (Els Ports)

Així que al final de la unitat que havíem estat preparant al llarg de tres setmanes (cinemàtica) vaig decidir fer una activitat amb grups interactius. Perquè ens situem, es tracta d'una classe amb 18 alumnes. Vaig fer 4 grups (2 de 4 i 2 de 5) i els hi vaig donar a cadascú un full amb un problema clàssic de cinemàtica. L'havien de resoldre seguint les pautes donades (les típiques en G.I.) en 10 minuts i amb la presència d'un observador extern que els analitzava. Per fer d'observador/a vaig comptar amb l'ajuda d'estudiants de màster que teníem a l'institut aquells dies, l'Ainoa i l'Andreu. Així doncs, l'alumnat va anar passant d'exercici en exercici cada 10 minuts i en acabar la sessió tots havien treballat els conceptes principals de la unitat de forma pràctica i interactiva.

La meva previsió (hipòtesi si voleu dir-li) a l'hora de preparar l'activitat va ser la següent: després d'haver estat treballant els conceptes durant 3 setmanes (9 sessions) i haver fet uns quants exercicis a casa de deures, els i les alumnes havien de trobar realment senzill resoldre aquells 4 exercicis i l'activitat havia de servir per a què aquells que encara tenien petits dubtes, els resolguessin. De fet, aquella activitat podria haver substituït el tradicional examen.

Ni de bon tros!

Mentre realitzaven l'activitat, tant els observadors com jo mateix vam comprovar que no en tenien ni idea. No sabien ni per on començar i les mirades i riures entre ells evidenciaven que es trobaven incòmodes però que, com a mínim, estaven tots igual (mal de molts...). No eren capaços de resoldre ni les qüestions més senzilles. Demanaven ajuda a l'observador/a constantment, però no podia intervenir en la resolució dels dubtes, l'única funció que tenia era donar unes targetes, que prèviament havia preparat, amb pistes sobre l'exercici en qüestió. Ni així, a mesura que passaven els minuts anava constatant el fracàs de l'activitat i començava a rumiar què podia haver fallat quan, en teoria, aquella era una experiència considerada d'èxit. Era evident que la causa no era l'activitat que havia estat preparada conjuntament amb el Toni sinó que el problema era anterior. Aquelles tres setmanes de classes no havien servit absolutament per a res. Ningú havia aprés res significatiu. És clar, encara no els havia dit que teníem examen, per tant ningú havia estudiat res.

En acabar la sessió vam comentar la jugada amb els estudiants de màster. Ells estaven sorpresos perquè allò no havia funcionat. Jo també, no ho negaré, però la frustració inicial es va transformar ràpidament en satisfacció. Tenia a les mans una prova que evidenciava que el sistema de classes magistrals + examen no funcionava. I quan dic no funciona em refereixo a què, malgrat aprovar els exàmens, l'alumnat no aprèn significativament.

En arribar a casa vaig mirar-me els exercicis dels alumnes. Un grapat de fulls en blanc amb quatre fórmules guixades (la majoria eren les pistes que havien demanat) que no duien enlloc. Un desastre absolut. 3 setmanes i un dia llençats per la borda, com qui diu.

El dia següent a classe tot eren cares llargues. Els i les alumnes eren més que conscients de com havia anat el tema. Ells també van evidenciar que no sabien res, que aquelles 3 setmanes havíem perdut el temps. Com no podia ser d'una altra manera, els hi vaig fer una reflexió sobre aquest fet. Ho van interpretar com una "bronca", la típica "bronca" que et fa el mestre quan no has estudiat o no has fet els deures... el de sempre. Però no era la meva intenció i els hi vaig fer saber.

- Estic molt content!! - vaig dir - estic molt content perquè hem evidenciat entre tots, vosaltres i jo, que aquest sistema que fem servir no ens serveix. Vosaltres no apreneu, per tant, l'hem de canviar. No us estic renyant per no haver estudiat, de veritat, si hagués posat data d'examen ho hauríeu fet, però ho hauríeu oblidat tot després i en conseqüència tampoc hauríeu aprés. 

Al principi no sabien si ho deia seriosament o senzillament era una reacció carregada d'ironia. Poc a poc van veure que sí, que parlava seriosament i que valorava l'experiència molt positivament perquè ens evidenciava a tots que no funcionava el que fèiem. Els vaig demanar com s'havien sentit mentre feien els grups interactius, les respostes van ser demolidores:

- No sabia fer res...
- Tenia molta vergonya
- Tenia la sensació d'estar fent el ridícul
- Tenia molta ràbia
- Tenia moltes ganes d'acabar, de fugir d'aquella situació
- Em va entrar un sentiment de culpa

Em vaig quedar fred per la seva sinceritat i els ho vaig agrair profundament. Els vaig somriure i em vaig limitar a preguntar-los si volien desfer-se d'aquestes sensacions, perquè no eren justes. No representaven el que realment mereixien com a alumnes, com a persones. La resposta va ser unànime: sí!

Així que els vaig proposar començar de zero canviant de dalt a baix el plantejament de la classe, això era el que jo, com a professor, podia fer. Estaven ells disposats a fer el canvi, estaven disposats a aprendre de veritat? Ningú va dir que no, tots i totes van respondre afirmativament.

Una experiència d'èxit que va començar sent un autèntic fracàs va acabar sent, efectivament, una experiència com es pressuposava que havia de ser: d'èxit. L'èxit, però, va venir de l'evidència per part de tots, dels alumnes i meva, que havíem de canviar el sistema, la metodologia. I el canvi requeria d'accions dràstiques...

El com ho vam fer, què va passar a partir d'aquest dia, mereix una altra entrada al blog.

#WMCP_5T - una gimcana d'alfabetització digital

Des de fa 4 anys que l'equip LaceNet impulsa un projecte del tot engrescador: la Barcelonada. Una gimcana de geolocalització on l'alumnat aprèn a moure's de forma autònoma per una gran ciutat, Barcelona en aquest cas, tot fent servir els seus dispositius mòbils d'una forma diferent a com estan avesats. 

El projecte va nàixer a l'INS Cal Gravat de Manresa de la mà de Ramon Barlam, Cèsar Riola, Joan Pelegrina i Lídia Biescas. Inicialment només hi participava un centre, però a la 2a edició (2014) ja n'eren 8 de la comarca del Bages (s'apunten al carro la Palmira Santamaria, el Toni Tubio, el Joan Closas, la Maria Estruch, jo mateix...) i s'hi afegeix realitat augmentada a la gimcana gràcies a la col·laboració de l'equip de l'EETAC (UPC) format pel Roc Meseguer, la Dolors Royo i el David López. A la 3a (2015) el projecte creix i passa a nomenar-se World Mobile City Project i s'hi afegeixen els amics d'Alcoi capitanejats pel Juanfra Álvarez (Novadors), els incombustibles d'Un entre tants (Vicent Ferrer, Pedro de Miguel...) a València, l'institut Tiempos Modernos de Saragossa i, per primera vegada, es feia una gimcana a comarques, a Manresa. En total una mica més de 2000 alumnes. Aquest 2016 s'ha arribat als 4000 alumnes i s'han incorporat 3 seus noves: Castelló, Igualada i una de ben especial per tractar-se de la primera experiència del WMCP amb escoles de primària, el Jaume Olmos ha revolucionat el Camp de Morvedre amb les escoles de Benavites, Quart de les Valls i Torres-Torres.

El projecte no deixa de créixer i calia redefinir-lo, així que el passat 30 d'abril ens vam trobar a Cinctorres (Els Ports) per marcar les pautes de futur. Entre aquestes pautes en destaquen dues per la part tècnica i metodològica respectivament.

La primera novetat que s'inclourà a l'edició de 2017 serà la incorporació de realitat augmentada a tots els punts de la gimcana. Totes les targetes en tindran. La segona novetat, per la seva banda, serà la incorporació de noves accions a realitzar als llocs, no es limitaran a penjar una foto o un vídeo a Instagram. En la nova versió del WMCP l'alumnat haurà d'utilitzar altres eines com ara Twitter o Periscope.

Instagram ens havia donat problemes en l'edició de 2016 en no poder geolocalitzar els punts correctament (ja no depèn del GPS sinó de les localitzacions prèviament creades a Facebook) i per un altre costat l'aplicació Snapwidget era incapaç de mostrar en un mapa totes les fotos que s'etiquetaven amb un mateix hashtag. La decisió que es va prendre va ser prescindir, en part, d'Instagram i aprofitar l'oportunitat per mostrar el nostre alumnat com es poden utilitzar altres aplicacions.

Paral·lelament, l'equip LaceNet vam mantenir una reunió amb la Laura Borràs (directora de la Institució de les Lletres Catalanes) per tal de donar-li una nova vessant al projecte. Volíem que l'alumnat no només aprengués a utilitzar unes aplicacions determinades (competència tecnològica) i aprengués a moure's de forma autònoma per una gran ciutat (competència d'iniciativa personal) sinó que a més tingués l'oportunitat de descobrir (o redescobrir) la ciutat a través d'una mirada distinta. I quina mirada podria ser millor que la dels autors i les autores que l'han descrit? En aquesta edició de 2017, l'alumnat coneixerà les seves ciutats a través dels ulls dels escriptors i escriptores que li han donat vida. I ningú millor que la Laura Borràs per guiar-nos en aquest camí.

Amb tot, calia fer una prova pilot d'aquest #WMCP17 i la vam fer dissabte 28 de maig a Cinctorres. Cinctorres és un petit poble dels Ports amb només 420 habitants, per tant no tenia massa sentit fer una gimcana de geolocalització tal i com plantegem la resta de gimcanes del projecte. Així que vam decidir plantejar-la com una gimcana d'alfabetització digital per a mares i pares de les escoles i instituts de la comarca. L'activitat va ser inclosa dintre del programa de l'Escola de Famílies que per 2n any consecutiu organitza la gent del Pla Comarcal de Drogues dels Ports.

Les mares i pares, acompanyades dels seus fills i filles, havien de trobar sis punts del poble i, un cop allà, visualitzar la realitat augmentada. Aquesta els mostrava tres cubs que passaven a ser interactius si ens trobàvem en un radi inferior a 75 m del lloc. Aquests cubs ocultaven l'acció que calia fer per tal de validar la prova. És obvi, doncs, que calia acostar-s'hi al lloc per tal de poder saber què s'havia de fer.

Les proves eren de tres tipus:

1. Llegir un poema i fer una foto il·lustrativa del mateix i penjar-la a Instagram amb l'etiqueta #WMCP_5T
2. Fer un tweet d'un vers a escollir d'un poemari tot citant l'autora i etiquetant-lo amb #WMCP_5T
3. Llegir un poema i retransmetre'l per Periscope i Twitter tot citant l'autora i l'editorial i etiquetant-lo amb #WMCP_5T

Cal destacar la col·laboració de l'alumnat de secundària del poble que va preparar uns tallers d'Instagram, Twitter i Periscope per tal de donar un cop de mà als participants de la gimcana en cas que ho necessitessin.

Podeu veure el resultat a les xarxes cercant l'etiqueta #WMCP_5T (Instagram, Twitter)

 

La valoració, extraordinària. Una experiència en què tothom va aprendre i gaudir, els participants perquè van descobrir com fer servir les aplicacions (Què vol dir això d'etiquetar? Què és un hashtag? Què és això del Periscope?), els joves de Cinctorres perquè es van convertir en experts tecnològics per un dia i, alhora, feien de guies del seu poble i, finalment, els organitzadors perquè vam constatar una vegada més que aquest projecte s'ho val i molt.

No us perdeu la cita el proper 15 de febrer de 2017!!

Finlàndia, per la pública!

Llegia amb certa sorpresa i, seré sincer, certa indignació, com un grup de 36 directors d'escoles Vedruna de Catalunya visitaven entre el 12 i el 16 d'aquest mes d'abril, Finlàndia. 

Segons que informen en alguna de les seves webs (Tona, Barcelona) i en alguna edició digital d'àmbit més aviat comarcal o local (Nació Digital Berga, Ràdio Sallent, Ona Bages..), el viatge tenia com a finalitat conèixer de primera mà el sistema educatiu finlandés i les possibilitats d'apliació al nostre país.

Preneu nota: possibilitats d'aplicació al nostre país.

Quina sorpresa es devien endur en descobrir que el sistema educatiu finlandès és gratuït, per llei, per al 100% de l'alumnat entre 7 i 16 anys. I és aquest un dels pilars, entre d'altres, en el que es fonamenta l'èxit del seu sistema educatiu.

Aquí rau la meva indignació, que un col·lectiu d'escoles del sector privat publiciti la seva estada a Finlàndia per 'estudiar el seu sistema educatiu' i a sobre dir que també volen 'conèixer les possibilitats d'aplicació al nostre país'... em sona a un cert cinisme.

Un apunt:

Basic Education: In Brief
As of 2015 preschool education has become compulsory in Finland, generally when children reach the age of six. Following preschool begins 'basic education' at age 7. The scope of the basic education syllabus is nine years, and nearly all children complete this by attending comprehensive school. Basic education is free of charge. Textbooks and other materials are free of charge and pupils are offered a free daily meal. In addition, school health care and other welfare services are free to the pupils.

Font : http://www.expat-finland.com/living_in_finland/education.html

Emotionware

Els que heu tingut la sort de viure (perquè és molt més que veure i escoltar) una conferència del Fernando Garcia Páez haureu descobert un nou terme, l'Emotionware.

El Páez, com se'l coneix dins del món educatiu, posa damunt la taula un fet que personalment considero irrenunciable. Som professors, mestres, educadors... digueu-li com vulgueu o tot alhora, aquest no és el debat ara, però en el que sí que coincidirem és que, siguem el que siguem, formem persones. I formar persones vol dir estar pendents de les necessitats d'aquestes en tots els àmbits, no cal dir que el de les emocions és bàsic. Possiblement és el pilar principal sobre el que es sustenta la resta de la nostra feina.

Des de fa dues dècades (sí, dues dècades!) que la comunitat educativa va introduint de manera lenta però constant allò que en dèiem 'noves tecnologies'. Ho poso així, entre cometes, perquè un altre dia parlaré de l'adjectiu 'noves'. El cas és que al llarg d'aquests vint anys hem estat molt atents al hardware i al software. Hem estat a l'última dels nous dispositius que anaven arribant al mercat: els primers ordinadors que arribaven a l'institut, la primera aula d'informàtica, els primers ordinadors a l'aula ordinària, el primer canó amb pantalla, la primera PDI, els primers portàtils, arriba el mòbil, les tauletes... la WIFi!!!!! Un no parar, vaja. Paral·lelament passàvem de programar en Basic (per a què?!?!) a fer-ho en C++ al temps que arribava Internet. Les webs 1.0 deixaven pas a les 2.0 i aquestes s'adaptaven als nous dispositius que ens apareixien a les mans.

Certament tant l'un com l'altre ens han permès fer moltes coses noves o fer-ne d'altres que ja fèiem de forma diferent, més eficient, més ràpida, més integradora. Malauradament, de vegades ens hem oblidat d'una cosa que ja teníem, l'emotionware. Seguim treballant amb persones que tenen emocions i que necessiten que les guiem, que les acompanyem en aquest camí que és créixer. A l'escola no podem oblidar-nos d'aquest punt com bé ens recorda el Fernando.

I no és que no ho fem això de treballar les emocions, ni que sigui inconscientment ho fem, però la societat de la immediatesa en la que vivim ens porta a passar per tot ràpid i d'una forma de vegades molt superficial. Hi ha coses, però, que cal que ens hi aturem una mica per gaudir-les, per reflexionar-hi, per compartir-les. Cal que aturem el tren de tant en tant per parar i contemplar el paisatge i parlar-ne.

Aquest curs sóc tutor d'un grup de Formació Professional Bàsica d'informàtica. El perfil de l'alumnat ja us podeu imaginar quin és, alumnes que no se'n sortien a l'ESO i que el sistema els ha donat com a alternativa aquest itinerari de formació. Durant tota la seva escolarització aquests alumnes han estat classificats i etiquetats pel sistema, per nosaltres, com els dolents, els que no se'n sortirien, els que no servien per a estudiar, els que... poseu-hi els adjectius que vulgueu. El cas és que tenien l'autoestima baixíssima i després de dos trimestres treballant amb ells de forma diferent, sense prejudicis de cap mena, escoltant-los, intentant atendre les seves necessitats i adaptant-nos-hi, l'equip docent hem viscut un canvi en ells sensacional. 

Ahir els vaig regalar el llibre que veieu a la foto i van començar a llegir-lo (aquests alumnes no s'acostaven a un llibre ni per equivocació). Vam comentar el poema que apareix després del pròleg i, si el llegiu, entendreu els paral·lelismes que van fer amb els seves vides i les conclusions a les que van arribar. Un moment impagable carregat d'Emotionware.

Autobiografía

No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar.

 Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.
¿Donde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?
Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.
Eso, para seguir.

 ¿Le parece a Ud. correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir.

 No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
!Ay, sí, no respires! Dar el no a todos los "no"
y descansar: Morir

 

  Gabriel Celaya

Mal, fa molt mal

Diu la dita que l'aigua de Benassal, ni fa bé ni fa mal, però alça el pardal. No faré ara una entrada al voltant de les propietats fisicoquímiques de l'aigua de la Font d'En Segures de Benassal (Alt Maestrat), no ve al cas, però sí que faré una anàlisi del cartell que l'Ajuntament de Benassal ha posat al costat de la font. No té pèrdua.

Dilluns (8/12/2014) visitava la Font d'En Segures en el marc d'una sortida geològica per l'Alt Maestrat organitzada pel Dr. Josep Maria Mata i Perelló, catedràtic de Geologia i Mineralogia de la UPC i, entre d'altres càrrecs, president honorífic de la Sociedad Española de Defensa del Patrimonio Geológico y Minero. Vaja, tota una autoritat en aquest camp. Com us podeu imaginar, vaig xalar com un xiquet amb sabates noves de les seves explicacions pels barrancs i moles de la comarca on he crescut, descobrint falles, plegaments i formacions de tota mena. Ara bé, en arribar a la Font d'En Segures vaig descobrir horroritzat el cartell que informava de la composició química de l'aigua. No podia creure el que veien els meus ulls.

Vaig sentir una barreja d'indignació, vergonya i tristesa difícil d'explicar. Indignació com a professor de química que s'esforça per fer veure als seus alumnes la importància ja no de la química sinó de la ciència en general, a la vida diària. Indignació en veure com no hi havia ni una sola representació química ben escrita al cartell. Ni una!! Permeteu-me argumentar la crítica-denúncia:

- Les unitats de la composició química són mg/L i no mg/l, els litres s'haurien de representar amb la ela minúscula, però per evitar confusions amb la xifra del número u (1), s'utilitza la L majúscula. A més, mai, però mai, s'accepta posar el punt al final del símbol de la unitat com si d'una abreviatura es tractés.

- El residu sec es determina per calcinació a 180 ºC, el símbol utilitzat al cartell fa referència a "primero", no a "graus".

- Els bicarbonats (que no bicabornats com es veu) són HCO₃^- i no CO₃H. No només està mal posat l'hidrogen sinó que a més, no hi ha la càrrega de l'ió. En el cas de la representació dels ions sempre s'ha d'indicar la càrrega.

- Els sulfats són SO₄^2- i no So₄, el símbol So no existeix. Els símbols químics sempre es representen amb una o dues lletres (en funció de l'element) i la primera lletra sempre va en majúscula. 

- El clorur doncs, no és CL sinó Cl^-. 

- La sílice és SiO₂, SIO₂ seria un compost format per sofre, iode i oxigen!!

I el que va ara és de traca i mocador...

- Els símbols del Magnesi, Calci i Socis són Mg, Ca i Na respectivament, escriure cadascuna de les segones lletres com a subíndex (M_g,C_a,N_a,) és la barbaritat química més gran que he vist mai!!

A banda d'això, no estaria de més posar la data quan es fa fer l'anàlisi i el laboratori encarregat de fer-la.

Però els despropòsits no són únicament químics, la incoherència lingüística és una altra cosa a destacar. Quin criteri es segueix per posar majúsucles? Per què mineromedicinal no porta majúscula? Ben mirat, són les altres (tret de la primera paraula) les que haurien d'anar totes en minúscula. I ja per acabar, la manca de coherència és palesa fins i tot al nom de la població. En català el nom és Benassal, com es veu al logo de la capçalera del cartell, però al final apareix un Benasal en castellà al costat d'un Ajuntament en català. 

Deia que també vaig sentir vergonya, com a fill de la comarca que acompanya un grup de gent vinguda des de força lluny, amants de la geologia i del territori. I en particular pel Dr. Josep Maria Mata i Perelló, qui no podia creure el que veia. Vergonya perquè us podeu imaginar la imatge que es van endur.

I finalment tristesa, perquè estic convençut que no sóc el primer que decobreix les aberracions que hi ha escrites al cartell i, o bé ningú ho ha comunicat, o bé ningú ha actuat si és que s'ha dit. En tot cas m'entristeix la manca de rigor i de professionalitat a l'hora de fer una tasca tan senzilla com és fer un cartell. No cal ser expert en química, només cal copiar el que diu una etiqueta.

He enviat un correu a l'Ajuntament de Benassal informant-los, confio que ho rectifiquin.

temps d'ofrenes

Llegia alguns tweets ahir a la vesprada, abans de sopar, que de poc em provoquen una indigestió. La Consellera Català anunciava en un marc incomparable (literalment) com és Lo Rat Penat, que la Generalitat Valenciana crearia una nova matèria a partir de 3r de primària: Cultura del poble valencià.

Arre matxo polseguera!! que diríem al poble valencià d'Ares, i a tants d'altres.. i és que de cultura, popular, no ens en falta.. en tenim per exportar tanta com vulguen. Ara, no vaig trigar ni tres segons en veure les intencions maquiavèl·liques de la Consellera Català. Només el fet d'anunciar-ho allà on ho va fer, la delata. 

A tota aquesta colla de valencianos de pro que ocupen les files del PP i, per desgràcia, del Govern Valencià, la cultura del poble valencià no els ha importat mai ni, per més que diguin, els importarà. El que ells entenen per culrura no va més enllà del pane et circum de torn: processons, bous, mascletaes i tot de folklore carrincló que, lluny de voler profunditzar en les seues arrels, es limiten a utilitzar al seu capritx. No cal parlar de l'ús a què tenen relegada la llengua del poble valencià... si apareix encapçalant el cartell anunciador, ja és molt, queda bonic, com el paper que se li assigna a una llengua morta com ara el llatí.  El contingut però, tot en castellà, que hace más bonito!

Que ningú dubti ni per un sol instant, que per més que diguin, la pilota valenciana tindrà cap lloc. El tenia a Canal 9, i l'han exterminada. Que ningú esperi que ensenyen els nostres xiquets i xiquetes què són les Muixerangues d'Algemesí, la Santantonà del Forcall, les danses guerreres de la Todolella o l'origen de les Falles que, curiosament, reben el mateix nom que unes tradicions ancestrals dels Pirineus.. Que ningú esperi que els nostres xiquets i xiquetes coneguin les formacions musicals que han lluitat durant anys contra corrent per salvar el patrimoni musical valencià. Al Tall, Raimon, Urbàlia Rurana, Pep Gimeno el Botifarra, Ovidi Montllor, Adesiara.. no tindran lloc al currículum d'aquesta matèria. I així tants i tants exemples més..

L'objectiu de la "cultura del poble valencià" és un altre, anestesiar més encara el poble valencià. Fer-los creure que no tenen precisament el que prediquen, una cultura pròpia. Enaltiran aquells valors que vénen de Castellà i que ens han estat imposats por justo derecho de conquista, al temps que amagaran aquells que hem heretat dels nostres avantpassats que, vés per on, venien del nord. És una estratègia calculada per ofrenar, una vegada més, noves glòries a Espanya com bé recorda l'amic Pere-Enric Barreda a la veu del País Valencià.

Però el motiu és doble. Per què precisament ara? L'explicació és evident. El PP sap que l'ha feta molt grossa tancant RTVV i que una part molt important del seu electorat ho ha vist amb molts mals ulls. Sap que molts dels seus votants són antics votants d'Unió Valenciana, el partit blaver del desaparegut Lizondo, i que el PP va fagocitar hàbilment. Davant la possibilitat de perdre aquesta borsa de votants fidels, el PP ha decidit fer-los creure que ningú com ell es preocupa per la vertadera cultura blavenciana. Aquesta acció de crear la matèria en qüestió no és més que una estratègia electoral per tal de no perdre uns votants, d'UV i propis, que acabaran creient (plens d'ignorància) que sí, que no hi havia més remei que tancar RTVV i que en cap cas la cultura del poble està en perill. Que ja estan ells per vetllar per la nostra cultura, la seva, clar.. 

Pànic em fa veure els continguts que acabarà tenint la "cultura del poble valencià". I és que no ens cal cap assignatura on relegar la nostra cultura, la de veritat. La cultura i la identitat com a poble és un fet intrínsec a la persona i a la ciutadania que ha de ser transversal a totes les matèries. No ens cal cap versió refregida de la formación del espíritu regional, el que necessitem és garantir un ensenyament en valencià com cal, digne i real, per tothom que ho desitgi. Ensenyament que Escola Valenciana, amb un gruix important de la societat valenciana al darrere, no fa més que reclamar una vegada i una altra.

I només un apunt per acabar. Si la Generalitat de Catalunya o el Govern Basc s'haguessin plantejat crear una matèria amb un títol equivalent, els mateixos que ara l'alaben l'haguessin titllat de demoníaca, adoctrinadora i, com malauradament han posat de moda (banalitzant), nazi.

Ciniclàndia

Llegia la setmana passada el llibre del Xavier Melgarejo, Gracias, Finlandia!, i a mesura que m'anava endinsant en les seves pàgines m'adonava de la distància que ens separa delpaís nòrdic. I quan parlo de distància no em refereixo a quilòmetres, ni a resultats PISA (que per cert sortiran publicats dimarts 3 de desembre). Em refereixo a la concepció del que és important i el que no per a les dues societats.

La societat finlandesa té com a prioritat nacional l'educació. Un país que als anys 70 estava sotmés a una crisi profunda, va decidir apostar fermament en el seu recurs més preuat: el jovent, els infants. Com ells diuen, són Bons de l'Estat a 20 anys. El cas és que tot a Finlàndia gira entorn a millorar i garantir una educació de qualitat i equitativa per als seus nens i les seves nenes. Com aquí, si fa no fa.

És molt difícil no caure en el pessimisme i la resignació quan, a mesura que vas llegint, te n'adones que la nostra societat està a anys llum d'això. Ho saps i ho acceptes. Ho saps i penses que malgrat les diferències tampoc és tan desastrós com els diaris voldran mostrar la setmana vinent. A les nostres aules hi ha molt de potencial i sortosament, molt d'aquest potencial acaba donant els seus fruits. Ara bé, sentir declaracions com les que sentia aquest matí, et vénen ganes de sortir corrent cap al nord.

Sentia a les notícies del matí, tot esmorzant, que el President de la Diputació de Lleida (Joan Reñé) demanva la reinstauració de la setmana blanca a les escoles per tal de: dinamitzar el sector de la neu i garantir així una futura candidatura olímpica.

Fred m'he quedat.

Fred i no per la gebrada que anava caient a fora. Fred de veure quina és la visió que tenen els nostres governants de l'educació, de l'escola. L'escola al servei dels interessos econòmics. Vaja, com a Finlàndia. És preocupant, i molt, la naturalitat amb què tot un President d'una Diputació esbomba una cosa així. Per tal de salvar un sector econòmic que any rere any es demostra inviable per més que vulguem maquillar xifres, cal modificar el calendari escolar. I cal reformar-lo sense cap criteri pedagògic, sense cap consulta als agents educatius, sense cap mínim estudi de l'impacte que té això en el ritme d'aprenentatge dels alumnes. Res. 

I per si fóra poc, es rebla la declaració d'intencions fent referència a la candidatura olímpica. S'argumentava que Catalunya no té esportistes d'alt nivell com per justificar una candidatura als Jocs d'Hivern i, vé per on, el President de la Diputació de Lleida tenia la solució. Reinstarurar la setmana blanca! Si els nostres alumnes van una setmana a esquiar tindrem els esportistes que tant necessitem. Com pot ser que no ho hagin vist abans això a Barcelona?

Vergonya i indignació és el que em produeix escoltar aquest tipus de declaracions que, per cert, encara estic esperant que algú desautoritzi, aclareixi, matitzi o el que sigui. És impressionant com es juga obertament amb l'educació d'aquest país i aquí ningú diu res.

Pla de pensions

Fa molt que no publicava res en aquest bloc. De fet em vaig proposar no fer-ho fins que tingués alguna cosa que em motivés a escriure sobre educació i en positiu. Confesso que he trigat més d'un any. No cal que m'entretingui ara en explicar les mil i una misèries que han envoltat el nostre petit món, però és així.. he acabat sempre reprimint-me les ganes de vessar en quatre ratlles les frustracions, decepcions i altres penúries a què ens tenen acostumats els nostres legisladors.

Avui però vinc amb ganes i energia. Dimarts passat llegia el mail obert de la Marta Rojals a Vilaweb i val a dir que em va fer reflexionar i molt. S'indignava la Marta davant la indecència dels bancs de reclamar-nos que invertim els nostres diners en els seus nous plans de pensions. Una espècie de productes estrella que no podem ser tan babaus de menysprear... però, ens estan demanant que invertim en un producte a llarg termini? Ells? Els bancs? Qui ens ha demostrat per activa i per passiva que no els hi podem confiar els nostres estalvis? Se n'estan fotent de nosaltres? 

Com poden pensar que tenim diners per pensar en el futur si pràcticament no en tenim per viure el present? Això es demanava la Marta i això em demanava jo també. Automàticament, però, va ser inevitable pensar en com invertir en el futur. Com puc garantir-me un pla de pensions sense la necessitat de recórrer als bancs? I, el que és més necessari encara, sense diners?

La resposta la vaig tenir el dia següent. Dimecres entrava a l'aula i davant meu tenia la resposta: els meus alumnes.

Ho vaig veure clar, molt clar. Ja ho havia pensat més d'un cop, però dimecres va ser com una revelació. No hi ha res millor que pugui fer pel meu propi futur que invertir en els meus alumnes. No amb diners, però sí amb temps, dedicació, ganes, coneixements, actitud, generositat i altruisme. No se m'acudeix enlloc millor per dedicar-hi els meus esforços, ells i elles.

Si algú ens ha de treure del moment en què estem immersos són ells, el nostre futur. I no ho podran fer si nosaltres no els ajudem, si no els encoratgem, si no els fem creure que sí, que creiem en ells.

Així que dimecres em vaig renovar d'energies i vaig replantejar la meva tasca docent. No és un canvi radical, més aviat és una reafirmació en el que ja vinc fent, però cal donar-li forma concreta, materialitzar-ho d'alguna manera. Cal que els meus alumnes sabien que confio en ells, que els hi confio el meu futur i que, en conseqüència, els hi dedico el millor que tinc.

I com ho materialitzaré? D'entrada no cal dir que donant-ho tot pel que fa a la meva matèria (física i química) lògicament. A banda però engegaré un petit projecte per crear un clima diferent a l'aula, un clima que porti els alumnes a creure en el seu potencial i que creguin en ells. Prou d'actituds pessimistes sobre el seu futur. Prou de inputs negatius. Prou de dibuixar un futur laboral inestable i fosc... Cal transmetre positivisme sigui com sigui.

Això ho faré a través de dos iniciatives:

- un dia, una cançó: cada dia els hi regalaré cinc minuts de la classe per relaxar-se, per desconnectar, per ells. Cinc minuts per escoltar un cançó que podreu segui a través del bloc el musicari.

- un mes, un llibre: cada mes els hi recomanaré un llibre. Un llibre que deixaré a l'aula perquè el llegeixin si vole. Anirem fent mes a mes una petitíssima biblioteca per a ells. La seva.

twitter a l'aula

Justament ahir es publicava al diari ARA una notícia on es feia referència a la possibilitat de posar inhibidors de freqüència als instituts per tal d'evitar que els alumnes es connectessin a internet o senzillament que fessin anar els mòbils dins les aules.

Justament ahir al matí anunciava els meus alumnes que començaríem a utilitzar twitter a dues assignatures, a Química I i a Química II, a 1r i 2n de batxillerat respectivament. Un crack, ben oportú!! el mateix dia que tu decideixes apostar pels mòbils, per intentar integrar-los, per trobar allò positiu que ofereixen i aprofitar-ho... es publica una notícia en sentit contrari. I és que Murphy no descansa...

L'activita és senzilla, els i les alumnes han de "piular" qualsevol cosa que s'hagi explicat al llarg de la setmana a classe, amb sentit evidentment, i sintetitzar-ho en 140 caracters. Després de corregir molts exàmens te n'adones que quan se'ls demana que sintetitzin qüestions teòriques, apareixen molts problemes. Lògicament no resoldrem el problema piulant, però tampoc perdrem res i del que sí que estic convençut és que com a mínim es posaran en situació. Intentar-ho no costa res.

Una altra utilitat de twitter és poder fer el seguiment d'esdeveniments a través de les etiquetes (hashtags) que es generen expressament. Podem utilitzar això als instituts? Evidentment!! Farem la prova pilot aquest dilluns i dimarts amb una sortida a les terres de l'Ebre, els i les alumnes es convertiran en microperiodistes que aniran piulant la sortida. Tothom que vulgui seguir-la ho podrà fer a través del portal de centre o amb l'etiqueta #ebre2012.

per dignitat

Dies de final de trimestre, correccions, avaluacions... i revisions. I potser hauríem d'afegir dies de queixes perquè alguns dels meus alumnes no troben just que els descompti punts per les faltes d'ortografia que cometen als exàmens de química.. on s'ha vist!!! Ens examinem de continguts de química, no de català!! clamen al cel. Això sí, branden senyeres i estelades i treuen pit d'orgull català allà on calgui.. benvingut sigui, però amb coherència.

Els motius que em duen a tirar endavat tal mesura van començar sent merament pedagògics. Fa uns anys, gairebé 10, treballava al llavors IES i avui INS d'Auro a Santpedor i els departaments de català i castellà van decidir proposar al claustre que tothom penalitzés les faltes d'ortografia als exàmens. Només d'aquesta manera els farem veure als alumnes que l'ortografia és una qüestió transversal i que la llengua és necessària per a qualsevol àmbit, argumentaven. Cert, la prova va ser que tot i les rancances inicials els i les alumnes es fixaven molt més a l'hora d'escriure i els objectius del pla de millora s'anaven assolint de mica en mica.

Vaig canviar de centre i vaig endur-me la proposta, des de llavors que l'aplico sempre i he de dir que l'alumnat es fixa més en l'ortografia si sap que serà avaluada. Als arguments pedagògics inicials es van afegir ben aviat els curriculars, bé en forma d'objectius generals d'etapa o competències bàsiques vàries. Segons es llegeix al currículum de batxillerat la competència comunicativa és responsabilitat de totes i cadascuna de les àrees de coneixement.

Aquests dies però s'hi ha afegit una altre argument que ha anat guanyant pes els darrers anys. La dignitat com a catalanoparlants. Si nosaltres els catalanoparlants no respectem la nostra llengua, no l'estimem, no la valorem.. qui ho farà? Escriure bé el català, la nostra llengua, correctament no és només una qüestió de competències curriculars, és molt més que això, és una qüestió de dignitat personal. I és aquí on reclamo la coherència dels meus alumnes.

El català està patint els atacs més ferotges que es recorden des de fa molt temps, només hem de mirar cap al País Valencià, cap a les Illes.. poc ens imaginàvem fa dos o tres anys que algú acabaria fent una vaga de fam per defensar la seva llengua a casa seva, al seu país, a la seva terra, però així és. Jaume Bonet, professor de català a Mallorca es troba en aquesta situació per denunciar el tracte que està rebent el català per part de l'administració balear.

Situacions com aquesta no em porten més que a creure més fermament en la mesura de correcció de les faltes d'ortografia en totes les matèries. Sé que dit així pot semblar fins i tot frívol però el cert és que, o ens posem tots a defensar-lo cadascú des del seu àmbit, o el català patirà i molt. Aquesta gent que truca de matinada no està per bromes.

tu rai!!

Diumenge 9 d'octubre de 2011, 16:30 h. Mentre vaig preparant un full d'exercicis pels meus alumnes de química, vaig rumiant activtats per al projecte de l'any, espurnik, i el twitter i el gmail no deixen de vessar tweets i correus de gent com el Jordi Adell, la Carme Barba, el Ramon Barlam, el Jordi Jubany, el Sergi Martín...

Sí, és diumenge i tota aquesta colla de gent estem treballant en el que més ens apassiona. Alguns fins i tot hauran fet cas al Guardiola s'hauran llevat ben d'hora.. la qüestió és que aquesta és la cara oculta de la nostra feina que ningú mai veu. Potser ara les noves tecnologies i aquesta capacitat d'interactuar amb el món virtualment la fa una mica més transparent, en tot cas, m'ha vingut a la memòria aquella mítica frase que et deixen anar tots els que no coneixen la realitat de la nostra feina quan et veuen a final de curs, per vacances de Nadal o quan els ve bé, de fet no discriminen. No us han dit mai això de.. tu rai!!

Doncs sí, jo també sóc un tu rai!! fins i tot m'he plantejat fer-me una samarreta... en voleu una?

Fracàs social

Aquests dies no faig més que llegir articles, comentaris, tweets i altres noves de Déu referent a les retallades que l'ensenyament està patint des de tots els àmbits. Menys docents a les aules per atendre més alumnes (uns 21000 només a Catalunya), menys pressupost general als centres i ncloses universitats, més pressió en definitiva sobre el sistema amb un gran perjudicat, l'alumnat.

Aquest cap de setmana m'arribava l'enllaç d'una carta d'una alumna d'un institut de Getafe on cridava als quatre vents la impotència que sentia en veure tothom barallant-se per una hora, dues, per uns euros o per uns "privilegis" mentre ella i els seus companys de generació van patint les conseqüències. A ells no els retallen les hores ni el sou, els retallen les oportunitats, la il·lusió, el futur. Quanta raó!!!

Però la refelxió que em vaig fer més enllà de les paraules d'aquesta alumna va ser veure com el terme fracàs escolar s'ha pervertit fins a tal punt de convertir-se en un eufemisme del veritable fracàs. Qui ha fracassat estrepitosament és la nostra societat, una societat que es considera la més desenvolupada del món i que s'utoetiqueta com a societat del benestar. Quin benestar té aquest jovent sense futur? Quina societat pot enorgullir-se de tenir tota una generació en edat de formar-se i a la qual no li ofereix res? Dons la nostra, aquesta és la nostra societat. Una societat especialitzada en llançar pilotes fora, en no assumir responsabilitats, en buscar culpables on sigui, sempre i quan siguin fora de casa.. Una societat que acusa el jovent de no ser prou despert per solucionar els problems que no ha creat i quan a més, l'han tingut ben anestessiat tot el temps que han volgut.

Aquesta societat inventa llavors el terme fracàs escolar per referir-se a aquesta joventut que no sap cap on va ni què vol fer. Sempre he sentit i ara, després d'uns anys a l'ensenyament puc dir, que l'escola és el mirall de la societat. Un espill on la societat s'hi refelcteix amb tots els seus colors, els càlids i els freds, els vius i els foscos, tots. Així que ja està bé d'acusar l'escola de fracassada quan qui realment ha fracassat som tots nosaltres com a societat.

El fracàs no és escolar, sinó social.

respectem-nos

El respecte és una virtut que els nostàlgics de l'educació diuen haver perdut a l'escola. És cert que podríem omplir un llibre amb l'antologia de la manca de respecte a les aules, però no puc evitar preguntar-me: aquesta manca de respecte és major que fa uns anys? Quan recordo els meus temps d'institut o a l'escola... no hi trobo diferència, també érem cruels nosaltres i, amb el temps, me n'he avergonyit de moltes de les coses que fèiem. Això em porta a pensar que potser els nostres alumnes també s'avergonyiran d'aquí a un temps, en tot cas, les coses no han canviat tant i afirmacions del tipus "ara el que hi ha és una absència de respecte total" són del tot demagògiques i no responen en absolut a la realitat.

El més curiós és que es demana respecte a les escoles, als infants, als adolescents.. quan els adutls en la seva vida diària i pública no són capaços d'oferir un exemple digne. Només hem de veure un sessió del Congrés dels Diputats o molta de la producció audivisual que es programa a les televisions. La gota que ha fet vessar el got de la meva indignació ha estat un article publicat a El Periódico on Rajoy clamava que si es fa amb el govern les properes eleccions, canviarà la llei d'educació perquè els nens aprenguin des de les escoles a respectar els propietaris de les empreses.

Respirem fondo...

De l'afirmació se'n desprenen unes quantes de suposicions macabres:

• S'ha de treballar el respecte a les escoles perquè l'empresariat es veu atacat, la resta de la societat, com si es maten tu!
  
• Presuposa el Sr. Rajoy que a les escoles només hi van els futurs treballadors, per tant s'ha de fomentar el respecte al seu superior.
• Presuposa el Sr. Rajoy que a les escoles no hi ha cap possible futur emrpesari? Perquè si és així.. potser que també els ensenyem a aquests a respectar els seus futurs treballadors no?
• Com li direm a la nova assignatura? Formación del espíritu laboral?
  

Digue-me malpensat, ho sóc, però voleu dir que el Sr. Rajoy pensava en l'escola privada quan feia aquesta proclama en pro dels valors i del respecte? Per què em fa la sensació que només troba a faltar aquesta manca de respecte a l'escola pública? Per què serà..?

Tinc al sensació que cada vegada que m'assomo al futur més proper, els colors s'esvaeixen i tot es veu en blanc i negre.

I ve un estrany però al mateix temps reconeixible olor de ranci...

ens en sortirem!

Amb tota la moguda pròpia d'un final de curs en qualsevol centre, la notícia de l'arribada del pla educat 2.0 ha passat en molts casos desapercebuda. És tanta la informació que rep un professor vulgaris aquests dies que no ha deixat de ser un input més que sense més pena que glòria s'ha convertit automàticament amb un output.

No és desídia, senzillament el proper curs, tot i estar a tres mesos vista, queda encara molt lluny quan estàs immers en la correcció de crèdits de síntesi, preparació de proves extraordinàries, avaluacions finals i extraordinàries i altres delicatessen d'aquests dates. D'altra banda són tants els canvis a què ens tenen acostumats que una part important del claustre respon amb un: bé, ja ens ho trobarem, ja ens adaptarem.. ple de resignació.

Els equips directius han aixecat les orelles, han obert els ulls i han començat a rumiar. Els coordinadors informàtics hem demanat hora al psiquiatra.. però un cop assumit el que ens ve a sobre, tot i no estar publicat encara al DOGC (només hi ha una roda de premsa, una entrada a la pàgina del Departament i un breu pdf) sembla que s'acabarà confirmant aviat. Feia una primera valoració del pla aquest mateix diumenge i hi haurà que pensarà que estic instal·lat en una espècie d'acampada #antieducat, no és ben bé així. No estic pas en contra de la digitalització de les aules i del sistema educatiu, ho estic però més aviat en la forma que no pas en el contingut. D'això n'hem parlat i prou amb el Ramon Barlam i la Clara Oliveres a Enseñar en la Sociedad del Conocimiento.

Ara és tard i vol ploure, no podem perdre el temps debatint si serà gat o gata, el pla ens ve a sobre i hem de reaccionar ràpid, és hora d'aplicar l'actitud masovera i arremangar-se. Lluny de veure-ho com un problema afegit m'inclino més per verure-ho com una oportunitat, un repte, la versió 2.0 del pla dóna un petit marge de maniobra als centres, cosa que no feia l'1x1, i podem decidir com invertir la dotació econòmica (encara per concretar) segons dicti el nostre propi projecte educatiu.

Així que anem per feina, tenim dues coses a fer als centres aquest final de curs i juliol: organitzar el pla TIC de centre i formar-nos per l'arribada de l'aula digital. La segona no afecta per igual tot el professorat, però sigui quin sigui el nostre nivell de competència digital, sempre hi ha coses a aprendre, així que si busquem entre aquests cursos segur que en trobem algun que ens acaba fent el pes:

• iEARN-Pangea
• Comunitat catalana de webquest
• Espiral

Resumint: som-hi! que de vegades (gairebé sempre) ens en sortim!