el racó de la falsa

tu rai!!

2011-10-09T16:30:00.005+02:00

Diumenge 9 d'octubre de 2011, 16:30 h. Mentre vaig preparant un full d'exercicis pels meus alumnes de química, vaig rumiant activtats per al projecte de l'any, espurnik, i el twitter i el gmail no deixen de vessar tweets i correus de gent com el Jordi Adell, la Carme Barba, el Ramon Barlam, el Jordi Jubany, el Sergi Martín...

Sí, és diumenge i tota aquesta colla de gent estem treballant en el que més ens apassiona. Alguns fins i tot hauran fet cas al Guardiola s'hauran llevat ben d'hora.. la qüestió és que aquesta és la cara oculta de la nostra feina que ningú mai veu. Potser ara les noves tecnologies i aquesta capacitat d'interactuar amb el món virtualment la fa una mica més transparent, en tot cas, m'ha vingut a la memòria aquella mítica frase que et deixen anar tots els que no coneixen la realitat de la nostra feina quan et veuen a final de curs, per vacances de Nadal o quan els ve bé, de fet no discriminen. No us han dit mai això de.. tu rai!!

Doncs sí, jo també sóc un tu rai!! fins i tot m'he plantejat fer-me una samarreta... en voleu una?

Fracàs social

2011-09-26T14:44:00.002+02:00

Aquests dies no faig més que llegir articles, comentaris, tweets i altres noves de Déu referent a les retallades que l'ensenyament està patint des de tots els àmbits. Menys docents a les aules per atendre més alumnes (uns 21000 només a Catalunya), menys pressupost general als centres i ncloses universitats, més pressió en definitiva sobre el sistema amb un gran perjudicat, l'alumnat.

Aquest cap de setmana m'arribava l'enllaç d'una carta d'una alumna d'un institut de Getafe on cridava als quatre vents la impotència que sentia en veure tothom barallant-se per una hora, dues, per uns euros o per uns "privilegis" mentre ella i els seus companys de generació van patint les conseqüències. A ells no els retallen les hores ni el sou, els retallen les oportunitats, la il·lusió, el futur. Quanta raó!!!

Però la refelxió que em vaig fer més enllà de les paraules d'aquesta alumna va ser veure com el terme fracàs escolar s'ha pervertit fins a tal punt de convertir-se en un eufemisme del veritable fracàs. Qui ha fracassat estrepitosament és la nostra societat, una societat que es considera la més desenvolupada del món i que s'utoetiqueta com a societat del benestar. Quin benestar té aquest jovent sense futur? Quina societat pot enorgullir-se de tenir tota una generació en edat de formar-se i a la qual no li ofereix res? Dons la nostra, aquesta és la nostra societat. Una societat especialitzada en llançar pilotes fora, en no assumir responsabilitats, en buscar culpables on sigui, sempre i quan siguin fora de casa.. Una societat que acusa el jovent de no ser prou despert per solucionar els problems que no ha creat i quan a més, l'han tingut ben anestessiat tot el temps que han volgut.

Aquesta societat inventa llavors el terme fracàs escolar per referir-se a aquesta joventut que no sap cap on va ni què vol fer. Sempre he sentit i ara, després d'uns anys a l'ensenyament puc dir, que l'escola és el mirall de la societat. Un espill on la societat s'hi refelcteix amb tots els seus colors, els càlids i els freds, els vius i els foscos, tots. Així que ja està bé d'acusar l'escola de fracassada quan qui realment ha fracassat som tots nosaltres com a societat.

El fracàs no és escolar, sinó social.

respectem-nos

2011-07-06T16:21:00.003+02:00

El respecte és una virtut que els nostàlgics de l'educació diuen haver perdut a l'escola. És cert que podríem omplir un llibre amb l'antologia de la manca de respecte a les aules, però no puc evitar preguntar-me: aquesta manca de respecte és major que fa uns anys? Quan recordo els meus temps d'institut o a l'escola... no hi trobo diferència, també érem cruels nosaltres i, amb el temps, me n'he avergonyit de moltes de les coses que fèiem. Això em porta a pensar que potser els nostres alumnes també s'avergonyiran d'aquí a un temps, en tot cas, les coses no han canviat tant i afirmacions del tipus "ara el que hi ha és una absència de respecte total" són del tot demagògiques i no responen en absolut a la realitat.

El més curiós és que es demana respecte a les escoles, als infants, als adolescents.. quan els adutls en la seva vida diària i pública no són capaços d'oferir un exemple digne. Només hem de veure un sessió del Congrés dels Diputats o molta de la producció audivisual que es programa a les televisions. La gota que ha fet vessar el got de la meva indignació ha estat un article publicat a El Periódico on Rajoy clamava que si es fa amb el govern les properes eleccions, canviarà la llei d'educació perquè els nens aprenguin des de les escoles a respectar els propietaris de les empreses.

Respirem fondo...

De l'afirmació se'n desprenen unes quantes de suposicions macabres:

S'ha de treballar el respecte a les escoles perquè l'empresariat es veu atacat, la resta de la societat, com si es maten tu!
Presuposa el Sr. Rajoy que a les escoles només hi van els futurs treballadors, per tant s'ha de fomentar el respecte al seu superior.
Presuposa el Sr. Rajoy que a les escoles no hi ha cap possible futur emrpesari? Perquè si és així.. potser que també els ensenyem a aquests a respectar els seus futurs treballadors no?
Com li direm a la nova assignatura? Formación del espíritu laboral?

Digue-me malpensat, ho sóc, però voleu dir que el Sr. Rajoy pensava en l'escola privada quan feia aquesta proclama en pro dels valors i del respecte? Per què em fa la sensació que només troba a faltar aquesta manca de respecte a l'escola pública? Per què serà..?

Tinc al sensació que cada vegada que m'assomo al futur més proper, els colors s'esvaeixen i tot es veu en blanc i negre.

I ve un estrany però al mateix temps reconeixible olor de ranci...

ens en sortirem!

2011-06-15T17:36:00.003+02:00

Amb tota la moguda pròpia d'un final de curs en qualsevol centre, la notícia de l'arribada del pla educat 2.0 ha passat en molts casos desapercebuda. És tanta la informació que rep un professor vulgaris aquests dies que no ha deixat de ser un input més que sense més pena que glòria s'ha convertit automàticament amb un output.

No és desídia, senzillament el proper curs, tot i estar a tres mesos vista, queda encara molt lluny quan estàs immers en la correcció de crèdits de síntesi, preparació de proves extraordinàries, avaluacions finals i extraordinàries i altres delicatessen d'aquests dates. D'altra banda són tants els canvis a què ens tenen acostumats que una part important del claustre respon amb un: bé, ja ens ho trobarem, ja ens adaptarem.. ple de resignació.

Els equips directius han aixecat les orelles, han obert els ulls i han començat a rumiar. Els coordinadors informàtics hem demanat hora al psiquiatra.. però un cop assumit el que ens ve a sobre, tot i no estar publicat encara al DOGC (només hi ha una roda de premsa, una entrada a la pàgina del Departament i un breu pdf) sembla que s'acabarà confirmant aviat. Feia una primera valoració del pla aquest mateix diumenge i hi haurà que pensarà que estic instal·lat en una espècie d'acampada #antieducat, no és ben bé així. No estic pas en contra de la digitalització de les aules i del sistema educatiu, ho estic però més aviat en la forma que no pas en el contingut. D'això n'hem parlat i prou amb el Ramon Barlam i la Clara Oliveres a Enseñar en la Sociedad del Conocimiento.

Ara és tard i vol ploure, no podem perdre el temps debatint si serà gat o gata, el pla ens ve a sobre i hem de reaccionar ràpid, és hora d'aplicar l'actitud masovera i arremangar-se. Lluny de veure-ho com un problema afegit m'inclino més per verure-ho com una oportunitat, un repte, la versió 2.0 del pla dóna un petit marge de maniobra als centres, cosa que no feia l'1x1, i podem decidir com invertir la dotació econòmica (encara per concretar) segons dicti el nostre propi projecte educatiu.

Així que anem per feina, tenim dues coses a fer als centres aquest final de curs i juliol: organitzar el pla TIC de centre i formar-nos per l'arribada de l'aula digital. La segona no afecta per igual tot el professorat, però sigui quin sigui el nostre nivell de competència digital, sempre hi ha coses a aprendre, així que si busquem entre aquests cursos segur que en trobem algun que ens acaba fent el pes:

iEARN-Pangea
Comunitat catalana de webquest
Espiral

Resumint: som-hi! que de vegades (gairebé sempre) ens en sortim!

seguim sense entendre res

2011-06-12T14:09:00.007+02:00

Aquesta setmana vam assistir al part del pla educat 2.0, amb cessària inclosa per al Departament (42 milions d'euros d'assignació) i epidural doble per als coordinadors informàtics dels centres. M'explico.

No seré jo qui defensi el pla educat 1x1, m'he declarat ferm opositor vàries vegades, i crec que aquest necessitava una revisió profunda, ara bé, canviar-li el nom per educat 2.0 amb l'excusa d'uns petits canvis em sembla una broma de mal gust i fer un ús gairebé fraudulent de l'adjectiu 2.0.

En essència el canvi és el següent:

estenem el pla a totes les escoles (850) i tots els instituts públics (574) i no només als que es van acceptar les condicions del govern anterior, sovint més prop del xantatge que no pas de la innovació pedagògica.
es dota amb una pissarra digital interactiva (PDI) totes les aules de 5è i 6è de primària i les de l'ESO, 2660 PDI en total.
es dota els centres amb un pressupost per adquirir ordinadors portàtils, 44500 en total.

La factura de tot plegat, 42 milions d'euros, amb uns beneficiaris clars. Com a coordinador informàtic del centre ja estic esperant la pluja d'ofertes que caurà les properes setmanes, ofertes d'empreses sovint eixides del no res per treure profit de la moda de torn. 42 milions d'euros repartits en PDI i portàtils que quedaran obsolets amb poc temps i que caldrà veure en quin grau seran utilitzats a l'aula. Potser a la nostra benvolguda consellera Rigau li aniria bé fer una llegideta a aquest informe per saber què en pensen els mateixos alumnes de les TIC. De la seva lectura el que es desprén és que els alumnes volen dinamisme a l'aula, innovació, però amb el guix si cal!

Que les experiències 1x1 no funcionen no és cap secret, tenim exemples a l'Uruguai, a l'Argentina, als EUA o a casa nostra. Sigui on sigui que s'han tirat endavant, totes coincideixen en el mateix punt, la innovació no vindrà de la mà de la tecnologia sinó de la metodologia, cosa d'altra banda coneguda des d'un principi, vegeu aquest vídeo que porta penjat a la xarxa des de 2007. Com és que no es fa una aposta clara i decidida per les competències del professorat? És cert que hi ha un sector reticent a canviar les seves metodologies o ni tan sols a plantejar-se la possibilitat de canviar-les, però potser si treballéssim en aquesta línea la resta vindria sol.

Posar ordinadors a les aules com pretén aquest nou pla ja es va dur a terme a Extremadura i l'experiència ja ha estat avaluada, no ho sap això el Departament d'Ensenyament? Dubto que no ho sabien, en tot cas no els interessa aprendre les reflexions que se'n deriven de la lectura de l'informe. Malauradament només acabo veient una gran oportunitat de negoci per uns pocs i poca cosa més.

Es parla de la millora de la connectivitat dels centres al pla? No, per tant un dels grans problemes del pla educat 1x1 queda igualment per resoldre.

Es parla de qui se'n cuidarà del manteniment dels portàtils? No, i si de fet pretenen que ho facin els coordinadors informàtics de cada centre, que vingui algú a explicar-me com. Sabeu d'alguna empresa amb més de 300 equips (suposant que s'estén com pretenen) on el manteniment recaigui sobre un treballador de l'empresa que només disposa d'unes poques hores setmanals (entre 2 i 6 segons el centre) per fer-se'n càrrec? Als hospitals també funciona així el tema informàtic? La metgessa especialitzada en medicina interna porta el manteniment de les impresores també?

Es té en compte com treballaran els alumnes a casa els continguts digitals? No, es perd una de les poques coses bones de l'educat 1x1, a moltes llars hi havia un portàtil que més que ser de l'alumne era de la família, com ens explica Ismael Peña-López avui mateix.

Es deixa caure que el professorat ha de preparar activitats TIC per desenvolupar en aquest nou "medi" sense dir com se l'ajudarà a fer-ho. D'entrada el professorat sap que els propers cursos haurà d'estar més hores fent activitat lectiva a l'aula i en tindrà menys per coordinar-se, preparar-se o innovar. Sens dubte el Departament ha triat el millor moment per demanar la implicació voluntària dels docents, després de les darrers actuacions té al col·lectiu superhipermegamotivat...

Segueixen sense entendre res, o començo a pensar que no ho volen entendre. Abans d'inundar les aules de portàtils s'ha de guanyar-se el professorat que és qui en defintiva durà el projecte endavant. S'ha de presentar un pla on hi hagi un període en el qual el professorat tingui clar que s'ha de formar perquè en un termini de 2 o 3 anys vista es farà el gran canvi. S'ha de dotar els centres dels recursos necessaris per dur a terme aquest període d'adaptació, que potser inclou l'adquisició de material, però sempre cuidant els tempos. Aquest període implicaria la redacció d'un pla TIC de centre on s'especifiqués el que es vol, però no un pla de TIC amb format de carta als Reis, sinó un pla on es deixés clar els canvis metodològics que es volen implementar a l'escola o institut i que comptés amb el suport i implicació de tot el claustre, no només el quatre il·luminats que remenen una mica els ordinadors..

I finalment s'ha de tenir un nord clar com a país i no estendre aquesta sensació de fer i desfer continuada que ens envolta des de fa ja massa temps.

I serà perquè sóc de l'àmbit científic però no faig més que pensar en les xifres, en tot el que es podria fer amb aquests 42 milions d'euros... per què 2.0? no veig pas cap canvi de versió significatiu.

incentius editorials

2011-06-06T18:46:00.001+02:00

Sempre he pecat de no tenir cap filtre entre la neurona i la llengua i portat al món de les noves tecnologies, tampoc en tinc cap entre la mateixa neurona i els dits que piquen el teclat. Deia Jordi adell en una conferència a Manresa amb motiu de les III Jornades Espurna que gairebé sempre escrivim al blog quan alguna cosa ens indignava, deia que potser anava sent hora de canviar això i escriure també quan no estem indignats. Avui però, no és així, avui em mou la indignació... ja veurem demà per on bufa el vent.

Ens trobem a final de curs i les editorials de llibres de text corren desesperades a la caça del cap de seminari o departament oferint-li les excel·lències del seu producte. Els clients sovint són difícils de convèncer i les tècniques del marketing són les que són. De la mateixa manera que els visitadors mèdics tenen el seus "encants" per convèncer els metges amb pocs valors ètics per receptar aquest medicament en comptes d'aquell altre genèric, les editorials fan servir les seves dots persuassives per guanyar-se el cllient.

De tots és sabut que unes i altres han entrat en una espiral maliciosa d'oferir canons de projecció, portàtils o pissarres interactives a canvi de la tria en exclusiva dels seus materials per a tots els cursos d'un determinat departament. Així, els professors de tot un departament, per exemple, reben un portàtil cadascú per desenvolupar la seva tasca docent. Després, en faran més o menys ús a l'aula o per preparar les classes, suposarem però que en fan un ús adequat. Altres editorials es decanten per donar un canó de projecció per al laboratori o l'aula d'idiomes, en aquest cas, els destinataris finals i per tant beneficiaris, són els mateixos alumnes. Segur que d'exemples així en coneixem tots i totes i possiblement alguns de poc lloables.

Aquestes pràctiques poden ser reprovables però de vegades davant la decisió d'haver de triar entre dos materials molt semblants, l'opció que va acompanyada d'un petit souvenir que en darrera instància repercuteix en l'alumnat acaba sent l'elegida. Res a dir. Canalitzar la competència ferotge entre editorials en favor dels nostre alumnat no està malament sempre i quan no es deixi mai, mai, en segon terme la qualitat dels textos escollits. Personalment no m'acaben de convèncer mai i m'estimo més fer-me els meus propis materials, però respecto la decisió dels companys que prefereixen treballar amb els llibres de text.

Ara bé, el que no puc acceptar és que una d'aquestes editorials faci un homenatge a una companya de professió l'any que es jubila i que a més l'obsequiï amb un portàtil... Pels serveis prestats? A qui? Ara que es jubila necessitarà el portàtil? No critico l'homenatge, tot i que no hi vaig assistir per una qüestió de principis, però em sembla vergonyós i inacceptable el "present" de comiat. Totalment fora de lloc.

Si amb aquest gest pretenia l'editorial persuadir-nos als membres del seminari que quedem, ha aconseguit justament el contrari. Que els llibres de text són un negoci per sagnar les butxaques dels pares cada mes de setembre no és cap secret, que aquestes pràctiques comercials s'estan estenent cada vegada amb menys vergonya, tampoc, així que no veig per què hem de seguir fent-los el joc i no fer-ho públic. Jo, si més no, no penso entrar en aquest joc, no penso jugar a mercadejar amb aixó.

I ja posats, m'acabo de desfogar!!

Des de fa uns pocs anys s'ha engegat als centres un projecte molt interessant de reciclatge de llibres que a banda de suposar un estalvi considerable per a les famílies, promou valors com el propi reciclatge i el respecte envers la seva feina i les eves eines per part dels alumnes. Malgrat tot cada any s'han de reposar exemplars, cosa prevista per les editorials que responen canviant el format del text amb una nova edició marcadament diferent a l'anterior, malgrat els contingut és el mateix. L'exercici 4 ara és el 9, la unitat 3 ara és la 2... pertis canvis subtils de format sense cap altre pretexte que fer més difícil la feina dels docents que es resisteixen a actualitzar l'stock de llibres. Mesures sense cap altra finalitat que vendre. És l'obsolescència programada aplicada al món de l'educació. Un motiu més per dir no als llibres de text tradicionals.

deconstruïm l'escola?

2011-06-01T23:41:00.005+02:00

Deia Albert Einstein que no podem esperar resoldre un problema utilitzant les mateixes eines que l'han creat. Un dia li van demanar què calia fer per ser un geni, ell va contestar que calia dedicar almenys 30 minuts al dia a pensar diferent a la resta. Un altre dia va cncloure que en moments de crisi només la imaginació era més important que el coneixement... I sí, entre cita i cita es va dedicar a jugar amb el temps i l'espai. Per cert, també era un gran violinista.

Que l'escola està en crisi, i no només a casa nostra, és un fet més o menys acceptat arreu del món i si hem d'anar a buscar imaginació estem al lloc indicat. Els genis cada dia es fan més cars de veure i vist com va el món, potser ens cal més teamdividualism que no pas individualitats, però el que sí que és cert és que potser és hora de pensar diferent, intentar resoldre els problemes que trobem a l'escola canviant coses que d'entrada no ens plantegem tocar. I si juguem, encara que sigui per uns moments, a desmuntar-ho tot i refer-ho? Què passaria? Potser així trobaríem un camí nou.. què perdem de fer la simulació?

Un dels pilars inqüestionables dels sistemes educatius és el currículum, inqüestionable en el sentit més literal, ningú gosa qüestionar-lo en quant a continguts bàsics, instrumentals, essencials o com vulguem dir-los. El "pastís" es reparteix en matemàtiques, llengües, ciències... deixant poc marge a petites incorporacions o canvis, de fet s'acostuma a afegir però mai a treure, tenim un pànic horrorós a treure res. Per sort gent com Robert C. Schank va una mcia més enllà i s'atreveix a proposar un canvi radical en la concepció del currículum, potser massa bèstia com per poder digerir-lo de cop, però i ha canvis que, sense afectar tan descaradament el currículum, el poden moldejar de forma molt efectiva per intentar treure'n un profit més gran.

Un canvi seria redissenyar l'horari de les escoles i instituts, per què hem de tenir 30 classes d'una hora a la setmana? Per què la disposició de l'aula ha de ser 30 taules, amb les seves 30 cadires, encarades cap a una pissarra amb una taula més gran i una butaca per al professor? En alguns centres com ara el col·legi Montserrat de Barcelona amb la Montserrat del Pozo al capdavant ja ho fan, amb la teoria de les intel·ligències múltiples com a eina bàsica han reorganitzat les aules i l'horari de manera que els alumnes treballen en blocs horaris i de contingut. Aquest treball requereix molta coordinació entre diferents disciplines, entre les tradicionals àrees de coneixement, però els resultats estan a la vista.

Avui es publicava al New York Times un article on s'incidia en el mateix fet, una escola privada havia decidit treballar a partir de blocs de contingut suprimint l'horari tradicional de classes de 45 minuts i subsitituint-les per aquests blocs de durada més llarga i variable.

Els continguts es treballen de manera més intensa i no necessàriament cada setmana, potser hi ha uns temes que es tracten a principi de trimestre, uns altres més endavant.. però de manera que al final de curs s'ha treballat el mateix que si s'hagués fet de la forma convencional amb hores fraccionades per matèries i amb hores assignades cada setmana.

Les noves classes són molt més intenses, ja que no són de 45 minuts, n'hi ha de fins a 2 hores, però l'alumnat està molt més implicat, té temps de posar-s'hi a fons en el tema que es treballa i el fet de canviar cada setmana de continguts no dóna peu a l'avorriment. Lògicament també s'hi corre el risc de tenir l'auditori apàtic dues hores si no s'ha dinamitzat bé l'activitat..

El canvi però no només afecta a l'horari sinó que també a la disposició de les taules i cadires de les aules, s'ha reformat el sistema de manera que tothom treballa en base a un gran espai central on compartir el coneixement. El que es busca en el fons és permetre una gran flexibilitat a l'aula per treballar els diferents blocs de contingut en funció del que aquests demanin.

La justificació del canvi es basa en el fet que les activitats HOT (high order thinking) de la famosa taxonomia de Bloom requereixen més temps per assolir-se i experimentar.

El Ferran Adrià va trobar el seu camí deconstruint la cuina, reinventant-la, d'això ara en diuen innovació. No podria ser el model aplicable a l'escola? I si la deconstruïm encara que sigui per verue què passa? Haurem d'estar ben atents a aquests tipus d'experiències, seguir-les de prop i començar a plantejar-nos canvis més profunds en el nostre sistema. Per què no?

l'esperit de la Masia

2011-05-29T13:14:00.004+02:00

Fa uns dies publicava un post on vinculava la vida del mas amb el dia a dia de l'escola, avui deixarem el mas per anar fins la Masia. No sóc culé tot i que he de confessar que veure jugar el Barça aquests darrers anys és tot un plaer. Anit mentre el barcelonisme embogia amb la 4a copa d'Europa (o champions.. tant fa) jo pensava en la gent de la Masia, pensava en tota la gent anònima que hi ha treballant allà per aconseguir transmetre uns valors a aquella canalla que poc a poc va creixent i, a banda de gaudir de l'oportunitat de ser preparats esportivament per un dels millors clubs del món, tenen un entorn que els dóna una formació humana immensa.

No parlo perquè sí, aquests elogis no són gratuïts, aquests darrers dos anys he tingut ocasió de ser tutor d'un noi que cada tarda baixa de Manresa a la Masia a entrenar i indirectament he vist el que es transmet allà. Basar un post amb una experiència individual seria molt agoserat, però quan veus com es comporten els blaugranes del 1r equip que han estat formats a la casa, veus que en el fons, hi ha uns principis i uns valors comuns a tots, arribin al 1r equip o no. Hi ha una manera de fer que mereix ser estudiada amb més deteniment.

Pagaria per poder fer una xerrada amb el coordinador pedagògic de la Masia, per compartir experiències, per aprendre en definitiva. Estic convençut que podríem aprendre molt a l'escola del que es transmet entre aquelles quatre parets. Sé per exemple que l'exigència en els estudis ordinaris és una prioritat, l'esforç en un lloc té premi a l'altre, al camp, als entrenaments, el dia del partit.. No seria això extrapolable a qualsevol escola o institut? Estic convençut que sí.

Us imagineu un poble o ciutat on hi hagués una coordinació eficaç entre les escoles i instituts i els equips municipals de bàsquet, handbol o futbol per citar-ne alguns? Ara mateix actuem independentment, cadascú pel seu costat, tot i que tant des d'un costat com des de l'altre incidim directament sobre la formació dels nois i de les noies. Us imagineu que a l'equip de volei del barri et demanessin les notes per poder jugar? Que t'exigissin uns mínims? Digueu-me il·lús però crec que apareixiria una sinèrgia entre tots dos llocs molt positiva. Els i les alumnes passarien de veure l'escola i l'insitut com una cosa secundària que m'impedeix fer allò que m'agrada a veure-ho com una cosa que em permet millorar en l'esport que faig.

Crec que no millorarien únicament els resultats acadèmics d'aquests nois i noies sinó que la seva implicació en l'equip del barri o poble o onsigui que realitzen aquesta activitat esportiva extraescolar, es veuria augmentada. La cultura de l'esforç es veuria tremendament reforçada i els resultats sorgirien per les dues bandes.

Com coordinar això? No és tan complicat com pugui semblar:

no tenim uns consells escolars municipals? Costaria molt fer una reunió entre els representants de les associacions esportives del municipi i un parell de representants del consell escolar municipal?
no tenim un Pla Català de l'Esport a l'Escola? Per què no implicar en aquest pla les entitats esportives municipals també?
no busquem sempre la implicació de la societat en la formació dels nostres joves?

Com que sóc una mica inconscient ho proposaré al meu centre perquè ho facin arribar al consell escolar municipal. A veure on arriba la proposta...

escola indignada

2011-05-28T11:13:00.002+02:00

Després de veure les imatges d'ahir a Plaça Catalunya amb els mossos d'esquadra carregant desproporcionadament sobre els indignats, em vaig indignar una mica més. Això de la indignació es veu que no té límit superior. A la tarda vaig baixar a la Plaça Sant Domènec de Manresa on hi ha els indignats manresans i vaig demanar per la comissió d'educació, no n'hi havia cap.

De tornada a casa no feia més que donar-li voltes al tema, com hauria de ser l'educació en aquest nou escenari que es vol dibuixar? Quin paper hauria de jugar? Com s'hauria d'articular l'educació?

Que l'educació necessita un canvi profund que passi per la revisió del currículum i una incorporació (no substitució) de noves meodologies basades en les intel·ligències múltiples per exemple és una cosa en la que coincidim molts professors quan fem aquelles eternes sessions de teràpia col·lectiva. Hi ha però una pedra a la sabata, una brossa a l'ull que ens impedeix anar endavant i aplicar aquests canvis que la revolució educativa necessita, la classe política.

Posar l'educació en mans de la classe política és el gran obstacle amb què la societat, i no només l'escola, es troba. Tota societat necessita de tant en tant fer canvis estructurals que li permetin avançar, canvis que a curt termini acostumen a ser impopulars i que no donen fruits perquè aquests vénen a llarg termini. Està en les mans dels polítics legislar i en conseqüència introduir els canvis que considerin oportuns allà on convingui, però l'escola és un lloc difícil.

Els canvis que necessita l'escola no donen resultats en un marge de 4 anys que és el temps de vida d'una legislatura. Així doncs, l'escola és esclava i presonera d'aquesta condició, cap polític prendrà mesures que no donin resultats en 4 anys i menys encara si aquests mesures, tot i ser imprescindibles perquè donin fruits una generació després, són impopulars durant aquest 4 anys.

Aquests darrers anys hem vist com uns feien i desfeien el que els altres havien fet, cada canvi de govern es traduïa en un canvi de rumb, tothom anava afegint a l'escola petits canvis sense criteri, sense un objectiu clar. Mesures sovint populistes i sense fonamentació pedagògica com ara la impartició de la 6a hora a primària o la implantació del pla educat 1x1, tot i que aquest últim també tenia una component econòmica i mercantilista important. L'escola necessita estabilitat i posar-la en mans de la classe política significa just el contrari.

Crec que l'educació, i molt probablement la sanitat, haurien de ser àmbits aliens a la política o si més no en un grau important. Aquests haurien de ser al meu parer els quatre pilars bàsics:

1. Professionals de reconegut prestigi haurien d'estar al capdavant de l'educació del país independentment del color polític del moment, això els donaria independència i qüestions que necessiten temps d'aplicació superior als 4 anys es desencallarien. Les decisions no es supeditarien a les urnes. Una comissió d'experts estaria a càrrec de l'educació del país que podria ser triada pels mateixos professionals de l'educació i l'àmbit universitari especialitzat.

2. Dotar l'educació d'un pressupost fix i irrenunciable fora de les mans especulatives dels polítics. Ja que sovint es posa Finlàndia com a exemple, allà es destina el 14% del pressupost de l'estat, aquest podria ser un bon referent. Aquest punt el faria extensiu a la sanitat.

3. Supressió dels concerts amb l'escola privada. No té sentit que amb diners públics es finaciï l'escola privada. Davant l'argument que l'escola pública no pot fer-se càrrec de l'escolarització de tot l'alumnat, la resposta és clara, amb un pressupost adequat, sí que es pot fer. Això permetria fins i tot nacionalitzar aquelles escoles privades basades en el concert i incorporar-les al sistema públic. L'autonomia de centre pactada al Pacte Nacional per l'Educació és suficient per dotar cada centre de la identitat pròpia necessària.

4. Supressió de la condició de funcionari immortal per al professorat tal i com l'entenem ara. Els funcionaris, i no només els dels sector educatiu, no poden ser triats a partir d'un sistema d'oposicions que no respon a la realitat de la professió que han de desenvolupar i no poden tenir immunitat laboral de per vida. Com qualsevol altre professional un funcionari ha de poder demostrar la seva vàlua i idoneïtat pel lloc que ocupa en qualsevol moment, si no ho fa, ha de poder ser apartat del sistema com en qualsevol altre àmbit professional. Això implicaria una inspecció educativa, en el cas que ens ocupa, competent.

Un cop assolits aquests punts hi ha infinitat de temes a tractar dins l'àmbit educatiu, però al meu entendre, poc es podrà avançar si no posem unes bases sòlides des de bon començament.

plaça Tahrir a Espurnik

2011-05-20T00:05:00.003+02:00

Avui hem fet una activitat ben singular a l'entorn de realita virtual open sim d'Espurna, Espurnik. Vist que a totes les places de les principals ciutats de l'Estat s'estaven convocant manifestacions per demanar un canvi en el sistema actual i la gent s'estava organitzant a través de les xarxes socials i el moviment assambleari reviscolava, hem pensat de fer una assamblea a la nostra pròpia plaça Tahrir.

Els avatars dels alumnes han anat arribant a la plaça sempre i quan la connexió ho permetia. Després de consultar les instruccions en un document compartit hem començat l'assamblea. Han sortit molts punts de debat i les aportacions de tothom han estat realment positives. Finalment s'ha redactat un petit manifest recollint les principals conclusions a què s'ha arribat.

L'experiència ha estat molt positiva, no és fàcil engrescar alumnes perquè es reuneixin un dijous a les 10 de la nit per a debatir sobre la situació política i social que atravessem. El resultat ha estat una estona molt enriquidora i aprofito l'entrada per felicitar-los públicament pel temps i esforços dedicats.

a l'escola com al mas

2011-05-17T23:10:00.002+02:00

Estar a mig camí entre el Bages i l'Alt Maestrat té inconvenients, el més evident l'explicaria Heisenberg molt bé, el principi d'incertesa que va formular diu que és impossible saber la posició d'una partícula i la seva quantitat de moviment al mateix temps. Cosa que al poble haguéssim resolt amb un senzill: o vas a la processó o et quedes al campanat voltejant, però als dos llocs no potser! Des de que vaig arribar al Bages vaig descobrir una feina que em va captivar, això no treu que no hi hagi dia que el meu cap no viatgi d'amagat fins al poble, els seus carrers, els seus bancals, cingles i barrancs.

Aquesta casuística fa que sovint analitzi les coses que em succeixen com a professor des d'una òptica diferent, amb el temps he aprés a mirar-me les situacions de l'aula, del centre i del claustre des de la distància tot i estar de cos present. Al principi em resultava estrany i em costava canviar el xip del poble a la feina, ara, el que era una mena de jetlag ha acabat per convertir-se en una eina valuosíssima. He acabat trobant un munt de similituds entre la feina de professor i la d'un masover que viu perdut en un mas de les muntanyes de l'interior de Castelló.

Tant en un lloc, el mas, com en l'altre, l'institut, el dia a dia està plagat de situacions imprevisibles que s'han de resoldre. Quan vius en un entorn urbà el sistema, la pròpia societat, et soluciona molts dels problemes que la vida diària et genera. La ciutat et fa arribar la llum elèctrica fins a la porta de casa, el gas, l'aigua... et recull les escombreries, t'asfalta el carrer i te'l neteja, et posa una farmàcia a la cantonada, un hospital una mica més enllà i l'escola a quinze minuts a peu. Si la rentadora s'avaria el servei tècnic s'acostarà amb una trucada de telèfon, si s'ha acabat el suc de prèssec per esmorzar demà baixem en un moment al súper i així podria descriure un munt de situacions que si vius en un mas no tenen sentit.

Al mas estàs sol, si vols llum te les hauràs d'enginyar per posar un grup electrogen, unes plaques solars o un petit aerogenerador que mai satisfaran les necessitats completament, si s'acaba el gasoil, fa boira o no bufa el vent, la rentadora haurà d'esperar a demà i haurem de vigilar el consum d'electricitat. L'aigua la recollirem en una cisterna o la portarem de la font que hi ha camí amunt i pregarem perquè plogui de tant en tant. La nevera i el rebost hauran d'estar sempre plens, si neva ningú recordarà que estàs allà, però no t'amoïnes per això i ets previsor. Amb el temps has aprés a fer de mecànic del cotxe, electricista, lampista, ferrer, fuster, paleta i el que vingui bé, el telèfon no sempre té cobertura. L'entorn t'ha ensenyat a desenvolupar habilitats que a la ciutat no haguessis necessitat, però potser no n'ets del tot conscient.

A l'institut la feina de professor es torna més exigent cada dia que passa: la societat del coneixement en la que vivim et demana que t'adaptis que evolucionis; l'administració et carrega amb més responsabilitats, més burocràcia; els i les alumnes volen més i més encara que sovint no ho manifestin... i el dia a dia és una font inesgotable de situacions que demanen una resposta ràpida a tot tipus de problemes. Aquí és on la mentalitat masovera entra en joc. Afrontar aquesta situació des de l'òptica urbana pot arribar a col·lapsar-te, ha aparegut un problema del qual no n'ets responsable però que t'esquitxa, potser s'hauria de resoldre des de fora (família, municipi, administració educativa..) però la resposta no arribarà potser perquè el missatge no s'ha arribat a transmetre o si ho ha fet entra en una dinàmica tan ferragosa que s'acaba encallant. Toca anar per feina, improvisar i fer d'allò pel que potser no t'han preparat. Igual que al masover que té per feina principal ser pastor, per exemple, li toca fer de veterinari, fuster, mecànic o electricista, als professors ens toca fer mil coses més de les que se'ns "suposa".

Aquest punt de vista no és compartit per molts companys de professió, però el cert és que si el masover només fes de pastor, el mas s'ensorraria damunt seu mentre ell encara estaria rondinant i esperant que vingués qui sap quin entés en la matèria. L'argument "jo sóc professor, no psicòleg!" l'he sentit moltes vegades, i és cert, tenim una formació i per tant no som especialistes en altres disciplines, però quan s'ha d'actuar, s'ha d'actuar, i com diria el masover, qui fa el que pot no està obligat a més.

Les previsions per al proper curs pel que fa a condicions laborals no són gens bones, sembla ser que no plourà i farà fred. El masover sap que cal estar preparat i mentre els de la ciutat aniran desesperats a l'estiu perquè els han tallat l'aigua dues hores al dia, ell haurà estalviat prou aigua a l'hivern per poder-ne disposar tres cada matí per a les ovelles. Potser a l'escola haurem de fer igual i començar a pensar amb mentalitat masovera, aprofitar fins a l'últim recurs que tinguem i lluny d'anar rondinant per res, anar per feina perquè vénen temps fotuts i els corders s'han de criar bé per vendre'ls a bon preu.

Segurament el que podem aportar cadascú de nosaltres al centre, a banda de la nostra tasca estríctament docent, no és massa, però com diem al poble, tota pedra fa paret i perquè la paret no caigui, de pedres en calen de grans i de petites que les falquin, totes fan profit.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T07:18:00.003+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

una lliçó més, i quina lliçó!

2011-04-30T12:44:00.003+02:00

Sovint costa de trobar notícies als mitjans de comunicació que se'n facin ressó de fets com el que ahir al conservatori de música de Manresa. Resulta que una colla d'alumnes i exalumnes del conservatori fa uns mesos van decidir muntar pel seu compte una orquestra on poder tocar i gaudir de la seva passió. El fet en sí és molt lloable i digne d'admiració, tots estan buscant-se un futur, intentant formant-se, estudiant a la universitat o on sigui... de temps el just, però tot i així han estat capaços de trobar-ne per assajar, per recuperar l'instrument en alguns casos i posar-se al nivell que exigia el repte, per gaudir al més alt nivell de la seva música en definitiva.

Aquests joves es presentaven ahir al mateix conservatori amb un recital d'hora i mitja amb un repertori íntegrament dedicat a Astor Piazzolla. Vaig tenir la sort d'assisitir-hi i la sensació que vaig tenir en acabar va ser d'admiració absoluta cap a aquests nois i aquestes noies de Camerata Bacasis, que es com han ressolt anomenar-se. Avui al diari de la Catalunya Central, el regio7, ni una paraula. Sense comentaris.

Quina lliçó!! Sí, quina lliçó d'esforç, voluntat i ganes de tirar endavant que ens van donar ahir. Tota l'orquestra està per sota dels 28 anys, alguns encara són a l'institut fent batxillerat, tots membres d'una generació que s'ha qualificat de mil maneres, cadascuna més estrambòtica, però en cap cas se'ls ha fet justícia i menys qualificant-los com a ni-ni. En un entorn immers en una crisi de la que ningú sap cop sortir-se'n, els que pitjor ho tenen, ells, la seva generació, la que no pot perdre el seu treball perquè encara no el té i qui sap si el podran trobar, decideix apretar fort les dents i tirar endavant.

Una lliçó de maduresa, no tenen prou amb les dificultats que el seu dia a dia els dóna que encara decideixen aventurar-se en un viatge tan fascinant com esgotador, crear una orquestra. Possiblement molts d'ells havien somiat quan estudiaven per aquell conservatori que potser algun dia arribarien a tocar en una orquestra. La societat que els ha proveït amb un conservatori, una formació i uns somnis, quan arriba l'hora de la veritat els gira la cara, el suport a l'art no interessa, la música no interessa, la dansa no interessa... i en conseqüència, pràcticament tot el contingent de músics que hem creat han de marxar cap a casa amb la cua entre cames o fer les maletes i provar sort Pirineus enllà. Doncs lluny de queixar-se aquests músics han decidit tirar pel dret i han fet el que les institucions han estat incapaces de fer, agrupar-los i crear una orquestra que si acaba consolidant-se, cosa que espero i desitjo, acabarà sent un referent més de la ciutat.

Em demano, què passaria si en tots el ambits de la societat i a tots es nivells actuéssim igual. Si en comptes de llepar-nos les ferides i rondinar apretéssim les dents com ells i tiréssim pel dret, endavant! Sense importar-nos res, només endavant amb il·lusió, ganes i voluntat, on arribaríem?

I si a les escoles i instituts ens deixéssim de punyetes i tots empenyéssim endavant?

Gràcies David Santamaria, Arnau Monforte, Marta Morros, Núria Casassayas, Marta Atcher...

els codis QR a l'aula

2011-04-14T19:47:00.004+02:00

Hi ha dies que tot d'una s'encén una bombeta, per què no utilitzar els codis QR a l'aula? Com que aquests moments d'il·luminació sempre et vénen en moments estrambòtics, quan arribes a casa fas una cerca ràpida i veus que la cosa està més que trillada. No per això et desanimes, tot el contrari, veus que no ets l'únic freaky al món..

La idea és simple, afegir una imatge en un paper que conté una informació molt concreta. Com un codi de barres té la informació del preu d'un producte, un codi QR té informació d'una URL per exemple. L'aplicació immediata a l'aula és afegir aquests codis als apunts que tradicionalment repartia. Aquests els acompanyo de vegades de gràfics o imatges que intenten exemplificar allò que les paraules no acaben de deixar clar. Sovint fins i tot les imatges es queden curtes, cosa que resolia afegint a peu de pàgina la URL on trobar una simulació, vídeo o applet dinàmic que acabés per transmetre tot el contingut que volia.

L'aparició de les pàgines d'acurtament d'URL va ser un gran què, però tot i això els alumnes havien d'escriure aquella seqüència de lletres i dígits al seu navegador per tal de veure l'enllaç. Amb els codis QR això és història. Ara creo una imatge del codi QR a partir de la URL i la insereixo al text. Tot el que han de fer és enfocar el mòbil o la webcam del seu ordinador al codi i fet! Cal però que es descarreguin prèviament un lector d'aquests codis.

Amb els meus alumnes tot això no serà cap cosa revolucionària, només una opció més a incloure en els apunts, ja que no tots disposen de mòbils amb tecnologia per navegar per Internet encara que també ho poden fer servir amb l'ordinador de casa. Pensava també en tots aquells pobres alumnes que s'han vist immersos en el pla Educat 1x1 i que ara tenen un netbook entre mans ,amb una pantalla massa petita com per pemetre estudiar dignament. Potser per a ells aquests codis serien una eina molt útil, d'una banda tindrien en paper uns continguts a estudiar i de tant en tant, tot encarant els apunts a la webcam del netbook, poder ampliar els conceptes amb tot el potencial que la xarxa ofereix. Ja que tenen l'eina, que l'aprofitin! No ho sé, però potser les editorials de materials digitals ja ho tenen previst to això...

reflexions moodèliques

2011-04-12T19:55:00.003+02:00

Aquest és el cinquè curs que faig servir el moodle com a eina de suport a les classes. Vestir un curs moodle porta el seu temps i al llarg d'aquests 5 anys he anat mudant els meus cursos com bonament he pogut. A hores d'ara m'atreviria a dir que els cursos de batxillerat de les matèries de física i química (4 en total) han quedat prou arregladets, vaja, que els podem treure a passejar. A 4t d'ESO el curs CLIL de physics & chemistry també està complet i n'estic especialment content per la feina que implica.

Crec que ha arribat el moment que puc fer-los una petita auditoria, quin ús en fan els i les alumnes? Les hores que he dedicat a muntar-los seria molt complicat calcular-les i la veritat és que m'estimo més no fer-ho, no és l'objectiu d'aquest test de control. Sí que vull saber però, l'aprofitament per part de l'alumnat.

Als diferents cursos he posat recursos com ara apunts (en pdf i en format book de moodle), fulls d'exercicis i les seves solucions (pdf), simulacions (seleccionades a la xarxa), enllaços interessants (vídeos, webs d'interès...) i qüestionaris (de prova o simulacions d'examen). Cal dir que a 4t he fet servir força el recurs tasca per fer activitats en línea.

He començat aquest estudi tot avaluant el curs de Física de 2n de bat, el curs està format per 5 blocs de contingut amb un total de 59 recursos i 10 enllaços a apunts o exàmens (recurs on els alumnes poden consultar la nota del darrer examen). He fet un buidat del nombre de vegades que aquests recursos han estat visualitzats pels alumnes, sense tenir en compte el temps que han trigat en tancar-lo... suposaré que l'han vist detingudament.

Els resultats m'han sorprés i, sincerament, no gratament. D'un total de 25 alumnes he descobert què:

només 5 han obert com a mínim un 50% dels recursos
8 d'ells estan per sota del 10% de recursos visualitzats
la mitjana de recursos visualitzats és de 14,6

Cal tenir en compte que aquestes xifres inclouen el fet que un alumne hagi vist el mateix recurs més d'un cop, si només consideré el primer cop, serien molt inferiors. Si tinc en compte el nombre de visualitzacions dels apunt o fulls de solucions d'exercicis, la xifra és de 11,6 visualitzacions de mitjana, quan només hi ha 10!.

Si analitzo el nombre d'alumnes que han visitat cadascun dels recursos descobreixo que la mitjana és de 5,9 alumnes per recurs. És a dir, de mitjana, dels 25 alumnes només 6 han vist tots els recursos. Cal dir que el recurs de més èxit ha estat vist per 14 alumnes, i 21 recursos (la 3a part) no han rebut la visita de més de 3 alumnes.

No cal dir que el recurs de consulta de les notes de l'examen és el més visitat del curs, tots els alumnes hi han tret el cap i la majoria d'ells més d'una vegada en un mateix dia (esperant que corregís els exàmens i pengés les notes).

L'ús que se'n fa del curs és mínim, els recursos més visitats són els tradicionals: apunts, exercicis i nota de l'examen. Cal dir que no tenim llibre de text, entenc que els apunts siguin d'utilitat, però les eines adicionals d'aprenentatge com ara simulacions, vídeos, enllaços... estan molt infrautilitzades. Sovint pensem que estem davant una generació 2.0, que es motiva amb recursos visuals i que aquest fet els fa motivar-se. Aquestes dades em fan dubtar, la gran majoria dels alumnes es decanten pel mètode tradicional, possiblement perquè és al que estan habituats des de petits. Vull creure que és això..

Aquesta podria ser una explicació del poc aprofitament de l'entorn moodle, una altra però podria ser que senzillament aprofiten allò que els genera un benefici immediat, aprovar l'examen. Per tant el material més preuat són la combinació apunts-exercicis, sent el altres recursos tan adicionals i tan complementaris que acaben sent totalment prescindibles. Un exemple, un dia vaig intentar veure a l'aula una roda de premsa que Greenpeace va oferir per avaluar els fets de la central de Fukushima, estàvem treballant el tema de física atòmica i radioactivitat. La connexió a Internet anava molt lenta i es va fer impossible veure-la, la idea era dedicar tota una sessió, no va poder ser. Vaig penjar l'enllaç al moodle, només 5 alumnes el van consultar.

Potser he comés una errada greu en el plantejament del curs, no he volgut mai forçar l'alumnat a usar el moodle com a eina de treball principal, sempre m'he decantat per utilitzar com a complement, tanmateix estic començant a pensar qué m'he equivocat. Potser hauria de "motivar" l'alumnat a veure aquests recursos tan útils (al meu entendre) tot lligant-los a una activitat avaluable. Confiar amb la seva voluntat d'aprendre i gaudir fent-ho no ha acabat de funcionar.

Ingenu? Segurament. Tot i això crec fermament en l'eina i confio que hagi estat útil per als alumnes que n'han fet ús.

avui fa un mes

2011-04-08T20:18:00.003+02:00

8 de març, avui fa un mes exactament conmemoràvem el dia de la dona treballadora. Avui fa un mes que comentava als alumnes de 2n de batxillerat, a classe, el com al llarg dels darrers anys s'havia baixat la guàrdia pel que fa al tracte i respecte envers la figura de la dona als mitjans de comunicació i especialment a la publicitat.

Els comentava també que sovint veia actituds i maneres de fer a l'aula que m'entristien molt, com ara veure nois maltractant les seves companyes pel fet de ser dones... actituds que lògicament talles de seguida però que de vegades només són subtileses, detalls, inèrcies d'una societat que s'ha relaxat. Em sorprén profundament veure com reapareixen comportaments que creia superats, recordo perfectament quan jo anava a l'institut a finals dels 80 i principis dels 90 i això, no passava. Clarament els adolescents d'ara no són més que un reflex de la societat en la que viuen, com ho érem nosaltres en el nostre moment.

Recordo que aquell 8 de març de fa escassament un mes em demanava la Clara que posés algun exemple d'això, com sempre passa, en el moment precís et falta l'exemple real, però vés per on que avui n'he trobat un publicat en un mur de Facebook que ho exemplifica clarament. Es tracta d'un anunci de la cervesa Guiness, que per cert, no tornaré a tastar, per respecte a totes les dones que conec.

L'anunci fa ser emés per televisió fa uns quatre anys i va ser retirat, afortunadament, però les xarxes socials els segueixen difonent. La prova però és evident, la figura de la dona es va utilitzar de manera lamentable i estem parlant de la primera dècada del segle XXI, definitivament, no hem avançat gaire, i el més preocupant, els comentaris que acompanyen molts dels llocs on s'ha difós ho deixen ben palés.

Efímera

2011-04-06T21:25:00.001+02:00

Aquest seria l'adjectiu que hauríem de posar al mot informació aquest principi de segle XXI. Els esdeveniments succeixen a tal velocitat o més ben dit, som informats a tal velocitat, que no tenim temps de digerir res. D'una banda gaudim d'un accés a la informació com mai abans en la història de la humanitat però d'altra banda som incapaços de trobar el temps per filtrar-la, analitzar-la i pair-la. Així que no ens queda cap més remeï que confiar en les nostres amistats, coneguts o senzillament gent que no coneixem però que tenim com a bons referents perquè ens informin d'allò que han trobat per nosaltres.

La clau està en compartir allò que trobem amb els altres, i twitter és un mitjà excepcional per fer-ho. No descobrirem la sopa d'all ara, però em resulta significatiu que molts dels meus alumnes no tinguin ben bé clar què és això de twitter, i certament, em preocupa. Em preocupa perquè vivint com viuen en aquesta societat de la informació i la comunicació, no estar informat no és una qüestió d'oportunitats sinó d'irresponsabilitat. Si tens accés a la informació és un crim que no l'aprofitis.

La setmana passada se'm van quedar clavades les paraules del Josep, un avi de la Pobla de Massaluca sentenciava des de l'òptica que donen els anys viscuts el següent: "quan érem joves ens pensàvem que lo món començava allà per on surt lo sol i acabava allà per on es pon, era tan petit, tan reduït, estàvem tan tancats.." Els alumnes que l'escoltaven no sé ben bé què pensaven, però jo vaig pensar en ells.

Aquella gent va lluitar per saber, per aprendre, per sortir d'aquell món tan petit, avui nosaltres vivim en un món en el que cada dia que passa cauen més fronteres i les llibertats arriben afortunadament a més gent que mai. Queda camí per fer, però siguem francs, se n'ha fet molt ja. És per això que em dol veure com els néts i nétes d'aquesta generació estan perdent, d'alguna manera, la noció del que va costar aconseguir aquestes llibertats, potser no els ho hem sabut ensenyar, potser se'ns ha oblidat fer-ho, potser hem badat... però el cert és que malgrat tenir una capacitat fins ara desconeguda per estar informats, en termes generals, no ho estan.

Em faig una pregunta, què passaria si dediquessin només un 10% del temps que dediquen a Facebook a informar-se, a fer una ullada als titulars de la premsa, a crear-se un compte de twitter (per exemple) i utilitzar-lo subscribint-se a uns quants llocs?. Si dediquessin part del seu temps a compartir a través dels seus canals, Facebook inclós, allò que troben i els agrada, els sorpén i els indigna, sobretot allò que els indigna. La societat que els tocarà viure és una herència molt demacrada que els deixem i els serà desgraciadament hostil, només ells i ells poden canviar-la vist que nosaltres ens estem demostrant bastant incapaços de fer-ho.

En la societat del tot és efímer cal que diguin prou a moltes coses, que s'organitzin i que no deixin que certes coses passin de moda. El seu futur no pot ser en cap cas efímer.

lo riu té màgia

2011-04-03T18:01:00.000+02:00

M'havia fet el propòsit de no tornar a escriure en aquest blog fins que a casa no tornessin a tenir senyal, continuen sense senyal... però no me n'he pogut estar, sovint passen coses que no poden quedar a l'aire, sense que en fem una reflexió posterior. El viscut aquesta setmana passada a les terres de l'Ebre amb els alumnes de 2n de batxillerat bé mereix una entrada al racó de la falsa.

No és la primera vegada que baixem a l'Ebre i en concret a la Terra Alta per treballar sobre el terreny la Batalla de l'Ebre, ja vaig dedicar una entrada en el seu moment farà cosa d'un any. Aquesta vegada però, li vam voler donar una dimensió més gran, les Terres de l'Ebre ofereixen molt més que les restes d'aquella terrible batalla, afortunadament. Volíem també fer veure els nostres alumnes la pressió que ha sofert el territori a nivell energètic (parcs eòlics, producció hidroelèctrica, nuclears..), el propi riu (Erkimia i PHN) i com aquest ha vertebrat la identitat d'una gent que se sent, amb molta raó al meu parer, oblidada i sovint menystinguda per la resta del Principat.

El crit de "lo riu és vida" va molt més enllà de reivindicar la necessitat de mantenir el riu tal com és, el riu és la vida d'una gent i d'una terra, i d'una expressió cultural pròpia que se sent catalana i reclama el seu reconeixement. L'article lo no és casual en l'expressió. Al llarg de tres dies, de Flix a Deltebre, de Xerta a El Perelló, de Tortosa a Gandesa, a la Serra de Pàndols, a Corbera i molt especialment a la Pobla de Massaluca els alumnes van anar impregnant-se del que volíem transmetre'ls. Allà no es va lliurar només una batalla, és terra de batalles, algunes encara vigents, per això vam anomenar la sortida Les batalles de l'Ebre.

Viure la història trepitjant la terra que l'ha viscut i patit no té punt de comparació possible, ni els llibres de text tradicionals ni l'Educat 1x1 famós podrien fer-li ni un mil·límetre d'ombra a una experiència així. No hi ha més que veure les cares dels alumnes per entendre que aquesta manera de transmetre coneixements sobre el territori funciona, arriba i en darrera instància aprenen.

Assistia ahir a la 3a jornada espurna a Manresa on Jordi Adell pronunciava una conferència i on va recordar la definició de mestre, aquella persona que domina un coneixement i té la capacitat de transmetre'l. Aquestes paraules em van transportar a la tarda de dijous a la Pobla de Massaluca.

Aquella tarda els teòrics mestres vam ser espectadors privilegiats d'una experiència que recordarem per sempre més. Vam cedir el nostre lloc als autèntics mestres a què es referia Adell, els que dominen el coneixement (la realitat d'una terra i la seva història) i tenen la capacitat de transmetre-la (les paraules, les ganes i la il·lusió). Ens vam trobar al casal d'avis de la Pobla amb quatre avis que, en grups, van estar durant més d'una hora i mitja xerrant amb els nostres alumnes. Veure les seves cares era impagable, sentir les històries dels veritables protagonistes de la història, insustituïble, respirar aquell ambient, màgic.

Dies enrere havia demanat als mateixos alumnes que s'animessin a fer de professor de secundària quan acabessin els seus estudis, van riure, associaven la meva feina a suportar adolescents i ho veien com una cosa que figurava com a pla Z gairebé. Afortunadament, dijous vaig tenir l'oportunitat de fer-los veure que aquesta professió té moments màgics impossibles de descriure, que s'han de viure, s'han de sentir.

Estic convençut que dijous ho van entendre i sinó, que facin una ullada al vídeo.

sense senyal

2011-02-18T19:56:00.000+01:00

Desperta llengua!!!

2010-12-22T20:48:00.000+01:00

Fa uns segles els almogàvers treien el son al metall de les seves espases al crit de "Desperta ferro!!", és el primer que he pensat en sentir aquesta vesprada la notícia de la sentència del Tribunal Constitucional que insta al Govern català a fer el castellà llengua vehicular de l'ensenyament conjuntament amb el català.

Òbviament els temps de fer cruixir el ferro brandant espases queda lluny, però les paraules i l'esperit han perdurat. És hora de fer despertar les nostres llengües i cridar més fort que mai que la nostra llengua, el català, mereix un tracte digne com a llengua pròpia d'aquest territori nostre. La immersió lingüística que fa anys que s'aplica a Catalunya en cap cas a suposat un deteriorament del nivell competencial en castellà dels catalans i catalanes. Les proves de selectivitat són públiques i els seus resultats també, tant salvatge és la diferència en castellà entre els alumnes catalans i els de la resta de l'Estat?

Com a valencià sé ben bé el que significa tenir dues llengües vehiculars a l'ensenyament, la famosa doble línea. Amb el pas dels anys una de les dues llengües acaba eclipsant l'altra i no cal ser massa espavilat per endevinar a quina li toca el rebre. Aquella que es troba en una posició més desfavorida acaba per recular mentre l'altra s'imposa impassiblement. El castellà s'acaba menjant el català i aquest acaba sent relegat a un paper que ratlla el folklorisme.

La reflexió és senzilla, si no puc parlar la meva llengua a casa meva, on ho podré fer? Si no puc expressar-me en la meva llengua a casa, on ho faré? Si no puc viuré en català ací, que m'expliqui algú on collons ho podré fer!! Desgraciadament ja em costa ara viure plenament en català, només em falta que vingui algú a dir-me que a partir d'ara hauré d'explicar les classes en castellà...

Vicent Pitarch, el gran mestre i professor de l'institut Francesc Ribalta de Castelló, ho tenia ben clar i ens ho va il·lustrar amb senzillesa. La millor manera de defensar la teva llengua és utilitzar-la, estimar-la, respectar-la. Si nosaltres, els catalano-parlants, no la respectem, amb quin dret podem exigir a ningú altre que ho faci? L'estima del professor Pitarch per la seva llengua anava fins al punt d'utilitzar-la per donar classes de castellà quan la llei d'ús del valencià no s'havia ni tan sols somiat.

És per això que, com fa pocs segons anunciava l'amic Ferran al seu facebook, em declaro INSUBMÍS davant aquesta sentència. Insubmís i més compromés que mai amb la meua llengua, que és l'herència més preuada que els meus pares i els meus avis (uelos que diríem a Ares i Portell) m'han deixat. Fa temps que penalitzo per faltes d'ortografia els meus alumnes als exàmens, exàmens de física i química, per una senzilla raó: la llengua és un instrument sense el qual cap altra disciplina tindria sentit, aixo la converteix en part inequívoca de totes i cadascuna de les matèries que poguem imaginar. La mesura no és sempre ben acollida pels alumnes, gairebé mai, però és la manera de fer-los veure que tenen alguna cosa molt valuosa a les seves mans i que mereix una atenció molt especial.

Així que fem despertar les nostres llengües i utilitzem el català!! Responem aquesta agressió amb el que millor sabem i més els molesta, parlant-la!

learning to fly

2010-12-18T10:37:00.000+01:00

Amb aquest títol batejaven els Pink Floyd una gran peça que aquests dies em ve al cap per l'associació fàcil de idees entre fly i controladors aeris. Potser després de controlar com volen els altres ha arribat l'hora que algú els enseny a ells a volar, metafòricament...

La moguda generada ha arribat fins a les aules, tot just ahir ho comentàvem amb uns alumnes de 1r de batxillerat, consideraven desproporcionat el sou astronòmic que cobraven. I Messi? Amb tots els respectes, no és desproporcionat el que cobra? A fi de comptes aquest només condueix una pilota... impecablement, tot sigui dit. La reflexió va quedar a l'aire.

El fet d'estar acostumats i contínuament exposats als excessos del futbol fa que res ens impressioni al seu voltant, ens hem acostumat a aquestes xifres com si res. Quin poder que tenen els mitjans!! Conclusió de tot plegat. Vaig plantejar llavors una altra pregunta, us imagineu que els telenotícies dediquessin tots els dies uns 20 minuts del seu temps a parlar de ciència? (com ara fan d'esports, o de futbol més concretament). Van riure, ningú s'ho miraria! va respondre un altre. Possiblement, però us imagineu per uns moments que fos així? Com seria la nostra societat?

Un cop a casa vaig trobar un video que lligava en certa manera les dues històries anteriors. Un vídeo que ens parla dels efectes de l'aviació a escala mundial.

D'una banda es veu clarament que la feina dels controladors no és tan fàcil com pugui semblar a simple vista, cosa que no treu que sigui difícil d'entendre aquell misteri que fa que l'estrés desaparegui quan els ofereixen treballar fora de l'horari establert, cobrant extres...

Per un altre costat mostra la gran quantitat de desplaçaments que es fan diàriament al món mitjançant un avió. Avió que deixa darrere seu una estela de condensació blanca que aparentment no té cap efecte nociu, no deixa de ser vapor d'aigua condensat. Ara bé, aquest petit núvol (així es pot considerar) també té la seva aportació a l'albedo terrestre. La navegació aèria genera un petit escut contra la radiació solar de manera que la quantitat d'aquesta que ens arriba a la superfície és menor de la que realment hauríem de rebre. Si s'aturessin els vols durant uns dies, quant augmentarien les temperatures globals a la Terra? No podria ser això una notícia suficientment important com per aparèixer en un telenotícies? No és prou interessant? Suposo que anirà a gustos, però definitivament a mi em sembla molt més apassionant que no saber si un jugador que cobra una morterada ha arribat tard a un entrenament.

Revolució!

2010-12-14T14:45:00.000+01:00

Acabo d'arribar a casa i mentre em disposava a donar el tret de sortida d'una nova activitat per als alumnes de l'institut basada en les xarxes socials vaig i cometo l'error fatal de consultar la premsa. Obro l'edició digital de l'ARA i em trobo amb això...

Educació rectifica i limita el Facebook a l’aula

Només els centres educatius que ho demanin podran tenir accés a les xarxes socials durant la classe. La conselleria diu que així s'evita que la xarxa vagi lenta

article complet

Collons!! Justament avui? Quan no fa ni dues hores que acabo d'anunciar a les dues classes de batxillerat que tinc que farem una activitat via Facebook? D'això se'n diu tenir ull, si Murphy alçara el cap...

Aquest proper 2011 ha estat declarat Any Internacional de la Química en commemoració del centenari del lliurament del 1r premi Nobel a Madame Curie. Al seminari de Física i Química de l'institut se'ns va acudir la idea d'afegir-nos a les celebracions d'alguna manera i, a poder ser, que comptés amb l'alumnat. però, on és l'alumnat?

A Ares quan busques algú has d'anar de cap al bar, segur que el trobes allà, és el lloc de reunió, on es fa la vida social. On podem trobar l'alumnat avui? A Facebook, ens agradi o no és el lloc on tothom es mou, és la plaça del poble, el bar o el mercat on tot es cou. Doncs res, apliquem la màxima de Mahoma i la muntanya...

La idea no és més que crear un perfil de Facebook per a l'any internacional de la química, un perfil fictici d'un Any que pren personalitat i que ens anirà explicant al llarg de tot el 2011 el que li passa, el que celebra, el que exposa, el que commemora... en definitiva, un perfil que intentarà apropar la química als alumnes amb tot el món de coses curioses, enigmàtiques i apassionants que amaga.

Doncs bé, la casualitat ha volgut que el mateix dia que el donem a conèixer al món, el Departament d'Educació opta per "criminalitzar" les xarxes socials vetant els seu accés als centres públics. Lluny d'ensenyar-ne l'ús que se n'ha de fer d'elles, els perills i avantatges que comporten i explotar el potencial que amaguen, decideixen bloquejar-les. No han aprés encara aquests gurús del Departament que posar barreres a l'infinit és estúpid? No han aprés res de la Xina? No han aprés res de wikileaks? Es pensen que els alumnes no faran el mateix que feien a Facebook però en un altre lloc?

No estaria de més que donessin una llegideta a això: informe redes sociales IAB Spain

Eppur si muove

2010-12-12T18:32:00.000+01:00

Això va concloure Galileu després d'abjurar davant un tribunal inquisitorial que la Terra no girava al voltant del Sol. Avui aquest tipus de històries en les que algú ple de coneixements, arguments i raons ha de doblegar-se davant la ignorància del poder ens fa certa gràcia, però no hem evoluvionat gaire. Cal dir però, que el tribunal d'ignorant tenia més aviat poc, ja sabia ben bé que el senyor Galilei estava ple de raó, però acceptar-ho públicament el situava en una posició molt incòmoda i calia per davant de tot acontentar les masses.

Aquests dies vivim alguna cosa semblant amb la revelació dels secrets més íntims dels serveis secrets dels EUA, wikileaks no fa més que posar al descobert documents reals dels que tothom directament implicat s'afanya ara a treure'ls importància. Això només té dues explicacions: o bé ens volen fer congregar amb rodes de molí o bé realment no tenen cap importància i els EUA s'ha estat gastant una morterada de diners en fer anar amunt i avall uns documents que no són més que xafarderies d'ambaixadors i tal i tal... Jo personalment em decanto per la primera.

En tot cas, una veritat està aflorant i el poder, una vegada més incòmode, ha de fer-nos abjurar a tots perquè no donem crèdit al que wikileaks revela. D'acord, abjurem, acceptem pop com animal de companyia... eppur si muove!!

Una altra cosa s'està movent malgrat el passotisme dels estats i en definitiva del poder. L'educació fa temps que necessita un canvi, o més aviat una revolució com diria la Júlia. Cal i aviat!! Un cop més els governs d'arreu en són plenament conscients però ens volen fer abjurar amb informes PISA que cadascú interpreta segons li convé. A casa nostra per exemple tothom es felicita perquè hem pujat 3 punts, quan llegeixes la lletra petita veus però que l'error absolut dels estudis estadístics és de 5 punts, per tant no cal ser cap gran estadista per veure que la cosa molt, molt bé.. diguem que no ha anat.

Fa temps que hom abjura en aquest sentit però alguna cosa es mou també, potser la revolució ja ha començat i encara no ens n'hem adonat. Deia Milton Chen que només quan totes les autoritats en materia social, econòmica, cultural, política... facin servir els seu púlpits per demanar, exigir i reconèixer els beneficis que tindria per una societat que l'educació fos una prioritat, la prioritat número 1, només llavors aconseguiríem que l'educació prengui el paper que li toca dins de la societat.

Fa temps que només sento notícies vinculades al món de l'ensenyament que no parlen d'ensenyament. Parlen de si l'horari ha de ser aquest o aquell, sempre pivotant sobre la conveniència dels pares, no dels nens. Parlen de sí le vacances han de ser així o d'una altra manera. Parlen del fracàs escolar i lluny de buscar solucions només busquen culpables. Parlen de coses superficials que adormen les masses, perquè l'arrel del problema és més profunda i, o bé ni tan sols la veuen o bé els fa mandra posar-se a escarvar.

Però alguna cosa està canviant, alguna cosa si muove, perquè paral·lelament estan apareixent una sèrie de llocs als mitjans de comunicació on es sent parlar d'educació amb paraules majúscules, amb gent altament qualificada i amb idees que no fan més que demanar a crits aquesta revolució. Afortunadament en són un quants els exemples així que en deixo aquí alguns:

Redes (la 2 de TVE)

entrevista a Roger Schrank (16-03-2005)
entrevista a Robert Roeser (20-06-2010)
entrevista a Mark Prensky (5-12-2010)

Singulars (TV3)

entrevista a Montserrat del Pozo (31-05-2010)

Diari ARA, secció amb blogs i actualitat sobre l'educació.

cremeu els llibres!

2010-12-02T21:24:00.000+01:00

Bé, no tots eh!! Salveu Camí de sirga del Jesús Montcada de la foguera!!! Bé, i alguns més.

El títol de l'entrada d'avui fa referència a dos descobriments que faran canviar molts llibres de text. Tot està evolucionant tan ràpid que allò que s'escriu en un paper acaba tenint una data de caducitat massa curta, sobretot pel que fa a l'àmbit social-humanístic, en ciència costa més de trobar exemples, però recentment se n'han produït dos de sensacionals.

El primer fa referència a la mítica escala de Möhs que determina la duresa d'un material. Sempre ens havien ensenyat, i havíem aprés, i ensenyàvem... que aquesta li atorga el valor més alt, 10, al diamant, per ser la substància coneguda més dura de la naturalesa. Ves per on que un parell de físics russos avorrits (possiblement sense tele) decideixen jugar amb el grafit d'un llapis i com qui no vol la cosa acaben trobant una nova forma cristal·lina del carboni que vénen a anomenar grafè. Aquest nou material té unes propietats que el fan altament versàtil i entre aquestes, ser més dur que el diamant. Ep!!! Ja estem refent tots els materials, a partir d'ara, l'escala de Möhs no acabarà amb el diamant, sinó amb el grafè. Falta saber quin valor li donaran, l'11?

El segon ens redefineix les bases de la bioquímica. Qualsevol curs de bioquímica comença definint els elements bàsics per a la vida com CHONPS (carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor i sofre), aquests són els que constitueixen les molècules essencials, ADN i proteïnes. Això era fins fa poc, perquè la NASA acaba de trobar uns bacteris que han estat capaços de substituir el fòsfor per arsènic, per tant, haurem d'afegir a l'origen de la vida els CHONAsS. A refer llibres una altra vegada!!!

Com a professor no puc evitar fer una lectura en clau docent, què faig amb els llibres de text? Fins ara tenia clar que eren molt limitats en quant a continguts, quan Internet ofereix, a mi com a professor i als meus alumnes com a estudiants, un món immens d'informació que a banda de ser gratuïta, està permanentment actualitzada. Òbviament, la nostra feina passa per ensenyar a buscar-la, contrastar-la i analitzar-la.

Sigui dit de pas que com a valencià, la NASA m'ha donat explicació cientifica, i qui sap si etimològica, després de molts anys d'investigacions, a la mítica frase "la chona de ta mare!!!". Finalment sabem que, efectivament, l'origen de la vida era cosa de CHONAsS... tot i que aquests astrofísics de la NASA ja ho haguessin pogut deduir si s'haguessin donat un tomb pel museu de l'Orsay de París, on s'exposa el quadre pintat per Gustave Courbet i de nom l'origen del món.

La gota que fa vessar el got

2010-11-04T18:42:00.000+01:00

Fa dies que volia escriure aquesta entrada per no trobava el moment. Fa mesos que vaig arribant a una conclusió on no volia arribar. Fa anys que veig que això no acaba de rutllar...

Aquest és el meu 12è curs com a professor, vaig arribar amb molta il·lusió i lluny de perdre-la encara me'n queda. Al llarg d'aquests anys he vist com l'ensenyament ha anat cada vegada més a la deriva, condicionat per decisions incoherents d'aquest i aquell govern. Amb poc més d'una dècada, s'ha aconseguit desprestigiar de forma molt preocupant l'ensenyament, especialment el públic. El mal que s'ha fet és molt gran, s'han esquarterat els currículums, afegint continguts i treient-ne, canviant-los de curs o fins i tot de matèria... tot segons bufava el vent i sota les pressions dels lobbies corresponents.

El resultat de tot plegat, un desgavell considerable que ha provocat molta desil·lusió en el professorat que a més ha vist com contínuament se'l posa en l'ull de l'huracà. Quan tots aquests canvis no funcionen sempre és per la suposada manca de professionalitat, dedicació, preparació... del professorat. La jugada és rodona, ja d'entrada tenim el culpable de tot pelgat. Ara bé, des de l'altra banda la perespectiva és ben diferent, si les coses no estan pitjor encara és justament perquè el professorat està tibant del carro de mala manera, perquè, en darrera instància, qui es posa davant els alumnes i veu el que els estan fent des de dalt, som nosaltres, i no ho podem permetre.

Aquests darreres setmanes no faig més que sentir parlar dels Ni-Ni, aquest nou eufemisme per posar nom als malfeiners de tota la vida. Molts d'aquests Ni-Ni són estudiants que el sistema ha ensenyat a ser això, Ni-Ni, i quan dic sistema excloc el professorat conscientment. Un sistema educatiu que premia el no-esforç genera ciutadans que esperen sobreviure sense fer res, un sistema que permet promocionar alumnes de curs sense que assoleixin els continguts, competències o capacitats (o com vulguin dir-li) és un sistema que s'autoenganya. Ara no estem més que pagant les conseqüències d'això.

Quan a mitjans de la dècada dels 90 es va començar a instaurar la reforma educativa amb la LOGSE, ja es van alçar veus que allò no funcionaria sense recursos econòmics. Aquest no van arribar mai de manera suficient però malgrat tot la nau avançava oceà endins. El professorat va preparar piles de materials nous, va inventar i reinventar la sopa d'all tantes vegades com fos necessari (crèdits variables, crèdits de síntesi, noves matèries...), però tot era insuficient sense els recursos adequats. L'escolarització obligatòria fins als 16 va comportar el que va comportar, però els números havien de sortir, les estadístiques havien de sortir... i seguint la màxima de Mahoma i la muntanya, si els alumes no arriben al nivell, doncs es baixa el nivell.

Es van forçar juntes d'avaluació a aprovar percentatges determinats d'alumnes, els números havien de reflectir l'èxit de la reforma, encara que ens estiguéssim enganyant com a societat. Alguns dels nous alumnes van aprendre la lliçó i van veure que sense gaire esforç també anaven passant de curs, fins a arribar al cas escandalós d'avui en dia on un alumne que repeteix un curs, passa automàticament al següent perquè la llei li prohibeix repetir dos anys el mateix curs. Passa fins i tot si es absentista total o si lliura tots els exàmens del curs en blanc.

La llei també permet promocionar de curs amb dues matèries suspeses, si un alumne decidís no fer res en dues matèries durant tota l'ESO, la llei li acabaria donant el títol de graduat.

L'actual legislació crea de manera indirecta una part de la població acostumada a prosperar sense fer res, amb l'agravant que molts d'aquests ja no són als instituts, sinó que ja han arribat al carrer i ara formen part del mercat laboral, de la suposada població activa. El sistema ha creat i alimentat durant molt de temps aquests petits paràsits i ara per a acabar de reblar el clau, els rebateja, ara s'anomenen Ni-Ni.

L'estupefacció, indignació i rebuig que això em provoca són majúsculs. No només el sistema em va obligar en el seu moment a promocionar-los sinó que a més ara, el sistema a través del govern que diu representar-me, els dóna ajudes econòmiques... Però a la meva indignació s'afegeix la dels companys d'aula que no només els van haver de suportar, sí, suportar, uns quants anys de la seva vida, creant un ambient de treball sovint indesitjat, veient com aconseguien el mateix que ells sense esforç... sinó que ara a més els han de pagar un subsidi amb els seus impostos.

Però la cosa va més enllà, aquests (la gran majoria) alumnes que sí que van aprofitar el seu moment i que han lluitat per formar-se i trobar una feina, veuen com els costa trobar-la i quan ho fan, la remuneració és vergonyosa. I a sobre, del poc que guanyen han de mantenir als Ni-Ni perquè el govern no sap que fer-ne d'ells i el que és el més trist, en són tants que fins i tot són un bon reclam electoral.

Sentia també aquests dies en diferents tertúlies radiofòniques el gran problema que suposa tenir tanta ma d'obra qualificada, jovent molt ben preparat, parlant tres idiomes, amb estudis universitaris, màsters en molts casos, estades a l'estranger... però amb un mercat laboral que no els pot absorbir. El sistema no només ha creat d'una banda de malfainers (em fa fàstic això d'anomenar-los Ni-Ni) sinó que a sobre no dóna resposta a les demandes i espectatives que ha creat en la resta que està preparada per treballar.

Com ho solucionem?

Degradem encara més el sistema educatiu, quants més siguin els individus sense espectatitves menys frustracions hi haurà, acceptaran feines més mal pagades, sense posar objeccions, seran més fàcils de conduir... que no els hi falti per això el futbol o debats estèrils on perdre's a les tertúlies del bar. Una societat ignorant és una societat dòcil i que no crea problemes.

Cada vegada tinc més clar que tots aquests canvis en l'educació no són casuals, no són fruit de la ignorància ni de la incompetència com pensava fins fa poc. Cada vegada tinc més clar que està tot molt ben orquestrat i hi ha una intencionalitat molt clara de degradar, fins al màxim, l'ensenyament públic perquè acabi sent una fàbrica on es desa la canalla dels 3 als 16 anys i d'on surten després treballadors i treballadores submisos amb els interessos d'uns pocs.

is beautiful that way

2010-06-21T21:40:00.000+02:00

Sí, és bonica aquesta manera de fer les coses, de treballar, de caminar... Estem vivint un final de curs ple de desprepòsits per part del nostre cada dia menys benvolgut Departament d'Educació, però ni això podrà eclipsar un moment molt especial, aquest.

Cada final de curs té una sensació agredolça, després de tot un curs dedicant-te a que els teus alumnes aprenguin una mica de tot allò que els pots oferir, i no només física i química, arriba el moment en què marxen. Com ha de ser, per això han estat lluitant tot el curs, però aquest moment dolç de veure que ho han aconseguit també té un rerefons amarg, no deixa de ser un adéu encara que el disfressem d'un fins aviat!

Aquesta sensació és més acusada amb 2n de batxillerat, la resta de cursos els tornaràs a veure amb tota probabilitat al setembre. Aquest any però, aquesta sensació es produeix amb un 3r d'ESO, cosa poc habitual.

Un 3r d'ESO molt especial, la meva tutoria, una tutoria que porto des de 2n i que al llarg d'aquests dos cursos ha aconseguit que estimi més aquesta feina. Una tutoria que va començar amb gairebé 15 dies castigats sense pati, bronques dia sí dia també, mogudes de ca l'ample a tots els nivells... però amb una gent molt maca amb qui poc a poc ens hem acabat entenent força bé. Oblidarem ara l'incident de les tecles de visual i plàstica...

No volia acabar el curs sense fer-los un petit homenatge, un petit muntatge perquè d'aquí a un temps recordin aquests dos cursos amb un somriure.

Després de veure'l, un d'ells m'envia un missatge i em diu: ens has ensenyat a ser persones. Ara mateix no sé per a quin examen entrava, a quin tema sortia... a cap, i a tots. Si després de dos anys he aconseguit, en la mesura que sigui, que siguin una mica més persones, que pensin, que tinguin una mica més d'esperit crític... em dono per satisfet.

Com diu el títol d'aquesta entrada, així dóna gust treballar, així és bonic!! Títol que d'altra banda no és casual, així es diu una cançó que sempre més em recordarà aquesta gent de 3r ESO A.

benvolguts Reis de l'Orient...

2010-06-14T07:44:00.000+02:00

Això no té límits, ara farem signar una carta de compromís educatiu als pares per tal d'assegurar que s'impliquen en el procés d'aprenentatge del seus fill i filles. La carta òbviament té punts que afecten tant al centre com als pares, compromet d'alguna manera totes dues aprts.

Les preguntes que se'm plantegen són moltes. La primera és: realment cal? Perquè per part del professorat, els punts a què fa referència ja estan regulats, és part de la nostra feina i com a tal, la fem. Per part dels pares i mares, cal? La gran majoria s'impliquen en el procés d'aprenentatge dels seus fills com cal, la gran majoria s'imlpiquen i treballen colze a colze amb el professorat, cosa que dóna els seus fruits.

La segona pregunta és: Què passa en cas d'incompliment? La gran majoria dels pares com he dit, s'implica i no necessita signar cap carta de compromisos... l'altra part del col·lectiu de pares, tant és que la signin com no, perquè... insisteixo, què passarà si no compleixen els acords? Un carta signada per dues parts comporta assumir unes responsabilitats, què passa si no s'assumeixen?

Per la part que em toca tinc bastant clar què em pot passar si no ho compleixo, ja està regulat això, és part de la meva feina. Ara bé, l'altra part.. hi ha cap decret que els obligui?

Suposo que el Departament ja ho té previst això i està treballant en una carta de compromisos per als avis, perquè els seus fills compleixin com cal amb els néts.

ja n'hi ha prou!!!

2010-06-10T11:46:00.000+02:00

Aquest matí he rebut accidentalment un correu d'en Xavier Kirchner (pare del projecte educat 1x1). Anava adreçat a un altre Jordi però les presses o qui sap què, han volgut que parés a la meva bústia d'entrada. El correu era curt i concís, informava de la convocatòria de licitació del famós portal Empúries (protoportal), portal que ha d'agrupar totes les editorials de materials digitals i on els pares podran comprar telemàticament els continguts digitals que els seus fills utilitzaran el proper curs si es troben immersos en el projecte educat 1x1.

No li he donat més importància inicialment, he enviat un correu al Xavier i li he fet saber que me l'havia enviat per error. Ara bé, no me n'he pogut estar de visitar l'enllaç que portava adjunt, la convocatòria pública. No us puc explicar la cara que se m'ha quedat quan he vist la partida pressupostària que té adjudicada, us juro que no hi ha paraules:

3.593.220,34 € sense IVA

La convocatòria és per dissenyar, crear, desenvolupar i mantenir un portal de compra, només això!! La indignació és majúscula quan veus que fa tan sols dos anys, un alumne del centre, en Xavier Casahuga (i dono el nom perquè quedi clar que no és cap farol) va guanyar un premi de la fundació Lacetània per desenvolupar precisament això, un portal virtual de compres. Va fer aquest projecte com a treball de recerca de 2n de batxillerat i us juro que no va necessitar aquesta barbaritat de diners per fer-ho possible.

Estem davant d'una de les malversacions de fons públics més flagrant que he vist mai, el Departament d'Ensenyament destina aquesta monstruositat a dissenyar una plataforma a disposició de l'empresa privada, ja que els únics beneficiats de tot plegat són els editors. Amb diners públics se'ls crea el supermercat virtual on vendre el seu producte, i a més, amb uns costos desorbitats.

El tema és però més greu encara si tenim en compte les fortes retallades pressupostàries que estem patint tots els centres públics a nivell de plantilles i altres recursos. Amb l'excusa de què no hi ha diners l'administració està retallant fins a límits demencials. Això sense entrar a valorar la retallada de sous de la funció pública.

Que m'expliqui algú com és possible que en els temps que corren una administració pugui malbaratar aquesta suma en una cosa que un alumne de segon de batxillerat va ser capaç de fer.

Ho sento, la meva neurona no dóna per més, no ho puc entendre per més que vulgui.

Jo no volia...

2010-05-12T19:43:00.000+02:00

Us ho puc ben jurar que no volia, ha estat sense voler!!! Els darrers 10 anys, que són els que porto de funcionari de carrera, he intentat fer la meva feina tant bé com he pogut o sabut. És cert que al principi era una mica ignorant, peò ja se sap, quan comences.. tot costa! Vaig anar aprenent de mica en mica i us ho juro pel formatge de cabra que m'he esforçat molt per fer de la meva feina la meva passió. Resulta que m'agrada i tot.

Al llarg d'aquests anys no m'han dolgut mai les hores de més que he dedicat als meus alumnes, bé preparant materials extra, atenent de vegades els seus pares a hores intempestives, responent els seus dubtes en un horari digne d'estació de servei d'autopista, a qualsevol hora, qualsevol dia... i tot això pel plaer d'ensenyar, de transmetre, perquè ells i elles s'ho mereixien i s'ho mereixen. Mai he retret això a ningú i tampoc ho faig ara, de ben segur que ho continuaré fent, continuaré pecant...

No sabia jo que aquesta manera de fer podia ser tan dolenta per al país, per a la societat en general. No sabia jo que com a conseqüència del meu treball incondicional el país es veuria abocat a una de les crisis més greus de la història, ho sento molt, de veritat, no era pas la meva intenció. Així que entenc que el govern, molt sàbiament hagi decidit retallar-me el sou un 5%, dono gràcies perquè només sigui un 5%. Els meus actes mereixerien pràcticament una lapidació pública o una crucifixió, però els senyors del govern han estat magnànims i la seva infinita caritat ha fet que només em penalitzin amb aquest 5% del sou que tan injustament em guanyo.

La ignorància és molt atrevida... ja ho diuen. Jo no volia desencadenar aquesta situació, demano perdó doncs públicament. Ara bé, també aviso que no sé actuar de cap altra manera i que molt em temo que la cosa s'agreujarà perquè continuaré obrant de la mateixa manera. Demano disculpes a l'avançada també per això, perquè el gran cataclisme econòmic que això provocarà serà d'una magnitud incalculable.

Potser que algú posi fi a això d'una vegada per totes i acabi amb aquesta casta a la qual pertanyo. Mort als funcionaris!!!

(això sí, deixeu vius als que tenen hipoteca... no fos cas que les animetes de la caritat dels bancs i caixes no arribessin a final de mes)

Lo cualo?!?!?

2010-05-07T20:26:00.000+02:00

Si sospites que una resposta no t'agrada, el millor que pots fer és no preguntar. Si no demanes res no estàs obligat a res, no cal que donis explicacions ni que et justifiquis de res. No cal que expliquis això o allò... vaja, que ja està bé de tocar els collons home!!! On s'ha vist que en democràcia es tingui dret a preguntar res?

La qüestió en sí està arribant a ser molt més que preocupant. Quan els canals habituals no funcionen, al poble (que és la primera part de democràcia...) no li queda més remei que manifestar-se d'alguna manera. Hi ha forma més pacífica que organitzant una consulta popular? Llançar una pregunta a l'aire i que la gent respongui lliurement. Ja que al demos li han fotut la cracia, almenys que li quedi el dret d'opinar.

Això però, es veu que és el pitjor que es pot fer, Moisés no ho va baixar escrit a les taules aquelles del Sinaí, però ha de ser un pecat dels grossos grossos!! L'exemple de les consultes sobre l'autodeterminació als municipis catalans en són un exemple, però no és l'únic. Al País Valencià s'ha engegat una campanya de consultes a la comunitat educativa on es demana l'opinió sobre la gestió actual de la Conselleria d'Educació.

La Conselleria de la qual es màxim responsable el senyor Font de Mora ha enviat missives als centres educatius recordant-los que "el uso de sus instalaciones estará dedicado a actividades lectivas extraescolares y/o complementarias autorizadas, lo que impide la cesión de espacios para otros usos". En castellà òbviament, ja que el nivell d'anglès encara no és suficient bo, ja se sap, amb només la citizenship... no n'hi ha prou.

La qüestió és d'allò més greu, es disfressa de recordatori el que sona a simple i clara amenaça al més pur estil mafiós. Perquè clar, a qui se li ha acudit fer preguntes en una escola? en un institut? Els centres educatius no estan fets per fer preguntes, estan fets per instruir, per proclamar veritats immutables, absolutes, per il·luminar els ignorants de pocs anys amb les bondats d'una única realitat. Des de quan ensenyar i educar implica preguntar? Fins aquí podíem arribar!!!!!

Sort n'han tingut aquests centres educatius, els han avisat a temps del gran error que estaven a punt de cometre i han pogut obrar adequadament i no prostituir tan dignes espais amb la baixesa d'una menyspreable pregunta. Afortunadament han aconseguit estalviar aquest mal tràngol a la institució i el seu prestigi no quedarà tacat, les consultes s'han fet al carrer, on toca!

El debat, l'opinió, la qüestió, la pluralitat, l'objectivitat... tots aquests mals han estat apartats dels centre educatius, no fos cas que se'ls encomanés alguna cosa. Gran lliçó la que aprendran els i les estudiants del país.

la vita è bella

2010-04-23T16:03:00.000+02:00

Crònica d'un repte col·lectiu

Dilluns 19 d'abril la directora acompanyada de la professora de música, o la professora de música acompanyada de la directora, entren a l'aula de 3 ESO A. En aquells moments el professor, qui escriu, es trobava fent un esquema dels diferents mètodes de separació de mescles. Entre decantacions, filtracions i cromatografies, l'ambient destil·lava una certa apatia pròpia d'un dilluns abans del pati. Les tècniques analítiques mai han estat d'allò més entretingut, què hi farem...

La irrupció de les dues professores a l'aula es rebuda amb un bufit d'alleujament per part de l'auditori i esclata en una rialla mancomunada en sentir el missatge que han vingut a comunicar. Divendres és Sant Jordi i recorden que aquest any s'ha organitzat un concurs de música, encoratgen a tots aquells que saben tocar algun instrument perquè s'hi apuntin.

El silenci s'apodera de l'aula i l'oferta rep poques adhesions, a més, ha de competir amb el torneig de futbol... i ja se sap!! Vist l'entusiasme generat, les professores marxen amb el discurs cap a altres destinacions, cal incentivar la participació de l'alumnat!

Amb la porta ja tancada els comentaris s'amplifiquen i és llavors que se m'acudeix fer alguna cosa amb el material que tenim. Mentre les professores intentaven captar participants s'han destapat algunes cartes, a l'aula tenim un saxo, una flauta i gent que sap tocar la viola i el piano... això ho tenim fet!!!

En un atac mescla d'inconsciència, ignorància i fe, molta fe, els hi proposo muntar un tema amb els instruments de què disposem a l'aula, la resta de gent canta i acompanya el ritme picant de mans o xiulant... el que sigui!! Si cal, els acompanyaré amb la guitarra!! Pixada de riure general, seguida de negatives concloents i sense dret a rèplica, després d'any i mig amb aquest tutor.. ja saben que les seves propostes són d'aquelles de: o sí, o sí!! Sona el timbre i els deixo mitja hora per rumiar-s'ho.

A l'hora següent, tenim tutoria, els porto una proposta més ferma amb títol inclós, la incredulitat segueix a l'ambient però la sospita de què la cosa va de veritat comença a quallar.

Dimarts la decisió està presa, després de sotmetre a referèndum la proposta i havent votat el 100% dels majors d'edat de la tutoria, queda aprovada per unanimitat. Primers indicis de revolta, amenaces d'insubmissió i dessercions i una pregunta a l'aire, per què ens ha tocat a nosaltres el boig? A la tarda reparteixo dues partitures i convoco als músics perquè portin l'instrument demà. No hi ha marxa enrere.

Dimecres és el dia decisiu, com que amb tots junts no me'n sortiré... l'estratègia passa per actuar amb el front dividit. A l'hora partida de química, després d'un intent frustrat de destil·lació, els mostro les cançons que cantarem, els passo les lletres i a assajar!! Desenfundo la guitarra, el saxo fa les primeres provatures i la flauta el segueix. Algunes animetes s'enganxen, d'altres no s'ho acaben de creure, ah però... això va de veritat?!?!? Oi tant!! L'hora següent passa l'altra meitat, sense instruments aconsegueixen entonar les cançons i fem el primer assaig general a l'hora del pati. Funciona!!

Dijous es repeteix l'assaig al pati, sota la mirada atònita d'alguns pares que vénen a fer entrevistes amb els tutors corresponents. Divendres, el gran dia, s'assaja a les 8 del matí, la son no perdona i els ànims no estan massa encesos... després del pati, comença el festival.

Les coses de la faràndula ja ho tenen això... l'horari costa de seguir i sense voler tot s'allarga. La nostra actuació prevista per a 1/4 de 2 acaba fent-se després de tocar la sirena de final de classes. L'estampida provocada recorda la migració anual dels nyús al Serengueti i el públic que queda es pot comptar amb les mans. El desànim s'apodera dels cantaires i tothom es pregunta, cal que ho fem?

Sí!!! evidentment!! clar que ho hem de fer!! Per què? Per a qui? Per vosaltres!!!! Perquè us heu demostrat que quan voleu fer alguna cosa junts, ho podeu fer, per més difícil, estrambòtica i complicada que pugui semblar. En tan sols tres dies heu estat capaços d'aportar allò que cadascú podia, la veu, els xiulits i les palmes, el saxo, el piano, la flauta, la viola... i les ganes de demostrar-vos que podeu fer realitat allò que molts haguessin dit que ereu incapaços.

Tot el que vivim, d'una manera o d'una altra, ens ensenya coses i aquests dies he aprés, un cop més, que hi ha coses que paga la pena fer-les només pel gust de fer-les, independentment del resultat final. Com diria l'amic Ningú, Carpe Diem!!

Us deixo una de les cançons que hem preparat i que, si més no a mi, em recordarà per sempre més aquesta gent de 3r A

el vent té la resposta

2010-03-19T15:44:00.000+01:00

Ja ho cantava en Bob Dylan fa uns quants anys, the answer is in the wind... my friend!. La resposta es troba en el vent, però... i la pregunta? quina és la pregunta?

Comentava ahir amb un company de feina com havia anat una sortida de batxillerat als escenaris de la batalla de l'Ebre. Després d'això i allò els dos vam acabar dient una frase: això, això és ensenyar...

Sovint es qüestionen les sortides que es fan des dels instituts, tant des de dins del centre com des de fora, calen tantes sortides? És difícil donar una resposta simple i curta, però quan vius situacions com la que es va viure dilluns a la cota 705 de la serra de Pàndols, la resposta surt sola.

Un grup d'estudiants de 2n de batxillerat s'arraconen al voltant d'un veí de la Terra Alta amb molta solera, l'Antonio, qui pausadament i amb l'emoció de qui se sent protagonista d'una part de la història d'aquest país, els explica el que es va viure en aquells penya-segats ara fa poc més de 70 anys. Una batalla cruel on es va perdre molt més que uns milers de vides, aquells que van sobreviure hi van deixar la vida allà.

El vent que bufa fa difícil seguir les explicacions però tothom escolta. Després d'explicar la posició que ocupaven uns i altres, la cruesa del combat, l'Antonio explica una història terriblement commovedora. La història d'un brigadista internacional i el seu fill. La història d'un home que es presenta a Gandesa gairebé 70 anys després de la batalla, preguntant per la cota 705. El seu pare havia mort feia poc i havia deixat escrit que l'incineressin i portessin les seves cendres a la cota 705 de la serra de Pàndols, allà on un estiu va perdre amics, companys, il·lusions, somnis i la llibertat per la qual lluitava s'enfonsava en els barrancs de la serra, abatuda per les bales de l'estupidesa humana.

El vent continua bufant i aquells estudiants recorren amb la vista el camí seguit per aquell home muntanya amunt, amb les cendres del seu pare sota el braç, pensant com de dura havia d'haver estat aquella experiència perquè tants anys després, el seu pare, vulgués venir de molt lluny a descansar per sempre més allà, a Pàndols...

El vent, traidor, arrenca unes llàgrimes a aquells ulls oberts que escolten l'Antonio. És el mateix vent que fa uns minuts, però s'ha tornat més fred, més viu... ara porta respostes. Porta unes respostes que mai arribaran des d'una aula, des d'un llibre, o des d'un blog, són respostes que només es troben allà on són els fets.

I si, això, això és ensenyar...

ManRússia...

2009-12-21T19:21:00.000+01:00

21 de desembre de 2009, solstici d'hivern i darrer dilluns lectiu de l'any. A les 8:00 h hora local, la sirena toca puntual, les animetes desitjoses (o no) de nous coneixements van entrant com ovelletes al seu corral en busca d'una mica de raser. El cap de setmana ha estat glacial i aquest matí no és per menys, els termòmetres no gosen treure el mercuri per sobre dels zero graus. Entre la foscor, les primeres espurnes blanques es deixen veure...

Odio els espais tancats sense llum natural, així que només arribar a l'aula de 1r de batxillerat, pujo les persianes i ens n'adonem de l'espectacle, està nevant. A partir d'aquest moment, el poc desig per la física que cal esperar en un dilluns prenadalenc, queda condemnat irremeiablement a la més absoluta de les ignoràncies. Només el canvi de coeficient de fricció entre el terra i les soles de les sabates produït per la neu sembla atreure l'atenció de les animetes... les finestres són sens dubte el centre del món pel que queda d'hora.

Sona la sirena novament a les 9:00 h hora local i la bogeria es desferma: crits, corredisses, trucades als pares, recollida compulsiva de béns personals i tothom a la porta de l'institut!!!!! L'estat d'excepció ha quedat instaurat al centre sense que ningú pugui fer res... Ja no hi ha volta enrere, a consergeria no donen l'abast, pares trucant a tort i a dret, adolescents histèrics perquè volen marxar, professors desbordats davant l'imminent apocalipsi!!!!!

I és que a Manresa quan neva, el seny català queda soterrat, es tanca en un calaix amb pany i clau i perdem el nord. Es veu que el pitjor que pot passar és que els alumnes es quedin a l'aula com si res passés, fent classe, com si plogués... És molt més segur obrir comportes i decretar l'estat d'emergència!!

Em pregunto jo... com s'ho deuen fer a Finlàndia? Els alumnes també surten esvarotats de l'institut cada vegada que neva? Cada vegada que cauen 4 cm de neu? Potser aquest és el secret dels finesos...

Clar, al sud, com que no neva... ens entestem a tenir-los tancats a les aules, si és que som del que no hi ha!!

Igualtat a les aules

2009-11-27T08:47:00.000+01:00

Dimecres es celebrava el dia contra la violència de gènere. El Departament d'Educació va enviar als responsables/coordinadors/vetlladors per la igualtat a les aules dels centres educatius catalans el següent pdf:

Pla d'igualtat

Després de llegir-lo i aplaudir les bones intencions del Departament, no vaig poder evitar pensar que estem una vegada més davant de polítiques d'aparador. La realitat és que mentres per un costat ens envien això, per l'altre signen convenis amb editorials que no respecten aquestes bones pràctiques a què fa referència el document anterior.

Vegeu l'entrada Motivació 2.0

A Finlàndia també passa això?

2009-11-11T09:54:00.000+01:00

Aquest matí m'he posat a fer feina ben d'horeta. Estic preparant uns materials CLIL per la física de 4t d'ESO, forma part de la llicència d'estudis que m'han concedit i ara mateix estic gaudint.

Concretament estava buscant imatges per il·lustrar la tercera llei de Newton, el principi d'acció-reacció. Com que els materials s'han de publicar a la web del CIREL s'ha de garantir que les imatges no es trobin sota cap tipus d'autoria que impossibiliti la seva publicació. Així doncs he anat directe a la web del MEC on hi ha un recull d'imatges de difusió lliure.

El tennis és un esport on més fàcilment es manifesta aquesta tercera llei i per tant he fet una cerca en aquest sentit. Després de filtrar una mica els paràmetres de cerca (només he seleccionat fotografies i il·lustracions) he escrit "tenis" a la casella de cerca i avall.

La sorpresa ha arribat de seguida, molt poc material per triar, ara bé, m'he quedat sense paraules quan he vist el tipus de fotos que hi ha relacionades amb el tennis a la web del Ministerio de Educación y Ciencia. No espereu trobar imatges de tennistes practicant l'esport, es veu que en tot l'estat, és un esport molt minoritari i gairebé ningú el pràctica...

Sense comentaris.

O no...

motivació 2.0

2009-10-21T20:27:00.000+02:00

Fa uns quants dies que estic per Escòcia i dedico uns minuts cada dia a seguir la premsa de casa. Avui remenant per aquí i per allà m'he trobat amb una desgradable sorpresa: Una imatge capturada dels materials de tecnologia de 1r cicle d'ESO.

D'entrada la desafortunada metàfora de la motivació em crea un rebuig sense eufemismes ni paliatius. El fet que des del Departament d'Educació es promoguin polítiques de foment de la igualtat ho fa especialment greu al meu parer i més tenint en compte que el material "educatiu" va adreçat a nois i noies de 12, 13 i 14 anys, una edat on s'ha de tenir especial cura amb aquests temes.

Hi ha però un altre motiu de deseperació que possiblement només hem apreciat els que ens dediquem a l'ensenyament de la física, la química o la tecnologia. El dibuix mostra clarament un electró que es sent atret per una altra icona de característiques gairebé idèntiques tot i que hom pot comprovar que el primer té gènere masculí i l'altre femení.

Aquest fet pot introduir un concepte erroni en l'alumnat, no pel fet que puguin associar un sexe als electrons, cosa que sens dubte no faran, però deixa la porta oberta a la idea que hi hagi dos tipus d'electrons: uns que atreuen i uns altres que són atrets. Això és un error terriblement greu, ja que tot i que el text fa referència a la diferència de potencial com a motivació, la imatge dóna a entendre que hi ha una altra partícula idèntica però de (sexe) comportament antagònic.

Per cert, podeu consultar el material a la web de Digital-Text a la pàgina 6.

Vergonya Conseller, vergonya!!!

2009-10-08T21:39:00.000+02:00

Doncs sí, això és el que cal, una mica de vergonya.

A les acaballes del curs 08/09 se'm concedir una llicència D del Departament d'Ensenyament. Una llicència per anar 10 setmanes a Aberdeen (Escòcia) a preparar materials de física en anglès (metodologia AICLE o CLIL).

Escric tot això des d'Aberdeen, la llicència és des del 5 d'octubre al 12 de desembre.

I la vergonya? Us preguntareu... Doncs resulta que el Departament d'Ensenyament, que ha apostat decididament per la innovació educativa, per l'excel·lència, per la qualitat... i totes aquelles coses a què ens té acostumats el nostre benvolgut Conseller, encara no ha estat capaç d'enviar un substitut al meu centre.

Ma mare sempre ho ha dit que sóc una mica complicat, raret vaja... però tant? Sí, ho reconec, m'agraden les magdalenes, i què! Però això no és cap obstacle perquè no es trobi substitut per cobrir la meva absència, que per cert, no ha estat sobrevinguda.

Resulta increïble i vergonyós, de fet resulta més vergonyós que increïble, no ens enganyem tampoc, que el propi Departament que m'ha enviat a Escòcia, que sap des de fa mesos el dia exacte que marxaré, no hagi estat capaç de cobrir aquesta absència des del primer instant.

És més, el substitut hauria d'haver arribat fins i tot abans que jo marxés, només un dia abans. Això hagués permés un traspàs d'informació fluïd i senzill, que faria possible que els alumnes no perdessin ni un sol dia de classe i potser així, podríem creure tots plegats en la voluntat sincera de perseguir la qualitat educativa.

Res de res...

El més patètic però, és assabentar-se que divendres 2 d'octubre es va nomenar un substitut (el nom i nº d'ordre del qual no revelaré, tot i que es pot consultar a la web del Departament) que encara ara no s'ha presentat al centre. Iep! Hom pensarà que és el substitut qui ha obrat malament i no el Departament, però la sorpresa arriba quan en trucar als Serveis Territorials ningú sap res d'aquest nomenament, ni d'aquest substitut, ni de la plaça a cobrir...

Vergonya!!!!!!!

Jo també sóc gilipolles

2009-09-17T15:43:00.000+02:00

Faig servir paraules com aleshores en comtes de dir entonces, gairebé per casi, sinus i cosinus per seno i coseno... tot i que aquestes darreres són les primeres que vaig aprendre i no me n'avergonyeixo, qui me les va ensenyar no va tenir l'oportunitat de saber que allò eren i són castellanismes.

Quan et dediques a la docència, encara que la llengua no sigui la teva especialitat ni la matèria que imparteixes, fer-ne un bon ús és una qüestió de responsabilitat, coherència professional i de dignitat nacional i personal.

Això però, és titllat de gilipolles pel President de la Diputació de València, Alfonso Rus, qui també és batlle de Xàtiva. Pobres xativins i xativines, pobre Raimon, no només han de suportar el sobrenom de socarrats pels fets del 1707 sinó que a més han de patir aquest bon home. Segurament el senyor Rus s'esguinçaria les vestidures si el professorat valencià fés un mal ús del castellà, ara bé, amb la llengua de casa, tot val. Cantava Raimon que qui portaria la pluja a escola i qui li diria com s'ha de ploure, està vist que no serà el batlle del seu poble natal.

Llegiu l'article a vilaweb i escolteu això, una radiografia del meu País fet pel Pau Alabajos que no té preu.

Els senyors de les lletres

2009-08-31T12:40:00.000+02:00

Comença la temporada alta de les llibreries, amb l'arribada del mes de setembre no només tot sembla tornar a l'enyorada normalitat sinó que un any més assistirem a l'extorsió amb què el món editorial sotmet a l'educació.

Estic fart de veure com les editorials posen a la venda llibres aparentment nous, adaptats als nous currículums, que no són més que refregits d'edicions anteriors amb tapes noves. El tema 6 ara és el 3, l'exercici 24 ara ha passat a ser el 18 (tot i que a les solucions continua sent el 24...), allò que es feia un curs ara es fa un altre i, per tant, els mateixos continguts apareixen al llibre d'un curs i al del següent!! Ni les fotos es dignen a canviar, encara apareixen xiquetes amb els cabells cardats propis dels anys 80...

I tot això amb el vist i plau de l'administració, als pares no els queda més remei que consumir, comprar uns llibres que cada vegada són més pobres en continguts i que faran poca cosa més que destrossar les esquenes dels seu fills i filles per després ocupar un lloc en algun racó perdut de la falsa de casa. Lògicament, quan el germà menut els hagi de fer servir ja no li valdran, perquè l'administració haurà canviat el sistema educatiu, els currículums o el que se'ls acudeixi d'ací a poc temps...

Així ha grans trets, un/a estudiant d'ESO pot gastar entre 250€ i 300€ només en llibres durant un curs. Multipliqueu, multipliqueu...

El nostre benvolgut Departament d'Educació però, ha tingut la gran idea de tirar endavant un projecte de reciclatge de llibres als centres educatius. 8 milions d'euros tenen la culpa, aquest és el pressupost que es destinarà aquest curs 09/10 segons el propi Departament. Voldria saber però quin percentatge de llibres passa d'un curs a un altre.

Però la cosa no acaba aquí, a més aquest curs s'engega un projecte pilot perquè els alumnes d'alguns instituts facin ús de les noves tecnologies. En què consisteix això? Rebran un portàtil que podran adquirir a través d'un finançament que facilita La Caixa. Els llibres seran substituïts per libres de text digitals, que sona aparentment bé i innovador, però resulta que són patètics, i sóc generós amb l'adjectiu. Òbviament el Departament ha pagat les llicències per fer servir aquests llibres de text digitals. Negoci rodó: llicències, portàtils... perquè clar, quants d'aquests portàtils arribaran vius a la Castanyada?

La pregunta de tot plegat és, hi ha algú pensant en termes pedagògics allà baix? Quin sentit té mantenir tot aquest sistema dels llibres de text si no és més que per motius estrictament mercantilistes?

El Departament ha estat atorgant durant uns quants anys llicències d'estudi retribuïdes a part del professorat perquè elaboressin materials, molts d'ells infinitament millors que els que podem trobar als llibres de text i per descomptat als llibres digitals. Aquests materials són propietat del Departament, estan penjats a la xarxa, s'han provat en centres i funcionen, i aps!!! Són gratuïts!!! Són propietat de tots els contribuents, així doncs, perquè fan comprar als pares uns llibres quan ja hi ha tenim uns materials prou bons i nostres? Això es pot considerar com una espècie de malversació de fons públics no?

Vergonyosa és la manera que tenen les editorials d'incloure les noves tecnologies als seus continguts, afegint un enllaç a una web o en alguns casos a la web de la pròpia editorial, on hom pot trobar uns exercicis interactius que fan riure. La xarxa està plena de materials gratuïts d'aquest tipus. Fins i tot de llibres, com sona! De fet a Califòrnia hi ha tot un projecte al respecte.

Aquest any m'he decidit a tirar endavant dos cursos sense llibres de text, això no vol dir que no hi haurà una bibliografia de consulta amb exemplars a la biblioteca del centre o amb un curs moodle ple de recursos, en tot cas, els materials que farem servir seran els que l'alumnat vagi demanant dia a dia i els que jo consideri que són els més apropiats.

No penso ser còmplice de tot aquest muntatge, els senyors de les lletres no saben què necessiten els meus alumnes.

Racista de mierda!! (i 3)

2009-07-16T13:15:00.000+02:00

Finalment he rebut la notificació de la sentència, com no podia ser d'altra manera, ha estat favorable i el jutge ha vist provats els fets expressats a la denúncia. Així doncs, ha dictaminat aplicar una multa de 60€ (a raó de 4€ per dia) a la mare Coratge.

El jutge considera provats els fets i entén que la forma i el context en el que es van produir són especialment vexatoris. Considera també contradictòria la versió donada per la denuciada i el seu testimoni... cosa previsible vista la manca d'assaig previ el dia de la vista.

En tot cas, em dono per satisfet amb la sentència, no per la quantia de la multa, que destinaré íntegrament a una beca per llibres per a la seva filla, sinó pel fet de recuperar d'alguna manera oficial la dignitat com a persona i sobretot com a professional.

D'altra banda també em satisfà el fet que consti en l'expedient d'aquesta mare tot el procés, ja que no és el primer cop que s'adreça així a un representant de l'administració pública, sigui un professor d'institut, un mestre d'escola o una funcionària de l'Ajuntament.

És d'agrair també que el poder judicial hagi recolzat d'aquesta manera el sistema educatiu, certament ens calen accions d'aquest tipus com a col·lectiu per dignificar la nostra feina, la consideració a nivell social de la qual, està bastant degradada.

Dono per tancat doncs aquest trist capítol i el deixo aquí, al racó de la falsa, on algun dia tornaré a rellegir-lo per recordar temps passats, que sempre va bé de tant en tant.

Moltes gràcies a tots i a totes els que d'una manera o d'una altra m'heu fet costat al llarg d'aquests dies, també vosaltres teniu un espai en aquest racó...

Racista de mierda!! (i 2)

2009-07-08T19:55:00.000+02:00

Em va ensenyar el meu professor de llengua, en Vicent Romero, que tota història havia de tenir una introducció, un nus i un desenllaç... Vés per on, uns quants anys després i per sorpresa seua de ben segur, vaig i recupero les seues ensenyances. Una llàgrima li cauria...

La cosa és que la introducció de la història ja va ser explicada el dia 23 de juny, avui toca el nus.

El dia de la revetlla i després el de Sant Joan van servir per reflexionar, així que el dia següent, el 25 de juny vaig fer una trucada als mossos d'esquadra per veure si podia presentar una denúncia contra la mare Coratge (com l'ha vingut a anomenar en Jordi Estrada) per injúries i calúmnies. La resposta va ser contundent, sí.

Dit i fet, com qui no vol la cosa em trobava davant la caserna dels mossos explicant els detalls de l'espectacle, recalcant el fet que se'm va acusar de "racista de mierda" davant d'alumnes, pares i mares. Afortunadament, tenia dos testimonis que ho van presenciar tot.

El delicte està tipificat com a falta contra les persones a l'article 620.2 del codi penal i el jutjat de 1a instància de Manresa no ha trigat pràcticament res en celebrar la vista. Avui ha estat el dia triat.

Mai havia estat en un jutjat, mai havia presenciat el ritual del "calle vosté parle vosté" tret del folclòric tribunal de les aigües de València. Ha estat interessant en la forma, una mica decepcionant i surrealista en el contingut. Malauradament no he pogut mostrar tots els arguments que portava a la butxaca lligadets amb un fil, com les cançons de la jota que cantava m'auelo (mai li podré dir avi...), malgrat tot, els exposats han estat suficients al meu parer. Les contribucions dels testimonis no han fet més que corroborar la versió donada dels fets i que ja constava a la denúncia.

L'espectacle ha resorgit amb la intervenció de la denunciada i del seu testimoni, la persona que l'acompanyava el dia dels fets. Segons sembla, el dia d'autos (que és com es diu la revetlla de Sant Joan quan arribes a un jutjat...) a l'institut Pius Font i Quer de Manresa, cap els volts de 2/4 de 2 no hi havia cap alumne. Ja m'he posat en contacte amb el Vaticà perquè vinguin a documentar tan portentós miracle, mai abans un institut havia estat desallotjat amb tanta rapidessa... i pensar que tan sols 1 minut abans, a les 13:29 h estava ple d'alumnes recollint notes de final de curs... uns 450 alumnes. De sobte però, tots van desaparèixer.

Sembla que va ser llavors que la meva persona es va dirigir a la denunciada i la seva parella amb gest altiu i amb un to de menyspreu, els vaig lliurar les notes al temps que els deia que si volien més explicacions, que anessin a una escola de pagament. Aquí he esclafit a riure per dins, no ho he pogut evitar, jo alentant el personal a anar a l'escola privada!!! ja ho diuen que la ignorància és atrevida ja...

La cosa però no ha acabat aquí, es veu que tot seguit jo vaig retar a la mare amb un: "te espero fuera", d'entrada em sobta l'ús del castellà, cosa que no tinc per costum fer, però qui sap, potser em vaig deixar emportar pel moment... i un cop al carrer vaig començar a riure enfotent-me d'ells i retant-los amb el dit a que vinguessin cap a mi. Vaja, que sóc un buscaraons o com diríem més col·loquialment, penya xunga!!

La mare llavors, presa de la ira em va dir, segons testifica la seva parella, perquè ella no ho ha dit (és el que passa quan no s'assaja...), que jo era un "classista". Iep!!! ara hem arribat al final del carrer. L'advocada en un gest digne del mateix Perry Mason ha decidit basar la defensa de l'acusada en unes quantes mentides i en un teòric error d'interpretació, ja que la mare em va dir "classista" i no "racista". A bacs, anava a bacs!!! (això sí, sense pestanyejar, per dins) L'advocada li ha demanat llavors al testimoni: creu que potser el Sr. Marín va entendre malament la paraula? Sí!, ha contestat ell. És el que passa quan parles la variant dialectal del català pròpia de l'Alt Maestrat, que quan surts de casa vas perdut i entens calçots quan volen dir cebes tendres... botifarra quan volen dir llonganissa... porró quan volen dir barral... i racista quan han dit classista. Un problema de llengua a fi de comptes. Ai Vicent!!! com hauries rigut...

Amb un vist per a sentència ha acabat el judici. En uns dies me la faran arribar i podré posar punt i final a aquesta història amb el desenllaç.

Esperem que acabi com cal.

Per cert, la condemna que ha demanat el fiscal és una multa de 15 dies a raó de 4€ per dia, ben mirat, anar a un institut a dir-li el nom del porc a un professor tampoc surt tan car... només 60€. Segurament descarregues més adrenalina així que anant a PortAventura (si comptem autopista i tot...)

Intel·ligències múltiples

2009-06-28T23:10:00.000+02:00

Se'n parla des de fa temps, més concretament des de que Howard Gardner les definís allà cap als anys 70. Un món que fa trontollar la manera que tenim d'ensenyar i que certament hauríem d'haver canviat ja fa temps. Per tant, parlar-ne ara és com descobrir la sopa d'all, però per mi així ha estat, fa poc més d'un any que en sento a parlar i des de llavors no faig més que posar tots els sentits en elles.

Per rematar la jugada divendres vaig tenir l'oportunitat de fer una sessió de formació al col·legi Montserrat de Barcelona. Un centre regentat per monges amb una espenta impressionant, on apliquen metodologies basades en les MI, de l'anglès multiple intelligences. En principi jo havia de fer de formador en temes relacionats amb moodle i blogs, el resultat però va ser ben diferent, vaig sortir amb els ulls ben oberts i amb un munt d'idees noves per aplicar a l'aula.

Amb una humilitat increïble em van anar explicant com utilitzaven aquestes metodologies, com donaven uns fruits insospitats i com aconseguien motivar l'alumnat amb tècniques molt poc comuns en l'escola tradicional.

Va ser una experiència tremendament positiva i que m'ha fet replantejar-me la manera de fer les classes de dalt a baix. No sé encara com ho acabaré transportan a la meva pràctica docent, però de ben segur que ho faré. De moment tinc per davant un estiu per aprendre moltes coses sobre les intel·ligències múltiples.

Quan vaig començar a utilitzar les TIC, que acabarien sent TAC, se'm va obrir un món, amb les intel·ligències múltiples se m'ha obert un univers gairebé infinit.

Qui m'havia de dir que Itaca quedava tan lluny... som'hi!!!

El preu de ser català

2009-06-25T17:34:00.000+02:00

Fa ja prop de 10 anys que vaig deixar l'Alt Maestrat per venir cap al Bages, però no va ser fins l'any passat que em vaig empadronar ací. La terra tira i em vaig resistir fins l'últim moment per tallar l'únic lligam oficial que em quedava amb les muntanyes d'Ares. Els altres lligams, els emocionals per anomenar-los d'alguna manera, no es trenquen mai, més aviat al contrari, en resulten reforçats.

La qüestió és que quan ha arribat l'hora de fer la declaració de la renda he tingut la primera sorpresa vinculada a la meva catalanitat fiscal. El meu gestor em va calcular la renda com sempre, com si encara estigués empadronat a Ares, quan li vaig fer saber el canvi, ho va recalcular i.. oh!! resulta que pel fet d'estar empadronat a Catalunya, rebré gairebé 200€ menys en la devolució de l'exercici de 2008.

Finalment he solucionat un dels problemes que em rondaven el cap aquests dies: Com fan anar aquest comptador?

http://www.fco.cat/comptador/

Racista de mierda!!

2009-06-23T14:53:00.000+02:00

Aquest ha estat el comiat que he tingut com a tutor després d'un any dur.

Si una alumna repeteix curs perquè té 4 matèries supeses , 3 amb un 1 i l'altra amb un 3, no és perquè la nena no ha fet res durant tot el curs... no, i ara!! La nena repeteix curs perquè el tutor, que no els professors d'aquestes matèries, és un racista de mierda.

Així ho ha dictaminat i sentenciat la seva mare i perquè tothom se n'assabentés, ha vingut a cridar-ho als quatre vents al vestíbul de l'institut. Aprofitant que havia de venir a per les notes, s'ha posat a cridar i a insultar-me només m'ha vist. Ni un bon dia, ni un vinc a per les notes de la meva filla... no calia presentació, introducció ni preàmbuls, ha anat directament a llegir la sentència: Racista de mierda!!!

L'actuació no ha acabat aquí, jo evidentment no he entrat a debatre la ressolució de tant meditada sentència i he marxat cap al carrer, un cop allà l'espectacle ha continuat. Heus ací que el públic era més nombrós, a la porta de l'institut s'aplegaven molts pares i mares a recollir llurs fills i filles. Tots han gaudit de la performance sense haver de comprar entrada, com si d'un espectacle de la Fira deTàrrega es tractés. Els comediants se'n farien creus i els de la Fura... les botes s'hi haguessin posat!

La sentència però no sembla ser ferma, ja que la mare ha deixat ben clar que em denunciaria a la Unió Europea i que em portaria a Brusseles. La magnitud de la tragèdia s'ho mereix, siguem honestos, perdre´s pels passadissos dels jutjats de Manresa o la ciutat de la justícia de l'Hospitalet, on encara estan fent els plànols... doncs no té sentit, Brusseles vesteix més, és més senyorial i a més, quan proclames l'amenaça en veu alta, dóna la sensació que acollona més a qui la deixa anar.

Tot plegat un episodi molt trist i lamentable, possiblement el més menyspreable dels que m'ha tocat viure com a professor. La cara d'alguns dels pares que s'hi esperaven a la porta ho deia tot: el que us toca aguantar...!! Sortosament hi ha gent que sap diferenciar.

I és així com, carregant una mica més l'esquena d'experiències i coneixences, seguim el viatge cap a Itaca...

Ciència silenciada

2009-04-07T20:20:00.001+02:00

Ahir em sorprendre i molt, el terratrèmol a l'Aquila a Itàlia. Un fenomen d'aquestes característiques posa de manifest com en som de vulnerables. Només era de magnitud 6'7, suficient per devastar una ciutat, i això m'ha fet pensar en què hagués passat de ser d'escala 8, com aquells que de vegades sacsegen l'Índia i les zones properes. L'escala Richter és logarítmica, això vol dir que un terratrèmol de magnitud 7 és 10 vegades més fort que un de magnitud 6...

El que m'ha deixat sense paraules ha estat però ha estat saber que un científic italià, Giampaolo Giuliani, havia predit feia pocs mesos que cap als voltants del 29 de març aquesta regió italiana podia patir un terratrèmol de gran magnitud. Ningú se'l va escoltar, el van acusar d'alarmista i catastrofista i se'l va silenciar. Vegeu l'entrevista que li van fer.

És la segona vegada que veig com la ciència prediu una catàstrofe i les autoritats no en fan cas. La primera va ser amb el cas de l'huracà Katrina. En el seu número del mes de desembre de 2001, la revista Investigación y Ciencia publicava un article on es denunciava la vulerabilitat de la ciutat de Nova Orleans davant l'hipotètic pas d'un huracà. L'article es diu Deltas de zonas habitadas i el signa Mark Fischetti.

Serà que la naturalesa és capriciosa o que la ciència no va tan desencaminada com alguns volen fer creure. Davant d'això només queda qüestionar-se, una vegada més, la classe política, que és qui té el deure de prendre decisions.

Això sí, si surt el Papa dient que els preservatius són un focus de propagació de la SIDA, tothom se l'escolta. Gran home de ciència el Benet XVI aquest... gran home... hereu dels qui van fer abjurar Gal·lileu.

...té sentit?

2009-02-23T22:26:00.000+01:00

M'agrada fer parets de pedra seca, hi ha qui fa sudokus, hi ha qui es dedica a pintar... però a mi m'agrda fer parets de pedra seca. No té massa sentit ni potser utilitat, però m'agrada i em relaxa, i a més, al final et pots mirar la paret, veus la feina feta, hi ha un resultat visible.

A l'aula però... hi pots dedicar molta feina, moltes hores, vesprades senceres, nits si vols. La feina desgraciadament no es veu per enlloc, no hi ha un resultat tangible que permeti ser avaluat.

Davant d'aquesta situació, on cada curs que comença has de començar una paret que al final et llançaran a terra, es fa difícil trobar arguments per continuar endavant. Malgrat tot, els trobes. Els trobes en un gest, una paraula, una visita d'uns ex-alumnes... és a posteriori que veus els resultats, és després que veus que potser sí que tenia sentit dedicar aquelles hores.

La retrobada amb un/a ex-alume/a que et saluda obertament no té preu, podria triar tranquil·lament no fer-ho, però ho fa.

Costa per contra trobar indicis en el dia a dia, de fet acostumes a trobar-ne just al contrari. És fàcil trobar arguments per engegar-ho tot a rodar, per deixar-ho estar. per plegar veles i rendir-te. És massa fàcil que arribi el dia on trobar sentit a la teva feina sigui una tasca esgotadora.

Hi ha dies que són així, decebedors, dies que et promets que no et deixaràs enredar una altra vegada, que no dedicaràs més temps de l'estrictament necessari... però de moment encara són minoria, els dies en que trobes sentit al que fas guanyen per golejada.

Sí, té sentit, encara que aquest de vegades marxi a buscar la inspiració a la lluna, sempre acaba per tornar a casa...

temps de revolta

2009-02-06T18:58:00.000+01:00

En temps de crisi i amb dirigents polítics que no tenen massa clar (per no dir gens) què fer, no hi ha res com treure a debat algun tema que tingui entretingut al personal. Cosa gens fàcil, perquè s'ha de triar de manera que tothom hi tingui alguna cosa a dir, tothom ha de poder donar la seva opinió de manera fàcil i gratuïta. Un cop tinguem aquest primer punt, cal trobar també un element sobre qui recaigui tota la culpa del problema que es planteja i aquest no ha de ser polèmic, és a dir, tothom ha de coincidir sense gaires cabòries en què, efectivament, és el culpable.

Aquesta manera de fer és típica del govern valencià per exemple, quan no sap com desviar l'atenció, acaba recorrent a la llengua. Ataquem la seva unitat i els qui la defensen i així tenim el poble entretingut uns dies. D'això abans en deien "al pueblo pan y toros".

Ara ens trobem en un d'aquests moments, al nostre benvolgut Conseller d'Educació no se li ha acudit res millor que atiar les masses amb un argument tan vell com deplorable. L'estratègia és senzilla, ja que no és capaç de proposar solucions viables al problema de l'educació d'aquest país, cal buscar un culpable, el professorat. Per què? doncs perquè no està prou qualificat, perquè no vol treballar...

No serà difícil convéncer la societat d'això... va pensar el nostre benvolgut Conseller, total, tothom recorda els mestres i professors com l'enemic de la seva infantesa i ara, sent adults, tothom els enveja per les vacances que tenen... això està fet!! Només cal posar-ho de manifest. Què podríem fer?

I fou així que el nostre benvolgut Conseller proposà de cara al proper curs que els mestres i professors treballessin 4 o 3 hores més setmanals, i el col·lectiu docent es rebotà. I fou així que el nostre benvolgut Conseller proposà adelantar l'inici de curs, cosa que alegrà enormement els pares i mares i va fer exclamar novament els docents...

La festa està servida doncs, avui tothom en parla, no cal estirar gaire l'orella per sentir expressions del tipus: "doncs és veritat!! tenen massa vacances!!" i tantes altres, cap reflexió però sobre si els nostres alumnes ho necessiten realment. "A Europa comencen abans!! i acaben més tard!!" diu un altre, sense saber que fan de l'ordre de tres setmanes més de vacances al llarg del curs i que les classes no són d'una hora sinó que són d'entre 45 i 50 minuts.

Amb la jugada matem uns quants pardals, pensà el nostre benvolgut Conseller:

- La gent deixarà de parlar de la crisi per uns dies i si ho fa, serà per criticar els professorat, per titllar-lo d'insolidari.
- També desviarem el tema d'altres patates calentes que tenim ara mateix com el finançament, que ja no sabem què dir...
- Llançarem el globus sonda i a veure què passa, els Cuní i companyia faran la resta...
- Dijous 12 de febrer hi ha convocat una aturada a tota l'educació del país, tant a primària com a secundària. Com que no tenim cap argument per rebatir-la, haurem de preparar la societat en contra del professorat abans, amb una setmana n'hi haurà prou no?

Ah!! -pensà el Conseller- i ja posats, per al dia 12 convocaré un acte on convidaré tota la premsa perquè vegin que mentre els professors i professores es queixen sense motiu, nosaltres al Departament anem per feina. Ai!, però... quin acte?

Ja està!! a l'estiu es va fer la moguda aquella d'Investiga la Investigació, doncs ara és el moment de fer una petita trobada, que no ve gaire al cas però que mira, m'anirà molt rebé, així tothom veurà com estem d'interessats en la innovació educativa i aquestes coses.

Sé de l'existència d'aquest acte perquè m'han convocat, vaig participar del projecte Investiga la Investigació, però em nego a formar part de la pantomima que es farà només perquè el nostre benvolgut Conseller es faci la foto de rigor per desviar l'opinió el proper 12 de febrer.

Per cert si algú vol formar part d'aquest selecte grup de privilegiats anomenat professorat de secundària, s'han convocat oposicions.

va de motos

2009-02-02T22:44:00.000+01:00

No m'agraden, no ho negaré, de fet tot el que té a veure amb el món del motor no em fa ni fred ni calor. Tampoc pretenia parlar de motos exactament... La cosa és que com a conseqüència d'una xarrada a l'institut adreçada a alumnes de 2n d'ESO vaig tenir una vesprada plena de cabòries, res més.

La policia municial de Manresa està fent una sèrie de xerrades sobre educació vial i concretament sobre l'ús dels ciclomotors. Des del meu punt de vista, és una pèrdua de diners i temps, ja que els alumnes ja estan acostumats a desconnectar en aquest tipus de shows que els preparem i a donar les respostes políticament correctes quean arriba el torn de preguntes. Així conferenciants i professorat es dóna per satisfet i tothom contentet cap a casa...

Doncs no, jo no!! Vaig eixir de la xarrada poc més que indignat, i no per la xarrada en sí ni per les polícies que la van fer... sinó pel contingut general del sainet que s'ha muntat.

Resulta que un adolescent de només 14 anys pot portar un ciclomotor per una via pública sense cap impediment legal, es veu que és prou madur, responsable i assenyat per fer-ho. Ara, no ho és fins els 18 per tantes altres coses.

Vivim en una societat que protegeix exageradament els menors, fins al punt de donar-se més d'una situació autènticament ridícula. Pel fet de ser menors difícilment seran processats per res o seran trobats culpables de res. Pel fet de ser menors són gairebé intocables, tot el que els envolta ha d'estar supervisat des de mil i un punts de vista diferents, no fos cas que la seva immaculada fragilitat fos desvirgada per alguna paraula fora de lloc, un so massa estrident o vés a saber tu quina altra xorrada...

Això sí!! després de sobreprotegir-los fins al límit, fins fer-nos sentir fins i tot vergonya, anem i els permetem conduir un ciclomotor amb tan sols 14 anys, un ciclomotor que haurà de compartir la via publica amb cotxes, autobusos, algun que altre camió... un ciclomotor que haurà de circular per carrers amb una clara inferioritat, però tant és, ara ningú es preocupa de la seva vulnerabilitat, perquè el que interessa, per damunt de tot, és vendre motos.

Així d'hipòcrita és aquesta societat, només cal que el sector del motor plori una miqueta perquè una llei que proposava posar l'edat mínima per conduir un ciclomotor als 16 anys, es retalli sense massa problemes als 14.

Resulta que els alumnes d'un institut no poden eixir del recinte escolar a l'hora del pati perquè són massa immadurs per estar aquests 30 minuts fora, però poden venir amb moto fins al centre i marxar d'ell en acabar les classes...

Algú ho entén tot això??

La crisi arriba a l'aula...

2008-11-23T22:08:00.000+01:00

Això de la crisi és com el mal d'Almansa, a tots alcança... i per desgràcia, els danys col·laterals s'estan vivint a l'aula.

Jo particularment començo a estar una mica fart de sentir tot tipus de valoracions al respecte, que si això no es pot fer perquè hi ha crisi... que si ara no és moment perquè hi ha crisi... La qüestió és que a molts els han fet un pont de plata amb això de la crisi. Han descobert l'excusa perfecta per no fer això o allò, per no complir la paraula donada, per no...

Un dels episodis més trist però, l'estem veient a les aules. Potser la posició de tutor et fa tenir una visió privilegiada de la situació, segurament, però el cas és que ens estem trobant amb alumnes que no porten el material a les acaballes del mes de novembre (final del 1r trimestre) perquè els pares no l'han comprat. Això no només inclou llibre, s'hi haurien d'afegir complements varis com ara quaderns de dibuix, llibretes, sortides...

L'argument donat per algunes famílies és precisament aquest: "És que amb la crisi..."

No negaré ara la situació real, delicada en molts casos per no dir crítica, que s'està vivint. És obvi que vénen temps on s'ha de tirar mà de la calculadora i mirar de retallar al màxim les despeses, això implica doncs, establir una jerarquia de necessitats, prioritzar, optimitzar recursos. És aquí on es posa de manifest un dels problemes reals de la nostra societat. En aquesta escala de valors, quan arriba l'hora de triar de què podem prescindir i de què no, en alguns casos l'educació dels fills i el que això implica passa a ocupar un dels graon més baixos.

Tampoc negaré que no es dóna en la majoria dels casos, però per pocs que siguin són massa significatius. L'educació no és considerada com una cosa important, si fem la pregunta directa al carrer obtindrem una victòria rotunda del sí. Lògicament no és políticament correcte dir que l'educació no és una prioritat, ara bé, quan fem ús d'altres indicadors com el que comento, els resultats són diferents. Massa diferents.

No podem esperar grans canvis en l'educació del nostre país si primer no ens creiem realment que els necessitem i per aconseguir-ho, primer hem de creure realment que l'educació és una prioritat.

Potser no tenim una crisi econòmica sinó una crisi de valors, però aquesta no és pot tapar amb un grapat d'injeccions de liquidesa... ens cal quelcom més.

ha arribat el dia

2008-11-11T18:45:00.000+01:00

9 anys, 1 mes i 20 dies, aquest ha estat el temps que ha passat des del dia que vaig fer la meva primera classe. Sembla que va ser ahir, ho recordo perfectament, l'arribada a aquell poble del Bages amb un autobús amb seients d'escai (o com redimonis s'escrigui) i l'entrada a l'institut. Bé, al que pretenia ser un institut, un conjunt de barracons dispersos en un descampat als afores de la vila, Santpedor.

Allà vaig descobrir el que anava a ser en molts sentits el meu futur, què ignorant que era en aquells moments. Qui m'havia de dir que descobriria tantes coses, tanta gent... Al poc temps però vaig saber que aquella professió m'havia atrapat per sempre més, vaig saber també que els dies passarien, que jo anirai fent-me gran i que els alumnes sempre tindrien la mateixa edat. Que cada dia ens separaria més el temps, cosa que m'obligaria a adaptar-me continuament, tot un repte que assumeixo amb il·lusió.

Sabia també que tard o d'hora m'acabaria trobant ex-alumnes i que potser em costaria reconèixer-los. Sabia que potser alguns d'ells acabarien dedicant-se a l'ensenyament i potser me'ls trobaria de companys de feina, sabia que aquest dia arribaria, però mai m'havia plantejat quan.

Doncs havia de ser avui, 11 de novembre de 2008. A l'hora del pati anava de bòlit pel passadís de direcció, amb un grapat de fulls de la tutoria sota el braç, capficat en el que els havia de dir als alumnes després quan de sobte he vist que una noia em mirava. Em mirava i reia, em mantenia la mirada fins que...

Ondia!!! Però si és l'Íngrid!! Ha rigut en veure la meva cara de sorpresa i llavors m'ha tret de dubtes. És psicòloga (sabia que havia estudiat psicologia), està treballant a Sant Joan de Déu i venia a l'institut per qüestions de feina.

D'una banda m'ha fet veure que ha passat molt de temps, però per l'altra banda m'ha alegrat el dia. Recordo l'Íngrid d'aquell 22 de setembre de 1999, el meu primer dia de classe. Ella hi era allà, segurament haurà recordat la cara d'aquell substitut jovenet amb accent extrany que venia a fer-los física, jo he recordat la cara d'aquella noia que volia ser psicòloga.

Una gran trobada i, estic segur, que una gran psicòloga.

On anem?

2008-09-25T20:32:00.000+02:00

Parlava aquests dies amb una companya de com haurien de ser els instituts en un futur. Intercanviàvem opinions i sobretot, debatíem sobre les noves tecnologies, sobre el paper que havien de jugar en tot el procés d'aprenentatge.

El meu punt de vista no contempla un demà sense l'ús intensiu, que no exclusiu, de les TIC, TAC, o com bonament vinguin a dir-se d'ací a poc. Si analitzem els alumnes que ens arriben i el món que els espera en sortir, arribes a la conclusió que no hi ha opció. Ens hem d'adaptar, el canvi no està per venir, ja el tenim ací!

· El món universitari està posant-se les piles, sense entrar a valorar si fent un bon ús o no, sovintegen els entorns virtuals on els alumnes han d'aprendre a descarregar-se apunts, pràctiques, consultar notes, expedients...

· La societat cada vegada més fa servir la xarxa, no cal ara explicar tot el que podem arribar a fer: operacions bancàries, comprar tot tipus de coses... la llista és amplíssima.

· El nostre alumnat és 100% nadiu digital, aquest és sens dubte el punt més important.

Doncs bé, als instituts encara hi ha gent que no ha vist això o potser no ho vol veure. Dic que potser no ho vol veure perquè això estalvia l'esforç d'haver de canviar hàbits i metodologies, tot i que de vegades els canvis no han de ser forçosament bruscs, sinó que es poden produir de manera més progressiva, però sense pausa.

Sents excuses de tot tipus: jo ja he fet massa tard... això és per a vosaltres que comenceu... això d'internet és molt perillós... jo no tinc temps... i tantes altres. Moltes em recorden irremeïablement al meu país.

Moltes d'aquestes són idèntiques a les que es donen al País Valencià a l'hora de fer una aposta decidida per l'ensenyament en català. Trobo massa similituds en els arguments, prescindint de la voluntat política per fer el canvi, ací no entrarem...

Quan els hi faig aquesta reflexió, callen i rumien...

la vida sigue igual...

2008-09-16T22:55:00.000+02:00

que deia aquell...

Ahir (dilluns 15 setembre) va començar oficialment el curs escolar, perquè clar, el curs escolar comença el dia que els alumnes, nens i nenes, despareixen de casa per anar a l'escola o institut. Nosaltres però, sabem que el curs escolar fa 15 dies que ha començat a rodar... per no dir les hores que els equips directius han dedicat al llarg de l'estiu perquè tot estigui a punt.

La qüestió és que, com tots el anys, aquests dies i en particular ahir, els mitjans de comunicació en van plens de mil i una opinions, articles, debats, referències vàries... al voltant del món de l'ensenyament. Ha començat un curs més però malauradament, res ha canviat, si més no pel que fa al tipus de comentaris que hem estat (i estem) llegint, veient i escoltant aquests dies.

Com sempre, es presenta el principal problema de l'ensenyament: "tenen massa vacances els nostres fills i filles?", "continuarem sent un dels darrers països d'Europa pel que fa a fracàs escolar?" i bla bla bla... El més trist però és que mai, en cap d'aquests debats o tertúlies, es convida un mestre, una professora, algú que estigui visquent la realitat docent d'aquest país des de les aules.

Es presenten tot tipus de caps pensants, grans pedagogs, consellers, directors generals, psicòlegs, sociòlegs, representants d'AMPES (no poden faltar mai..), però dels professionals que ens dediquem al tema, ni rastre. Es veu que no tenim cap tipus de criteri ni hem arribat a cap tipus de maduresa intel·lectual que ens faci mereixedors d'una cadira en aquests espais.

Us imagineu un debat sobre el càncer sense la presència d'un oncòleg? Sense les aportacions d'un malalt?. Us imagineu un debat sobre actualitat política sense representants dels diferents partits?. Us imagineu un debat sobre gastronomia sense la presència de cuiners de renom? I així fins a l'infinit...

Em vénen a la memòria unes paraules del Vicent Partal durant una conferència a Callús la passada primavera. Deia Vicent (i em prenc la llicència de tutejar-lo... perquè sí) que l'ensenyament català sortia molt mal parat de l'informe PISA, però que per sort no s'havia fet cap estudi equivalent per al sector del periodisme, perquè si es fés... en sortiríem molt més mal parats. Partal dixit.

Tenim un futur molt complicat, els mitjans de comunicació ens giren l'esquena i es fan còmplices de l'opinió majoritària de la societat (cosa d'audiències??), que ens continua veient com uns treballadors privilegiats amb tres mesos de vacances i que, total, només hem d'aguantar unes horetes al dia uns quants sagals dins d'una aula. Perquè només veuen aquesta faceta de la nostra feina, ben lluny de la realitat que construïm cada dia.

El laboratori virtual

2008-09-07T16:23:00.000+02:00

Sovint trobem a la xarxa mil i una eines que permeten simular processos físics o químics i que són d'una aplicació a l'aula gairebé immediata. Algunes com ara les simulacions de cinemàtica i dinàmica del Tavi Casellas són senzillament brutals, han permés que l'alumne passi d'haver d'imaginar, a veure i interactuar amb la simulació, bé a l'aula o a casa tot estudiant.

No cal dir que ara els ensenyants de ciències podem fer coses que abans ens eren francament complicades. No us explicaré ara les aventures que has de fer per simular un xoc d'un camió i un cotxe desplaçant-se en sentits contraris alhora que representes els seus gràfics poscició-temps, velocitat-temps... i tot amb uns pocs guixos de colors. Tot perquè al final acabés la pissarra de guixades, tu suat i el respectable amb cara de "sí, sí Jordi... ho hem entés.." mentre es feien un fart de riure.

Aquest any m'he decidit a provar una eina nova. Es tracta d'un laboratori virtual que permet fer reaccions químiques. Òbviament no suprimirem les necessàries pràctiques de laboratori, un estudiant de química ha de saber com olora l'amoníac o l'àcid acètic.. i això, de moment, encara no ens ho permet fer cap simulador (pot ser la web 200.0 ho permetrà... vés a saber).

Així que ja aniré explicant com va el tema.

D'altra banda introduirem un petit canvi en el desenvolupament de les pràctiques. Fent servir el moodle del curs, tindran el guió de cada pràctica en un llibre (recurs) i les preguntes pertinents en un qüestionari (recurs). La idea és que abans de venir al laboratori es llegeixin (o imprimeixin si cal )el guió de la pràctica i que després de fer-la al laboratori contestin les preguntes del qüestionari.

A priori es preveuen dues millores, d'una banda hauran de llegir la pràctica abans de venir, això no sempre passava quan tenien el guió imprés, molts el llegien per primer cop al laboratori, i de l'altra estalviarem paper i agilitzarem tràmits en poder lliurar els resultats a través de l'aula virtual.

Haurem de veure com va tot, ja anirem comentant la jugada.

1 de setembre

2008-09-01T10:19:00.000+02:00

Avui és el dia en què la normalitat i la igualment benvolguda com odiada rutina s'han d'instal·lar novament en les nostres vides. Doncs no!! Als que per sort o desgràcia ens ha tocat treballar a Manresa aquest 1 de setembre és un dia de reflexió mentres els veïns comencen a treballar. Tenim festa local.

La qüestió és que demà començaré el meu desé curs, deu anys fent aquesta feina i cada dia m'agrada més. Tinc ganes de començar de nou, d'engegar la maquinària, d'entrar a les aules, conèixer el nou alumnat, saludar el del curs passat i... a la batalla!!

Sé perfectament que aquesta sensació no és compartida per una majoria important dels meus companys de feina, ells s'ho perden. Demà sé que veure cares llargues, gent explicant-te que li queden només tres cursos per jubilar-se, altres que no faran més que comentar que vaja merda de curs, que no hi ha ponts... i tantes altres misèries. Jo en canvi aguantaré estòicament aquests comentaris i els regalaré un somriure que no amagarà les ganes de començar. Això els acabarà de destrossar.

Per sort hi haurà també aquells que potser entusiasme no, però ganes d'agafar el ritme sí que tenen. Aquells amb qui comentarem com ha anat l'estiu, on hem estat i on no i entre abraçades, petons de benvinguda i encaixades de mans decidirem quin dia quedem per anar a sopar.

Doncs res, que comença un curs molt especial, ple de nous projectes i il·lusions. Anirem veient com va tot.

Per cert, fa uns anys em va dir un company que als 7 o 8 anys t'acabes cremant d'aquesta feina. Estava equivocat.

Generació Y

2008-08-01T16:27:00.000+02:00

Encara no sé quin criteri s'ha seguit per batejar les generacions del 82 cap aquí com a generació Y (jo es veu que sóc de la generació X...), tant és, la cosa és que ho he llegit en un article publicat recentment i que fa referència a la productivitat de les diferents generacions de treballadors.

En aquest estudi, com sempre signat i finançat per una prestigiosa consultoria internacional..., es jura i perjurà que aquesta generació Y és la pitjor amb diferència pel que fa a rendiment laboral. Un cop més em quedo sense paraules, es veu que els malfainers van arribar amb naranjito, abans no n'hi havia!!

Casualitats de la vida, la primera promoció d'alumnes a qui vaig fer classe eren precisament aquests, els nascuts l'any 1982. Una colla de dropos que la galvana no aconseguia fer-los escriure quatre ratlles, de fet no sé com han acabt sent enginyers industrials, de telecomunicacions, infermeres, biòlegs... els que van seguir estudis universitaris, perquè d'altres treballen 8 i 10 hores diàries després d'haver fet cicles de grau superior i estan guanyant-se la vida tant bé o millor que els altres. En tot cas, sort en tenim les altres generacions que són uns inneptes, perquè sinó ens haguessin escombrat del mapa a les altres.

Començo a estar una mica fart de sentir i llegir tot tipus d'opinions negatives i decebedores d'aquestes noves generacions que pugen ara. no sé fins a quin punt les coneixen, jo si més no, treballo amb elles i puc dir que una mica ni que sigui, les conec. És cert que hi ha la cultura de l'esforç s'ha difuminat una mica, però no siguem hipòcrites i analitzem les raons:

Quins models i valors es transmenten als mitjans? Teníem OTs, Grans Hermanos i milions de famosos nascuts del no res la nostra generació? No! resulta que la societat d'ara premia precisament això. No vull justificar la baixada de l'esforç només en aquest fet, n'hi ha més evidentment com ara la implicació de les famílies, etc... però sí que em ve a la memòria una frase que deia que l'escola (i per extensió un institut) és el mirall de la societat on està ubicada.

És injust que una societat que els ha sobreprotegit fins a límits insospitats pocs anys enrere ara els fiscalitzi d'aquesta manera.

Però hi ha un altre motiu de fons pel que fa a l'article en qüestió, resulta que els empresaris (que són els entrevistats per aquesta agència que ha fet l'estudi) s'han trobat amb una generació que no està disposada a suportar qualsevol cosa, no són submisos, són exigents, saben el que volen i si el que tenen no els hi agrada, doncs marxen a buscar-ho a un altre lloc. D'això en diuen ambició i ho han aprés de la generació immediatament anterior, o millor encara, de la dels seus pares (la dels empresaris potser?).

(des)integradors

2008-07-16T13:00:00.000+02:00

Quan pensava que el tema de l'arribada de nouvinguts a les aules catalanes estava assumit, vaig i em trobo amb una carta al director al diari Avui que m'ha deixat de pedra. La signa Jordi Arbiol.

Resumint i en essència, es culpabilitza de la baixada de nivell i rendiment acadèmic de l'alumnat català a l'escolarització d'alumnat forani que ve, segons afirma l'autor, amb un nivell que no s'ajusta al nostre. Trobo aquesta afirmació molt gratuïta i la veritat, desconec si l'autor coneix la realitat dels centres.

És cert que els darrers anys ha arribat molt d'alumnat estranger i que malauradament l'administració no ha posat totes les eines desitjables per a la seva correcta escolarització. No diré el contrari, però excusar la baixada de nivell en la seva presència crec que està fora de lloc. És cert també que el problema principal d'aquest alumnat és la llengua, per tant han de dedicar molts esforços a aprendre-la i així poder seguir amb naturalitat altres matèries. Aquest fet sovint els comporta perdre un curs, entenent que realment no es perd, sinó que no deixa de ser una necessitat evident. Aquí cal remarcar la gran feina que es fa a les aules d'acollida dels centres, tot i que per desgràcia no tots en disposen.

Ara bé, hi ha matèries que no requereixen un ús tan determinant de la llengua ja que tenen el seu propi llenguatge. Em refereixo a les matemàtiques i de retruc la tecnologia o les ciències (física i química en particular). Es sorprendria l'autor de l'article de veure el nivell amb què arriben molts d'aquests nouvinguts, es sorprendria de veure com estan a anys llums d'alguns companys d'aula i com són capaços de sortir-se'n amb èxit en aquestes matèries mentres molt dels seus companys les veuen passar.

Si a les universitats s'està detectant una baixada del nivell i conseqüentment es veuen "obligats" a fer cursos d'adaptació no és per aquesta presència d'immigrants a les aules, que d'altra banda és altament enriquidora, sinó que s'haurien de buscar les causes en altres llocs, posem per cas:

Els continuats canvis de plans d'estudi, currículums, lleis, decrets...
La manca d'inversions reals per atendre la diversitat a les aules (baixant ratios per exemple..?)
La baixada del nivell d'exigència de les PAU els darrers anys...

I tantes altres que ara no vénen al cas, però per favor, no siguem tant hipòcrites de creure que tots els mals que patim vénen de fora.

¿Sabes más que un niño de primaria?

2008-07-14T23:30:00.000+02:00

El destí (o la mala sort...) ha volgut que fent zapping ensopegués amb un d'aquests concursos que pretenen tenir quelcom d'intel·lectual i/o pedagògic. Es diu ¿Sabes más que un niño de primaria? i les regles del concurs són ben senzilletes. El/la concursant ha de demostrar que sap respondre una sèrie de preguntes que suposadament apareixen en llibres de text de primària. Si no sap les respostes, pot comptar amb l'ajuda d'alumnes de primària "superdotats", que no fallen mai.

Mirant-me el concurs em va agafar de tot, urticària, vòmits, convulsions... No m'ho podia creure, més enllà del fet que el concurs està totalment amanyat i els nens i nenes que hi apareixen porten un "pinganillo" d'aquells enganxat a l'orella per on els plouen les respostes, el que més em va indignar va ser la visió que es dóna de l'ensenyament. La visió que es transmet a l'opinió pública del que es suposa que es fa en una escola de primària.

Comencem per les àrees de coneixement, "assignatures" que en diuen, hi apareixen matèries com ara anatomia de 1r, física i química de 4t, geologia de 5è... potser algú els hauria de dir que això a primària no saben ni que existeix. Però el més fort de tot plegat és que només es valora el coneixement memorístic, és a dir, aquell tipus de coneixement que fins i tot a mi (vaig fer l'EGB) en sona a antic i amb olor de naftalina que deia aquell.

Es pressuposa que a primària els nens i les nenes només aprenen dades, xifres, noms, com fa cinquanta anys!! Només falta que aparegui per algun racó la famosa enciclopèdia Álvarez... Així és com els mitjans de comunicació donen suport a la nostra tasca. Mentre les lleis i les tendències educatives apunten cap a la interdisciplinarietat, l'estimulació de capacitats, el treball col·laboratiu... Aquesta gent d'Antena 3 fa una regressió temporal sense precedents.

Un altre tema són les preguntes en sí, algú de vosaltres sap què vol dir "donoso"? Perquè es veu que els alumnes de Lengua Castellana de 4t de primària ho tenen molt clar... Si voleu provar només heu de participar al concurs on-line. Val a dir però que les preguntes d'aquí res tenen a veure amb les del programa.