divendres, 17 de juny de 2016

Grups interactius a FiQ II

Atesa l'experiència dels Grups Interactius (veure entrada anterior) i després d'evidenciar que l'alumnat no havia aprés res, tots (alumnat i jo) vam decidir fer un canvi radical pel que fa a la metodologia que estàvem seguint.

La primera acció va ser permetre que fessin a casa els exercicis de l'activitat dels Grups Interactius i que anotessin tot allò que no sabien fer. Lògicament, podien consultar tot el material que tenien (llibre i apunts). Al dia següent vam comentar entre tots què era el que no s'entenia i, en grups, l'alumnat va treballar de forma cooperativa per assegurar-nos que tothom ho entenia tot. 

Com era d'esperar, alguns detalls no els havia entés ningú i els vaig explicar jo de forma general, però certament, van ser els menys. La meva tasca durant bona part de la sessió es va limitar a comprovar que el que s'explicaven entre ells, era correcte. La primera sorpresa la vam tenir al final de la classe quan, de sobte, va sonar el timbre. La reacció va ser unànime: ja s'ha acabat la classe?

Aquesta senyal va ser com un primer indicador que la cosa no anava malament. El temps ens havia passat volant a tots, just al contrari del que passa quan t'avorreixes sobiranament. Amb tot, l'alumnat seguia sense creure's que aquest trimestre no faríem examen. Per més que jo insistís, desconfiaven. Lògic d'altra banda, els estava trencant tots els esquemes del que "se suposa que ha de ser una classe".

L'activitat següent va ser respondre un formulari sobre el que havien après de cinemàtica. Les instruccions que vaig donar eren senzilles i clares: responeu amb sinceritat, si algú em diu que sap fer alguna cosa i jo crec que no és així, ho comprovaré amb una petita entrevista. D'aquesta manera volia evitar que responguessin de forma irresponsable.

Els resultats van ser molr reveladors. Tothom va respondre de forma honesta el que sabia i el que no, el que havia entés millor i el que encara no... Al final hi havia tres preguntes les respostes de les quals mereixen una anàlisi especial:





L'alumnat reconeixia que abans de fer els grups interactius, i per tant abans d'haver fet el canvi de metodologia, no en tenia pràcticament ni idea. Després tots reconeixen haver après, però és siginificatiu que ningú es posés a la franja del 9-10. El 7 és la qualificació més escollida, la políticament més correcta? Aquella que no et posa en evidència, ni per dalt, ni per baix?. El cert és que les meves valoracions després d'haver-los estat observant aquells dies no eren gaire diferents, de fet només diferien en el fet que jo sí que hagués situat algú a la zona de l'excel·lent.


És significatiu que només 2 alumnes reconeixessin que necessitaven fer un examen. En tot cas, denota que la resta (un 89%) eren bastant conscients del seu nivell, fos el que fos.
Després d'analitzar la resta de preguntes referents al contingut de la matèria treballada vaig planificar l'activitat del dia següent: treballaríem en grups on hi hauria un expert de cada gran apartat de la matèria (unitats, mru, mrua...). D'aquesta manera ens asseguràvem que aquells que havien respost que no entenien del tot alguna cosa podien posar-hi remei. Arribats a aquest punt, la gran majoria ja començava a assumir que no faríem examen, però no tothom. En tot cas, tots tenien ganes de resoldre les mancances que poguessin tenir. La valoració per part meva era altament positiva, estava veient com gent que durant tot l'any havia mostrat molt poc interès per la matèria ara tenien ganes d'aprendre, volien acabar d'entendre allò que se'ls escapava. I no perquè hi hagués un examen, sinó perquè volien aprendre, senzillament, tenien curiositat per saber.

Es van resoldre en bona mesura tots els dubtes i vam anar a pel tema següent (dinàmica). Abans, però, els vaig donar un model d'examen perquè, qui vulgués, el fes a casa i comprovés, si ho necessitava, el que havia aprés amb el mètode tradicional. La solució de l'examen la vaig penjar al curs moodle que teníem. Vaig deixar passar un cap de setmana i els vaig demanar, no que em diguessin la nota que havien tret, sinó si aquesta era superior, inferior o igual a la que s'havien autoassignat al formulari. Tothom va aixecar la mà quan vaig demanar quant tenien una nota superior. 

La unitat següent (dinàmica) la va començar amb la mateixa metodologia i he de dir que m'ha sorprés molt positivament l'actitud de l'alumnat un cop se n'han adonat que, realment, no hi havia examen. El seu interès s'ha disparat, demanen contínuament fins al punt que he acabat explicant coses que pertanyen al temari de 1r (xocs elàstics) o de 2n de batxillerat (camp gravitatori). Estan plens de curiositat i estan oberts a rebre tanta informació com siguis capaç de donar-los.

Us demanareu com vaig posar la nota final del trimestre. Molt senzill, amb una entrevista de cinc minuts amb cadascun d'ells vaig tenir prou per saber si el que m'havien respost als formularis s'ajustava a la realitat o no. La nota només s'havia de confirmar o arrodonir. Només en un cas de divuit, l'arrodoniment va ser un punt a la baixa.


La conclusió que he tret de tot plegat és que si deixem que no estiguin pendents de ser qualificats, etiquetats, es relaxen i passen a estar pendents d'aprendre. Perquè volen aprendre. Sóc molt conscient que això només és una experiència puntual d'un trimestre i amb un grup d'alumnes i que ha de ser valorada com el que és, però ha estat tan intens i tan clar el que hem viscut tots plegats, que tinc molt clar per on enfocaré les meves classes el proper curs des del punt de vista metodològic.

La lliçó que he aprés enguany és que els exàmens segresten la curiositat per saber i aprendre de l'alumnat. Això no vol dir que, col·lateralment, els i les alumnes aprenguin fent exàmens. Ara bé, quan al setembre els fem les proves d'avaluació inicial, estem segurs que aprovarien un examen general del curs anterior?