divendres, 19 de març de 2010

el vent té la resposta

Ja ho cantava en Bob Dylan fa uns quants anys, the answer is in the wind... my friend!. La resposta es troba en el vent, però... i la pregunta? quina és la pregunta?

Comentava ahir amb un company de feina com havia anat una sortida de batxillerat als escenaris de la batalla de l'Ebre. Després d'això i allò els dos vam acabar dient una frase: això, això és ensenyar...

Sovint es qüestionen les sortides que es fan des dels instituts, tant des de dins del centre com des de fora, calen tantes sortides? És difícil donar una resposta simple i curta, però quan vius situacions com la que es va viure dilluns a la cota 705 de la serra de Pàndols, la resposta surt sola.

Un grup d'estudiants de 2n de batxillerat s'arraconen al voltant d'un veí de la Terra Alta amb molta solera, l'Antonio, qui pausadament i amb l'emoció de qui se sent protagonista d'una part de la història d'aquest país, els explica el que es va viure en aquells penya-segats ara fa poc més de 70 anys. Una batalla cruel on es va perdre molt més que uns milers de vides, aquells que van sobreviure hi van deixar la vida allà.

El vent que bufa fa difícil seguir les explicacions però tothom escolta. Després d'explicar la posició que ocupaven uns i altres, la cruesa del combat, l'Antonio explica una història terriblement commovedora. La història d'un brigadista internacional i el seu fill. La història d'un home que es presenta a Gandesa gairebé 70 anys després de la batalla, preguntant per la cota 705. El seu pare havia mort feia poc i havia deixat escrit que l'incineressin i portessin les seves cendres a la cota 705 de la serra de Pàndols, allà on un estiu va perdre amics, companys, il·lusions, somnis i la llibertat per la qual lluitava s'enfonsava en els barrancs de la serra, abatuda per les bales de l'estupidesa humana.

El vent continua bufant i aquells estudiants recorren amb la vista el camí seguit per aquell home muntanya amunt, amb les cendres del seu pare sota el braç, pensant com de dura havia d'haver estat aquella experiència perquè tants anys després, el seu pare, vulgués venir de molt lluny a descansar per sempre més allà, a Pàndols...

El vent, traidor, arrenca unes llàgrimes a aquells ulls oberts que escolten l'Antonio. És el mateix vent que fa uns minuts, però s'ha tornat més fred, més viu... ara porta respostes. Porta unes respostes que mai arribaran des d'una aula, des d'un llibre, o des d'un blog, són respostes que només es troben allà on són els fets.

I si, això, això és ensenyar...