diumenge, 23 de novembre de 2008

La crisi arriba a l'aula...

Això de la crisi és com el mal d'Almansa, a tots alcança... i per desgràcia, els danys col·laterals s'estan vivint a l'aula.

Jo particularment començo a estar una mica fart de sentir tot tipus de valoracions al respecte, que si això no es pot fer perquè hi ha crisi... que si ara no és moment perquè hi ha crisi... La qüestió és que a molts els han fet un pont de plata amb això de la crisi. Han descobert l'excusa perfecta per no fer això o allò, per no complir la paraula donada, per no...

Un dels episodis més trist però, l'estem veient a les aules. Potser la posició de tutor et fa tenir una visió privilegiada de la situació, segurament, però el cas és que ens estem trobant amb alumnes que no porten el material a les acaballes del mes de novembre (final del 1r trimestre) perquè els pares no l'han comprat. Això no només inclou llibre, s'hi haurien d'afegir complements varis com ara quaderns de dibuix, llibretes, sortides...

L'argument donat per algunes famílies és precisament aquest: "És que amb la crisi..."

No negaré ara la situació real, delicada en molts casos per no dir crítica, que s'està vivint. És obvi que vénen temps on s'ha de tirar mà de la calculadora i mirar de retallar al màxim les despeses, això implica doncs, establir una jerarquia de necessitats, prioritzar, optimitzar recursos. És aquí on es posa de manifest un dels problemes reals de la nostra societat. En aquesta escala de valors, quan arriba l'hora de triar de què podem prescindir i de què no, en alguns casos l'educació dels fills i el que això implica passa a ocupar un dels graon més baixos.

Tampoc negaré que no es dóna en la majoria dels casos, però per pocs que siguin són massa significatius. L'educació no és considerada com una cosa important, si fem la pregunta directa al carrer obtindrem una victòria rotunda del sí. Lògicament no és políticament correcte dir que l'educació no és una prioritat, ara bé, quan fem ús d'altres indicadors com el que comento, els resultats són diferents. Massa diferents.

No podem esperar grans canvis en l'educació del nostre país si primer no ens creiem realment que els necessitem i per aconseguir-ho, primer hem de creure realment que l'educació és una prioritat.

Potser no tenim una crisi econòmica sinó una crisi de valors, però aquesta no és pot tapar amb un grapat d'injeccions de liquidesa... ens cal quelcom més.

dimarts, 11 de novembre de 2008

ha arribat el dia

9 anys, 1 mes i 20 dies, aquest ha estat el temps que ha passat des del dia que vaig fer la meva primera classe. Sembla que va ser ahir, ho recordo perfectament, l'arribada a aquell poble del Bages amb un autobús amb seients d'escai (o com redimonis s'escrigui) i l'entrada a l'institut. Bé, al que pretenia ser un institut, un conjunt de barracons dispersos en un descampat als afores de la vila, Santpedor.

Allà vaig descobrir el que anava a ser en molts sentits el meu futur, què ignorant que era en aquells moments. Qui m'havia de dir que descobriria tantes coses, tanta gent... Al poc temps però vaig saber que aquella professió m'havia atrapat per sempre més, vaig saber també que els dies passarien, que jo anirai fent-me gran i que els alumnes sempre tindrien la mateixa edat. Que cada dia ens separaria més el temps, cosa que m'obligaria a adaptar-me continuament, tot un repte que assumeixo amb il·lusió.

Sabia també que tard o d'hora m'acabaria trobant ex-alumnes i que potser em costaria reconèixer-los. Sabia que potser alguns d'ells acabarien dedicant-se a l'ensenyament i potser me'ls trobaria de companys de feina, sabia que aquest dia arribaria, però mai m'havia plantejat quan.

Doncs havia de ser avui, 11 de novembre de 2008. A l'hora del pati anava de bòlit pel passadís de direcció, amb un grapat de fulls de la tutoria sota el braç, capficat en el que els havia de dir als alumnes després quan de sobte he vist que una noia em mirava. Em mirava i reia, em mantenia la mirada fins que...

Ondia!!! Però si és l'Íngrid!! Ha rigut en veure la meva cara de sorpresa i llavors m'ha tret de dubtes. És psicòloga (sabia que havia estudiat psicologia), està treballant a Sant Joan de Déu i venia a l'institut per qüestions de feina.

D'una banda m'ha fet veure que ha passat molt de temps, però per l'altra banda m'ha alegrat el dia. Recordo l'Íngrid d'aquell 22 de setembre de 1999, el meu primer dia de classe. Ella hi era allà, segurament haurà recordat la cara d'aquell substitut jovenet amb accent extrany que venia a fer-los física, jo he recordat la cara d'aquella noia que volia ser psicòloga.

Una gran trobada i, estic segur, que una gran psicòloga.