Això de la crisi és com el mal d'Almansa, a tots alcança... i per desgràcia, els danys col·laterals s'estan vivint a l'aula.
Jo particularment començo a estar una mica fart de sentir tot tipus de valoracions al respecte, que si això no es pot fer perquè hi ha crisi... que si ara no és moment perquè hi ha crisi... La qüestió és que a molts els han fet un pont de plata amb això de la crisi. Han descobert l'excusa perfecta per no fer això o allò, per no complir la paraula donada, per no...
Un dels episodis més trist però, l'estem veient a les aules. Potser la posició de tutor et fa tenir una visió privilegiada de la situació, segurament, però el cas és que ens estem trobant amb alumnes que no porten el material a les acaballes del mes de novembre (final del 1r trimestre) perquè els pares no l'han comprat. Això no només inclou llibre, s'hi haurien d'afegir complements varis com ara quaderns de dibuix, llibretes, sortides...
L'argument donat per algunes famílies és precisament aquest: "És que amb la crisi..."
No negaré ara la situació real, delicada en molts casos per no dir crítica, que s'està vivint. És obvi que vénen temps on s'ha de tirar mà de la calculadora i mirar de retallar al màxim les despeses, això implica doncs, establir una jerarquia de necessitats, prioritzar, optimitzar recursos. És aquí on es posa de manifest un dels problemes reals de la nostra societat. En aquesta escala de valors, quan arriba l'hora de triar de què podem prescindir i de què no, en alguns casos l'educació dels fills i el que això implica passa a ocupar un dels graon més baixos.
Tampoc negaré que no es dóna en la majoria dels casos, però per pocs que siguin són massa significatius. L'educació no és considerada com una cosa important, si fem la pregunta directa al carrer obtindrem una victòria rotunda del sí. Lògicament no és políticament correcte dir que l'educació no és una prioritat, ara bé, quan fem ús d'altres indicadors com el que comento, els resultats són diferents. Massa diferents.
No podem esperar grans canvis en l'educació del nostre país si primer no ens creiem realment que els necessitem i per aconseguir-ho, primer hem de creure realment que l'educació és una prioritat.
Potser no tenim una crisi econòmica sinó una crisi de valors, però aquesta no és pot tapar amb un grapat d'injeccions de liquidesa... ens cal quelcom més.
Jo particularment començo a estar una mica fart de sentir tot tipus de valoracions al respecte, que si això no es pot fer perquè hi ha crisi... que si ara no és moment perquè hi ha crisi... La qüestió és que a molts els han fet un pont de plata amb això de la crisi. Han descobert l'excusa perfecta per no fer això o allò, per no complir la paraula donada, per no...
Un dels episodis més trist però, l'estem veient a les aules. Potser la posició de tutor et fa tenir una visió privilegiada de la situació, segurament, però el cas és que ens estem trobant amb alumnes que no porten el material a les acaballes del mes de novembre (final del 1r trimestre) perquè els pares no l'han comprat. Això no només inclou llibre, s'hi haurien d'afegir complements varis com ara quaderns de dibuix, llibretes, sortides...
L'argument donat per algunes famílies és precisament aquest: "És que amb la crisi..."
No negaré ara la situació real, delicada en molts casos per no dir crítica, que s'està vivint. És obvi que vénen temps on s'ha de tirar mà de la calculadora i mirar de retallar al màxim les despeses, això implica doncs, establir una jerarquia de necessitats, prioritzar, optimitzar recursos. És aquí on es posa de manifest un dels problemes reals de la nostra societat. En aquesta escala de valors, quan arriba l'hora de triar de què podem prescindir i de què no, en alguns casos l'educació dels fills i el que això implica passa a ocupar un dels graon més baixos.
Tampoc negaré que no es dóna en la majoria dels casos, però per pocs que siguin són massa significatius. L'educació no és considerada com una cosa important, si fem la pregunta directa al carrer obtindrem una victòria rotunda del sí. Lògicament no és políticament correcte dir que l'educació no és una prioritat, ara bé, quan fem ús d'altres indicadors com el que comento, els resultats són diferents. Massa diferents.
No podem esperar grans canvis en l'educació del nostre país si primer no ens creiem realment que els necessitem i per aconseguir-ho, primer hem de creure realment que l'educació és una prioritat.
Potser no tenim una crisi econòmica sinó una crisi de valors, però aquesta no és pot tapar amb un grapat d'injeccions de liquidesa... ens cal quelcom més.
